Bon Nadal i feliç any nou!

a 17:29 0 comentaris

Quina bona pensada, el llibre electrònic a l'escola!

Quina bona pensada, el llibre electrònic a l'escola! Estic plenament convençut que l'any que ve moltes famílies del nostre país s'alegraran de comprovar com els seus fills (i filles o en el seu defecte fills/es i qui sap si filles/s, que aquest és un país d'esquerres!,) porten a casa una flamant butlleta de notes que diu EXCEL·LENT. I tot, gràcies al llibre electrònic, el gran engany d'aquest any i una ombra pel futur. I ben contents els regalaran un nou netbook, aquests ordinadors que ara et fan comprar per anar a escola i que a algunes "comunitats autònomes" subvencionen. Però no a Catalunya, és clar, coses del Planazo Zapatero. I no és un nou contracte de Telefónica...

El llibre electrònic, a dia d'avui és una enganyifa. Encara diria més, una estafa. Només l'ofereix una empresa, diuen que propietat d'un dit "amic" (llegeixi's militant) socialista, amb la pàgina d'accés en castellà, dit de passada. Els continguts us els deixo a vostre judici si podeu fer-vos amb una contrasenya (òbviament remunerada) per accedir a aquest insult a la inteligència dels alumnes d'ESO que en diuen secundària. Ràpidament entendreu el meu absolut emprenyament en veure com de ben segur, si no es condemna a mort aquesta precarietat, arribaran alumnes a batxillerat sense saber llegir ni escriure pronoms febles, o conjugar verbs, o sense saber gaire més de la història de la humanitat que un xitxarel·lo animat fen l'índio sobre un fons naïf. Una vergonya, tot plegat.

Bravo pioners del llibre electrònic, vosaltres haureu viscut el millor any de les vostres vides professionals.

a 14:31 0 comentaris

Necessitem treballar per un Estat propi

El Poble Català comença a parlar. L'acte de llibertat de diumenge va ser una mostra de la voluntat de Catalunya d'avançar per la via pacífica cap a la plena sobirania. La consulta n'és un exemple inèdit al món.

Aquest procés d'autodeterminació nacional ha d'anar innegablement lligat a un procés desensibilització dels ciutadans de Catalunya envers el sentit de la identitat catalana. Alguns ho han anomenat de manera desafortunada però força il·lustrativa "desespanyolitzar" Catalunya. S'ha de transmetre l'amor per la pròpia identitat, història, terra, cultura, llengua i tradicions sobre el qual el nacionalisme troba la seva essència. La realitat actual ens porta a descartar-ne els orígens, ja que qualsevulla sigui el lloc on s'ha nascut es pot sentir amor pel país que t'ha acollit. A més, s'ha de donar a conèixer a tothom el cost econòmic i cultural per al nostre país que suposa la filiació forçosa amb Espanya a la què estem sotmesos. Aquest cost, dit de passada, representa cada dia una dilució més accentuada de l'autoconsciència com a poble i com a realitat cultural.

Com deia Huntington a El xoc de civilitzacions, hi ha situacions en les què un poble,paral·lelament a la globalització econòmica, troba la necessitat d'emprendre un procés que ell anomenà indigenització. Catalunya necessita idigenitzar-se en el sentit que la situació urgeix una preservació a ultrança del que suposa la catalanitat. L'estrés que indueix la immigració fa que temptegem amb el que molts lingüistes anomenen el llindar de no retorn per la qual una llengua es veu abocada al desús i a l'extinció. Mancats de distinció genètica, la nostra cultura i la nostra identitat navega sobre la llengua i hem de preservar-la i potenciar-la com a actiu integrador i enriquidor que és.

Dit això es fa evident que Espanya no vol, ni potser es pot permetre una relació de distensió cultural amb Catalunya, ni molt menys oferir una situació de justícia econòmica. Catalunya ha fet innegables esforços per trobar una relació equitativa que ens permetés una convivència. Per tant, no hi ha cap altra solució que treballar des d'avui mateix per l'Estat propi.

És feina de tots. Només cal explicar a cada un dels que diumenge passat podia votar i no ho va fer o va votar "no" en què el beneficia l'Estat propi, com aquest conduirà a Catalunya a una situació de prosperitat i justícia social que Espanya li ha negat de manera reiterada.

a 22:37 0 comentaris

Un dia per la història!

