El Contrafort

"Las verdades de Andalucía"

2012-02-16T16:08:00.001+01:00

"Sabías que, en plena crisis, Andalucía es una de las economías más saneadas del país?" El govern de la Junta d'Andalusia acaba de publicar un vídeo en el que defensa els avantatges que tenen els andalusos respecte la resta de ciutadans d'Espanya. La comparació és especialment potinera en referència a Catalunya. Potinera, per dir quelcom políticament correcte. I és que en aquest vídeo es poden sentir afirmacions com que el deute d'Andalusia està per sota de la mitjana nacional però MOLT per sota de la de "Comunitats Autònomes" com CATALUNYA o la "Comunitat Valenciana. La fatxenderia andalusa segueix amb què tenen més de 2000 menjadors escolars GRATUÏTS -més que McDonnalds hi ha a tot Espanya- que mantenen els llibres escolars GRATUÏTS. Curiós aquí, perquè diuen que sense tenir els llibres GRATUÏTS més de 900.000 nens andalusos deixarien d'aprendre. Si depenen de tenir els llibres GRATUÏTS per aprendre s'entén que tinguin més d'un 30% d'atur... i això que també farden de ser els únics que han emprès plans d'ocupació propis...
Però no en tenen prou! També amb això es comparen amb Catalunya per dir que ells destrueixen menys ocupació! També farden de ser els que SUBVENCIONEN més empreses, des ser els que més SUBVENCIONEN l'I+D+I... i s'en foten d'"altres comunitats que segueixen retallant en innovació". SUBVENCIONEN joves ex-manobres perquè es formin (molt bé, ja m'agradaria que ho poguéssim fer aquí) i són líders en SUBVENCIONAR l'atenció a la dependència... 1 de cada 3 espanyols que rep una SUBVENCIÓ a la dependència és andalús!

Però espereu! Que això no és tot, senyores i senyors... Perquè Andalusia serà L'ÚNICA COMUNITAT QUE CONVOCARÀ OPOSICIONS PER A FUNCIONARI L'ANY 2012! I això tenint un 16% de la població funcionària (Catalunya poc més del 8%). Tot perquè, sapigueu-ho, són l'economia més sanejada de tot Espanya!

No sé vosaltres, però jo estic indignat. No perquè ser andalús sigui (sembli) un xollo, sense esmentar altres bicoques vàries com els PER i subsidis diversos que quan esmentem de resquitlló ens fan creure que som com a mínim racistes. Indignat perquè mentre nosaltres ens hem d'apretar el cinturó d'una manera duríssima i amb un sacrifici immens aquesta gent farda d'una manera descaradíssima gràcies a què mentre ESPANYA ENS ROBA uns 18.000 milions d'euros (18.000.000.000 euros) cada any Andalusia en rep 14.000 milions... molts d'ells pagats amb suor catalana!

Ja no es tracta de ser independentistes o no. Es tracta de dignitat. Qualsevol persona que es queixi contra les retallades, si us plau, que pensi dues vegades perquè hem de sacrificar-nos: sense patir aquest espoli i aquesta burla sorneguera d'"aquesta colla" Catalunya no seria on és.

El "polaco" i el "#mandingo"

2012-02-15T18:25:00.000+01:00

Crec que la polèmica anècdota que ahir ens va brindar el senyor Carlos Dívar, president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) no anava amb mala intenció quan, en resposta a les qüestions sobre l'eliminació del català a la justícia va fer notar que era una persona "molt sensible a les altres llengües" i que fins i tot "havia buscat un traductor per prendre declaració a una persona que només parlava mandinga". M'explico:

El senyor Dívar va intentar fer una "conyeta castissa", no a l'alçada de l'humor encara massa àcid pels "fins pal·ladars catalans" -suposem-ho, va- del "pare de la Constitució Espanyola" Gregório Peces-Barba, i es va posar de peus a la galleda. L'esmena, però, no va ser gaire millor que la vessada, tot dient que "lee en catalán" i que, com va dir també en Peces-Barba, "no queria ofender a nadie". Només faltava que, com la paròdia de la Jennifer d'Els Catarres, digués "como quieres que no quiera el catalán si estoy casado con una catalana y se llama Montserrat"...

El que és trist de la qüestió és que desaparegui el dret de fer servir el català, llengua cooficial, a la justícia. Sense amaga-se'n. Relegat a una qüestió de folklore d'unes tribus del Nord-Est de la Península que són uns perepunyetes i segueixen parlant amb una llengua que els "espanyols de bé" no entenen. I amb això, el responsable no és precisament el desafortunat Senyor Dívar. La comparació amb el mandinga -que encara es parla entre Nigèria i el Congo- em fa pensar amb els temps que els catalans érem "polacs". Avui, com que el polonès és cosa europea, suposo que es troba el referent de l'exotisme estrany una mica més al sud d'Algesires.

Fins quan haurem de pretendre que espanyols i catalans som casa comuna si els uns ens veuen com a estrangers o simplement neguen la nostra existència, i els altres, aquí, cada cop som més que busquem la porta de sortida? Potser, si no ens afanyem, el Màrius Serra de "d'aquí uns anys" haurà de canviar el seu capicua Català-a-l'atac per un certament menys ocurrent "mandinga a l'atac". Hi serem, però el català només serà un record.

Què passa amb Grècia

2012-02-13T12:59:00.001+01:00

Quedi clar que Grècia no havia d'haver entrat mai a la Unió Europea, com tampoc -segurament- Portugal o fins i tot Espanya i Itàlia. Érem massa diferents que la resta d'Europa, no estàvem preparats. Ara, com que no estem parlant amb subjuntiu passat, intentem desgranar quin és aquest petit "gra al cul" -parlant amb plata- d'Europa.

Grècia va mentir. Ajudat o no per Goldman Sachs (segons diuen alguns) va falsejar les estadístiques públiques per fer veure que no estaven tan endeutats i que no tenien el dèficit que tenen. Van gastar com posseïts pel diable de l'estat superflu fins a límits insostenibles gràcies a que podien demanar i demanar prestat sense límit. I per què? Doncs perquè eren a l'euro.

Els mercats de crèdit internacionals, bancs i fons sobirans (estats) van prestar a Grècia sabent que gastaven en coses inútils i que segurament no podrien pagar. Perquè els prestaven, doncs, tot i així? Doncs perquè sabien que essent part de l'euro, els estats membres els rescatarien en cas dificultat.

A dia d'avui s'ha aprovat el tercer rescat. Els països europeus amb Alemanya al capdavant han accedit a transferir una morterada més de diners a Grècia a canvi de reformes duríssimes. És cert que aquestes reformes carreguen sobre la població de Grècia i que suposaran 10 o 15 anys d'un cinturó tan estret que els serà difícil respirar, però no tenen alternativa. Els seus dirigents polítics que van mentir, primer, i marejar la perdiu, després, els han posat en aquest atzucac, però cada grec va poder decidir democràticament el seu govern i, per tant, la responsabilitat, com la sobirania, és popular.

Grècia té una disjuntiva: s'estima que la sortida de l’euro de Grècia (anàlogament altres països “febles”) suposaria una reducció d’entre el 40 i el 50% del PIB el primer any i d’un 15% els anys següents, però per contra tindrien elements per devaluar la seva moneda i solucionar el problema del deute amb certa agilitat (amb una caiguda brutal del poder adquisitiu en el procés i un procés similar al viscut per l'Argentina del corralito). Si es queden a l'euro, han de complir amb unes mesures socials i laborals duríssimes durant anys per posar a flotació l'esquelet del seu deteriorat estat, però seguiran a la primera divisió econòmica i no veuran tan delmat el seu poder adquisitiu.

Ara, si es van endeutar, s'ha de pagar el deute. No és seriós ni democràtic deixar de complir els compromisos econòmics com algú suggereix. La situació no és diferent que en el cas de les economies domèstiques. Tothom ha de ser coresponsable. No és lògic, doncs, alçar-se contra Alemanya quan exigeix una serie de garanties si volen seguir endeutant-se a un preu sensat (al mercat, els hi costa més del 30% de prima de risc), com no ho és culpar exclusivament a la banca quan et va fer una hipoteca que sabies que no podries pagar i ara te'n reclama el pagament. També és cert, però, que Alemanya rescata Grècia perquè qui hi està enganxat són els seus bancs (i els francesos) davant l'amenaça de veure que una part dels seus actius (el deute públic grec) esdevenen impagats. El cercle esdevé pervers quan els diners dels alemanys passen a Grècia per retornar a la banca alemanya. No és gratuït, perquè la fallida de la banca alemanya i en cadena de la resta de sistemes financers europeus (associat a la restricció del crèdit, esdevé l'efecte contagi) pot suposar una caiguda del PIB de la resta de països inquantificable.

La conclusió de tot plegat és que Grècia ha de baixar de la bombolla de benestar que s'ha construït a cop de crèdit si vol seguir jugant a Europa o, si vol seguir vivint del deute (recordem, amb l'aixeta tancada que significa un tipus d'interès del 40% i un 102% del PIB de deute acumulat), sortir de l'euro.

Ens hem begut l'enteniment?

2012-02-10T17:00:00.000+01:00

Com més detalls conec de la vaga dels treballadors de TMB més m'indigno. No perquè, com la majoria de vagues que es convoquen, s'acabi perjudicant a la majoria de ciutadants per uns interessos molt particulars. No. Ara no en tenen prou amb tallar la diagonal o les rondes o a muntar piquets: ara volen rebentar el Mobile World Congress.
És un error pensar que el Mobile World Congress implica només el sector turístic. El MWC és probablement la fira més important que es fa a Europa i una de les que mou més inversions, diners i repercussió arreu del Món. La imatge que ens volen fer creure, de quatre executius multimilionaris que venen a passar uns dies en una suite del Mandarín Oriental o de l'Hotel Arts és falsa. El MWC portarà milers de treballadors i inversors de companyies, petites i grans, relacionades amb les noves tecnologies. Aquests inversors -la majoria- faran negocis i marxaran. Alguns, però, optaran per quedar-se i obrir delegacions, invertir en empreses catalanes o impulsar projectes. En definitiva, crear ocupació. I fixeu-vos que no he parlat que durant aquells quatre dies la despesa d'aquests milers de congressistes en hotels, restaurants, botigues i serveis es calcula que serà del voltant de 500 milions d'euros. No és poca cosa...

Després de guanyar, contra pronòstic, la celebració del MWC a la ciutat de Barcelona fins el 2018 la paralització de la ciutat i, per tant, del congrés el primer any del conveni no portarà res més que la marxa d'aquest esdeveniment a París, Munich o Londres -certament més seriosos que nosaltres-. Ja prou va costar que no fessin cas dels alarmants índexs de robatoris de la ciutat...

No és aquest risc, però, que em sulfura. Avui, a El Món a Rac 1 ha sortit el representant del sindicat convocant de la vaga (CGT), Saturnino Mercader. Les seves reivindicacions són 3: l'increment del sou en un 2,4% del salari, segons el conveni signat "amb l'Alcalde"; la supressió de línies del servei d'autobusos i la pujada de tarifes a TMB. Sobre la primera, correcte: si es va acordar uns termes i no es compleixen és legítim protestar i, en tot cas, negociar. Cadascú sabrà si, amb un 23% d'atur i parlant de salaris i no de regulació de plantilla és una altra cosa... I TMB la paguem entre tots. A la segona i tercera reivindicació la cosa ja grinyola més que un metro en plena frenada...

Els sindicats no defensaven els treballadors? No en són els representants? No sé què té a veure que es deixin d'operar rutes amb 12 passatgers diaris (un cas extrem) amb els treballadors de TMB. I sobre la pujada de tarifes? L'al·legació del senyor Saturnino Mercader era que "si apugen els preus hi ha menys passatgers al transport públic i es contracten menys conductors". Les perles finals de tot plegat és que ells "representen la Barcelona autèntica", que "estan més ben valorats que els polítics" i que "la senyora Antònia que viu al costat de casa seu no ha sentit a parlar mai del Mobile World Congress" -escolteu el tall de veu-. Els sindicats s'estan convertint en actors polítics més que no pas representants dels treballadors o grups de pressió. Així ens va!

Si per reivindicar que els hi augmentin els "1400€ al mes i 16 pagues" (segons reconeixen, amb 4 pagues dobles) han d'enviar a rodar el país, senyors dels sindicats, potser que s'ho facin mirar. Espero que, amb els mesos que tenen per endavant, s'asseguin a negociar, a parlar i a treballar als despatxos. Amb els temps que corren no és el moment de cremar les naus sinó de tenir seny tots plegats.

On van els nostres impostos?

2012-02-03T08:16:00.000+01:00

Keynes no ens serveix

2012-01-31T14:56:00.000+01:00

És obvi que no es retalla per plaer. A quin govern democràtic li pot representar un incentiu retallar serveis a la gent que el vota? Dit això, que a vegades no sembla tan trivial com realment és, no tothom està d'acord amb què s'hagi de retallar.

El mateix Premi Nobel Paul Krugman escrivia avui al New York Times (i així ho recull El País) amb el seu article titulat El desastre de l'austeritat (The Austerity Debacle). Krugman s'ha mostrat obertament keynesià en diferents ocasions. Pels que no estigueu avesats a les coses de l'economia, un keynesià és aquell que, seguint els postulats proposats per John Maynard Keynes com a sortida de la Gran Depressió dels anys 30 del s.XX, advoquen per la despesa pública com a dinamitzador d'una economia en recessió. Keynes deia "és l'expansió, i no la recessió, el moment adequat per a l'austeritat". La idea és brillant, mireu: si l'estat gasta diners, encara que fos en posar centenars de milers de persones a fer una cosa tan absurda com cavar forats i a tornar-los a omplir de terra contínuament, generaria ocupació, augmentaria els diners disponibles a les butxaques de la gent, augmentaria el consum i les empreses millorarien els seus resultats, no haurien de tancar i contractarien treballadors aturats. A més, el cercle virtuós acabaria amb un retorn dels diners gastats en forma d'impostos (renda i consums) i de deixar de pagar els subsidis necessaris. Aquesta dinamització s'amplificaria pel que s'anomena efecte multiplicador (del que vaig parlar fa un parell d'anys en aquest mateix bloc). La clau de tot, però, és igual de simple que el raonament: l'estat ha de gastar diners.

La crisi actual s'ha trobat amb uns estats sense diners, amb dèficits galopants que fan que cada any hagin de demanar crèdit per cobrir les despeses. Dèficit, recordem, que no és més que la situació que es produeix quan el que es gasta és més del que s'ingressa. A aquestes alçades, però, no crec que ningú mínimament llegit no hagi sentit a parlar que "les aixetes del crèdit estan tancades". Potser també de la crisi de deute sobirà o de la prima de risc. El cas és que els estats no poden demanar crèdit i segueixen gastant més del que ingressen per pagar els 5 milions i mig de desocupats que té aquest Estat que ens ha tocat, per posar un exemple. Si no et pots endeutar més i cada any gastes més del que pots gastar, com carai podem imaginar que es poden aconseguir els recursos necessaris per posar en funcionament les tesis keynesianes?

A la sortida de la Gran Depressió, els EEUU van poder posar en marxa el New Deal perquè eren la primera potència mundial i tenien barra lliure en els mercats de crèdit. Però ja hem vist que ara juguem a un altre joc i els catalans més bé que ningú sabem que, per gastar, abans hem d'estalviar.

NOTA: La meva intenció inicial era "posar a parir" -si algú sap un sinònim més fi, ho agrairé- l'antic Tripartit, que va sortir al carrer a manifestar-se contra les retallades després d'ensorrar i seguir cavant un esvoranc immens en el país amb 7 anys de govern. Després de donar arguments potser s'entendrà millor perquè el Govern està entestat a retallar. La gent agraeix la seriositat, encara que no comparteixi les retallades. La prova està a les urnes i amb aquestes rebequeries no fan més que posar-se en evidència.

Volem ser lliures i hi tenim dret

2012-01-27T19:25:00.001+01:00

Fa prop de dos anys Girona es va fer una pregunta: “Està d'acord que la Nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social dins la Unió Europea dels pobles?”. El moviment de les consultes sobre la independència de Catalunya, i Girona Decideix en concret, va néixer d'un sentiment transversal de la societat gironina. Hi érem tots, de tots els colors polítics, de totes les sensibilitats socials i creences que donen ànima a la ciutat. El nostre objectiu era molt simple: volíem decidir. La feina va ser intensa, contra rellotge i certament il·lusionant. Els resultats van ser un èxit importantíssim per a una tasca nascuda de l'altruisme i la fermesa. Quan el vespre del 25 d'abril es van fer públics, molta gent es va preguntar: “I ara què”?

D'aquell sentiment agredolç, pel triomf d'una iniciativa però per la incertesa del camí per recórrer, neix Girona per la Independència. Les sinergies de l'esforç de centenars de voluntaris, les il·lusions de milers de votants de totes les edats i procedències són un compromís que prenem per fer-nos nostre. La pròxima estació en aquest camí és clara: l'Assemblea Nacional Catalana.

Des de Girona per la Independència volem atiar el caliu de Girona Decideix, ben viu en tots els gironins que en vam ser part. No podem deixar que aquell equip immens de gironins es dissolgui erosionat pel temps i el pessimisme. Amb aquest anhel ens proposem un repte: fer d'amfitrions, el dia 12 de febrer, de la presentació de les assemblees territorials de la futura Assemblea Nacional Catalana, a les comarques de Girona. Una primera acció és la campanya Accions per la independència. La majoria de catalans tenim la convicció que la independència és un dret inalienable, intrínsec a la nostra història com a poble. Malauradament el nostre país està sotmès des de fa segles a un espoli sense precedents en el món occidental. Aquest ofec, però, s'està mostrant com una font inesgotable de nous independentistes. Ningú té dret a robar-nos i és del tot humà rebel·lar-se contra l'opressió, sigui física o econòmica. És per això que volem fer difusió del lema La independència: la millor inversió. Es posen a disposició de tot aquell que hi vulgui col·laborar participacions de 5 euros, que serviran per finançar en la mesura que sigui possible l'acte del dia 12 de febrer. Les trobareu als comerços col·laboradors i a través d'internet a www.gxi.cat, on també podreu oferir-vos com a voluntaris per la diada. Girona Decideix va ser possible perquè vam deixar enrere les nostres diferències per treballar per allò que ens uneix. Aquest moviment popular i democràtic té un objectiu: traslladar a les institucions, a l'estament polític, la voluntat d'assolir la plena sobirania. Volem ser lliures, hi tenim dret i és la millor inversió que podem fer com a país.

Article publicat a El PuntAvui el dia 27 de gener de 2012

La casella del valor afegit

2012-01-25T20:18:00.002+01:00

Fa unes setmanes, un científic sorià, Francisco J. Hernández (@fjhheras), va llançar al seu bloc una proposta: incloure una casella per destinar el 0,7% de la declaració de l'IRPF a la ciència, de manera similar a com es fa amb l'Església o per a l'ajuda d'entitats socials i humanitàries. Aquesta proposta ràpidament s'ha estès per la xarxa i ja compta amb més de 260.000 signatures (no cal dir que us animo a signar-la).

Actualment, si un de nosaltres marca al seu esborrany de declaració de la renda qualsevol de les dues caselles citades -o totes dues- compromet a què es destini un 0,7% de la seva declaració en ajudes a l'Església catòlica o a entitats per a finalitats d'ajuda social. Aquest gest no comporta una càrrega extra pel contribuent sinó que simplement obliga a l'estat a destinar part del que recapta en concepte d'IRPF per, explícitament, aquestes finalitats.

Aquest gest, l'any 2011, va reportar a l'Església uns 250 milions d'euros i 264 milions d'euros a partir de la casella per a finalitats socials. No cal qüestionar les dues caselles existents, ja que tant uns com altres tenen la seva funció (la casella per a fins socials és obvia i, en el cas de l'Església, s'ha de reconèixer la tasca que fa per a mantenir patrimoni cultural, edificis, obres d'art o per les tasques socials d'organitzacions com Càrites, imprescindibles per a resistir l'envestida de la crisi). La proposta no qüestiona aquest fet ja que és perfectament possible marcar les tres caselles.

