Ja complerts cinc dies de la Diada de Sant Jordi les roses es comencen a marcir. L’ull amatent del passejant s’haurà adonat que han aparegut, com ja s’ha repetit els darrers anys, unes formes de vida estranyes entre la multitud. Es tracta d’unes plantes de pètals blaus, fúcsies, negres i fins i tot multicolors que, amb l’aspecte de roses, s’han colat entre la corrua d’enamorats, solitaris i barallats. Es tracta d’objectes inofensius que fereixen la sensibilitat d’aquells que mantenen cert bon gust per la llegenda i tracten de mantenir que la sang del drac era roja i no pas de colors estranys. Bé, recordem que a l’Edat Mitjana es cremava gent que afirmava que la terra era rodona, i fa pocs mesos s’anomenava enemic de la pàtria a tot aquell que augurava la crisi econòmica. Coses del país.M’entesta la idea que estem sortint de cabal. La metàfora d’una rosa roja que perd el roig per anar diluint-se a tons multicolors m’esgarrifa. Peró és així. Dia sí dia també assistim a un o altre atac al nostre país. Tenim un estatut penjat, un sistema de finançament de ciència ficció, un president inoperant, un govern dividit, un sistema educatiu de potes enlaire i una societat que va perdent, com la rosa perd el color, la confiança en si mateix. No ens enganyem, no es tracta d’un procés fortuït del destí del nostre poble, és un full de ruta traçat des de l’origen de les nostres carreteres, autopistes i vies ferroviàries per fer que nosaltres, catalans, anem perdent dia a dia la força, el sentiment i la dignitat com a poble.
Deixo sobre la taula el tema de la rosa roja. Tot i així us emplaço a que no compreu clavells vermells, no sigui que destenyeixin i la senyera acabi perdent dos de les seves, les nostres, barres.