Avui Catalunya ha viscut un dia històric. Per primera vegada a la història, Catalunya ha pogut votar sobre la seva voluntat de ser independent. La consulta ja era un èxit a les 9 del matí, quan obrien els col·legis electorals dels 160 municipis que seguien aquesta primera consulta. Un cop més, triomfava la democràcia.

La participació sembla que aquesta supera el 30% arreu de Catalunya. Demà, massa gent voldrà fer-nos veure que és un resultat negatiu, que la gent no vol independència. Preguntem-los-hi tots si tampoc creuen en Europa, i en la participació dels catalans en les eleccions europees (inferior que la que ens ocupa).

Però amics, la victòria és nostre, i els patriotes que avui votàvem o acompanyàvem amb la resignació de qui no pot votar els nostres conciutadants hem sentit una emoció especial. Catalunya respira aires de llibertat, uns aires que difícilment ens podran ser privats més enllà de la provocació, l'insult o el maltracte a la nostra nació.

Catalunya ha fet sentir la veu al món. El món, a partir d'avui coneix la nostra realitat. Le Monde ho expressava ahir en un editorial i la BBC se'n feia ressó. Avui el Nouvel Observateur, L'Express, Les Echos, Il Giornale, Corriere della Sera, L'Unità, Daily Telegraph, ANSA, La Nación, Libération, Terra Brasil, Sud-Ouest, Reuters, Sydney Morning Herald, Euronews, Associated Press, France Press, France Info, Deustche Welle, Le Journal de Dimanche, El País, Berria, Naseadresa, Denik, CRN Media, al-Quds al-Arabi, Sydsvenskan... i la llista continua.

Però el més important és que assistirem a un tomb en la política catalana. L'esperança és intensa, i crec que tal i com els darrers dos anys han significat un tomb en el catalanisme, ara sobiranisme, els propers anys seran decisius per arrossegar el catalanisme polític a la valentia i a la fermesa de defensar la dignitat més elevada de la nostra nació, la plena sobirania, la plena llibertat.

Amunt, avant, visca Catalunya lliure!

a 22:58 0 comentaris

Una política de dos eixos

M'estic començant a acostumar a veure com la gent se sorprèn en saber que sóc independentista, i que milito a Unió. El debat identitari del meu partit mereix un apunt, fins i tot un llibre, però la qüestió en si mateixa mereix una reflexió.

La política actual, al meu entendre, no se situa sobre un únic eix que va de la dreta més llunyana a l'esquerra més efervescent. És una política de dos eixos sobre els quals es vehicula el model social i la voluntat nacional. En una nació privada d'estat com la nostra el debat identitari assumeix un rol que va més enllà del model de país o de societat. I així ha de ser si volem arribar a algun lloc.

Deixant de banda el model social que defensem, siguem comunistes, socialistes, democristians, o liberals hem de sumar esforços i treballar per la llibertat de la nostra nació i del nostre poble. L'independentisme no ha estat mai i no ha de ser un capital de l'esquerra, que durant molts anys va predicar l'internacionalisme més "anacional" sinó que ha de ser el comú denominador que vehiculi les voluntats conjuntes de l'heterogeni Poble Català.

Tots units fem força. Siguem independents, i quan la llibertat sigui la nostra cota política ja ens tirarem els plats pel cap.

a 13:12 2 comentaris

Emprenyem-nos, estudiants de l'Autònoma!

Emprenyem-nos, estudiants de l'Autònoma! Tots sabem que n'hi ha que fa temps que es creuen legitimats per actuar amb impunitat als nostres passadissos, legitimats per tots els estudiants que, callats, servim d'assentiment per les seves bretolades.

Primer va ser interrompre classes, fer "piquets" intimidatoris en vagues d'estudiants, penjar cartells a les finestres i les parets... però després van començar les pintades de consignes ben diferents, els insults i la violència contra el mobiliari fins al punt d'atacar comerços que no s'adeqüen a la seva concepció social. Avui, hi han tornat pintant els passadissos de la Facultat de Ciències.