Estudis recents conclouen que la inversió pública en R+D+I comporten un retorn de la inversió a mig i llarg termini d'entre aproximadament 4 i 24 vegades els costos destinats. En època de crisi, en comptes de retallar com ha fet el govern espanyol només d'entrar a Moncloa, caldria augmentar les partides en recerca i educació tal com ja demanava als governs d'Espanya, Itàlia i Grècia l'editorial de la revista Nature del passat desembre. D'això se'n diu crear valor afegit. D'això se'n diu sortir de la crisi.

Ens surt a compte

2012-01-23T09:14:00.001+01:00

La balança fiscal és una resta: aCatalunya, són els impostos recaptats per Espanya menys els que Espanyainverteix o retorna en forma de transferències. Si el resultat és negatiu, esparla de dèficit fiscal. Si és positiu, superàvit. L’any 2008es van fer públiques per part de diverses institucions i administracions lesdades sobre les balances fiscals Catalunya-Espanya.

El dèficit fiscal l’any 2005, segons laGeneralitat, en percentatge del PIB del país, era d’un 9%; segons l’Estat, d’un8,65%. Ara bé, segons dades de FUNCAS pujava fins a un 10,5% o segons laFundació Irla pujava al 10,2%. A més, pel període 2001-2005 la tendència eraclarament ascendent. Catalunya cada cop era debades més “solidària”. L’Estat,però, concloïa castissament l’informe amb un “el Sector Público Estatal contribuye decisivamente a una distribuciónde la renta personal y territorial más equitativa". En tots els casos,Catalunya pateix un dèficit molt clar. Tant clar que, cada cop de manera méstransversal, es parla d’espoli fiscal.

L’octubre passat el Conseller Mas-Colell,professor eminent abans que polític, va fer públiques les dades per a l’any2009. Deia que Catalunya tenia, "amb un dèficit fiscal estructural d'entreel 8% i el 8,5% del PIB, una situació gens raonable". Després del “NouFinançament” s’esperava reduir significativament el dèficit fiscal. El resultat:8,4% del PIB que no canvia significativament respecte l’any 2005 tot il’austeritat i l’històric estancament econòmic.

És comú que, quan es posen sobre la taulaaquestes dades, t’etzibin que Espanya compra els productes catalans i que aixòcompensa la “solidaritat” (altre cop entre cometes). Aquí, doncs, parlarem debalança comercial. El professor Jeffrey Frankel, especialista en economiainternacional i macroeconomia de Harvard, va establir, estudiant els processosde descolonització de mitjans s.XX, i la Revolució de Vellut entre Txèquia iEslovàquia, que dos països que passen a estar separats per una fronteraredueixen el seu flux comercial entre 1/3 i 2/3 del total. Tinguem en compte,sense entrar en els supòsits que farem, que també considerava un canvi demonedes, hipòtesi que per al cas de Catalunya, en un context europeu, seriaforça inversemblant. També podem citar l’estudi dels professors Guinjoan iQuadras a Sense Espanya: balanç econòmicde la independència, on tracten el mateix efecte des de l’òptica d’unsuposat boicot comercial espanyol, una visió més realista en un mercat comú.

El comerç entre Catalunya i Espanya generaun superàvit comercial per a Catalunya de 17.061 milions d’euros (C-intereg,2009). Si el PIB català aquest mateix any era 193.479 milions d’euros podemextreure que el comerç amb Espanya suposa un saldo positiu equivalent al 8,82%del PIB català.

Situant-nos en el supòsit més pessimistadel professor Frankel, una reducció de 2/3 del comerç amb Espanya suposaria unapèrdua d’aproximadament el 5,88% del PIB. Aquesta xifra, comparada amb unespoli que, essent optimistes, mai baixa del 8% anual és clara: la llibertat ens surt a compte.

Article publicat al Diari de Girona el dia 23 de gener de 2011

El meu petit planeta...

2012-01-21T18:45:00.000+01:00

http://notlion.github.com/streetview-stereographic

Henry Ford

2012-01-20T11:09:00.002+01:00

Si hagués dit als meus clients què necessitaven, haurien dit que un cavall millor. Aquesta frase la va dir Henry Ford poc després de revolucionar la humanitat. Ford, fundador de la companyia automobilística del mateix nom, va ser el primer d'introduir l'automòbil a les nostres vides, fa més de 100 anys. La seva innovació no va quedar aquí perquè també és responsable del que, de manera gens ocurrent, s'anomena el fordisme.

El fordisme suposa una combinació de cadenes de muntatge, maquinaria especialitzada, salaris alts i un nombre elevat de treballadors en plantilla amb el resultat d'aconseguir un producte de consum massiu. A partir d'aquesta invenció, més important que el mateix automòbil, va aconseguir desterrar els cavalls del carrer per posar-hi cotxes.

Un altre episodi interessant del personatge va ser quan, durant la Gran Depressió i davant les dificultats econòmiques va etzibar al consell de la companyia que apugessin els salaris. Els consellers, alarmats pel "deliri" de l'amo, li van qüestionar. Ell els va dir: "què penseu que faran els nostres treballadors si tenen més diners? [silenci] Comprar un cotxe!". Efectivament va aconseguir que desenes de milers de treballadors de la companyia s'apuntessin al carro del cotxe (sic), va aixecar les vendes i va fer una operació de màrqueting per a la història.

Però tornem a la primera cita. Aquesta crisi és una crisi mai vista a la història, per la seva profunditat i per la seva globalitat. Una punta i altra del Món estan a milisegons de distància a través de la xarxa i això fa que sigui impossible de predir què passarà d'aquí tan sols una hora. Per això, potser, si en comptes de preguntar-nos què necessitem per sortir de la crisi hauríem de posar-nos a crear, a innovar i a pensar que per a nous problemes calen noves solucions.

Acomiadament lliure? Parlem-ne!

2012-01-19T21:03:00.001+01:00

Aquesta setmana, el president de la patronal CECOT, Antoni Abad, ha encès els ànims (els que queden per encendre) de molts treballadors quan ha reclamat que s'instauri l'acomiadament lliure.

Actualment, la llei laboral contempla indemnitzacions que van des dels 20 dies per any treballat i un màxim de 12 mensualitats fins als 45 dies per any treballat i un màxim de 42 mensualitats. Això suposa, per un sou mitjà de 1700€ al mes fins a xifres que fàcilment poden arribar a 70.000€. Això és el que pot arribar a costar a una empresa contractar indefinidament un treballador en cas d'estar amb dificultats i tenir necessitat de prescindir-ne.

Un cas proper és el d'un comerç que conec i que, com tots els comerços, han de fer les seves cabrioles per arribar a final de mes. El cas és que tenen una treballadora contractada de fa anys que, oh!, ara ha optat per anar encadenant baixes, permisos i subsidis varis (el seu marit és sindicalista) de manera que no hi poden comptar per treballar però que, d'altra banda, li han de pagar cada més la nòmina (i no és en absolut precària). El cost d'acomiadar-la, però, és inassumible sense posar en perill l'empresa, de manera que han de mantenir estoicament aquesta persona fins que decideixi deixar d'aprofitar-se de la bona voluntat de la mestressa (i us asseguro que no és poca) i de viure dels xollos -si m'ho permeteu- del sistema. L'amenaça d'aquests casos fa que els empresaris s'ho pensin dos cops abans de contractar com Déu mana. I no us penseu que els hi surti a compte! Especialment en el cas de treballadors qualificats o amb una certa experiència no interessa perdre'ls. Trobar-los, formar-los, ensenyar-los i que agafin rodatge costa i molt!

La realitat, però, queda una mica lluny. La contractació temporal a Catalunya és un 20% (Idescat) del total i creix a un 17,3% aquest any, mentre que els contractes indefinits cauen un 4,3%. A la pràctica, però, hi ha un altre tipus de contractació més perversa i és que la majoria de noves contractacions es fan per mitjà de contractes d'obra i servei: és a dir, el contractant demana que el treballador es faci autònom i contracta els seus serveis. Resultat: no ha de pagar la Seguretat Social, no té indemnització per acomiadament i el salari s'escapa de qualsevol tipus de conveni.

Llavors, si realment ningú contracta si no és en precari, entre altres coses perquè contractar indefinidament és un perill en cas que vinguin maldades, perquè no fem desaparèixer d'una vegada aquest cost? Potser si les empreses (i corporacions públiques, ull!) poguessin contractar indefinidament sense estar amenaçats de no poder fer front als finiquitos dels seus empleats reduiríem aquest atur que ens té amb l'aigua al coll.

Per estar més protegits ja s'ha vist el resultat: tenim el doble d'atur que la resta de països europeus i el nostre equilibri cada dia és més precari. Tenir un bon treballador de manera estable és tant beneficiós per l'empresari com pel mateix treballador. No cal l'amenaça d'una sanció per garantir aquesta relació i no és en absolut una bona idea no poder fer fora treballadors ineficients, incomplidors o ganduls perquè al final acaben reben tots. Què hi perdem per intentar-ho?

Complexes?

2012-01-18T18:41:00.001+01:00

Font: e-Notícies

El SEPC no té vergonya

2012-01-10T21:10:00.003+01:00

No m'amagaré que el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans no m'és simpàtic. No pel que defensen, que en essència puc compartir sense manies. El que m'indigna, ara que està de moda, és la seva manera de fer.

Ho he escrit en mil ocasions, per protestes aïllades, campanyes, tancades, ocupacions, vagues o boicots diversos. No hi estic d'acord perquè no respecten l'espai públic de la universitat i, per sobre de tot, la llibertat personal dels estudiants, actuant de manera coercitiva -sovint violenta- i embrutint el bon fer de tots els que tenim la sort d'estudiar.

Aquesta tarda l'escena era d'antologia: dos operaris d'una empresa de neteja especialitzada, habituals -tristament- de la Universitat Autònoma de Barcelona, treballaven a la Plaça Cívica netejant una gran pintada contra "les retallades". 20 passos comptats més enllà -us ho asseguro, des del lloc es podia veure treballar els operaris- 4 "activistes" del SEPC, aparentment de primer o segon de carrera, pintaven en plena paret un dels seus eslògans. En aquell moment acabaven de pintar la signatura "SEPC" i, tranquil·lament, discutien sobre com continuar. Insisteixo, amb plena impunitat. Amb una cara-dura i unes galtes al·lucinants.

Però la crítica ja no serà per quatre "nens" a les ordres de tres revolucionaris. La crítica va més enllà: com carai a una entitat subvencionada pels quatre costats se li pot permetre no tan sols malmetre la nostra universitat sinó la insolència de firmar-ho?

NOTA: És curiós, però a la pàgina web del SEPC (http://www.sepc.cat) no hi ha penjat cap de les pintades que fan. La fotografia no és dels fets descrits sinó que és anterior.

Ruta en bicicleta de Girona fins a Sant Grau

2011-12-23T13:54:00.000+01:00

La ruta comença a la Devesa. Agafem el camí de la passera de Fontajau i baixem a l'esplanada del Parc de Fontajau en direcció al Pont. Passem sota el pont, si el riu ens ho permet, i agafem el camí del carril bici de Girona a Sant Gregori. Travessarem el Pla de Domeny paral·lels a la carretera i arribarem a la fàbrica Nestlé. Des d'allà seguirem la ruta cap al Veïnat de les Cases Noves i, d'allà, a Sant Gregori. Un cop a Sant Gregori ens dirigirem al camp de futbol i el vorejarem seguint la carretera. Travessarem el riu Llémena i seguirem sense deixar la carretera. Quan hàgim deixat enrere el Veïnat d'Argelaguet arribarem a una cruïlla. A partir d'aquí podem decidir agafar la Ruta de les Fonts (a mà esquerra) o la pujada directa a Sant Grau (a la dreta). En aquest cas he pujat per la Ruta de les Fonts i he baixat per la via directa. Des de la Ruta de les Fonts el camí es limita a pujar.
Sense desviar-nos de la ruta pujarem pel camí de Sant Grau, de considerable desnivell i pendent, i arribarem a l'ermita, amb unes vistes magnífiques de la Vall, Girona i fins i tot el Montgrí i, els dies més clars, la línia del mar. A la tornada és un bon moment per apreciar les vistes del camí. En aquest cas, si volem escurçar la ruta, podem tornar tota vora de la carretera per l'altra banda del Pla de Domeny, passant pel costat de l'església, per Taialà i altre cop per Fontajau.

#ÒMNIUM50A

2011-12-20T23:57:00.001+01:00

Documental a TV3 a la carta

Aristocràcia i democràcia

2011-12-19T15:05:00.001+01:00

Quan a segon de batxillerat vaig haver de fer el treball de Teoria del Coneixement -coses del Batxillerat Internacional-, poc m'imaginava que aquell tema que vaig escollir, que llavors semblava una utopia en paraules de la professora, avui estaria d'actualitat.

El treball es titulava d'alguna manera semblant a Estudi comparatiu entre la democràcia i l'aristocràcia. Sempre m'havia semblat graciosa la manera com l'aristocràcia havia canviat de sentit per arribar a semblar quelcom fins i tot pejoratiu. En origen, però, l'aristocràcia no només no era un concepte obscur sinó que era admirat per persones com Plató -grec- o Ciceró -romà-. Quan va néixer, l'aristocràcia era el sistema de govern "dels millors" (aristoi en grec). Aquesta forma de govern topava amb l'altre gran sistema de govern d'aleshores: la democràcia, el govern "del poble" (demos, govern "de la multitud" per Plató i "dels més", per Aristòtil). Durant l'edat mitjana, aquest concepte d'aristocràcia es va anar deformant per, curiosament, acabar referit a la vanitosa noblesa. L'ànim de, si m'ho permeteu, cremar les naus de la Revolució Francesa va fer que el terme acabés vilipendiat per l'emergent burgesia, que veia clarament com una mofa que la noblesa s'anomenés a si mateixa com els millors. Avui, qui se'n recorda de l'aristocràcia?

El novembre de 2011 serà per a la història el "mes dels tecnòcrates". Papademos a Grècia i Monti a Itàlia (irònic, no?) s'erigeixen com els tècnics millor capacitats per conduir (governar) Grècia i Itàlia a la sortida de la crisi al marge de les urnes. "És l'hora dels tècnics". Una onada de "democracistes" hi ha reaccionat amb contundència, però el poble i la política que el representa s'ha tornat lenta i ineficient en un món d'immediateses en 140 caràcters.

No per això, i recordo que així vaig concloure aquella monografia, l'aristocràcia i la democràcia han de ser sistemes renyits. És evident que massa sovint no tenim elements per decidir de manera eficient qui està millor preparat per governar i fins i tot hi renunciem per criteris estètics o de simple empatia. Crec, però, que l'actualització de l'aristocràcia és imparable. El poble ha d'escollir lideratges i aquests tenen la responsabilitat de comptar amb els millors gestors. Les urnes seguiran parlant, però la responsabilitat serà més eficient.

Article publicat al Diari de Girona el 19 de desembre de 2011

Tancat per exàmens

2011-12-18T19:16:00.000+01:00

Prou impunitat

2011-12-18T18:47:00.000+01:00

La Universitat deGirona està de celebració. Un 30 de desembre de l’any 1991, el Parlament deCatalunya aprovava la seva restitució després d’aquell fatídic 1714, quan -perDecret- Felip V imposava la foscor intel·lectual i cultural també a la nostraciutat.

Ahir el PresidentMas va participar dels actes de commemoració dels 20 anys de la institució. Haviade ser una jornada festiva, però va tornar a fer acte de presència laintolerància, la violència i la radicalitat d’uns quants. La intenció inicial,que feia dies que corria entre la comunitat universitària i pels Consellsd’Estudiants era protestar –pacíficament- contra les retallades. Hi hagi o nomotius per la protesta, és legítim expressar-se pacíficament. Per desgràcia, ide manera recurrent aquest curs, l’actitud, lluny de dialogant, ha estatboicotejar els actes organitzats per la Universitat, com es va produir a l’actesolemne d’inici de curs quan una cinquantena d’estudiants van irrompre alrectorat amb una pancarta i, cridant, van boicotejar-ne la celebració. El ques’ha produït aquesta vegada ha estat un pas més. Les imatges parlen per sisoles. Algú creu que persones encaputxades, que no dubten a encarar-se iagredir els agents del cordó policial, tenen la mínima intenció de protestarpacíficament?, amb eslògans com “Mas, a la cambra de gas”... El resultat: 18ferits, 12 dels quals Mossos d’Esquadra.

El missatge quevolen transmetre és que s’ha agredit als estudiants. És fals. Ells norepresenten els estudiants. Els estudiants, a aquesta hora, eren a classe o ales biblioteques. Potser uns quants s’han sumat a la protesta suposant queseria pacífica. D’altres hi poden haver tret el cap i han acabat rebent. Elsinstigadors, però, són professionals de la brega. Els mateixos que organitzavenl’ocupació de facultats contra el Pla Bolonya, que increpen els estudiants queno estem d’acord amb les vagues que convoca el sindicat de torn (avui elSindicat d’Estudiants dels Països Catalans, per cert) o que omplen els nostrescampus i facultats de pintades amb eslògans contra el capitalisme i contra lapregonada privatització. Antisistemes, potser, però acompte del sistema. Aquestes mateixes organitzacions dominen els fons que lesuniversitats destinen a les agrupacions d’estudiants. Si volguéssim serrebuscats podríem dir que, al capdavall, la universitat paga les sevesdestrosses. Potser per por, però queden impunes, immunes als reglaments que hande garantir la pau i la convivència als nostres campus.
No se’n sortiran. Els estudiants som personespacífiques i comunitàries. No volem ser avaladors dels violents. No ens representen. Som conscients deldeure que tenim amb la societat que ens ha permès estudiar i que hemretornar-lo, un dia, com a mestres, metges, advocats, científics o enginyers deprofit. N’estem farts d’aquesta actitud, no només dels violents sinó també dela displicència amb què s’actua contra ells. La universitat ha de ser la seu del’educació, la cultura i la tolerància. Si són estudiants, què hi fan a launiversitat?

Article publica al Diari de Girona el 18 de desembre de 2011

No són d'eixe món

2011-12-18T15:30:00.000+01:00

Tertúlia a Ràdio Cassà

2011-12-04T15:39:00.000+01:00

L'economia explicada amb vaques...

2011-11-24T17:33:00.001+01:00

Us deixo la traducció d'un correu que circula per internet i que em va passar l'Antoni. Per riure i, perquè no?, per aprendre alguna cosa!

L'economia explicada amb vaques...

Socialisme:

Tu tens 2 vaques.

L'estat t'obliga a donar-n'hi 1 al teu veí que no tenia vaques.

Comunisme:

Tu tens 2 vaques.

L'estat te les treu i et dóna una mica de llet.

Feixisme:

Tu tens 2 vaques.

L'estat te les treu i et ven una mica de llet.

Nazisme:

Tu tens 2 vaques.

L'estat te les treu i et dispara al cap.

Burocratisme:

Tu tens 2 vaques.

L'estat en perd una, muny l'altra i després llença la llet a terra.

Capitalisme tradicional:

Tu tens 2 vaques.

En vens una i et compres un toro.

Fas més vaques.

Vens les vaques i guanyes diners.

Capitalisme modern:

Tu tens 2 vaques.

Vens 3 de les teves vaques a la teva empresa que cotitza en borsa mitjançant lletres de crèdit obertes pel teu cunyat al banc.

Després executes un intercanvi de participació de deute amb una oferta general associada amb el que ja tens les 4 vaques de tornada, amb exempció d'impostos per 5 vaques. La llet que fan les teves 6 vaques és transferida mitjançant intermediari a una empresa amb seu a les Illes Cayman que torna a vendre els drets de les 7 vaques a la teva companyia. L'informe anual afirma que tu tens 8 vaques amb opció a una més. Agafes les teves 9 vaques i les talles a trossets. Després vens a la gent les teves 10 vaques trossejades. Curiosament durant tot el procés ningú sembla adonar-se que, en realitat, tu només tens 2 vaques.

