Cerca contraforts...

dimarts, 28 d’abril del 2009

Sentim els colors

Ja complerts cinc dies de la Diada de Sant Jordi les roses es comencen a marcir. L’ull amatent del passejant s’haurà adonat que han aparegut, com ja s’ha repetit els darrers anys, unes formes de vida estranyes entre la multitud. Es tracta d’unes plantes de pètals blaus, fúcsies, negres i fins i tot multicolors que, amb l’aspecte de roses, s’han colat entre la corrua d’enamorats, solitaris i barallats. Es tracta d’objectes inofensius que fereixen la sensibilitat d’aquells que mantenen cert bon gust per la llegenda i tracten de mantenir que la sang del drac era roja i no pas de colors estranys. Bé, recordem que a l’Edat Mitjana es cremava gent que afirmava que la terra era rodona, i fa pocs mesos s’anomenava enemic de la pàtria a tot aquell que augurava la crisi econòmica. Coses del país.
M’entesta la idea que estem sortint de cabal. La metàfora d’una rosa roja que perd el roig per anar diluint-se a tons multicolors m’esgarrifa. Peró és així. Dia sí dia també assistim a un o altre atac al nostre país. Tenim un estatut penjat, un sistema de finançament de ciència ficció, un president inoperant, un govern dividit, un sistema educatiu de potes enlaire i una societat que va perdent, com la rosa perd el color, la confiança en si mateix. No ens enganyem, no es tracta d’un procés fortuït del destí del nostre poble, és un full de ruta traçat des de l’origen de les nostres carreteres, autopistes i vies ferroviàries per fer que nosaltres, catalans, anem perdent dia a dia la força, el sentiment i la dignitat com a poble.
Deixo sobre la taula el tema de la rosa roja. Tot i així us emplaço a que no compreu clavells vermells, no sigui que destenyeixin i la senyera acabi perdent dos de les seves, les nostres, barres.


dilluns, 27 d’abril del 2009

Nuclears? Si, gràcies!


Un article que sortia a l’edició d’ahir del Diari de Girona va fer tornar a posar sobre la taula el debat sobre les energies nuclears. Malauradament aquell dissabte 26 d’abril de 1986 va posar en evidència els perills del nucli atòmic i la seva fissió descontrolada, reduint devastadorament a cendres Prypiat (Txernobil) amb una força comparable únicament a la que es produeix en l’interior de les estrelles, un interior gens romàntic però no menys captivador.

A l’altra mà però tenim una mort més lenta, menys evident, però més profunda i insalvable: el Canvi Climàtic. No envà escric aquest fenomen en majúscules. Els darrers temps el Canvi Climàtic ha esdevingut per a molts una oportunitat de fer-se un nom dins l’escena política. Tristament no és així, o si més no no amb tanta rotunditat o difusió, en l’esfera científica.

Molts s’han omplert de paraules grandiloqüents sobre la reducció del transport motoritzat, sobre la reducció del consum energètic i energies renovables quan el que en realitat fan és pura demagògia. Un informe de 2005 de l’IEA posa de manifest que el major percentatge d’emissions de CO2 prové de la indústria energètica (37,2%) mentre que el transport motoritzat i la resta dels sectors industrials sumats queden per sota clarament.

Citaré James Lovelock, notable de l’ambientologia moderna, que ja enunciava en el seu testament bibliogràfic “La Venjança de la Terra” la incapacitat tècnica de revertir les dades d’emissions de CO2 per mitjà de les energies renovables. L’única solució viable és l’energia nuclear:

En l’actual moda de la denigració de la tecnologia és fàcil oblidar que la fissió nuclear és un procés natural. Si una cosa tan intricada com la vida es pot ensamblar per accident, no ens hem de meravellar davant del reactor de fissió, un enginy relativament senzill, fent el mateix.1

Curiosament sembla haver-se instal·lat en alguns dels nostres dirigents, llegeixi’s Zapatero, un curiós renaixement del moviment flower power antinuclear. L’alternativa plantejada: centrals tèrmiques de carbó, petroli i gas.

Peró no només en l’aspecte ambiental és negativa aquesta política. Tots sabem d’on provenen els combustibles fòssils (em sembla recordar que mentre al Berguedà no es trobi petroli no en tenim nosaltres). Cal accentuar la nostra dependència de la importació? Cal destrossar la balança comercial? Cal que ens subjuguem una mica més a la voluntat dels règims àrabs i magribins i de Rússia? Ens podem permetre donar-los l’aixeta del pas del nostre desenvolupament sense condicions?

Crec que l’alternativa és prou clara, una alternativa moderna, segura i necessària. Nuclears? Si, gràcies!

1In the current fashionable denigration of technologyit is easy to forget that nuclear fission is a natural processIf something as intricate as life can assemble by accident, we need not marvel at the fissionreactor, a relatively simple contraptiondoing likewise