Aquesta tarda un estudiant d'Erasmus francès de la meva classe em comentava, astorat, com pot ser que aquí es produeixi un acte de tal manca de respecte i d'educació sense que ningú hi faci res. Al final, estem covant una imatge del país i de la universitat que no passarà desapercebuda. Però la qüestió és que els actes no responen a una actuació concreta. Ja no és el moviment anti-Bolonya: ara són anti-capital o accions contra acomiadaments del personal del departament de fotocòpies. Demà potser serà contra la grip o contra l'ús d'ordinadors fabricats als Estats Units. La qüestió és queixar-se, i fer mal. Fer-se veure encara que no es comparteixi què diuen i com ho diuen. Però en cap cas els ho hauríem de poder discutir. Ells diuen, ells fan.

Quan haurà de durar aquesta impunitat? Quan començarem a expedientar de veritat? Quan es perseguirà les entitats que firmen aquestes reivindicacions en detriment de la nostra dignitat com a estudiants? Fins quan rebran subvencions de joventut?

Aquest bloc es va inaugurar fa nou mesos amb un manifest contra la violència a la universitat. Tristament, aquests nou mesos no han permès que d'una vegada el vandalisme quedés al marge de l'educació de tots els membres de la comunitat d'estudiants.

a 18:38 7 comentaris

Per dignitat... SÍ!

a 22:12 4 comentaris

El govern ens vol tancar l'aixeta

Nou capítol del culebrot. Títol? Ley de economia sostenible. Paràgraf? El govern s'atribueix la capacitat de tallar internet a aquells que consideren que l'utilitzen per infringir els drets d'autor. De nou, el govern s'imposa a les llibertats individuals i no només ens prohibeix veure vi, fumar o circular a més de 80 sinó que a més ens podrà fer xantatge amb l'internet (recentment declarat dret ciutadà). L'altra pregunta és com sabran que baixem "coses" d'internet? Que potser ens espia, senyor ministre?

La qüestió fa basqueig. Ara resulta que entre tots pagarem la incapacitat d'una indústria d'elefants en perill d'extinció d'adaptar-se al nou entorn.El mercat de la música està canviant i la gent no està disposada a pagar tantes vegades per un mateix producte.

La qüestió s'acosta a l'acudit quan els músics es manifesten reclamant "la música es empleo". Les descàrregues no són un atac als músics, afecten les discogràfiques. Els músics de l'escena comercial, al cap i a la fi, es podran queixar que el sou no els hi arribarà pels Lamborghinis i les limusines, pel champagne i d'altres excessos que ara no s'escauen. D'altra banda, la gran difusió que obre la lliure distribució musical ha obert el mercat, ha liberalitzat un món tancat a favors i a influències i ha afavorit decisivament la creativitat. L'escena independent (indie) ha sabut adaptar-se al nou context i està enterrant la gran i antiquada indústria discogràfica regalant a la humanitat obres que d'altra banda mai haurien passat de l'anonimat.Potser sense saber-ho, ens estan donant una lliçó de les grandeses del lliure mercat.

a 13:09 2 comentaris

Europa ens portarà a la independència

"Finalment s’ha aprovat el tractat de Lisboa. Amb aquest pas, no gens senzill, la Unió Europea comença a deixar enrere el simple tractat comercial per adoptar, poc a poc, un sistema polític propi.

Malgrat això, Europa dista molt d’un avenç cap al què molts creiem que hauria de ser la Unió Europea. La Unió Europea potència mundial, la Unió de la supremacia del benestar i de la prosperitat, la Unió que ha posat punt final a mil·lenis d’enfrontaments i que ha de fer petit l’apelatiu de la Vella Europa no és aquesta Europa. Aquesta Europa ha de ser una Europa políticament forta i competent, una Europa unida i visible a dins i al món. I aquesta és l’Europa de les nacions, no l’Europa dels estats: l’Europa del Consell de Ministres i els comissionats. No és l’Europa cementiri d’elefants polítics ni de les subvencions. No és l’Europa del proteccionisme ni el tacticisme de la planificació. La nova Europa passa per tirar a terra les fronteres dels estats actuals, dels estats del s.XIX deixant fins i tot enrere els estats-nació del s.XVIII per crear una gran confederació d’estats amb les nacions com a ponderació territorial i social amb independència política i interdependència econòmica.