Economia japonesa:

Tu tens 2 vaques.

Les redissenyes a escala 1:10 i que et produeixin el doble de llet. Però no et fas ric. Després rodes tot el procés en dibuixos animats. Els hi dius 'Vakimon' i incomprensiblement, et fas milionari.

Economia alemanya:

Tu tens 2 vaques.

Mitjançant un procés de reenginyeria aconsegueixes que visquin 100 anys, mengin un cop al mes i es munyin soles. Ningú creu que tingui cap mèrit.

Economia russa:

Tu tens 2 vaques.

Comptes i tens 5 vaques.

Tornes a comptar i et surten 257 vaques.

Tornes a comptar i et surten 3 vaques.

Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.

Economia xinesa:

Tu tens 2 vaques.Tens a 300 tios munyint-les.

Expliques al món el teu increïble ràtio de productivitat lletera.

Dispares a un periodista que es disposa a explicar la veritat.

Economia iraquiana:

Tu no tens vaques.

Ningú creu que no tinguis vaques, et bombardegen i t'envaeixen el país.

Tu segueixes sense tenir vaques.

Economia suïssa:

Hi ha 5000000000 vaques.

És obvi que tenen amo però ningú sembla saber qui és.

Economia francesa:

Tu tens 2 vaques.

Llavors et declares en vaga, organitzes una revolta violenta i talles totes lescarreteres del país, perquè tu el que vols són 3 vaques.

Economia neozelandesa:

Tu tens 2 vaques.

La de l'esquerra et sembla cada dia més atractiva.

Economia espanyola:

Tu tens 2 vaques, però no tens ni idea d'on estan.

Però com ja és divendres, et baixes a esmorzar al bar que tenen el Marca.

Si de cas, ja et posaràs a buscar el dimecres després del pont de Sant Aniceto.

Ibra i Efialtes

2011-11-24T11:14:00.001+01:00

Gran partit ahir del Barça a San Siro. Més enllà del partit, un tal Zlatan va encarregar-se, a l'estil Mourinho, de carregar-se totes les càmeres a sobre. Ressentiment? Jo diria que no només...

La setmana passada van tornar a fer per la tele la pel·lícula 300. En aquella història se'ns recorda la gesta d'una colla d'espartans (no crec que només 300) en aturar les hordes perses al Pas de les Termòpiles. En un moment de la pel·lícula apareix un personatge espartà de naixement, geperut i malformat, que escapant de la llei espartana no va ser "descartat" en el moment de néixer. Quan demana al Rei incorporar-se a les files espartanes per fer honor al nom del seu pare, el rei ho descarta. La falange espartana actua com una unitat, l'un protegeix al del costat i així successivament. La malformació que pateix suposaria un flac dèbil pel conjunt. Ressentit, acaba sotmentent-se al suborn de l'exèrcit persa.
No vull que penseu que considero Zlatan Ibrahimovic un malformat. Sí, però, que tot i el seu immens, indiscutible talent no va poder adaptar-se al Barça. El Barça actua, com la falange, com una unitat. Són immensos jugadors que, per separat, no ho deixarien de ser però en cap cas podrien dur a terme el nivell de joc que fan conjuntament. L'Zlatan no ho va entendre i, no per defensar cap honorabilitat més enllà de la seva, va carregar contra tothom: l'equip i l'entrenador. Si el Madrid no el va captar (com els perses a Efialtes) no devia ser per desacord d'un i altre, sinó perquè el Barça segurament va preferir perdre uns 45 milions d'euros a veure com el seu rival incorpora un -altre- fantasma (en tots els sentits) a les seves files.

Moral hazard

2011-11-23T09:13:00.000+01:00

Hi ha dues paraules que ressonen com un eco inacabable en totes les assignatures d'economia que fem. Moral hazard. Risc moral.

Aquesta és una de les causes de la nostra precària situació i la de tots els PI(I)GS -per qui no ho sàpiga, un pig en anglès és un porc-, Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain). Ajudar-nos representa un risc i que ens ajudin, per a nosaltres, un risc moral.

Als economistes els agrada -ens agrada- parlar de coses senzilles amb paraules complicades i altisonants. Així, suposo, ens assegurem que ningú amb intuïció ens prengui la feina. El risc moral no és altra cosa que una situació en la qual un individu, aïllat de la conseqüència de les seves accions, podria canviar el seu comportament que hauria tingut si hagués estat exposat completament a les conseqüències de les seves accions. Ras i curt: donar gat per llebre, dir blanc i fer negre.

Alemanya no ens ajuda perquè sospita que si ho fa, tot i que ens hàgim compromès a deixar la nostra ludopatia pel crèdit i a ser disciplinats amb els nostres diners, en veure que estem segurs i que, per molt que gastem, sempre ens vindran a socórrer, acabem per enganyar i seguir gastant. Paper mullat.

Es diu que els mediterranis no som seriosos com ho són els germànics. Així, tampoc els nostres governs són seriosos fins al punt que els dubtes que generen els compromisos que poden prendre mantenen Europa al llindar del precipici. Com funambulistes que juguen a veure si cauen. Un eco amb ferim d'"Apoyaré" recorre Europa. Ens podem permetre seguir fent aquest joc? De nosaltres depèn ser complidors. L'alternativa és el precipici, i la corda és molt i molt prima.

Tota la Gàl·lia està ocupada... Tota? No!

2011-11-21T12:38:00.001+01:00

"Tota la Gàl·lia està ocupada... Tota? No! Un petit llogarret poblat per irreductibles gals resisteix l'invasor..."

El resultat de les eleccions d'ahir va ser inesperat. Només la darrera enquesta del CEO, vilipendiada per la unanimitat dels mitjans de comunicació i per la majoria dels partits, la va encertar. Catalunya ha deixat de votar amb una referència espanyola en unes eleccions al Congrés.

Si ens fixem en el mapa d'Espanya només Catalunya i Euskadi s'escapen de l'aclaparadora majoria del Partit Popular. Les dues nacions històriques, a part de la espanyola -i Galícia, si s'escau-, es mantenen diferents i singulars i, lluny d'equilibrar les forces, són els partits sobiranistes els que pugen (a Catalunya CiU i ERC -que es manté- i a Euskadi Amaiur apareix i el PNB aguanta sense patir la competència sobiranista abertzale). Aquesta singularitat no és anecdòtica sinó que posa en relleu que els catalans, que abans teníem un vot dual en funció de si es votava al Congrés o al Parlament de Catalunya, ara ja deixem de banda aquest sentiment. Ara veiem en el sobiranisme -o en el catalanisme polític modern- la millor opció per representar els interessos particulars a Madrid. La demanda és clara: Catalunya és diferent i així s'ha de fer sentir al Congrés.

El PSC ho tenia tot a favor per, tot i patir un correctiu sever respecte fa 4 anys, mantenir-se com a força més votada. Tot i així, a part que van cometre una serie d'errors la darrera setmana de campanya, van equivocar el missatge. Els ciutadans saben que estem en crisi. Saben que la crisi és severa i que la situació és dramàtica. A ningú li agraden les retallades però tampoc són fàcils per qui les duu a terme. No és una irresponsabilitat, ans al contrari. És una acció de responsabilitat. No crec que el correctiu sigui per la mala gestió del Tripartit sinó per obstinar-se a voler donar gat per llebre, en els dobles discursos, en la demagògia fàcil i en les campanyes d'ètica dubtosa. L'aval no és per les retallades sinó per la responsabilitat del Govern per afrontar cada situació.

En Rajoy tindrà una majoria còmoda per governar. Tot i això, la crisi que tindrà a sobre farà que necessiti suports polítics. Més enllà d'això les dades són clares: un 75% de la població de Catalunya vol el Pacte Fiscal i un 48% votarien Sí a un referèndum sobre la independència -que en cas de produir-se el percentatge del Sí seria del 61%-. Si ignora la demanda de TOT Catalunya, fins i tot de part del seu electorat aquest 48% difícilment es mantindrà... L'alternativa és clara. Sabrà gestionar-ho?

La "necessitat" del Corredor Central...

2011-11-21T08:25:00.000+01:00

Algú s'ha preguntat perquè carai l'Estat espanyol s'entesta a foradar 100 quilòmetres de roca massissa a través dels Pirineus per fer passar-hi un tren?

El territori de l'Estat comunica amb Europa per tren des de dos eixos. Per una banda, a l'Atlàntic, per Irún. Per altra banda, al Mediterrani, per Portbou. Aquests eixos són clarament suficients des del punt de vista pràctic. Amb els projectes europeus per al Corredor Mediterrani i Atlàntic hauria d'haver-hi prou capacitat per transportar les mercaderies i les persones necessàries des d'Espanya cap a Europa. Si és així, perquè té tanta importància fer una obra digna de faraons?

L'única explicació que se m'acudeix la trobo si traço les fronteres d'Euskadi i de Catalunya al Mapa. Què passaria si fóssim independents?

Macroeconomia per a principiants (II): com matar la prima

2011-11-19T10:17:00.000+01:00

Ara que ja sabeu què és la prima de risc ens podem preguntar: i no té solució aquest patiment?

Aquests dies estem veient com "els mercats" (recordem, les persones i institucions que compren el deute dels països) cada cop tenen més i més por de no cobrar pel seu préstec al termini acordat i, per tant, cobren un interès cada cop més alt (fins al 7% a Itàlia i a Espanya, per exemple). Aquest interès és insostenible fins al punt que cada any, la partida del pressupost dels països destinada a pagar els interessos del deute pot superar les que destinen a cultura, defensa o recerca fins al punt que si segueixen endeutant-se a aquest preu no podran pagar.

Mentrestant, Alemanya es pot endeutar a l'1%. Això és desenes de milers de milions l'any menys. Poseu un 1 i els 0 que toquen i us en fareu la idea. La solució, doncs, és eliminar el risc.

Si hem dit que la prima de risc és la diferència entre l'interès que paga Alemanya i el que paga cadascú, perquè no paguem tots el mateix?

La solució passa pel Banc Central Europeu. Si en comptes de ser el Banc d'Espanya, el Banc d'Itàlia o el Bundesbank fos el BCE qui anés al mercat a vendre deute, no hi hauria prima de risc perquè seria tan solvent com ho és alemanya. Així de senzill.

Els alemanys, però, no veuen clar córrer amb el risc d'uns països del sud que s'endeuten com si fossin ludòpates per pagar luxes com l'AVE per 8 persones, l'Aeroport de Ciudad Real o els capricis d'Itàlia i Grècia. Quan siguem capaços de donar prou garantia que farem els deures perquè Alemanya accepti que el BCE sigui qui vagi a vendre deute (el que s'anomenen eurobons), resoldrem el problema.

Alemanya, mentrestant, deixa que ens estampem. Ho fa perquè sota pressió haurem de transigir i adoptar mesures com rebaixar els salaris, eixugar subsidis o aturar construccions de nous rics. Al llindar de l'abisme actuarem i llavors obrirà l'aixeta del deute. És el preu de ser uns irresponsables.

Macroeconomia per a principiants (I): la prima de risc

2011-11-18T09:05:00.000+01:00

La prima de risc s'ha instal·lat al nostre dia a dia. Hi és i sembla que no vol marxar. Tots en parlem. Ara, qui sap exactament què és la temuda prima de risc?

Els països, generalment, gasten més del que ingressen. D'això en diem dèficit. Si tu gastes més del que ingresses només tens una manera de pagar-ho: demanant prestat. En altres paraules, endeutant-te. El deute dels països el podem imaginar com simples papers, compromisos que al cap d'x anys qui compra aquell pagaré cobrarà el que ha pagat afegint-li un interès determinat. Aquest deute es ven (es canvia per diners) en el que s'anomenen "els mercats".

Els mercats no són altra cosa que persones, empreses, entitats financeres, països o institucions internacionals. No són un ésser pervers i interessat. Els mercats compren deute amb la única ambició de treure'n un rendiment dins una garantia que quan arribi aquest any x amb què el país s'ha compromès cobraran el que diu el contracte.

Quan hom tem que hi pot haver alguna possibilitat que no pugui cobrar arribat el termini, el més lògic serà que demani un major interès en pagament a la "por" de no cobrar el que ha prestat. Hi ha països, com Alemanya o EEUU, que es considera que no tenen absolutament cap risc de deixar de pagar, de no ser solvents. Aquests països es considera, doncs, que presten a risc zero. Per tant, la diferència entre els interessos que paga Alemanya -interessos sense risc- i els que paga qualsevol altre país representarà el cost del risc en el deute. Aquesta diferència entre l'interès d'un país i l'interès del deute alemany (anomenat Bund) és el que en diem prima de risc.

Els punts amb què sovint es representa són les centèsimes percentuals de la resta entre el l'interès del deute del país i el del bund alemany. Així, si Espanya paga el deute a un 5,98% d'interès i Alemanya a un 1,51%, la prima de risc serà de 447 punts (5,98-1,51=4,47% de prima de risc).

Ho sento, però no faig vaga

2011-11-17T11:12:00.001+01:00

Ho sento, però avui no faré vaga. Aniré a classe. Com vaig fer amb les vagues contra el Pla Bolonya i abans a l'institut. Per molts motius. Però us asseguro que no perquè no vulgui una universitat pública de qualitat.

En primer lloc perquè tots vosaltres em pagueu entre 6000€ i 8000€ cada any per anar a la universitat, per anar a classe i ser productiu. No anar a classe em sembla, com a mínim, una manca de consideració.

En segon lloc perquè els estudiants, crec, no hem notat absolutament cap greuge cap a nosaltres. Jo, personalment, no veig com ha canviat la situació a les nostres aules i entendria que hagués empitjorat donada la situació que vivim, de la que no ens fem el càrrec. Abans que nosaltres, els estudiants, s'haurien de queixar els professors associats, els becaris i investigadors, doctorands, personal... I no és un problema de volum de recursos, sinó de distribució (hi ha gent que viu molt bé a la universitat a costa dels altres).

En tercer lloc perquè la vaga, com està plantejada, és un exercici de publicitat de sectors organitzats, minoritaris, violents -física o verbalment-, ideologitzats i interessats. Els mateixos que es manifesten contra Bolonya, s'indignen, acampen, protesten a favor de l'anarquia (com a la vaga general passada) i després passen per ser els més demòcrates.

En quart lloc perquè no combrego amb tapiar entrades, privar de llibertats, tallar carreteres i trens, increpar estudiants, imposar idees i coartar decisions. Ahir l'assemblea de l'UdG, amb gent de fora la universitat per cert, discutia si s'havien de fer piquets informatius o violents. La decisió, per cert, va ser de fer-los violents.

Avui m'han justificat la vaga com que "les llibertats individuals estan supeditades a la llibertat col·lectiva". Què és la llibertat col·lectiva?

Ja n'hi ha prou que les assemblees passin per representar-nos a tots. No és creïble. No són ni democràtiques, ni representatives, ni obertes. Participeu-hi un dia dient una cosa que vagi contra el seu pensament. Jo ho he viscut. Et retiren el micròfon i et xiulen. Així és molt fàcil consensuar.

Jo avui faré classe i crec que, com jo, els companys que han decidit anar a classe al matí i que a la tarda aniran a la manifestació pacíficament -encara que no hi combregui- donaran una lliçó a tots els nostàlgics dels temps passats, que segueixen fent la seva revolució personal rere un paraigües d'aparent democràcia. El fons no canvia. Les formes no canvien. Les caretes sí.

Afegeixo una imatge d'e-Notícies de la manera que tenen alguns estudiants de la UAB de deixar escollir entre anar a classe o fer vaga. Aquesta és l'entrada principal a l'UAB des dels Ferrocarrils, per on arriba la majoria d'estudiants i personal de la universitat.

La frivolitat hivernal del PSC

2011-11-10T11:14:00.000+01:00

La meva intenció era no molestar-me a comentar l'absoluta frivolitat del PSC. La deriva, però, del rumb d'aquest partit ha passat tots els límits quan han llançat un vídeo de campanya electoral (repeteixo, de CAMPANYA ELECTORAL) en què, sense escarafalls ni matisos relacionen les retallades a la mort. Sí, ho heu sentit i ho podreu veure bé: juguen amb la mort per criticar les retallades. "Com els pets en un banc" que diem a casa. Ho deixen anar, sense complexes, sense proves i sense cap altre motiu que desgastar, enrarir i intoxicar la prou maltractada societat.

Això no és tot! Per a més inri, el mateix dia que surt publicada una notícia que diu que una dona va morir a l'hospital de Sant Pau després d'una llarga espera. Fortuïta la coincidència? El vicepresident del Col·legi de Metges, però, s'ha afanyat a assenyalar que era una pacient terminal. Segon ball del PSC (que és qui ha posat la notícia a les capçaleres) amb la mort. Ara, però, amb una persona de carn i ossos pel mig.

El PSC -no sé si ells se'n recorden- no fa ni un any que governava aquest país. El PSC va gastar l'any passat 800 milions d'euros (800.000.000 euros!) més del pressupost en salut i va deixar un dèficit de vora 8.400 milions d'euros. Cap responsabilitat en les retallades, suposo, que pretenen precisament corregir aquest dèficit. El PSC-PSOE, aquest mateix partit que, des del Govern d'Espanya reclama que la Generalitat retalli EL DOBLE del que ha pogut retallar. Bé, després de la CONTRADICCIÓ evident, a la que d'altra banda ja són immunes, diran: "es pot retallar en quelcom més que salut i educació"... DADES: Territori i Sostenibilitat (24%), Agricultura i Medi Natural (23,4%), Empresa i Ocupació (23%), Presidència (20,9%), Vicepresidència (19,9%), Economia i Coneixement (17,8%), i Cultura (15,6%). La retallada és menor en les conselleries vinculades als serveis socials: Interior (6,4%), Salut (6,5%), Ensenyament (7,4%), Justícia (8,9%) i Benestar Social i Família (10%).

Algú em pot contestar?

Girona - Sant Miquel - Els Àngels - Font dels Lleons

2011-10-15T11:54:00.000+02:00

Ruta en bicicleta al voltant de Girona. No és senzilla de fer, amb un cert nombre de pujades d'intensitat moderada, però les vistes i la tranquilitat del camí valen la pena. No deixeu de parar-vos a les tres fonts que trobareu pel camí: la Font del Bisbe, a Sant Daniel, la Font dels Lleons i la Font d'en Fita, totes a la vora del camí. Podeu trobar-ne els detalls a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2077520

Els "progres" i l'islam

2011-10-13T18:41:00.000+02:00

Feia temps que s'intuïa. No és nou veure simpaties reiterades d'aquells que -potser- malanomenem "progres", habitualment de pela llarga, cap a tot el que es pugui relacionar amb l'islam. Quedi clar que aquest no és un apunt contra l'islam, sinó un comentari per posar sobre la taula una estranya vinculació.

La incombustible -i sovint aguda- periodista Pilar Rahola ho ha denunciat des de les seves tribunes i des dels seus llibres -recentment ha publicat La República Islàmica d'Espanya-: l'islam s'ha posat de moda entre l'esquerra.

La primera mostra rellevant d'aquesta història d'amor la trobem a la reacció contra la Guerra d'Irak, però ja s'havia covat abans amb el conflicte entre Israel i Palestina. L'esquerra va abanderar una voluntat clara de mostrar l'islam, o les societats musulmanes, com als febles que calia defensar de l'"imperialisme sionista i americà". Deixeu que sigui políticament incorrecte; però, com convindreu, la contradicció és d'una hipocresia colossal.

No discreparé que Israel l'ha vessat en el conflicte amb Palestina, encara que penso que tot és més complicat quan un desert més petit que Catalunya, amb quatre pedres sota la sorra, és la terra sagrada de tres religions. No discreparé, tampoc, que Irak possiblement va ser un error tal com es va plantejar. Però més enllà d'aquí, tot és una immensa doble bara de mesura.