El model d’estat ha caducat. Des de la caiguda de la URSS, l’autodeterminació dels pobles dels Balcans o la qüestió Escocesa quelcom s’està movent. Els nostres anhels, també aquí, esdevenen visibles. La independència no només és possible sinó que és necessària si volem sobreviure econòmica i culturalment. És imprescindible si, en definitiva, volem mantenir la nostre identitat nacional.

Catalunya és no només una nació com ho són molts altres pobles d’Europa. Catalunya ha sigut un estat sobirà a qui un dia la van privar de la sobirania. Confio que les paraules d’una Europa forta portarà de nou Catalunya a la plena sobirania que un dia ens va ser usurpada amb les armes."

Article publicat al Diari de Girona el 27 de novembre de 2009

a 7:06 2 comentaris

RE-PUBLICAT: Cal una nova Solidaritat Catalana (7-2009)

El 1906 naixia Solidaritat Catalana, un moviment d'unitat dels diferents partits catalans que integrava nacionalistes catalanistes, carlins defensors del confederalisme de les nacions històriques i dels furs (el que economicament ara diem concert econòmic) i republicans espanyols d'obediència catalana. Responia a l'aprobació de la Llei de jurisdiccions per part del govern espanyol en suport a Alfons XIII i en resposta dels Fets del Cu-cut, una llei que ofenia greument Catalunya i la seva gent i que permetia l'actuació de l'exèrcit per combatre i reprimir tot acte que consideréssin contrari al nom i la unitat d'Espanya.
Tenint molt presents les diferències entre la realitat sociopolítica d'aleshores i l'actual no podem deixar passar les evidents similituds entre aleshores i els nostres dies. La resposta davant un govern que volia intervenir en el rumb de la política i el sentiment de la societat de Catalunya va ser la unitat. Amb la unitat i el front comú dels partits catalans es va crear al Parlament una majoria amb prou força per, si més no, llevar la son a molts dirigents espanyols. A més cal afegir la decisiva presa de part de la burgesia industrial catalana al costat de la societat política. Catalunya va dir prou.
Cent tres anys més tard tinc un dejà-vu que es fa més i més present cada dia que passa. Tenim l'Estatut, el manual d'instruccions que permet el funcionament de la nostra nació en tots (i repeteixo, en tots) els aspectes. Tenim el finançament que ha de permetre el sosteniment dels serveis bàsics com l'educació o la sanitat en suspens. I un òrgan judicial caduc (el Tribunal Constitucional) que té i ha tingut bloquejats aquests i altres temes durant anys mentre el nostre país està cada dia més i més endeutat. El nostre país s'empobreix mentre Espanya reparteix ens nostres diners per maquillar les seves mancances i la seva inaptitud a l'hora d'edificar un país sòlid i autosuficient a un ritme de 22.000.000.000 d'euros cada any. Què hem de fer?
Un país unit serà respectat vagi on vagi. La unitat dóna una força especial per tirar endavant projectes que d'altra manera el caràcter singular dels diferents partits no permeten en un altre marc. Cal, doncs, no tan sols escenificar una unitat visible davant aquests i altres greuges d'Espanya vers Catalunya sinó establir una unitat política, cívica, popular i també (i sobretit) empresarial efectiva que plantegi si Espanya encara compta amb Catalunya i expressa i fa efectiva una voluntat de paliar els dèficits que patim per tal que puguem desenvolupar la nostra força o si es limiten a espoliar els nostres actius humans, econòmics i naturals i si per tant s'han de prendre nous rumbs, si s'ha de traçar un nou projecte de país al marge de la constitucionalitat, sense por a injuriar un redactat que s'ha emprat, fins a dia d'avui, per contrarrestar la voluntat de sobirania del poble català.
La majoria dels partits representats al Parlament tenen o diuen tenir el comú denominador de perseguir el bon funcionament i la viabilitat econòmica del país i el benestar i la prosperitat de la seva gent. Unim doncs les nostres forces ara que la realitat ens demana un acte valent de responsabilitat, unim-nos per traçar un projecte inequívoc i consensuat de cara a la crisi política i econòmica que patim, unim-nos per aturar d'una vegada el que en nom de la solidaritat s'ha tornat un espoli dels nostres recursos, unim-nos, en definitiva, per sobreviure i reafirmar-nos com a poble, com a nació i per tirar endavant la nostra plena sobirania. D'altra manera la nostra identitat acabarà perduda en els records dels temps i en les pàgines de la història com tantes altres grans civilitzacions que resten oblidades diluint-seen la societat mestissa de la mundialització, sense saber qui són, d'on venen i a on van.

Article publicat a El Contrafort el 2 de Juliol de 2009

a 23:14 3 comentaris

Pacta sunt servanda

Avui tenim una nova oportunitat per creure en Catalunya. Els 12 grans diaris de Catalunya publiquen una editorial conjunta titulada "La Dignitat de Catalunya" en què ras i curt es diu que Catalunya no acceptarà amb el cap cot totes les garrotades que hom vulgui clavar-li. La referència és clara: la paràlisi del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

Calma, Señor Zapatero? Ja n'hi ha prou de calma! Si la voluntat dEspanya és seguir una via totalitària, la de Catalunya és prendre un altre camí ben diferent: el de la prosperitat separada. Ja comencem a estar cansats d'estirar de les arades com la mula que fuig de les fuetades de l'amo. Si la vostra voluntat és seccionar tot anhel i voluntat de convivència amb l'elegància sobreactuada i resclosida que a les espanyes s'anomena "talante", la nostra era la d'intentar una vía que no per creure'ns incòmode, improductiva, anacrònica i injusta vam intentar. No som davant una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No hi ha desafecció que valgui davant un atac a tota una societat, davant tota una cultura. Catalunya no pot acceptar un darrer intent d'arrencar d'arrel el que malanomenen "problema català". Com diu l'editorial, la solidaritat catalana pot ressorgir en defensa de la supervivència de Catalunya. Catalunya parlarà, i quan ho faci serà Espanya la que haurà de tenir calma i rendir comptes amb els darrers tres segles d'història.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.

L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra , confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut , amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o bloqueig d'aquesta. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

a 8:02 0 comentaris

La sentència que se la llegeixi un altre!

Aquests darrers dies sembla que torna a ressonar amb força l'obra del temut Tribunal Constitucional. M'he fixat que quan en sento parlar deixo de veure la taula quadrada amb què sovint als diaris s'esquematitza les quotes del Tribunal Constitucional i veig algun quadre tètric i escabrós representant la Santa Inquisició.

Ja n'hi ha prou. En quin país del món que visqui en democràcia hi ha òrgans que tinguin més poder que el mateix poble? L'Estatut va ser votat pel Parlament, retallat pel Congrés i pel Senat i malgrat tot aprovat per la majoria del Poble Català. I ara hem d'entomar una sentència? Però havia oblidat un punt: no som un país, aquest és el problema. Potser algú pot imaginar un Tribunal Constitucional fent una sentència sobre la Constitució Espanyola?

No hi ha sentència que valgui, no cal ni llegir-la perquè la contraportada ja és un ultratge a la voluntat del Poble Català. Si l'Estatut ha estat aprovat pel poble no hi ha tribunal que pugui desautoritzar el poble i molt menys la seva voluntat de ser. Si l'Estatut no és constitucional, potser la voluntat i la necessitat de ser no ha de trobar lloc en la Constitució. Si Espanya vol l'encaix de Catalunya, haurà de donar lloc a les seves aspiracions i canviar la Constitució. Però de la Santa Inquisició només hi havia una sortida: o que Déu guarís les cremades de l'acusat, i Déu no entra en assumptes terrenals, o arrencar a córrer tots.

L'Estatut és la darrera voluntat de convivència de Catalunya amb Espanya. Si Espanya menysté aquesta voluntat, Catalunya ha de prendre un altre camí, no per ser quelcom més sinó per no deixar d'existir.

a 8:53 0 comentaris

I això són oKupes?

Sempre n'hi ha d'espavilats o aprofitats, estafadors, trepes i carcamals. Però quan aquests campen impunement pels nostres carrers la cosa deixa de fer gràcia.