Quan es tracta de defensar els drets humans, perquè no parlem de les monarquies absolutes o règims teocràtics que oprimeixen les seves dones, que no les deixen conduir o anar descobertes, que castiguen amb fuetades i executen a base de lapidacions en nom d'una suposada llei islàmica -la sharia-? Perquè no es protesta amb la mateixa energia quan dos míssils de querosè amb 246 persones a dins assassinen en nom de Déu 2,973 personen a EEUU? Que potser "ho mereixien" per ser americans? I a Madrid? És cert, COMPLETAMENT, que només representa una minoria sorollosa dels musulmans i que la majoria són homes honrats i de pau. La crítica no és cap a ells, sinó cap a la nostra pròpia societat.

La raó d'aquest comentari és que avui, a l'Universitat de Girona, hem topat amb un cartell del nostre "admirat" moviment 15-M -paradigma del nou progressisme- fent, de nou, aquesta assimilació. Jutgeu vosaltres mateixos la necessitat del cartell. És una anècdota, però crec que la contradicció de la qüestió és digne de fer-ne una reflexió.

PD: fixeu-vos amb una altra cosa. La ministra Aído va crear escola entre els progres del país. Ara resulta que cal combatre el masclista neutre masculí per parlar, en global, en femení. No es tracta de dir "tots/es" ni, fins i tot, "tots i totes", sinó simplement "totes". Potser caldrà parlar amb l'IEC i revisar la nostra gramàtica...

"The evolution of stupidity"

2011-10-13T16:45:00.000+02:00

La Salut - Coll de Condreu - El Far

2011-10-12T21:00:00.000+02:00

Us recomano aquesta ruta. La vam fer aquesta setmana i és fantàstica. Podeu trobar els detalls de la ruta a:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=2116546

Les dues Europes...

2011-10-11T11:32:00.001+02:00

El mapa que podeu veure es pot llegir de moltes maneres. Segons la Comissió, simplement representa la distribució dels fons de cohesió de la UE entre regions. En vermell, les regions que reben fons i en blau les que "paguen" (tot i que no ho diu, la deducció és trivial). El cas és que també es pot llegir d'una altra manera: observarem que hi ha una Europa, al nord, que estira clarament "del carro" i una Europa al sud clarament subsidiada -a part hauríem de considerar els països de l'est, en procés de clara convergència després de dècades de trinxament comunista-. L'etern debat. El cas és que veiem que Espanya i Itàlia són clarament un cas a part: estan partides en dos! A partir d'aquí, podem fer mil i una interpretacions. El cas és que, en cas d'anar per lliure, seriem un país de la primera divisió septentrional o de l'endarrerida i subsidiada divisió europea meridional?

Fins sempre Steve

2011-10-06T07:42:00.001+02:00

Ha mort Steve Jobs. Finalment el càncer de pàncrees que fa 7 anys va reptar-lo a una partida mortal ha guanyat. 7 anys d'una malaltia que per la majoria suposa pocs mesos de vida. Ell va sobreviure, però no va poder guanyar. Potser després de la seva desaparició es podrà valorar realment l'alçada del personatge. La persona ja ens havia captivat abans. Visionari, innovador, revolucionari, de la magnitud de Henry Ford o de Tomas Edison -com algú ha dit- Steve Jobs va treballar sempre per canviar el món i se'n va sortir. Mentre escric aquestes paraules en un dels seus Mac, acabat de despertar des d'una pantalla blanca amb una poma mossegada al mig, no em sé imaginar el món sense els ordinadors personals, sense els telèfons intel·ligents …o sense la música. A cavall entre l'enginy i l'art ens ha deixat la seva veu però mai el seu referent. Gràcies Steve, et trobarem a faltar.

L'autèntic Corredor Mediterrani que necessitem...

2011-10-05T16:56:00.001+02:00

Propostes sobre innovació

2011-10-04T19:18:00.003+02:00

Aquest matí he tingut l'oportunitat de participar en representació de la Jovesfera (@jovesfera) en una taula rodona sobre innovació i sostenibilitat. Els diputats de CiU al congrés Imma Riera, Montse Surroca, Carles Campuzano, Pere Macias i en Duran han volgut així recollir les opinions i reflexions sobre emprenedoria, medi ambient, polítiques d'empresa i ocupació o recerca i formació entre d'altres que un grup de persones provinents de diferents àmbits hem pogut expressar. Professors universitaris, fundacions, consorcis de recerca, associacions en defensa del medi ambient, emprenedors i empresaris, representants d'escoles de negocis o estudiants com jo hem aportar arguments i propostes en àmbits molt diversos per tal de tenir-les presents en l'elaboració de polítiques futures i iniciatives parlamentàries.

M'agradaria compartir amb vosaltres les línies generals de la nostra proposta, que es basa en dos punts fonamentals: aturar la fuga de cervells i impulsar la biotecnologia i biomedicina com a sector estratègic de Catalunya, tal com ho va ser el tèxtil -de referència internacional al seu temps- al s.XIX.

R+D i especialització, el nostre valor afegit

A reveure!, i fins aviat!

2011-10-02T19:26:00.002+02:00

Ahir els més grans del rock català van fer l'últim dels concerts, 25 anys després que en Gerard, en Josep en Pipo, en Josep Bosch i en Joan Cardona -a qui es va recordar en nombroses ocasions de la nit- comencessin a parir Sopa de Cabra. 3 hores vibrants de concert, jugant a casa i amb un adéu impossible després de 3 bisos entregats. La sensació, potser, és difícil d'explicar si, com jo, havies crescut amb una música que mai t'havien deixat anar a viure on toca, a l'arena de la Copa per Fires de Sant Narcís. Érem massa petits. Veure que deu anys després hem pogut passar comptes a la vida i lluir pell de gallina amb totes aquestes cançons ha estat immens, indescriptible. Però no acceptem un adéu. Com a molt un a reveure!, i fins aviat!

PD: Sabeu quin és aquest carrer?

Mostra un mapa més gran

Feres i fistes de Sant Narcís 2011

2011-09-29T17:30:00.001+02:00

...i com Bin Laden es (podia, o va fer?) ric - Sobre els derivats (II)

2011-09-29T17:18:00.005+02:00

Si heu llegit l'apunt anterior, podeu observar com funciona a grans trets el joc dels derivats. La mare dels ous de tot plegat és saber cap a on aniran els mercats. És un joc d'informació. De fet, invertir si et trobes en possessió d'informació privilegiada sobre una companyia, per exemple, és delicte penal a la majoria de països del món.

Dit això, poder anticipar cap a on evolucionarà un mercat en un moment determinat pot ser una eina més poderosa que poder endevinar els números de la loteria dia rere dia.

11 de setembre de 2001. El Dow Jones cotitzava a uns 10500 punts. Dos Boing 767 s'estavellen per sorpresa a les Torres Bessones del WTC de Nova York causant 2606 víctimes mortals.

Aquell mateix dia, mentre es mantenen els parquets oberts, l'índex Dow Jones cau un 6%. Pocs dies després, la cotització s'ensorra fins els 8800 punts. En total, a l'engròs, un 16%. L'únic que podia anticipar aquest moviment era qui va ser el cervell dels atemptats: Osama Bin Laden.

És conegut que la seva fortuna és multimilionària, amb connexions internacionals i amb un entramat financer suficientment bo com per moure sumes immenses de diners a gran escala. Dit això, algú pensa que l'acció va ser simple fanatisme religiós i polític?

PD: Algú s'imagina què hauria passat si s'hagués previst la caiguda de Lehman Brothers? Mireu el gràfic, octubre de 2008:

Rastani tenia raó... Sobre els derivats (I)

2011-09-29T16:53:00.001+02:00

Quan el suposat broker Alessio Rastani va sortir a la BBC esgrimint amb, entre supèrbia i fatxenderia, la fórmula de la gallina dels ous d'or, molts es van indignar. L'endemà mateix es va veure que darrera aquell to fatxenda i posat de dandy de la City londinenca hi havia un farsant. Un simple aficionat amb tanta labia com cara dura i ganes de cridar l'atenció.

Més enllà de l'engany, però, el que és un fet és que moltes coses de les que va dir són certes: si vols fer diners a la borsa, res com una bona recessió. M'explico.

Quan hi ha molta volatilitat (grans salts percentuals de les cotitzacions) pots operar amb productes derivats de manera que compres i vens drets futurs, que poden ser drets de compra (a llarg, guanyes si puja el valor) o de venta (a curt, guanyes si cau la cotització). A grans trets, pots guanyar grans sumes de diners amb poc capital a través d'un sistema d'especulació i préstec sigui quina sigui la situació, de caigudes o de pujades. El que importa és que salti, com més millor.

Dit això molts ja deveu estar pensant en com aquest niu d'especuladors sense cor que són els mercats financers mundials pot estar encara permès. Doncs bé, es poden guanyar molts diners, és cert, però tants com se'n poden perdre. Sapigueu que a la borsa, quan hi guanyes és perquè algú hi perd. En joc hi ha el que hi ha i has d'acceptar el risc de passar de ser un afortunat a córrer pels carrers amb un carro de supermercat, barbut i entrenyinat. No és cap ganga. Jo, almenys, ho veig així.

Un mapa molt eloqüent

2011-09-16T18:45:00.001+02:00

Mireu-vos amb atenció aquest mapa. Veieu quins són els països amb un major percentatge de funcionaris? Correcte! Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia (la profunda i atrassada Itàlia del sud)! I els països de l'Est (que fa 20 anys encara eren tot sector públic amb la Unió Soviètica). Però...

Ai l'as! Catalunya no compleix amb la norma! O si més no s'alinea amb els països del nord, del Benelux o les grans àrees industrials. Si m'ho permeteu, una altra evidència que sols seriem un país més eficient...

Els Catarres, la Jenifer i la Montserrat

2011-09-15T19:22:00.002+02:00

Si parlem de Romeu i Julieta...

...vegeu la història d'en Julio i la Romea!

ACTUALITZACIÓ: "El Mati i la Mare que el va Parir" de Flaixback també n'ha fet una versió...

Onze de Setembre

2011-09-11T01:19:00.001+02:00

Esperem que arribi el dia en què avui quedi a la història. Un dia que no haguem de reclamar el que és nostre. Que el que som, ho puguem ser. Sense haver de demanar permís. Un dia, en què la nostra bandera torni a ser la que era fa més de mil anys, sense blaus i sense estrelles. La bandera que deixa de reclamar i que només representa el nostre poble. Esperem que arribi el dia en què tots siguem més lliures i que puguem viure en pau, concòrdia i justícia. Fins que no arribi aquest dia, fins que no siguem lliures, cal seguir lluitant. L'Onze de Setembre no hem de celebrar, hem de recordar.

Pujol, els Catarres i una reflexió sobre Catalunya

2011-09-10T19:06:00.000+02:00

Escolteu el President Pujol i veureu que darrere una cançó plena d'acudits i ironies el President troba el forat per reflexionar sobre Catalunya. Per riure, riure moltíssim, i per pensar!

Hissada de la senyera de Plaça Catalunya de Girona

2011-09-10T16:55:00.001+02:00

Aquesta és l'Espanya "amiga"?

2011-09-03T11:13:00.002+02:00

Ja fa anys que he deixat de pensar en la possibilitat de convertir Espanya. Tot i tenir la convicció de ser independentista des que tinc ús de memòria, en algun moment podia ser creïble -tot i que difícil- que Espanya canviés la seva bel·ligerància cap a Catalunya. Aquests temps han passat a la història.

Els que s'escudaven -alguns encara, falsament, ho pretenen- en la voluntat de regeneració d'Espanya han perdut el seu últim argument: la Constitució.

Quan abans d'ahir es va votar una reforma de la Constitució sense consens, les peces del taulell van fer un gir històric. La reforma en si mateixa, potser necessària en el fons pel que fa a l'estabilitat pressupostària, no va ser el problema. Sí que ho va ser, però, l'atac a l'autogovern. Fins abans d'ahir (o fins que s'apliqui la legislació el 2020), la potestat de decidir sobre l'endeutament, pedra de toc de la política econòmica de qualsevol govern, era de la Generalitat de Catalunya. A partir de llavors, Espanya usurpa aquesta potestat i la incorpora a la seva Carta Magna. Aquest cop, però, només avalada per la mateixa Espanya cada cop més personalitzada en els partits centrals, PSOE i PP, i cada cop més allunyada de la pluralitat i, fins i tot, de la tolerància.

Un dia després, oportunament, la justícia dóna un altre cop al fonament de la nostra covivència: la immersió lingüística. Alguns, interessadament, faran creure que el bilingüisme a l'ensenyament és una qüestió de justícia i normalitat social. És fals. La immersió lingüística ha garantit durant dècades que Catalunya es mantingui feblement cohesionada, però cohesionada al capdavall. Quan es deixi d'aprendre el català a l'escola, serà qüestió d'anys que la societat catalana i, per tant, la nació, es vagi afeblint i fragmentant fins a desaparèixer. Això no ho podem permetre. Per això, i per tants altres motius, ara més que mai, "tenim pressa".

Nota: He escollit la portada dEl Periódico d'ahir per il·lustrar el post. El seu director, Enric Hernández (@Enric_Hernandez) M'ha semblat que si un diari de la línia d'aquest en fa aquest tractament és per començar a parar-hi atenció.

Homenatge al mestre Jobs

2011-08-25T20:56:00.002+02:00

Al llarg de la història, són molts els personatges, intel·lectuals, genis, ments o, simplement, persones que han estat recordats pels seus actes. Uns per descobrir grans entrellats de l'existència, altres per pintar o compondre majestuoses obres d'art. Tots, però, tenen en comú el fet d'haver ajudat a que la vida de tots canviï d'alguna manera. Steve Jobs serà recordat per aconseguir aquest propòsit tan majestuós i, a més, fer-ho d'una manera "diferent".

Crescut en una humil família d'adopció a Sant Francisco l'any 1955, de ben petit ja va mostrar un gran interès pels ginys electrònics que tot just començaven a aparèixer a les nostres vides. Després de matricular-se a la universitat, al cap de sis mesos, abandona les classes i decideix assistir a allò que realment li despertés l'interès. Curiosament la cal·ligrafia. A partir d'aquí, i dels valors que la cal·ligrafia representa quant a disseny, concepte i creativitat un jove Steve Jobs va començar a bastir els fonaments d'una filosofia que el portaria a crear la primera computadora personal de la història: el Macintosh.

Sense voler continuar amb una biografia que el portaria a crear des del primer ordinador personal fins a arribar a revolucionar diferents camps com són la indústria musical amb l'iPod i la telefonia amb l'iPhone, passant per un abandonament de la seva companyia i un retorn quan aquesta estava a l'abisme -aquest mes va arribar a la cota de major corporació mundial en valoració a la borsa-, Steve Jobs ha estat un revolucionari, tot per guiar-se per la senzilla màxima del "pensar diferent" i fixar-se amb la simplicitat i la feina ben feta. Avui que ha decidit fer un pas enrere i retirar-se del guiatge no només empresarial sinò creatiu i fins i tot espiritual de l'empresa que ha dirigit tots aquests anys, crec que és el moment per reconèixer que avui també viuen entre nosaltres persones que tracen una mica d'història i que, sense fer grans creacions ni grans progressos, des del seu ofici, aconsegueixen fer la nostra vida una mica més senzilla.

Deixo aquí el memorable discurs d'inauguració del curs 2005-2006 a la Universitat d'Stanford, on explica amb la seva simplicitat habitual la síntesi d'aquesta filosofia.

L'absurd del "Toro Ratón"

2011-08-16T10:19:00.002+02:00

Fins aquesta setmana no he sabut que corría per les places dels pobles de les espanyes un animal "llegendari". Això és el que diuen, almenys... El cas és que l'anomenat "Toro Ratón", al qual califiquen com el més "intel·ligent i sanguinari" d'aquestes bèsties, és un bé molt preuat. El motiu? Ja s'ha cobrat tres vides per a la distracció de molts pobles que estaven de festa major i, incomprensiblement, per aquest motiu, el caché de l'animal ha pujat com l'escuma. Es veu que s'arriben a pagar 10.000 € per una "actuació" -si d'envestir la gent a cops de banya i, de tant en tant, matar-ne algun se'n pot dir així-.

Fa temps que no entenc moltes festes relacionades amb els toros. M'hi esforço i intento respectar les tradicions. Però crec que això és anar més enllà.

Aquestes morts no són accidents. La gent paga el doble i el triple del que és "habitual" per veure si el brau matarà algú aquella tarda. No són accidents. Saben que la bèstia és perillosa, innocentment perillosa, i per això la reclamen amb fervor religiós.

La pregunta que em faig és perquè quan, per exemple, un gos ataca una persona pel carrer i la mossega, automàticament acaba essent sacrificat? Perquè el seu propietari, que moltes vegades no ha tingut res a veure amb el creuament de cables del seu animal, acaba imputat pel jutge? I mentrestant, el toro Ratón segueix essent aclamat, el seu propietari se segueix fent d'or -"me ha tocado una lotería", deia- i, és qüestió de temps, segueix matant pobres desgraciats que se li posen al davant.

Finalment! Però en Cesc és un de tants...

2011-08-12T20:14:00.003+02:00

Finalment ha arribat el dia. En Cesc Fàbregas, com tot sembla indicar, serà avui mateix jugador del Barça. No es pot discutir que és un grandíssim jugador, català, de la casa, amb aquella manera de fer i de jugar que ens és tan pròpia a Can Barça. No són pocs, però, els que incansablement han repetit una i altra vegada que en Cesc no havia de tornar, que no l'havíem de fitxar. No perquè no fos un gran futbolista, sinó perquè fa vuit anys va decidir marxar.

Demà se'n va a Estats Units en Lluís. Més que un amic des que teníem vuit anys, marxa a estudiar a Amèrica buscant les motivacions que no li ha sabut donar el país, buscant créixer personalment i acadèmicament amb l'exigència que necessita. Marxa per un any, però tots sabem que, si pogués -i podrà-, no tornaria.

Us podeu preguntar quina relació tenen una i altra cosa. És molt senzill. Com en Lluís, cada curs, milers d'estudiants i llicenciats -m'atreveixo que molts d'entre els millors del nostre país- fan el pas de sortir a fora. D'aquests, ben pocs tornen a casa. A fora troben el reconeixement, les oportunitats i les motivacions que aquí no valorem i que no els sabem donar. És per això que quan un crack com en Cesc torna a casa després de créixer on va tenir l'ocasió -qui sap si l'hagués tingut en aquell Barça en decadència- ha de ser sempre un motiu d'alegria. Esperem que un dia siguem capaços de fer tornar tots els que avui han de marxar.

Sobre dèficits

2011-06-01T17:21:00.002+02:00

I ens demanen que arribem a l'1,3%... Per complir ells? (Dades 2010 Eurostat. Catalunya 2010 i 2011 al final)

No aneu a #acampadabcn

2011-05-31T12:41:00.002+02:00

La setmana passada, després d'emportar-me uns quants insults i després de comprovar l'infinit grau de demagògia que entenen per democràcia alguns "indignats" em vaig proposar deixar d'escriure sobre el tema. Creia que no valia la pena, que moririen en les seves propies contradiccions. M'emprenyava, perquè segueixen incomplint mil i una lleis i ordenances de civisme (al capdavall la garantia de la convivència pacífica entre ciutadants). Però no hi estava disposat. Tenia feina millor per fer que aguantar segons què.

Ahir i avui, però, hem anat coneixen noves dades sobre els deixebles de l'avi Hessel, un pamlfet de 50 pàgines i, això sí, 10€ del qual els serveix d'inspiració. Resulta que alguns no eren tan pacífics com volen fer creure. Resulta, també, que alguns són mentiders i manipuladors. Resulta que no respecten res ni ningú que expressi una opinió contrària a ells. Professen l'anarquia, sabent-ho o sense saber-ho. Sinó, perquè no reconeixen i compleixen les lleis?