No hi ha setmana que no llegim als diaris algun cas de gent que torna de vacances i, ai las! Es troba la casa ocupada. I no per llogaters, ni tan sols per lladres o animals sinó per gent que ha fet d'un buit de la llei un modus vivendi. Són els okupes del segle XXI, fills de casa bona mancats d'ideals i de conviccions, una colla de ganduls i aprofitats que poden fer la vida impossible a gent innocent. Resulta que en aquest país tu pots entrar il·legalment a una casa i posar-t'hi a viure i passats uns dies l'amo no et podrà fer fora d'altra manera que seguint uns tràmits judicials que sovint es poden allargar anys. I la cosa no queda aquí: en ser ocupada la teva vivenda, tu hi perds tots els drets fins que el jutge digui el contrari. És a dir, si em trobo un estrany visquent a casa meva ai de mi que se m'acudís fer-lo fora a cops d'escombra, ni tan sols entrar a casa meva: la llei els ampara. I encara n'hi ha més: hi ha grups antisistema que s'autoproclamen contraris al dret a la propietat i actuen com rodamons anant ocupant propietats per tot Europa. Quan se'n cansen, canvien de ciutat. Però no podem oblidar que la nostra societat es basa, entre altres coses, en el dret a la propietat privada.

No començaria a ser hora de canviar la llei? El sentit comú ens diria que aquests caragirats haurien de ser arrossegats fora de qualsevulla propietats que s'hagin fet seves per la policia a l'ordre d'una resolució judicial d'ofici. Comptarem a veure quant de temps haurà de passar abans no es modifiqui aquesta estèril legislació. O això, o esperar a que passi una desgràcia. I és que començo a estar cansat de tenir la sensació que aquest país defensa preferentment els estafadors, criminals, mafiosos o violadors i els únics que acaben pencant són l'estoica classe mitjana...

a 19:24 2 comentaris

Perquè no diem les coses pel seu nom?

Per quins set sous no diem les coses pel seu nom? S'ha d'abaratir l'acomiadament. No hi ha volta de full. I la raó és ben senzilla: o donem instruments a les empreses per adequar-se a la situació econòmica o tancaran. I si les empreses tanquen, tot se'n va en orris.
Podem optar per fer més restrictiu l'acomiadament (digui-li mobilitat). Aconseguirem que no es tirin tants treballadors al carrer. Almenys durant un temps. L'efecte però, és doble i cap dels talls és favorable. Per una banda les empreses multinacionals deixaran d'invertir en un país en el que es poden enganxar els dits. Si inverteixen i davant les dificultats han d'aguantar les plantilles perquè no poden pagar l'acomiadament no s'arriscaran. Per altra banda, les empreses del país no contractaran. Si ho fan, serà en acolliment de la contractació temporal (a veure si es prohibeix d'un cop!) i en cas de contractar èticament les necessitats dels períodes de bonança portaran a què comptin amb un excés de plantilla en època de crisi que els portarà a la "mort irreversible" (en al·lusió a una professora de genètica molecular).
Podem, per altra banda, abaratir l'acomiadament. Un acomiadament més balancejat permetria una dinamització dels treballadors. El treballador guanyaria en productivitat (la crisi ha fet que l'absentisme es volatitzi). D'altra banda, el mercat tindria cura de l'ocupació ja que un major dinamisme seria atractiu per a la inversió estrangera i per a l'empresariat local.
Ara em preguntareu: "i en època de crisi? Qui té cura dels treballadors?". Doncs ells mateixos, permetent que siguin emprenedors. Cal fomentar l'emprenedoria, incrementant els avals i les línies de crèdit oficials. La crisi no ha de ser una època de contracció, sinó de presa d'impuls per tornar a començar. Fomentant l'emprenedoria es crearien llocs de treball i arribaríem a una sortida de la crisi amb més força i amb un teixit productiu més sa.

a 8:06 2 comentaris

Pirates!!

Ni deu canons per banda, ni veles ni pirata temut ni conegut ni per conèixer. Una desena de nois somalis, que els més joves no superaven els 18 anys, armats amb Kalashnikovs que amb prou feines podien aguantar, sobre un parell de "zodiacs" inflables han portat de corcoll tota una potència mundial. La cosa quedaria en un acudit si no s'hi hagués negociat. Negociar amb segrestadors i terroristes sempre m'havien dit que no portava enlloc. Però el botí de 2,3 milions d'euros (sí sí, 17.500 tonelades monedes!) ha fet homes una colla de "pirates de riu". Però no només a ells.