Avui algunes veus del món periodístic han començat a aixecar la veu contra l'esquerranositat i parcialitat imperant en molts mitjans públics. Ho va fer la Pilar Rahola ahir a can Cuní -no us perdeu els carinyosos comentaris que li han dedicat-, ho torna a fer avui a La Vanguardia en un altre sentit i també ho fa l'economista Xavier Sala-i-Martin al seu Facebook, senyalant les contradiccions i l'esbiaix del moviment. Però el que més em preocupa és el que assenyala Ferran Sáez Mateu a l'Avui a l'article "Indignats i espanyolíssims". Tal com ja vaig dir fa dies, els indignats sembla que professen una fraternitat universal que nega les particularitats nacionals que, a Catalunya almenys, no sigui l'espanyola. Ho deixen per després, com la magnífica administració pública que, valgui la paradoxa, t'envia de guixeta a guixeta per fer una reclamació. Ara resulta que no només no accepten la llibertat dels pobles a decidir, l'autodeterminació, sinó que neguen i priven la llengua catalana a les assamblees. Això sí, ningú dóna la cara, ningú passa a davant. Cap interlocutor. Cap portaveu. Sempre amagats entre la gent de bona fe.

No m'ha sorprès. Un amic, que al principi va participar activament, il·lusionat, amb el moviment 15 de maig ja m'ho va dir fa dies: "hi he deixat d'anar perquè ja no escolten. Ara només deixen parlar i fer grans discursos als seus, als antisistemes, i si expresses una opinió diferent a la seva t'escridassen, et titllen de fatxa i et prenen el micròfon". Si aquesta és la democràcia que voleu, ja ho sabeu. Si no, no aneu a l'#acampadabcn. Consti que no critico que s'arribin a propostes més o menys coherents (algunes injustes i altres utòpiques des del meu punt de vista) sinó com i on s'expressen. Els carrers i les places són per a tothom, no només per a alguns. Jo, començo a estar molt INDIGNAT amb els INDIGNATS.

SOM ETERNS!!!!!

2011-05-29T17:46:00.000+02:00

Manifest de la majoria silenciosa pel desallotjament de Plaça Catalunya (font e-Notícies)

2011-05-27T21:41:00.005+02:00

A favor del desallotjament de la Plaça Catalunya

Perquè una cosa és la democràcia i el dret de manifestació i l'altre és el respecte als espais públics
Perquè el centre de Barcelona no es pot convertir en un càmping
Perquè ningú, perquè li ve de gust, pot transformar els jardins públics en horts
Per respecte a la resta de barcelonins i barcelonines
Perquè s'estan vulnerant diferents articles de l'ordenança cívica
Per garantir els mínims d'higiene i evitar problemes de salut
Perquè tothom té dret a gaudir del centre de Barcelona
Perquè hi ha moltes maneres de protestar i manifestar-se. Quinze dies ocupant un espai públic són molts
Per seguretat ciutadana en un dels espais més transitats i emblemàtics de la ciutat
Fa mal a la imatge de Barcelona i Catalunya
En democràcia la millor manera de protestar és votar
Barcelona no pot ser la capital antisistema d'Europa

Fes circular aquest manifest

Això és #acampadabcn?: "Tindreu la vostra intifada"

2011-05-27T13:44:00.001+02:00

Ho he dit des del primer moment: el problema no és la protesta, és l'okupació. No era possible protestar massivament per un sistema més just sense okupar places i carrers? No. Barcelona un cop més actua de capital mundial dels antisistema. Ho va fer el moviment antibolonya i ara hi tornen. Són els mateixos, i juguen amb la gent de bona voluntat que vol canviar les coses des de la convivència. Son els mateixos, que estiren la corda per tenir l'excusa de la brutalitat policial. Els mateixos que censuren els que hi estan en contra. Els mateixos pels quals la democràcia només té valor si és a favor seu. Ho sento, però el que ha portat aquesta lamentable situació no és la protesta ni la reivindicació sinó haver-se apoderat dels espais comuns per fer la revolució personal d'alguns. Aquesta era la intenció. Com m'ha dit el candidat de les CUP a Barcelona: tindreu la vostra intifada. Siusplau, deixeu de tensar la corda, aneu a casa i manifesteu-vos pacíficament com a ciutadans.

#spanishrevolution passa la mà per la cara a #acampadabcn

2011-05-26T23:43:00.000+02:00

Mentre Barcelona segueix fagocitada pels antisistemes -acompanyats d'alguna gent de bona voluntat- ballant a ritme de Manu Chao i a còpia de rituals reiki, a Madrid, origen del moviment, han redactat quatre demandes clares com a objectiu del moviement #democraciareal:

Reforma electoral encaminada a una democràcia més representativa i de proporcionalitat real i amb l'objectiu addicional de desenvolupar mecanismes efectius de participació ciutadana.
Lluita contra la corrupció mitjançant normes orientades a una total transparència política.
Separació efectiva dels poders públics.
Creació de mecanismes de control ciutadà per a l'exigència efectiva de responsabilitat política.

I algú pot no estar-hi d'acord? Ningú pot estar en desacord amb promoure la participació ciutadana, desterrar la corrupció, en la separació de poders (que els catalans fa dècades que patim i reclamem). Sobre el punt 4... que no són els ciutadants que controlen l'exigència efectiva de responsabilitat política cada quatre anys quan van a votar? Que ho preguntin als socialistes sinó...

Ara, siusplau, ja podeu abandonar la plaça, demanar aliments pels pobres de veritat, tornar a casa i començar a reclamar en serio tots aquests punts. Llavors, ens hi trobarem!

El balafiament del Plan E

2011-05-26T13:27:00.002+02:00

No trobava la paraula adequada per traduir "despilfarro" del castellà al català (per què serà?). Buscant buscant he trobat balafiar -v. tr. [LC] Malgastar, dilapidar.- i m'ha agradat. El cas és que com ja s'ha dit del dret i del revés el pla E era un balafiament en tota regla. Un va dir una vegada que amb el pla E seguiríem tenint l'atur més alt però també les voreres més boniques d'Europa. Coses de voler ser líder costi el que costi. El cas és que per la xarxa corre el que molts sospitaven: hi ha hagut obres més cares que el propi cartell, que costa uns 1000€ tirant pel cap baix. Així, ens podem preguntar: era necessari? Sí. Si us pensàveu que era una operació amb garanties de reactivar l'economia aneu errats. Era pur màrqueting, qüestió de publicitat institucional de la que només els socialistes ens saben colar. Mentrestant, molts encara tenim plantat a la porta de casa una "E" ben grossa. Ministerio de Fomento, Gobierno de España -només faltava el coño i el manda güevos-. Capitán mande firmes. "Tota la Gàl·lia està ocupada..."

Photowalk a Territori Reiki

2011-05-25T22:10:00.000+02:00

"#acampadabcn demana aliments... URGENT!"

2011-05-25T21:50:00.001+02:00

Segons podem veure a tots els mitjans, a la xarxa i in situ, la gent que està acampada en el seu intent desesperat de salvar el món de les urpes dels malvats pro-sistema, no sembla que passin precisament gana. Ara bé, enlloc de fer com tots i anar a comprar al supermercat i fer-se el sopar, o portar-se la carmanyola a Plaça Catalunya, opten per demanar que la gent porti menjar. Mentrestant, els que realment pateixen la crisi i passen gana -sí, no heu d'anar a Somàlia per trobar gent que passi gana- segueixen invisibles. Enlloc de demanar menjar podríen dinar a casa seva i demanar aliments pel Banc dels Aliments o per Càrites. Ells sí que lluiten per canviar les coses...

L'última bajanada de #democraciareal i #acampadabcn

2011-05-24T22:06:00.002+02:00

I l'últim acudit: "Retirada masiva de capital de las entidades bancarias el próximo día 30 de mayo". Ah, bé senyors. Sabeu què passaria? Doncs que si alguns de vostès no han estudiat a escola potser no pensaran que retiran diners en efectiu massivament d'entrada podem portar el país a un corralito. Dedueixo, però, que la intenció no és paralitzar l'economia sinò enfonsar els bancs. Donc bé. Els que van decidir demanar una hipoteca no sabran que el que consideren de propietat, casa seva moltes vegades, serviria per liquidar les entitats que voleu fer caure. A més, el país té deute contret amb aquests bancs i els bancs, un cop més, podrien fer servir aquest actiu (deute de l'administració) per respondre de la seva fallida. I l'administració, amics antisistema, no són els polítics: som tots.

L'absurd de l'#acampadabcn i #spanishrevolution

2011-05-24T22:00:00.002+02:00

El que al principi era -o ens van vendre que era- un moviment cívic transversal d'emprenyament del bo, s'està convertint en un absurd. Si dissabte la plaça Catalunya de Barcelona estava plena de gent de tota mena, famílies amb nens, avis, joves, peluts i pelats avui el panorama és bastant diferent.

Avui hi he passat. N'he passat de llarg però he pogut veure quin peix es ven. La plaça està okupada. Sí, sí, okupada amb "k", no només ocupada temporalment. S'ha decidit -en assamblea suposo, és clar- arrencar un dels jardinets públics que paguem entre tots i plantar un hort -dedueixo que ecològic- per donar un aire de comuna hippie del segle XXI en ple cor de Barcelona. "Resistirem!" diuen. Els cartells, en castellà tots els que he vist, fan proclames revolucionàries contra la propietat privada i contra tot el que pugui representar l'ordre del sistema. L'#acampadabcn s'ha tornat quelcom més còmic que la pròpia #acampadapedralbes -pels que no ho conegueu, és una campanya de befa sobre els acampats que els compara amb una colla de pijos-.

Ja n'hi ha prou. Comença a ser hora de posar ordre. Si el moviment és transversal es poden fer excepcions però això ja és un corralet privat del moviment okupa i antisistema, que ja fa temps que denuncio que té la capital mundial a Barcelona. Eh que jo no puc plantar una tenda al Parc de la Ciutadella o a la Devesa de Girona? Eh que no ens podem asseure a beure cervesa en un banc al carrer? Doncs tampoc s'ha de poder acampar com aquell que vol a la via pública. Ja no parlo de la pèssima imatge que dóna de la ciutat, ni que no tinguin respecte pels símbols nacionals (han penjat cartells al monument al President Macià). Però el que no podem acceptar és viure en una ciutat okupada. Ja n'hi ha prou. Em jugo un pèsol que entre alguns dels gosflautes que passen per ser més demòcrates i altruïstes que l'embrió transgènic de Pericles, Ghandi i la Mare Teresa de Calcuta hi ha una colla de gent que ja va ser desallotjada abans de l'edifici Banesto o dels Cinemes de la Via Laietana, no sense els ferits i els aldarulls de torn, i després diuen que són un moviment civilitzat. Pacifista per ells no implica ser pacífic.

Ja n'hi ha prou, ara toca posar ordre, fer endreça i deixar la ciutat en condicions. Qui avisa no és traïdor: "okupes, d'ha acabat la impunitat". No ho dic jo, ho diu el Conseller Felip Puig. Per tant, aneu agafant els trapaus i deixeu que la Plaça l'ocupin els coloms que ells no fan cap mal.

Una nova era a Girona... #eleccions22M

2011-05-23T00:26:00.002+02:00

El valor d'anar a votar (sobre #eleccions22M)

2011-05-22T13:30:00.000+02:00

Tinc la gran sort de tenir una besàvia de 98 anys. Té el cap més clar que tots nosaltres i viu amb la mateixa empenta que tenia fa 50 anys encara que les cames no sempre segueixin.

Avui ja ha votat. No és que tingui més incentius que la resta de la gent per fer-ho. L'esforç que li ha representat segurament no es pot comparar amb el que haurà de fer el 99% de la població. Però ja ha votat.

La seva edat, per desgràcia, li va fer viure la Guerra Civil i tota la dictadura sencera, patint per banda d'uns i d'altres. Però ara que pot votar, sap que és un dret, però també un deure. Sap que és important i, tot i que pesen els anys, s'ha mudat de bon matí i ha anat al col·legi electoral del municipi, al poble del costat.

Si ella ha anat a votar, quina excusa posareu? Avui toca votar, és el nostre dret i el nostre deure. Voteu, sigui per qui sigui. La resta són excuses. Qui no voti, no pot queixar-se!

#spanishrevolution #spanishEVOLUTION o neonatòleg les 24 hores...

2011-05-21T18:09:00.005+02:00

Si no us n'havíeu adonat però tots necessitem un neonatòleg les 24 hores. És una qüestió de vida o mort. Almenys és el que podem acabar pensant quan sentim per la ràdio l'angoixant anuci d'una mútua que no ve al cas. La campanya és tan brillant com poc ètica quan recorre als pocs instints animals (protecció de les cries) per "vendre enciclopèdies". Però tothom vol tenir un neonatòleg les 24 hores! És qüestió de vida o mort! Llavors, que ens surti gratis! És just que tothom tingui un neonatòleg les 24 hores!! I d'oca a oca...

Que la gent està emprenyada era previsible. No es podia entendre com amb un 21% d'atur, amb el 45% dels joves sense feina (sense comptar estudiants, ull!) ningú aixequés el dit. És qüestionable si l'#spanishrevolution -o en la forma més nostrada la #catalanrevolution- realment ha estat una protesta espontània o si s'ha orquestrat des d'un o altre grupuscle. El cas és que el fet que la gent protesti no pot sorprendre a ningú. I, en tot cas, és plenament legítim. Dit això, cal deixar de banda els anhels revolucionaris d'alguns per posar el cap sobre les espatlles.

Després de 3 dies de protagonisme antisistema, de desorganització romàntica, s'ha començat a confeccionar un manifest i un memorial de greuges i reclamacions. I és aquí on veig el problema. El 90% de reclamacions van en el sentit d'escanyar els que encara treballen (els "rics" i classe mitjana), ampliar els subsidis i engruixir les prestacions socials. A Veneçuela l'estat funciona de manera similar. Però a base de vendre milions de barrils de petroli cada any, no gràcies a l'economia que generen. Aplicant una tercera part del que es demana no tardaríem ni una setmana a estar en fallida. Tot l'estat, no el sistema polític. La solució no són els subsidis, és la productivitat, l'emprenedoria i l'esforç. A ningú no li agrada retallar ni ser retallat, però no hi ha més remei.

La crisi l'hem generat entre tots, no només quatre banquers a l'èlit financera mundial (que també i que haurien de ser jutjats si han estafat i especulat fraudulentament). La crisi la genera el mileurista que demana un préstec per anar de vacances. La genera la família que s'hipoteca deu anys més per moblar el pis i comprar un cotxe. La genera el que demana la factura del lampista sense IVA o el que té un negoci i viu a partir de les rendes d'aquest i fa constar que cobra el sou base -i la declaració de la renda, a retornar- o la família que contracta la dona de fer feines i la paga en negre i sense assegurar. No es pot ser hipòcrita: la crisi l'hem generat entre tots, i l'hem de solucionar entre tots.

Enlloc d'això hem decidit donar la culpa als polítics. Alguns no són precisament exemples de lideratge ni d'honradesa, però també n'hi ha de bons. Com de fusters, de lampistes, de bombers o de mestres d'escola. L'única diferència és la responsabilitat que ostenten. Al manifest del "moviment 15 de maig" es parla de "dictadura partitocràtica" -i és l'únic punt amb què estic en desacord- fent referència al bipartidisme. Però ningú recorda que això no és ni Egipte ni Tuníssia, que aquí hi ha llibertat d'expressió, de vot, d'associació. Que aquí podem escollir cada quatre anys qui ens ha de representar i que, en cas contrari, podem fer el pas i ser nosaltres els que representem per mitjà d'una nova opció política. El problema, senyors, no és el sistema, és que la gent no participa de la comunitat. Els partits funcionen com funcionen perquè la gent no s'hi implica, perquè es deixen en mans de minories que es limiten a assentir. En comptes de cridar i reclamar, juguem tots amb les mateixes regles i participem. Des del sistema es poden fer tots els canvis que la societat reclama però per això cal actuar amb responsabilitat i esforç i sacrificar un segon del nostre temps particular per participar-ne tots plegats.

Potser no ens podem permetre un neonatòleg les 24 hores per tothom. Potser no ens podíem permetre la Llei de Dependèncai, els llibres gratuïts a l'escola, el 50% de beques universitàries que acaben gastades lluny de l'educació (coses de les trampes als barems de la renda), o tenir la millor sanitat d'Europa. No ens ho podíem permetre i ens ho hem permès a base de demanar més i més crèdit. I parlo de l'Estat, no de les persones. Al capdavall, però, tot acaba essent el mateix.

NOTA: a Catalunya no podem dir si podem o no podem permetre'ns-ho, perquè els 22.000 milions d'euros que se'ns emporta l'Estat cada any donarien per molt. Així doncs, catalans, potser que no fem tant de cas als espanyols que protesten perquè no han administrat prou bé els diners que ens roben i reclamem el que és nostre. Endavant #spanishDEVOLUTION i #catalanrevolution.

2011-05-20T00:01:00.002+02:00

Girona, 20 de maig de 2011

Hola princesa,

Fa sis anys em vas fer feliç. Ens coneixíem des de feia temps. Vergonyosos, ens costava fins i tot mirar-nos als ulls quan ens trobàvem tots dos sols, a música, a catequesi, pel carrer o quan passaves amb l'autobús. Jo pensava que tu no em feies cas. Tu pensaves que era un antipàtic. Érem dos nens fins i tot encara quan vam començar a sortir junts.

Sempre m'has dit que el que et va fer decidir és que des del primer moment en què et vaig demanar per sortir et vaig dir que t'estimava. Em costa imaginar haver-ho pogut fer d'una altra manera. Perquè, si no t'hagués estimat, t'hauria demanat per sortir? Potser no sabia massa bé què representava però ho tenia clar: t'estimava, i encara t'estimo.

Han passat sis anys des de llavors. Hem crescut junts. Hem viscut cada dia, fos bo o dolent sabent que ens teníem l'un a l'altre. Ens hem fet costat i el temps ha anat passant. Algunes persones que abans hi eren ja no hi són. El món ha canviat però nosaltres seguim com llavors. Ja sé que pot semblar un tòpic que queda molt bé en aquestes ocasions però és així com ho sento, com ho sentim. Si no fos així no estaríem junts. I saps perquè? Perque crec que només podrem estimar d'aquesta manera una vegada. Només ens podrem estimar sincerament l'un a l'altre. El que pugui venir ja serà diferent, una altra història. Estimar-nos així és nostre, és sincer i senzill, íntim i molt bonic. Poder descobrir què és realment estimar al teu costat ha estat un orgull i un privilegi. No se m'acudeix una persona millor al món per descobrir-ho i en dóno gràcies cada dia encara que a vegades ens equivoquem.

Estimar-te m'ha ensenyat que la vida no és d'un mateix. La vida és compartir. Si no haguessis estimat mai m'atreveixo a dir que la vida no hauria tingut sentit.

Gràcies per deixar que t'estimi i per estimar-me tots aquests anys!

Teu,

Gràcies Espanya!

2011-05-05T20:55:00.000+02:00

No sé quina és la primera diada que recordo. Potser, com diuen sovint els nostres pares i avis, hi havia moltes més senyeres als balcons. La gent, fins i tot per la festa major o el dia de les eleccions –un dia de celebració després de tants anys de silenci–, solia penjar una senyera al balcó. Certament, era estrany entrar en una botiga en què no et parlessin en català i, essent de la Catalunya perifèrica, tradicional i tancada com ens volen fer creure, ens sorpreníem –i ens espantàvem– quan a Barcelona sentíem que els carrers començaven a parlar castellà. En aquells temps, l'independentisme era residual, de quatre joves que portaven una estelada a l'agenda enganxada i dos intel·lectuals que vivien del que semblava una utopia. En el món de la política ni se'n parlava. Als diaris, no existia. Potser alguna cançó ho deixava en l'aire.

Vint anys després d'aquelles primeres memòries, la cosa està canviant. Recordo perfectament quan amics i familiars van passar de sentir-se espanyols a reclamar la independència o si més no a no fer-ne fàstics. Ja no és patrimoni d'esvalotats ni somiadors sinó de realistes i pragmàtics. Quan toca, els balcons llueixen més estelades que senyeres. Potser no el dia de les eleccions, però sí quan guanya el Barça. Els temps canvien. Mai pensava veure immigrats andalusos dels 60, sense haver après el català, votant per la independència o magribins cridant “visca el Barça i visca Catalunya” les nits de futbol. En la política el debat s'ha encès de dreta a esquerra (si encara se'n pot dir així) i ja no és si sí o si no, sinó quan i com. Els temps canvien i que Espanya ens roba, que no ens vol i que no ens estima està sobre la taula diumenge rere diumenge.

La ironia de tot plegat és que aquest gir, certament impensable fa no gaires anys, no és mèrit nostre. Qui s'hauria imaginat un milió i mig de catalans cridant pels carrers de Barcelona el que, els que hi érem, sabem que s'hi cridava. La independència està arribant no pel nacionalisme català sinó per l'espanyol. Arriba per la insistència d'Espanya a eliminar la diferència, a fer oblidar la història i apropiar-se dels recursos que tots guanyem cada dia quan sortim a treballar. A ningú no li agrada que el menystinguin, però si una cosa se'ns posa malament és que ens aixequin la camisa. Gràcies, Espanya!

Article publicat a El Punt el dia 5 de maig de 2011

De la gravetat ningú se n'escapa

2011-04-13T14:56:00.005+02:00

Quan Isaac Newton (aleshores encara no era Sir) va publicar Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (principis matemàtics de la filosofia natural) es va establir que la gravetat no era res més que la força que exercia un cos d'una certa massa qualsevol sobre un altre cos de massa igual o diferent situada a una certa distància. Com que aquesta força no es fa relativament perceptible des del nostre punt de referència fins que el cos que ens atrau té una massa de proporcions planetàries, hem acabat assimilant que la gravetat és allò que ens fa caure, la força que ens manté de peus a terra i que, quan la volem contradir, ens fa caure sense contemplacions.

Aquest mateix principi el podem aplicar, fent un exercici d'imaginació, a la societat. Catalunya està vivint dia a dia un canvi cada cop més evident. Estem cansats d'haver de ser sempre els que treballem, els que sacrifiquem els nostres recursos i els nostres esforços per un país que no ens reconeix aquest treball i per unes persones que, en la seva unanimitat no ens tenen ni estima ni respecte. Nosaltres pagarem la sortida de la crisi a costa d'un tros del nostre estat del benestar. No perquè no ens ho puguem permetre, sinó perquè hem de pagar els luxes i corrupcions dels altres.

Però amb tot hi ha qui encara rema contracorrent, que fa 20 anys que està enrocat en la mateixa posició d'amiquisme amb les estructures de poder de l'Estat que el mantenen a cos de rei. Qui creu que és ell qui té la raó i la resta els que estem equivocats. Aquell que encara pensi que el vot d'1 milió de catalans a favor de la independència no té valor o que el 10 de juliol es cridava "Es-està-esta-estatut" està equivocat. Aquell que persegueix irat les opinions i no encaixa les crítiques per un orgull de falsa burgesia sobrevinguda està equivocat i, tard o d'hora, haurà de rendir comptes amb la Llei de la gravetat,

De passada diré que a mitjans s.XX, un científic força dolent amb les matemàtiques però amb una creativitat i imaginació brillants, Albert Einstein, va acabar definint que, en resum, la gravetat era una deformació geomètrica a la curvatura de l'espai per efecte de la massa dels cossos, però l'efecte és sempre el mateix.

Què van fer els que anaven tard... (resposta)

2011-04-12T07:52:00.002+02:00

El resultat va ser un augment important dels retards entre els pares de la guarderia. Abans de patir el sistema de multes que va decidir implantar el curós economista, els pares que arribaven tard ja responien a un incentiu negatiu -un perjudici- en no complir amb els horaris de la guarderia. Si bé no havien de pagar cap quantitat monetària, sinó que patien la reprovació de mestres, pares, alumnes i, en general, del seu "entorn social". És el que s'anomenen "regles socials". Per altra banda, tot i que això depèn de cadascú, un es podia "sentir malament" en veure's un mateix com un pare descuidat, que no té cura dels fills com hauria de tenir. En aquest cas parlarem de "regles morals" -és per això que he dit que depèn de cadascú, perquè la moral és en gran mesura personal-.

Amb el sistema de multes tot canvia, ja que cada pare pot "comprar" la reprovació i la decepció per arribar tard. Amb les multes és possible "comprar la indulgència" d'arribar tard. Arribar tard passa a ser com un servei més. Les multes ho han legitimat.

Si el consultor economista volia reduir els retards, o bé optava per no fer res, o bé posava una multa prou cara com perquè arribar tard no "sortís a compte".

"Benvolgut"

2011-04-11T19:08:00.002+02:00

Què farieu si anéssiu tard?

2011-04-11T18:55:00.004+02:00

Us proposo un petit trencaclosques econòmic bastant conegut. Sovint, si sentim la paraula "economia" pensem que es tracta de diners, borsa, empreses, negocis i comptes farregosos. També. Però l'economia és essencialment l'estudi del comportament humà. En aquest cas veureu que, de diners, se'n parla poc!

Fa uns anys, una guarderia israeliana es trobava amb el problema que els retards dels pares dels nens i nenes a l'hora de recollir els seus fills s'havien convertit en quelcom comú. Amb molt bona fe, van decidir encarregar a un economista un estudi que proposés alguna mesura per evitar que els retards es produïssin amb la freqüència que es produïen. Com tots hauríem pensat, la solució a què va arribar l'expert va ser la d'establir una penalització econòmica en funció del temps de retard, que es cobraria a final de mes amb la quota de la guarderia.

Endevineu què va passar? Penseu com si vosaltres fóssiu els pares que aneu tard... Demà en donaré la resposta!

(Problema extret de Freakonomics)

2011-04-11T13:33:00.001+02:00

Després d'uns mesos de reflexió en què aquest bloc ha estat desconnectat, he decidit tornar a escriure. La meva voluntat és de canviar alguns dels errors que durant l'etapa anterior vaig cometre i que em van acabar desanimant a l'hora de mantenir la feina constant que exigeix. Veureu que la política perdrà mica en mica el pes que té al núvol d'etiquetes per deixar pas al què realment ha de ser un bloc personal: el que un pensa, el que sent, el que estima i qui s'estima, el que opina, viu i intercanvia amb la vida i les persones, abandonant les consignes i els dogmatismes en què fàcilment podíem caure a vegades. Es tracta de ser sincers i sensibles, sensibles i sincers. Espero no només que us interessi sinó que us inciti a la polèmica, a l'opinió, a l'acord i al desacord perquè d'això es tracta, així és com hauria de ser.

No votis! ...

2011-04-10T00:01:00.004+02:00

"O independència o rendició"

2011-01-26T11:39:00.002+01:00

Ahir el President Pujol va donar suport a la independència obertament per primer cop. No és un fet trivial, ja que és ben conegut -i sovint criticat- el tarannà dialogant, pactista fins i tot, que ha defensat sempre el President Pujol. Molts creiem ja fa anys, tampoc massa enllà, que Espanya és un carreró sense sortida. Ara la personalitat més notable del darrer quart de segle per a la Història de Catalunya s'ha sumat a nosaltres. O caminem decididament cap a la independència, un camí feixuc i tortuós, o ens resignem a una mort plàcida i lenta. Però en definitiva, la mort.

Els últims anys han estat realment importants per madurar el procés cap a la plena sobirania. En aquest sentit, no ens posarem d'acord si ha estat per inèrcia o ha estat ajudat per la realitat política. M'atreveixo a especular que la debilitat històrica del govern del país, amb el Tripartit, ha fet sortir de l'armari l'ambició homogenitzadora de l'Estat. En definitiva, essent dèbils com érem hem permès que s'atrevissin amb nosaltres, que per primer cop no haguessin de pactar amb Catalunya i, al contrari, consensuessin (PP i PSOE) l'espanyolització de Catalunya. Discretament, però també amb pas ferm. Cal agrair doncs a la debilitat dels governs Tripartit que Catalunya es trobi entre l'espasa i la paret. Ja no hi ha espai per l'entesa: o independència o vassallatge.

Els propers anys poden ser decisius. Una més que probable majoria absoluta del PP (encara que no necessària) portarà a la consumació que el pornogràfic Tribunal Constitucional va començar. Catalunya no només veurà negades totes les seves aspiracions d'entesa i autogovern. Amb el suport legal del marc estatutari que maldestrament vam crear, ens aniran tombant un rere l'altre tots els privilegis que com a nació ens corresponen. Caldrà, llavors, que estiguem tots a l'alçada, fent un pas més com ja vam fer el 10 de Juliol de l'any passat.

La universitat que volem?

2011-01-24T18:06:00.005+01:00

Sovint insistim des de tots els àmbits a reclamar l’excel·lència a la universitat. L’excel·lència, vull entendre, no és més que el foment de l’esforç i de “la feina ben feta”, com deia l’anunci, per avançar com a societat. Sense pretensió de cap tipus us explicaré una desagradable experiència que he tingut en aquest sentit.
Per motius que no vénen al cas i dels quals em coresponsabilitzo en part, avui, un Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra m’ha negat l’entrada a una sessió de seminari tot i haver-hi més de la meitat de les places buides. No són les maneres amb què ho ha fet que m’indignen -que també- sinó la insultant manca d’ètica del fet. I consti que no ho faig per ressentiment personal, sinó com a inquietud angoixant en endevinar que aquesta és la universitat que defensen alguns dels nostres catedràtics. Ara resulta que a un estudiant, i si m’ho permeteu ho impersonalitzo, amb ganes d’anar a classe, que s’esforça i treballa com un més, com toca –no oblidem que ens pagueu la universitat entre tots- i que educadament sol·licita pas a una classe se li pot negar l’entrada. Sense més ni menys. Per resposta, literalment, un vuelva usted mañana, sense que demà pugui aprendre el que s’ha ensenyat avui.
Humilment opino que el sentit comú i l’ètica ja no professional sinó vers la societat s’han d’imposar sobre els reglaments i l’afany d’adulació d’algunes patums. Avui jo he perdut una engruna del que m’ensenya la universitat, però en definitiva tots acabarem perdent molt més en el futur.

Benvolgut President,

2010-12-02T19:49:00.008+01:00

Amb aquesta carta no vull pretendre ser la veu de ningú sinó que vull transmetre la meva profunda preocupació pel futur de Catalunya.

Com a jove se m'acaben les opcions. El 40% dels meus companys de generació està sense feina. D'aquests, ni de bon tros la majoria NI volen estudiar NI volen treballar, sinó que simplement els ha tocat pagar els plats trencats. Jo mateix em pregunto si hauré de convèncer-me que això d'estudiar és un sensesentit. Com pot ser que si vols treballar en recerca estiguis obligat a cobrar beques que no arriben al sou base (i en queden bastant lluny) fins a la trentena?, i que t'obliguen no ja a no poder emancipar-te sinó que a més fan que la teva expectativa de futur es trobi molt per sota de persones infinitament menys qualificades que tu? Això és manca d'excel·lència en el sistema! Així, qualsevol amb dos dits de front marxarà de Catalunya buscant una vida millor! Serem la generació dels emigrants doctorats…

El talent de casa nostra se'n va i mentrestant nosaltres ens centrem a convalidar titulats estrangers, omplir els nostres hospitals amb metges d'importació privant joves d'excel·lent formació, amb vocació i empenta, a fer realitat el seu somni de servir la societat.

Mentrestant, el govern volia subvencionar quatre galifardeus per un plat de llenties. M'avergonyeix quan es promociona la vagància, l'apatia i la manca d'il·lusió. Nosaltres volem poder créixer a Catalunya i fer-ho com a catalans. No puc deixar de sentir una immensa tristesa quan un dels meus companys marxa a l'estranger a estudiar o a treballar sense ànim de retornar algun dia. Així, ens empobrim com a nació. Al capdavall la nació és la persona i de les persones depèn que un dia Catalunya pugui tornar a ser rica, plena i sobirana. Sense el talent, sense l'empenta i la tenacitat dels joves que un dia serem Catalunya no quedarà res per què lluitar, tindrem un tros de terra sense ànima i el que no han aconseguit segles de violència i negació de la nostra identitat s'aconseguirà per la dissolució del temps i la manca de valors i referents.

Els joves necessitem que no se'ns vegi com el problema, sinó com la solució. Cal que recuperem l'empenta i la voluntat de ser que, a consciència, discretament però de manera implacable, ens han volgut negar.

Cordialment,

Jordi

Article publicat a El Punt el dia 1 de desembre de 2010

Visca els Estats Units d'Europa!

2010-12-01T20:26:00.003+01:00

Qui vegi brots verds necessita una revisió. Avui la borsa puja un 4% després d'un mes horribilis de caiguda lliure. L'atur segueix on era i a això s'afegeix el compte enrere que suposa el cessament de l'enèssim subsidi. Compareu Espanya i Irlanda, si teniu estómac!

El cas és que ja portem més de dos anys de severa crisi i les coses no s'han encarat bé. Les decisions preses han estat erràtiques, condicionades per la ideologització a vegades sectària de la política i només han vist la llum per imposició dels governs estrangers. Sobre això volia escriure.

I és que avui, quan el senyor Trichet (cap del Banc Central Europeu) ha deixat entreveure la possibilitat que Europa compri tot el deute que faci falta dels països membres que ho necessitin (tabú fins ara), ha esclatat l'eufòria.

Fins avui el Banc Central Europeu mantenia una certa testimonialitat, mantenint competències que si bé no eren poc importants (control de tipus de canvi, política monetària...) no acabaven de ser efectives sense anar coordinades amb una unitat d'acció.

El nostre món no és França, Espanya, Holanda, Andorra o Bèlgica. El nostre món és la Xina, l'Índia, Rússia o els Estats Units. Fins ara Europa ha estat una olla de grills, com quan tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà i al final resulta evident: segur que tomba tomba tomba.

Cada cop sembla menys descabellat un govern únic europeu. Uns Estats Units d'Europa ens farien passar de ser un territori decadent, poc dinàmic i gens competitiu a ser primera potència mundial. I el que ara us pot semblar política ficció no està tan lluny com pot semblar. Actualment els estats, l'administració central dels països membres, ben poc tenen -o retenen- del poder que els donava sentit. Pràcticament es redueix a la política fiscal, ja que pel que fa a la resta, la tendència (si no el fet) és el de descentralitzar la política cap als landers, autonomies, regions... I si no, mireu un telenotícies i a veure què diuen que fa el Govern central! La resta, política exterior (la de veritat, no anar a quatre cimeres a fer-se la foto amb l'Obama, en Hu, en Ban o el gurú indígena de torn), la política comercial, la política agrària, la política duanera i de control fronterer, la monetària o l'última instància judicial (amb alguna cometa) són competència de la Unió. Ni tansols la política militar resta en mans dels estats, tot i que en aquest cas, de moment, reposa sota el paraigua de l'OTAN.

Així doncs, quina és l'administració supèrflua, la de les despeses desorbitades i innecessàries, antiquada i poc efectiva?

Amb la unió fiscal aconseguiríem una cosa tan simple com remar tots en la mateixa direcció -així com alliberar-nos de la tradicional incapacitat dels governants patris pel que fa a l'economia-. Qüestió d'eficiència i de sentit comú. I creieu-me, no és el mateix gestionar un PIB de 1.360 trilions de dòlars o un de 14.793 trilions de dòlars (dades de 2009). I amb la unió fiscal, poc queda dels estats en què vivim i dels que molts ens sentim presos. A més a més, creant un Tresor únic ens veuríem immunitzats a l'especulació dels mercats sobre el deute dels països, ja que el deute d'un país com Europa no té res d'arriscat. Així, no només veuríem agregar el nostre PIB, sinó que ampliaríem enormement la capacitat de fer despesa pública ja que un banc, a un client solvent, no li tanca l'aixeta.

Així doncs, com ja he reivindicat altres vegades, aquesta és la dècada de l'europeisme. I no, no vol dir això que renunciem a la independència. Si més no entesa com l'entenc jo. Ara és l'hora de l'eurocatalanisme!

Xina i EEUU: un matrimoni de conveniència

2010-11-30T19:12:00.002+01:00

Molta gent es meravella de l'espectacular creixement de Xina els darrers anys. És cert que el gegant asiàtic ha encadenat una dècada de creixement desenfrenat (tot i que relativament encara no s'aproxima ni molt menys a les cotes de desenvolupament d'Occident). La realitat, però, és menys admirable.

El creixement Xinès es basa exclusivament en les exportacions. El control del preu del diner -el yuan- per part de l'estat, al marge del mercat, permet que la Xina pugui imposar unes condicions molt favorables -i abusives- per què els països extrangers importin productes xinesos. De tots els importadors el principal soci -si es pot dir així- comercial són els Estats Units.

Els Estats Units, com també altres països occidentals, s'han pogut permetre durant dècades gastar més del que recapten gràcies a anar acumulant deute i en aquest punt la Xina ha estat la gran protagonista. El funcionament és el següent:

Els importadors americans compren productes fabricats a preus ínfims a través de la mà d'obra xinesa. Les empreses manufactureres, amb els dòlars que han guanyat, acudeixen al Govern xinès -que té l'exclusivitat del canvi del yuan- per bescanviar dòlars i poder pagar els treballadors i proveïdors. Amb els dòlars acumulats, el Govern xinès engruixeix la seva reserva de divises. Mentrestant, els Estats Units, per tal de poder seguir gastant imprimeix papers -el que anomenen bons del Tresor- en què es compromet a pagar uns interessos passats 10, 20, 30 anys a canvi d'un grapat de dòlars. El Govern xinès, amb els dòlars que ha ingressat provinents de les empreses xineses -que al seu torn han rebut d'importadors americans- compra aquests bons -deute públic- als Estats Units i el guarda. Així, el cicle del dòlar es tanca.

Amb tot, la Xina acaba acumulant trilions de dòlars en forma de deute públic americà. D'aquesta manera, si la Xina decidís desprendre's ni que fos del 10% del deute que acumulen -"Senyors americans, We want our money back"- el preu del dòlar cauria fins a esdevenir simple paper de vàter ja que ningú voldria comprar aquesta quantitat de dòlars. Coses de l'oferta i la demanda. El cas és que tot el món, des que es va abandonar el preu de l'or com a referència de canvi mundial, té el dòlar com a referent i la caiguda del dòlar comportaria caigudes dels preus de les matèries primeres, de les economies i monedes d'arreu i la crisi que vivim es convertiria en una anècdota divertida en comparació amb el que passaria. Afortunadament -i ho dic com a garantia-, amb la ruïna mundial també s'arrossegaria la ruïna de mateixa Xina que no oblidem que encara mantindria un 90% de les reserves en forma de trilions de dòlars que també acabarien convertits en paper de vàter. Així doncs, els incentius perquè això passi no són ni molt menys racionals.

Arribats en aquest punt ens podem preguntar fins a quin punt els Estats Units surten afavorits del seu soci creditor. El fet és que la Xina, sense el capital de les importacions americanes, no podria créixer i seguir desenvolupant-se i els Estats Units, sense la font inesgotable de capital xinès no podria fer front a les despeses corrents, dues guerres i un rescat financer que fa tremolar.

En aquest punt, però, val la pena recordar la resposta de la Secretària d'Estat dels EEUU, la senyora Hillary Clinton, quan va ser preguntada sobre per què els Estats Units feien els ulls grossos amb les violacions dels drets humans a la Xina. Va dir "Com se suposa que he de tractar el meu banquer?".

Canvi i il·lusió

2010-11-29T15:01:00.006+01:00

"Aquest cop sí. Ens n'hem sortit". La victòria és indiscutible: totes les comarques de Catalunya han donat com a guanyadora Convergència i Unió. Aquest cop l'aritmètica és impossible i l'Artur Mas serà el nostre 129è President.

La clau de tot la trobem en dos factors: per una banda una pèssima gestió d'un govern que mai va poder aconseguir la cohesió que dóna ser el guanyador de les eleccions, amb els escàndols constants, la inoperància davant la crisi, la passivitat davant les patacades que ens han etzibat com a nació des de Madrid i la impossibilitat de transmetre una gestió que, en el millor dels casos, ha passat desapercebuda.