Els veritables culpables de tot això viuen lluny de les sorres del desert, de la misèria i la brutalitat que resideix a Somàlia, on sectes d'islamisme radical apliquen la llei a base de lapidacions i degollaments. Són advocats de la City Londinenca, amb bufets als gratacels més exclusius. Aquests pirates financers són els que fan de missatgers, són els que converteixen els diners del rescat en trameses d'armes i diner en efectiu. O us imaginàveu un funcionari del Ministeri d'Exteriors, o el mateix Moratinos, amb una maleta carregada de bitllets cap a la Banya d'Àfrica? No senyors, és a aquests pocapenes, a aquests delinqüents a qui s'ha de perseguir. En comptes d'això, negociem amb pirates i els hi passem la comissió.

Posats a negociar amb terroristes, perquè no negociem per solucionar el conflicte armat a Euskadi? Ah, també hi ha terroristes de primera i de segona. Si negociem, negociem. Però si s'ha de negociar, que sigui per solucionar un problema, no per engreixar amics d'amics o amics de coneguts d'amics que al final ens tornaran una part del pastís.

PD: Us deixo el cartell made in UAB reclamant la llibertat dels pirates somalis/es, ideal anarquista de llibertat.

a 12:29 2 comentaris

"La nostra política no copia lleis dels països veïns, ans al contrari, som la imatge que altres imiten. S'anomena democràcia, perquè no només uns pocs sinó molts poden governar. Si observem les lleis, aporten justícia per igual a tots en les seves disputes privades; pel nivell social, l'avanç en la vida pública depèn de la reputació i la capacitat, sense que estigui permès que les consideracions de classe no interfereixin amb el mèrit. Tampoc la pobresa no interfereix, perquè si un home pot servir l'Estat, no se'l rebutja per l'obscuritat de la seva condició".

PÈRICLES, Discurs fúnebre (recollit a Tucídides, II, 37)

a 22:01 0 comentaris

Tornem a la democràcia!

La gent està cansada. La desafecció ja em comença a causar angoixa cada cop que sento pronunciar-la, i ningú posa voluntat per fer el pas. La solució no passa per un replantejament de la política. Potser no passa ni tan sols per una racionalitat dels mitjans de comunicació, sovint irresponsables davant la tasca política. La solució passa per avançar tots cap a la plena democràcia.

Els fonaments sobre els quals es basa la democràcia topen sovint amb distorsions del sistema. D'aquestes em quedo amb les següents:

• No tothom exerceix el seu dret a vot.
• Oclocràcia. Els ciutadans que l'exerceixen sovint no tenen prou informació. El sistema presenta dificultats a partir que un no té el 100% de la informació sobre les possibilitats del seu vot. Aquest fet topa amb les limitacions i sentit crític de cadascú, del seu accés a les fonts i a la seva sensibilitat a l'acció demagògica i a les tendències comunicatives.
• El resultat democràtic sovint està influït per efectes de la plutocràcia (qui té més recursos té més facilitat per ser escollit).
• La decisió sobre el vot es redueix a l'oferta de candidatures presentades i poden no representar la totalitat de les sensibilitats del poble.

Per tant, per tal que puguem viure en democràcia, en una democràcia representativa i autèntica cal en primer lloc que el vot sigui percebut com a deure, com una obligació per i amb la societat. El vot nul o l'abstenció contribueixen a la mort del procés democràtic. Cal que la ciutadania exerceixi un esperit crític que s'ha de potenciar des de la infantesa molt abans d'altres coneixements que avui tenen una rellevància major en la formació. Cal que desplacem la demagògia del quart poder. Més ben dit, cal que el quart poder desaparegui ja que no contribueix al sistema ni a l'estat sinó que sovint esdevé una força subliminalment interessadament subjectiva i no informativa com li pertoca. Cal retornar a l'equilibri de poders, un no pot regnar sobre l'altre anul·lant decisions sobiranes per motiu jurídic. El poble és sobirà a ultrança. I cal, per acabar, una implicació universal en l'acció política. Cal que tothom prengui part en la política com a servei i implicació en el funcionament del sistema i de la societat bé sigui en tasques representatives a tots els nivells, en el món associatiu o empresarial. La política no es redueix al què molts entenen avui. Una implicació universal en la política ampliarà la informació i el ventall d'opcions per la gent.