Per altra banda la campanya ha estat decisiva per consolidar aquest resultat. Dos missatges molt senzills: IL·LUSIÓ i CANVI. Des que vam començar a parlar de la precampanya aquest va ser el missatge que se'ns va exigir i aquestes paraules s'han repetit una vegada i una altra durant la campanya en boca de tots els nostres candidats. Hem fet una campanya amable, encoratjadora, entenedora i gens supèrflua. Ara caldrà saber estar a l'alçada de la confiança de molta gent que mai havia dipositat el vot en Convergència i Unió i que ara ha posat el seu gra de sorra perquè l'Artur Mas lideri Catalunya els propers quatre anys.

La situació no és gens senzilla. Prou ens hem guardat de prometre grans subsidis, beques i subvencions perquè el país està molt debilitat, econòmicament i moralment. Ara és l'hora que entre tots ens arremanguem per aixecar Catalunya i construir entre tots un país modern, pròsper i just.

PD: Us deixo les reaccions al Majestic durant la declaració de Montilla després de l'escrutini:

Aturem l'Espoli

2010-11-25T15:21:00.000+01:00

Jo vull que em mercantilitzin!

2010-10-08T09:44:00.000+02:00

Enteneu-me: no a mi mateix, sinó que el que vull és que es mercantilitzi la universitat. Dit així sona molt malament. Però si diem que estic a favor que les empreses entrin a la universitat, la cosa canvia.

Amb l'excusa de la crisi, sembla que ens hem d'empassar que totes les empreses són infernals, que l'empresari és el dimoni que que el capitalisme és poc menys que una secta perversa. Llegia ahir que a Catalunya hi ha 250.000 empreses. Així que o vivim a Les Calderes d'en Pere Botero o algú ens està donant gat per llebre.

És típic, per desgràcia, a l'Autònoma, trobar pintades i destrosses des brètols de sempre contra la mercantilització de la universitat. Em temo, però, que quan ho relacionen amb la "privatització" de la universitat pública es comencen a equivocar. L'entrada de les empreses a la universitat no és més que una col·laboració. Les empreses asseguren uns recursos extra a la universitat (i en definitiva als estudiants) i a canvi aconsegueixen avantatges a l'hora de trobar talent i a potenciar idees. Qui hi perd aquí? Ningú. Però els de sempre, els que fa 10 anys que estudien una carrera de 4 (amb els diners de tots) i que viuen de les beques que amparen l'art de garlar d'un lloc a l'altre no hi entenen de competitivitat. Un cop més, viuen al Món Feliç.

Si volem que la nostra universitat avanci, que comenci a aparèixer en algun rànquing i que entre tots tirem endavant el país d'una manera de la que puguem estar orgullosos hem d'entendre que tota ajuda és poca i hem d'incentivar a que les empreses, les fortunes i les entitats d'aquest país comencin a veure la universitat com una inversió i no com a temples d'ineficiència.

El Futur de Catalunya

2010-10-07T17:59:00.001+02:00

El Futur de Catalunya from Unió de Joves on Vimeo.

Els tres Joans

2010-10-05T20:00:00.001+02:00

Aquesta és la història dels tres Joans. Tots tres diuen ser independentistes, i diuen negar-se a entendre's amb ningú que no faci passar la seva. Els tres Joans són homes de pedra picada: durs, contundents i ferms. Els tres Joans volen ser l'hereu, el redemptor, el salvador de la pàtria. Els tres Joans volen encabir sota la seva senya la resta de catalans, perquè tots tres són el bo, la bona opció, la que portarà Catalunya a la llibertat. Els tres Joans volen el millor pel seu país, tots tres tenen darrera seu la majoria de la ciutadania de Catalunya. Els tres Joans tenen com a prioritat encetar la independència, al marge d'interessos i necessitats personals. Però cap dels tres Joans no s'és amic. Cap d'ells no s'agrada. I al final els tres Joans acabaran regalant els escons del "parlament de fireta" a persones que no s'estimen el país. Per això no votaré cap Joan. I no perquè no m'agradi el que pensen, sinò perquè crec que el meu país no necessita putxinelis que proclamin una cosa de dia i de nit no recordin ni com es diuen. I clar, com que no es parlen, no ho podran recordar fins l'altre matí.

Imatge: Absolut Mas

Permissivitat màxima!

2010-09-30T12:12:00.002+02:00

Visca el món feliç! On pots robar, orinar al carrer, embrutar, insultar i apedregar els treballadors públics amb impunitat. Llegeixo Més de la meitat dels seixanta detinguts pels aldarulls durant la vaga general tenen antecedents policials. Llavors, què hi fan al carrer? El cas és que quan estic escrivint això la meitat ja deuen tornar a voltar per Barcelona.

Fa temps que tinc una sensació d'impunitat immensa, que dóna la sensació que lladres, vagos i delinqüents viuen sota la tutela d'una justícia laxa i desproporcionada que criminalitza les conductes pròpies però s'esbrava per defensar les terceres persones. O sinó, mireu els lladres de coure, els estafadors, els imprudents, les bandes d'assaltants, els atracadors d'adolescents i gent gran... o els antisistema. Darrerament són tema recurrent. Per desgràcia.

Comentava un mosso ahir que "no poden actuar amb contundència perquè no donen l'abast i les ordres són poc fermes". Què vol dir que són poc fermes? Ah, és clar, el que les havia de donar s'estava manifestant per la vaga a Girona. Vaja... Llavors passen coses. I els desperfectes i les indemnitzacions les paguem tots, els que ja fa mesos que no entenem com es té màniga ampla amb els grups d'esvalotats i d'esvalotadors.

Aquesta vaga és una conya

2010-09-29T17:29:00.000+02:00

A veure si ho entenc. Convoquem una vaga general contra el govern. Convoquem... els sindicats, vull dir. Convoquen una vaga general contra en ZP i el seu mal govern. Posen les ciutats potes enlaire, intenten que la cosa sigui un èxit (per a ells) però, al final... algú ho entén? Jo, francament, no.

Pacten amb el govern contra qui volen fer el boicot per com faran la vaga, però llavors actuen contra el mateix govern amb qui han pactat amb escamots d'entrepà i Coca-Cola per evitar que ningú, sobretot, pugui treballar. És a dir, muntem un sidral considerable per mirar de sortir de la crisi i la més brillant de les ocurrències és deixar de treballar.

Però la cosa no queda aquí, i és que la vaga és una cosa, però la Internacional antisistema (la dels papanates) aprofita per fer de les seves. I ells no són escamots de pa amb tomata i pernil, sinó que són violents. I llavors ve quan cremen cotxes, agredeixen persones, ocupen edificis, generen brutícia (o simplement la porten amb ells) i donen una imatge del país tirant a nefasta. I tot això davant la parsimònia de les autoritats, que no sé si és perquè no poden o perquè no els deixen no fan absolutament res. Però aquests grups, omnipresents on hi hagi merders, tenen un punt a favor: tenen un gran sentit de l'humor. I si us pregunteu perquè ho dic us explico un dels cartells que tenien penjat al seu rusc (un d'ells, l'Autònoma): PER LA VAGA GENERAL INDEFINIDA. Per tant, la proposta que ens fan per sortir de la crisi i recuperar llocs en el rànquing de competitivitat és, simplement, deixar de treballar. Suposo que la proposta, que també s'estén a deixar d'estudiar (i podem sospitar que tampoc es menja, ni es beu aigua, ni se surt a fer piquets), serà dedicar-nos tots a contruir el seu món feliç al marge de l'esforç, del respecte i de la igualtat d'oportunitats.

El PSC engega el ventilador fins i tot contra els seus

2010-09-15T13:00:00.001+02:00

Recullo una serie de piulades al twitter de civeractivistes depenents del PSC sobre les declaracions de Pasqual Maragall a l'entrevista que li va fer la revista MésCat:

@jordijacas Obviar les circumstàncies de salut del president Maragall és menyspreable. Es així com vol fer política @ciu? #jocnet #28N

@miquelangelraga Esto... des de q se sap q té una malaltia? Mira, si ni això reconeixeu és q ja no val la pena ni continuar debatint. Ai...

Fa força fàstic veure com els que li deien de tot a Pasqual Maragall quan estava bé, valoren les seves paraules ara que no ho està.

@yuribcn Repeteixo, no sé l'abast de la malaltia. No sé si li permet recordar com era Artur Mas fa anys. Crec que hauria de quedar al marge.

És moralment de molt i molt baixa categoria. El que hauria de fer el PSC, en comptes d'ordenar el descrèdit de Maragall a través de les xarxes socials, és treballar i convèncer al seu electorat que tenen projecte de país.

"A en Pasqual Maragall, me l'estimo molt"

2010-09-15T12:02:00.005+02:00

"A en Pasqual Maragall, me l'estimo molt", deia el Conseller Nadal ahir en ser preguntat per l'entrevista de l'expresident a la revista MésCat, en què deia que ara tocava un govern d'Artur Mas. Inevitablement m'ha vingut al cap la imatge de Judes quan, a l'Hort de les Oliveres, entregava amb un petó a la galta a Jesús per ser crucificat. Això és, més o menys, el que devia apreciar Pasqual Maragall quan els seus, entre ells s'hi devia comptar Joaquim Nadal, van deixar-lo a la sort del PSOE-C encapçalat per José Montilla, amb l'afany de purgar, com ha aconseguit, el que restava del socialisme català.

Per això em semblen grotesques aquestes paraules, allunyades d'un afecte personal, des d'una tribuna pública.

Aquesta manera de fer no és seriosa, esquerra independentista

2010-09-13T11:10:00.000+02:00

Ja ens hi havíem trobat quan vam constituir el Consell de Joventut de Girona. Llavors ens vam pensar que l'actitud era cosa d'algú en particular. Però el cert és que es revela com una manera de fer. Em refereixo al que s'anomena "esquerra independentista". Aquest "grup", compost per un entramat d'entitats immens vinculades (CUP, Maulets, casals diversos, SEPC, altres sindicats...) sempre s'ha caracteritzat per defensar l'associacionisme, la col·laboració entre ciutadans, l'assemblearisme i la transversalitat a l'hora de defensar interessos comuns. El cas és que no practiquen amb l'exemple.

Tornant al cas inicial, després de formar part del grup impulsor i col·laborar amb nosaltres en constituir el CJG (una associació d'entitats juvenils sense color polític ni ànim de lucre!!), el dia de la presentació a la premsa van tenir l'ocurrència de llançar, sense fer sentir cap desacord, un comunicat "tipus" dels que només canvien noms i dates posant-nos verds. Tan és així, que la premsa ni se'n va fer ressó i ens el va fer arribar directament.

Ja he dit que llavors ens va semblar una anècdota però mesos després hi han tornat. La majoria del teixit associatiu, polític, cultural i sindical de la ciutat de Girona feia setmanes que conversava per tirar endavant una manifestació unitària per l'11 de setembre. També ells, concretament la CUP i el casal independentista El Forn hi eren representats. Les converses van culminar amb un xec en blanc firmat per tots per tal que l'"esquerra independentista" s'afegís a la iniciativa, amb o sense pancarta pròpia però amb respecte i amb consciència. El cas és que un parell de dies abans de la diada treuen un altre comunicat tipus com si allò no hagués anat amb ells, com si se sentissin exclosos per tots i per tothom. La cosa, però, no acaba així. El dia de la manifestació, les provocacions, burxes, desqualificacions i entrebancs diversos van ser al plat del dia. La qüestió era demostrar que la mani "dels bons" no era la de la unitat sinó la seva i fer creure a la gent que només es manifestaven ells. Molts no sabien ni on i amb qui es manifestaven. I ja se sap, al final si no vas amb ells vas contra d'ells. O és el que creuen. Però aquest cop ningú va cometre l'error d'enfrontar-se a la colla de "caprapats" hormonats amb constitució de porter de discoteca barata que tancaven la seva manifestació i provocaven la de tots. I frustrats, tot i cremar pneumàtics, llançar insults i barrar-nos el pas, vam poder acabar la nostra marxa. Això sí, canviant de recorregut.

Si és així com aquesta gent pretén prendre part en la política, representar els ciutadans i oferir constructivament la seva alternativa ho tenen clar. I és que, abans de tot, han d'entendre que en aquesta societat qui mana és la democràcia i que les pràctiques soviètiques totalitàries ja no hi tenen lloc. Al cap i a la fi, no li diguem independentista a qui és antisistema, flac favor ens fan a tots...

2010-08-05T14:03:00.000+02:00

Et sembla haver fet al cim. Et sembla que no pots desitjar res més al món perquè tot el que havies desitjat ja estava satisfet. T'ho sembla, t'espantes i de cop, et cau el dubte i reflexiones si ho tiraries tot a l'aigua per viure més tranquil.

Penses que deu dies després tot hauria canviat, que no hi hauria rastre de la basarda que et corprenia dies abans. T'adones que pots viure amb una airosa tranquil·litat que mai havies sospitat ni necessitat. I mires endavant, potser amb il·lusió o, qui sap, amb la immensa por de mirar enrere.

Deu mesos després, esgotat del llibertinatge, del fervor egoista que tot ho permet i a qui res espanta, comences a sentir que, ara, tot esdevé confús i efímer. Passatger al capdavall. I et comences a sentir buit, incomplet. I albires l'ombra de la solitud. Estàs envoltat de persones però tot i així et sents sol. I mires endavant, començant a entendre que mirar enrere respondria molts dels perquès.

Passen deu anys i et veus rosegat per la covardia, desgastat de viure una hipocresia que al capdavall no eren res més que ambicions passatgeres. T'adones que tot el que necessitaves era ser coherent i posar al capdavant de totes les prioritats l'estimació que un dia, empès pel moment i l'orgull podies haver deixat enrere i llançat a l'aigua com aquell qui llença una pedra al mar.

Obres als ulls i entens que per damunt de totes les decisions que podràs prendre, l'única que val és la que et porta a estimar i ser estimat, aquella que et reconforta i et fa sentir feliç. Amb tot, resolut a viure segons aquest únic criteri t'adones que tota la resta de coses a la vida venen soles i que, al final, sempre s'acaba fent justícia.

2010-08-05T13:35:00.000+02:00

Tan cert, com que tu i jo som altres; tan cert, com que no hi ha res més. Tan clar, com que la nit ens espera; tan clar, com que no ho fa per tothom. Llavors, tan breu, com qui no espera resposta; tan breu, com qui sap el que diu. Ara, i aquí, t'estimo.

El futur

2010-07-20T13:54:00.001+02:00

La manifestació del passat, però molt present, dia 10 de juliol és quelcom que passa en molt poques ocasions en la història d’una nació. Barcelona va exercir de capital i va acollir més d’un milió de catalans que vam fer sentir la nostra voluntat de ser.

Aquesta voluntat de ser va ressonar amb un crit unànime en favor de la independència. No es tracta, com algú va pretendre, del producte de les masses, que es deixaven portar per les consignes d’uns quants convençuts. La gent va exhibir més estellades que mai, i les portava posades de casa, segurs que l’Estatut, més enllà del que s’ha dit, escrivia un punt i final en la filiació amb Espanya. La via de la supervivència nacional és la independència. El maltracte sofert durant 30 anys de transició maldestra en què s’ha imposat el jacobinisme espanyol més transversal, ha generat un pòsit en el sentiment catalanista. Avui el sobiranisme està guanyant i ara ens toca mirar més enllà. Ara és l’hora de la responsabilitat política i de la valentia institucional.

Molta gent es qüestionarà com pot trobar cabuda el nostre petit país en el món en què ens trobem. Vivim en un món globalitzat, de superpotències econòmiques i demogràfiques i nosaltres som només un petit país a mig camí entre Europa i la Mediterrània. En l’ordre actual de les coses cap dels estats europeus és competitiu globalment i perden pes dia a dia davant els gegants asiàtics i americans. Europa necessita unitat econòmica i una força política clara i efectiva. Ha d’assumir un rol més enllà del “club d’estats” i de mercat comú que és ara per caminar cap a una confederació política amb competències i capacitat de decisió i execució sobre els seus territoris sobirans. És en aquest escenari que Catalunya ha de trobar la seva plena existència, desvinculada de qualsevol obediència més enllà de la del seu poble, el poble català, i del deure envers el projecte comú europeu. La independència, doncs, ha de venir de la mà de l’eurocatalanisme, una renovació del projecte sobiranista que trobi en l’encaix efectiu amb Europa la via per la realització de l’Estat propi.

Som una nació al marge de sentències i d’imposicions, perquè ho sentim així i perquè hem nascut com a tal i ho serem, més d’hora que tard, amb la dignitat que ens mereixem.

Article publicat a El Punt el dia 20 de juliol de 2010

No tinc dret a anar al CAP?

2010-07-17T09:07:00.005+02:00

Abans d'ahir vaig veure al Telenotícies que hi havia a Terres de l'Ebre una plaga de mosca negra. Havia d'anar a Tortosa l'endemà. Vaig pensar "segur que llepes!". I tal dit tal fet, arribi a Tortosa i noto com alguna cosa em mossega al cantell de la parpella. Una mosca negra.

Amb la mossegada l'ull se'm va començar a inflar, i, per precaució, vaig anar al CAP. Aquí comença el capítol.

Arribant al CAP, em trobo al taulell les dues recepcionistes, dues infermeres i el metge asseguts xerrant. Fins aquí bé. Jo, amb l'ull francament inflat demano si em poden atendre. Em demanen la tarja i els dic que sóc d'Adeslas. "Ah, doncs així no el podem atendre. Haurà d'anar a un altre centre o pagar cinquanta vuit euros i l'infermera". Em van venir ganes de preguntar perquè la infermera no anava inclosa en el servei, o si feien dos per uns. Me'n vaig estar, vaig replicar que a cap CAP m'havien fet fora d'aquella manera i vaig girar cua.

Pel que veig, si vas indocumentat, tapat fins i tot dels ulls i no parles cap llegua comprensible t'atenen sense problemes, però si ets un ciutadà que paga impostos, que ha nascut aquí i que es dirigeix amb educació al personal no tens cap dret. Malgrat, insisteixo, pagar amb els impostos de tots, també els propis, aquell centre i aquell personal que, en sortir, va continuar xerrant

Terrorisme ecologista

2010-07-15T18:48:00.004+02:00

Sempre diuen que qui no té feina el gat pentina. A vegades, però, el pentinat del gat és tan rocambolesc que pot ser fins i tot ofensiu. És el cas del que sembla que es posa de moda en aquesta societat decadent en què vivim.

Resulta que fa un parell de dies un pagès empordanès es va llevar amb el camp de blat de moro aixafat. La feina, feta a consciència, no semblava obra d'un porc senglar, animal poc propens a anar en ramats, sinó que semblava obra d'un ordre filogenètic una mica més "intel·ligent". No es tractava d'una invasió extraterrestre, ja que aquests, pel que diuen els amics de l'LSD, feien traçades molt més acurades, artístiques fins i tot. El camp estava arrassat.

Resulta que una organizació d'il·luminats contraria las transgènics van decidir arbitràriament que s'havia d'arrasar aquell sembrat. I ho van fer. Embolcallats amb un atuell blanc que els cobria tot el cos, no van dubtar en destrossar la feina del pagès i fer-ho públic com un trofeu. El motiu: pressumiblement allà s'hi havia plantat blat de moro transgènic.

Si fins aquí l'acció ja ens pot semblar una bretolada majúscula, encara que jo ho consideraria delicte al marge de ser un grup organitzat i del seu modus operandi, la cirereta ve quan de transgènics, al camp, només hi éren ells. Resulta que s'havien equivocat de camp.

A banda d'això, i dóna per molt més la cosa, cal dir que el conflicte dels transgènics no és un problema de salut, sinó que és un problema exclusivament polític i quan un grup de gent utilitza la violència per fer valer les seves idees sobre una qüestió política les societats els anomena terroristes.

Hem fet història, companys

2010-07-13T11:53:00.002+02:00

Dissabte d’estiu, sota un sol de justícia a Barcelona. Un milió i mig de catalans es comencen a aplegar. Mitja hora després de la convocatòria Barcelona esclata plena de patriotes vinguts d’arreu de Catalunya i dels Països Catalans. La intenció era mostrar el rebuig a una sentència injusta que ha transgredit la voluntat de pacte que hem mantingut els catalans durant 30 anys de transició inacabada. La realitat, però, es va evidenciar molt diferent.

La citudadania, que tants han intentat fer veure que no té interès per la realitat política del país i fins i tot han procurat, de sotamà, amb actituds polítiques nefastes, amb calúmnies i mala praxis, contagiar de desànim i d’astènia, ha sortit al carrer. L’estatut, però, el van deixar a casa, retallat, moribund, testimoni d’una era que es tanca i porta d’una altra que està a punt de començar. L’any 77, les senyeres van omplir Barcelona. Alguna estelada cosida a mà començava a fer acte de presència entre pors i desconfiances. Dissabte, pares, avis i nens van sortir de casa per inundar els carrers d’estelades i eixordar el món amb un clam clar: independència.

La nació, la veritable nació ja ha parlat. I ho ha fet de manera transversal. El que ens uneix és la voluntat d’existir amb dignitat, més enllà dels motius històrics i culturals, que també, però sobretot allunyats de l’estat jacobí que ens esprem més enllà de colors i d’ideologies. Ara, és l’hora de la responsabilitat política i de la valentia institucional. Nosaltres, som catalans i la nostra única nació és Catalunya i ensenyarem al món que la nostra manera d’existir és decidir.

Imatge: www.cronica.cat

2010-07-13T09:00:00.000+02:00

Aquest és el text de la proposta i crida que uns quants militants d'UDC, tots ells allunyats de la primera línea política, i amb antigues responsabilitats institucionals i de partit, per patriotisme, formulen al President i resta de membres del Comitè de Govern d'UDC, així com a la mesa i Presidència del Consell Nacional:

PROPOSTA DE CONVOCATÒRIA D’UNA CONFERÈNCIA NACIONAL EXTRAORDINÀRIA (CONSELL NACIONAL AMPLIAT AMB AFILIATS QUE HO DESITGIN) PER DECIDIR EL POSICIONAMENT NACIONAL D’UDC A PARTIR DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL.

MOTIVACIÓ:

La transcendental importància del moment que estem vivint, amb la sentència del Tribunal Constitucional que malmet greument l’Estatut d’autonomia votat pel poble de Catalunya i al que UDC va donar suport, exigeix un debat ampli en el si del partit sobre quin camí cal ara seguir i quines iniciatives s’han d’adoptar a partit d’ara.

La direcció d’UDC de forma coherent amb la crida a tota la militància a manifestar-se contra la sentència amb un lema que diu “som una nació, nosaltres decidim” no pot prescindir al mateix temps d’escoltar la veu dels mateixos afiliats que també han de decidir en un debat seré i tranquil però importantíssim de cara al futur quin han de ser el posicionament d’UDC. Debat en el que aquesta direcció ha de presentar de forma clara quins són, al seu criteri, els següents passos a seguir, que nosaltres pensem ens han de conduir cap a una Catalunya independent. I debat i votació en el que tots els militants han de poder expressar i debatre democràticament també les seves propostes.

El trencament del pacte d’estat estatutari, que expressa la incapacitat de l’Estat d’entendre, respectar i conviure amb Catalunya, com a nació, en el marc d’un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic comporta l’obligació de tot partit catalanista de donar una resposta política al carreró sense sortida a que ens porta l’actual situació, amb el màxim debat i suport de la militància que la gravetat de la situació exigeix, a les portes a més de les properes eleccions al Parlament de Catalunya,

Som conscients de la proximitat d’aquestes eleccions, raó de més per poder-nos presentar davant la societat amb un missatge audaç i clar de cap on volem anar i com arribar-hi Un missatge que sumi, que sigui realista i a l’hora valent. Un missatge que ens permeti governar el dia a dia i a l’hora treballar per un futur proper com el que desitgem.

Per aquest motiu, únicament per raons de patriotisme i d’acord amb l’exigència de començar a treballar l’endemà mateix de la manifestació pels nostres drets nacionals, com han expressat també els nostres expresidents, demanem al President i Mesa del Consell Nacional i al President i resta de membres del Comitè de Govern d’UDC la urgent convocatòria d’una Conferència Nacional Extraordinària o Consell Nacional ampliat a tots els militants que ho desitgin, on es pugui debatre i votar la posició que ha d’adoptar el nostre partit a partir d’ara.Entenem que no n’hi ha prou amb que es convoqui un Consell Nacional convencional perquè es donen circumstàncies excepcionals que requereixen escoltar, debatre i votar amb la participació de tots aquells militants que s’hi vulguin implicar en aquests moments tant trascendentals pel nostre país. No seria creïble la crítica a l’Estat i el Tribunal Constitucional per no escoltar la voluntat del poble de Catalunya i al mateix temps prescindir dins d’UDC d’escoltar el que pensa la seva militància.

Catalunya ha demostrat sobradament la seva vitalitat a la manifestació del 10 de juliol. Apelem a l’anima d’UDC, al sentiment de cada un dels seus afiliats, recordem el compromís d’aquells que s’ho van jugar tot, des del partit, pel país. Per fidelitat al seu exemple i també com a exigència històrica pensant en l’herència que hem de deixar als nostres fills no podem restar indiferents, com a afiliats a UDC, davant del que està succeint. Per això demanem als afiliats que comparteixin aquest neguit, que sentin la insuperable necessitat d’expressar i fer sentir la seva veu, que vulguin ser partíceps de les decisions que en el futur ha d’adoptar UDC, que es sumin a aquesta iniciativa. Fem una crida a tots aquells afiliats al partit, en especial als que comparteixin el nostre mateix ideal i defensa d’una Catalunya independent, inclosa la Unió de Joves, a sumar-se a aquesta petició.

Podeu fer arribar a la següent adreça de correu electrònic:independentistes_unio@hotmail.com les vostres dades, comentaris i adhesions, especificant el nom i municipi de militància i també si ostenteu alguna responsabilitat dins del partit. Us mantindrem informats tant del suport rebut com de la resposta que obtinguem.

JUSTIFICACIÓ DOCTRINAL DEL POSICIONAMENT ACTUAL D’UDC A FAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA:

1.- Unió Democràtica de Catalunya ha tingut sempre com a marc de referència i objectiu principal de la seva acció política la nació catalana. El Manifest Fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya deia:

“Exigim per a Catalunya la reconeixença de la seva personalitat nacional, en una autonomia plena i absoluta, dins d´una Confederació Ibèrica lliurement pactada”.

2.- El Primer Congrés d’UDC, l’any 1932, va debatre i aprovar la Ponència redactada per Pau Romeva titulada "La Política Catalana Actual". “En síntesi, s’expressa la insatisfacció d'Unió Democràtica amb el text de l'Estatut aprovat per les Corts de Madrid, que no dubta a definir com una "carta atorgada" i no com l'expressió de la voluntat de Catalunya. Tot i això, el Congrés reconeix el text resultant com un instrument apte per Catalunya, la utilitat del qual caldrà valorar-la per la seva capacitat de resoldre els problemes de Catalunya des de dins mateix del país. Pel que fa a la col·laboració amb d'altres partits, qualsevol acord s'hauria de bastir sobre les coincidències de programa, en el sí de les institucions i després de les convocatòries electorals.”

3.- En el Segon Congrés d’UDC, l’any 1933, es va debatre la ponència "Doctrina Nacionalista", elaborada per Pau Romeva, Miquel Coll i Alentorn i Josep Maria Font i Cabot i que pretenia desenvolupar el punt segon del manifest fundacional abans esmentat. “ Amb rotunditat la ponència expressa que "Catalunya, o més ben dit, els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb totes les característiques de tal i per tant amb tots els drets i els deures que es deriven d'aquesta categoria". Expressa que Catalunya, com a nació, mereix el respecte al seu dret d'autodeterminació i al reconeixement del ple exercici de la seva sobirania. Reitera l’acceptació de l'Estatut de Núria, tot i que no representa, ni de bon tros, "una satisfacció de les nostres aspiracions" L'Estatut, a més, no és cap solució definitiva, perquè les situacions de llibertat restringida solen resultar inestables....i per això "la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual". Això, però, només és possible si totes les parts hi estan d’acord, per la qual cosa Catalunya, cas de no ser així, es diu que té el dret de separar-se d'Espanya.”

4.- També la Compilació de doctrina d’UDC elaborada durant la clandestinitat, l’any 1963, en coherència amb les ponències del partit afirma “el caràcter de nació de Catalunya i la unitat que conforma amb la resta de països de llengua catalana. Pel que fa a l’organització política futura, reitera la conveniència d'una unió confederal, però entén que, de manera similar a l'Europa comunitària que neix, tal vegada algunes qüestions, especialment les econòmiques, hagin de menester una organització federal, mentre que d'altres, especialment les culturals i polítiques, haurien de basar-se en una organització de tipus confederal. Però aquest sistema només resultaria viable si la resta de possibles membres hi estiguessin d'acord, amb la qual cosa Catalunya hauria de plantejar la seva possible independència si no fos així.” Es diu clar i contundent: "En aquest cas, els qui la fessin impossible (es refereix a la solució confederal) serien els responsables que els catalans haguessin d'acudir a la que llavors seria l'única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l'únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament que seria la independència total"

5.- Una vegada consolidada la democràcia, també en diferents ponències d’UDC es fa referència a la relació entre Catalunya i Espanya. Així, la ponència aprovada en Consell Nacional extraordinari i posteriorment ratificada en Congrés Nacional anomenada “La sobirania de Catalunya i l’estat plurinacional” fa referència expressa als primers congressos d’UDC i deixa explícitament la porta oberta a la independència de Catalunya si es veuen conculcades les seves aspiracions nacionals.

6.- En les diferents ponències polítiques d’UDC es reafirma, amb paraules semblants, el següent:

“Unió és un partit nacionalista, que té en Catalunya l’arrel i el motiu de la seva activitat. Catalunya és el nostre marc natural d’actuació i és la nostra raó de ser. Això comporta que, des d’Unió, lluitem perquè Catalunya pugui, en cada moment i en cada cas, obrar sense cap limitació a la seva voluntat, o sigui, exercint plenament la seva sobirania” (Ponència d’estratègia política del Congrés de Sitges 1996).

“Gairebé tres quarts de segle després, Unió Democràtica de Catalunya continua essent fidel a aquells principis inspiradors.” (Ponència ideològica del XXIII Congrés de Viladecans 2004).

7.- “Per això mateix, Unió sempre aspirarà al ple reconeixement nacional i a la plena i completa sobirania espiritual, comunitària i política de Catalunya. El nostre nacionalisme no és estàtic, ni anecdòtic, ni irracional. Fonamentada la nostra reflexió en els valors de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la justícia i la solidaritat, el nostre nacionalisme s’eleva també a partir de la responsabilitat de cadascun de nosaltres. Per tant, és un nacionalisme d’acció més que no pas de reacció, que ens obliga a actuar, que ens exigeix fermesa i que ens demana constantment el nostre compromís. “Per a nosaltres –per expressar-ho en paraules de Coll i Alentorn– el problema no és de separatisme o no separatisme, sinó de sobirania. No sentim la histèria ni el pànic del separatisme. Per a nosaltres el tot està en el fet que Catalunya pugui, en cada moment i en cada cas, obrar segons les seves altes conveniències, sense cap limitació a la seva voluntat, o sigui, exercint plenament la seva sobirania”. Aquestes paraules continuen vigents, així com els plantejaments formulats en aquest àmbit en els successius Congressos i Conferències Nacionals d’Unió. El que ens interessa i ens impulsa és la necessitat de poder garantir als nostres conciutadans i conciutadanes i a les generacions futures que Catalunya estarà sempre en condicions de ser el seu referent comunitari.” (Congrés XXIII Viladecans 2004).

8.- En definitiva, en els darrers Congressos ordinaris d’UDC, palesant la frustració de molta gent pel que fa a les relacions amb Espanya, S’han aprovat ponències polítiques que explícitament, amb rebuig de les esmenes que ho contradeien, fixen com a cós doctrinal i un horitzó polític d’UDC, més enllà de la realitat plurinacional, la consolidació de Catalunya com Estat en el marc de la Unió Europea.

Aquesta és la posició doctrinal d’UDC, que s’inicia amb una benintencionada aspiració confederal i ha evolucionat fins a una reivindicació d’independència, perfectament coherent amb aquells vells advertiments de dret de separació si no ens posem d’acord.

Carrasco i Formiguera, encara no a UDC, en el “Pacte de Sant Sebastià”, segons explica ell mateix en el seu llibre "El Pacte de Sant Sebastià" diu:

"Varem parlar, però, clar i català, i aquest fou el nostre èxit. El que féu possible per primera vegada que el plet de Catalunya fos pres en consideració per forces polítiques espanyoles fou la sinceritat, la claredat, la cruesa amb què varem exposar aquest problema".

"Si vosaltres --transcrivint el diàleg mantingut amb els dirigents republicans espanyols-- accepteu l'aplicació de les fórmules democràtiques en l'ordre individual, no podeu de cap de les maneres refusar l'aplicació d'aquestes fórmules en l'ordre col·lectiu i en l'ordre polític, i si admeteu el dret innat a la llibertat individual, heu d'admetre, forçosament, com a conseqüència lògica, el mateix dret per a la suma de drets mancomunats. Nosaltres plantegem el problema de Catalunya, certament, com un problema nacional, com un problema estatal, però sotmès al principi d'autodeterminació. No volem que Catalunya sigui més que allò que els catalans vulguin. Entenguem-nos: allò que els catalans vulguin conscientment.”

9.- La sentència del Tribunal Constitucional i la posició política de les forces majoritàries de l’Estat (PP i PSOE), unit a l’escandalós silenci de les institucions i intel.lectualitat espanyola, tant activa quan es tracta d’altres causes, davant l’ofensa i limitació dels drets nacionals dels catalans, constata la absoluta incompatibilitat i impossible convivència entre una Espanya de matriu castellana, intolerant i egoista, i una Catalunya oberta al mon, que s’ofega i no pot créixer en el marc jurídic i polític on se la reclou. La sentència no és més que la última expressió d’una actitut compartida per tots els poders de l’Estat, sempre amatents a limitar des del poder legislatiu, el judicial i l’executiu, amb tot l’aparell burocràtic que el segueix, les llibertats i dret a decidir dels catalans. El problema no és el Tribunal Constitucional sinó un estat que no ens permet ser i viure coma catalans en plenitud.

10.- Per aquest motiu, ha arribat l’hora, també des d’UDC, de treballar decididament per la independència de Catalunya quan abans millor. Aquest procés no s’improvisa. És fonamental que vingui avalat per la majoria de catalans i que sigui defensat de forma explícita per les principals forces catalanistes, a les que hem d’acompanyar i empènyer en aquest procés. L’Estat amb el seu cop de porta estatutari ens senyala un camí ple de dificultats però també una gran oportunitat.

Proposem a tots els afiliats a Unió Democràtica de Catalunya que comparteixin aquests ideals a participar d’aquest procés, començant per la celebració d’aquesta Conferència Nacional on caldrà fixar el full de ruta a seguir, amb el compromís d’impulsar la propera legislatura un referendum per preguntar al poble de Catalunya si desitja la constitució d’un estat propi dins de la Unió Europea.

Nota final: Els textos en cursiva o entre cometes són reproducció de part de les ponències aprovades per UDC i/o reprodueixen part d’una breu síntesi d’història d’UDC accessible des de la mateixa web d’aquest partit

"Chapeau" Mossos!

2010-06-29T13:28:00.003+02:00

Realment em direu que és la seva feina. El cas és que aquest matí estàvem penjant unes quantes pancartes d'Unió de Joves de Girona contra la Sentència de la Vergonya, i, ha sigut sortir del cotxe que ja teníem els mossos allà. En un primer moment, poc acostumats com estem a que ens pari la policia (crec que només m'havien parat una matinada en un control d'alcoholèmia), ens hem espantat una mica.

El cas és que ens han preguntat què hi portàvem ("L'ESTATUT ÉS MORT. ARA INDEPENDÈNCIA") i ens han demanat la identificació. Hem preguntat si havíem fet res mal fet i ens han dit tot el contrari, que ens demanarien a central si no hi havia cap problema. Ens explicaven que resulta que demà ens visita el Príncep a Girona i que han d'estar atents a les mesures que s'han imposat des de Madrid (a desgana, segons podíem comprovar). En pocs minuts ("que amb el Sol encara uns insolareu", ens han dit) hem tingut l'aprovació del lema, i ens han desitjat un bon dia... no sense, abans de marxar, dit sigui de passada, mostrar el seu suport i aconsellar-nos que, per tal que duressin més dies, foradéssim el plàstic de les pancartes.

Catalunya sentenciada

2010-06-28T23:10:00.002+02:00

La sobirania de l'Estat ha parlat. Catalunya inequívocament no té lloc en aquesta Espanya i els que s'han entestat anys i anys en buscar un encaix han fracassat. Espanya és una i indissoluble i fins aquí no hi ha volta de full.

Dit això, veure un president de la Generalitat felicitant-se perquè l'Estatut ha estat "reafirmat" (que no sentenciat), i cantant les excel·lències del seu partit en clau espanyola per atacar una oposició, també espanyola, treta del s.XIX, és poc menys que una imatge nacionalment apocalíptica, com el fals Messies que s'ha volgut fer passar per President de la Generalitat. Veure líders acatant la sentència pocs minuts després del fallo és deplorable i humiliant. Com a català que sóc, i que potser alguns són menys que molts de nosaltres, em fa sentir mistificat.

Veure com la gent del carrer no en sap res, no li importa o no contesta és vergonyós. I la culpa la tenim tots, la societat i la classe política, que ha jugat amb el nucli de la nostra ànima política, amb el que ens manté la institució nacional com pot, amb el pacte que vam votar i que ara s'ha tombat. La culpa és d'haver cansat el ciutadà, d'haver marejat interessadament la norma. La culpa és d'uns i dels altres i ho pagarà Catalunya. Ho pagarem tots.

Ara no és el moment d'acatar res, perquè la sentència és interessada, manipulada i viola els principis de la mateixa jurisdicció espanyola en corregir o interpretar i no sentenciar. Ara és el moment de la unitat dels catalans, de fer front a l'enèssima violació de la nostra bona voluntat i del nostre benestar. La resposta ha de ser contundent, i qui es perdi pel camí s'haurà d'alinar amb uns o amb els altres, però aquí l'ambigüitat ha de passar a la història.

Un parell de dades

2010-06-04T00:40:00.001+02:00

Artículo 2 CE
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles (...)

Artículo 8 CE
1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

Des de l'any 1714 mai s'ha abolit el dret de conquesta. Tampoc s'ha abolit mai de manera formal el Decret de Nova Planta.

Adéu, Espanya?

2010-06-04T00:23:00.006+02:00

Cinc anys

2010-05-21T08:40:00.003+02:00

Ahir va fer cinc anys que vam començar a caminar. En una d'aquelles nits que s'ensuma l'estiu fogós entre les reminisecències de la primavera i el fred hivern. Cinc anys i sembla tota una vida i sembla que fos ahir. I ens veiem ara, i mirem enrere, quan porucs, avergonyits i expectants descobríem sentiments i sensacions i empreníem una aventura amb futur incert.

Avui puc afirmar que sóc un afortunat, que estic orgullós que ens tinguem l'un a l'altre, i l'un per l'altre descobrim el que la vida ens té preparat. Estimar-te m'ha ensenyat que a la vida podem tenir ambicions, objectius i reptes, però que el veritable sentit és ser feliç i fer feliç a l'altra gent. Per tots aquests moments, i per tots els que queden per venir: gràcies.

Amb tot, i per molts anys: T'estimo!