Aquesta voluntat no està renyida amb la partitocràcia. A més, sovint esdevé la solució a la plutocràcia plantejada anteriorment (i sinó, fixeu-vos en els cognoms dels presidents americans en un país de partits insipients). Però els partits han de tornar a ser representants d'una ideologia i no d'una estratègia política. Han de ser fòrums d'agrupació de persones amb una sensibilitat fundacional comuna i han de ser àgores de reflexió sobre l'aplicabilitat d'uns valors inalienables a les noves conjuntures.

Amb tot, us animo a prendre part, a convèncer a tothom que el vot és un dret i un deure. Sinó, poso en dubte la necessitat de viure en democràcia.

a 19:53 4 comentaris

Proteccionisme local, liberalisme global

Un cop més l'Ajuntament de Girona s'ha superat. Des d'ahir penja de la façana d'un dels edificis més representatius del modernisme gironí com és la Farinera Teixidó, obra de Rafel Masó, un cartell ben estrambòtic. Poso de manifest un cop més la deriva del consistori també en la racionalitat del pla d'usos comercials, fins al punt que permet una barbaritat com aquesta.

Deixant de banda l'obvietat de la imatge, la situació planteja una qüestió més preocupant. En els darrers anys han proliferat a les ciutats del nostre país els comerços xinesos. Aquests negocis competeixen a preus molt baixos, sovint amb productes de mala qualitat i sense controlar, obren 16 hores 7 dies la setmana, fins i tot els festius, no representen cap especialització i ofereixen tot tipus de producte, des de menjar fins a sabates passant per estris electrònics, objectes de decoració, joguines de peces petites, cables o ganivets, tot sense garanties higièniques ni ningú que hi entri mai a rendir-ne comptes. Amb tot, s'estenen com una taca d'oli que no deixa subsistir el comerç tradicional.

Sense entrar amb la desqualificació d'un col·lectiu, vull posar sobre la taula la conveniència de permetre l'obertura d'aquests negocis. A Girona i a Barcelona en una quantitat preocupant. Crec que és necessari que l'administració, que té instruments per actuar, actuï en defensa del nostre comerç. No es tracta de ser proteccionistes, sinó que entre tots prenem consciència que per aquest camí arribem a un carreró sense sortida. Només demanem que es deixi a casa la doble bara de mesurar i que sotmeti a aquests negocis als horaris, calendaris, règim fiscal, controls de consum, d'estrangeria i distribució territorial a què sotmet qualsevol altre negoci. Llavors, veureu com la seva proliferació pararà.

No vull estendre'm ara a qüestionar el drama humà que amaguen molts d'aquests negocis, però potser ningú s'ha preguntat mai com poden ser rentables?

ACTUALITZACIÓ: Gràcies a Déu, pel que m'acaben de dir, ja no hi ha aquest cartell penjat de la Farinera! No sé si l'han fet treure o algú, com es diu a Girona, "l'ha fotut en berlina!".

a 12:24 2 comentaris

"Els polítics converteixen el nacionalisme en una merda!

Avui s'estrena el documental "La Nova Cançó Catalana", un petit homenatge o si és no un esment contundent de la nova i brillant fornada de música en català que grups com Manel, Mishima o Antònia Font han posat al mapa d'aquí i de fora. Però més enllà d'això, en el documental,Joan Miquel Oliver afirma quelcom que m'ha fet reflexionar, diu: "amb el temps m'he adonat que la política ho infecta tot. El nacionalisme, com a idea, és alguna cosa molt noble, una idea nascuda d'una cosa tan bonica com estimar la teva terra. Després arriben els polítics i els converteixen en una merda".

Hi estic d'acord, mai tan ben dit. Amb una salvatat: no podem posar en un sac tota la gent que creu i treballa per la política, per què aquest ofici recuperi la dignitat que tenia en altres temps. Tot i això no podria ser més contundent i a l'hora més encertat.

El nacionalisme és quelcom més que política. El nacionalisme és una estima per la pròpia terra, pels orígens, la cultura i la societat que ens ha fet créixer. I remarco, que ens ha fet créixer i no néixer. El nacionalisme ha de ser un anhel sorgit del poble per què el poble assoleixi la plenitud dels punts en comú que té i que li fan compartir una estima. El nacionalisme és un sentiment d'una noblesa grandiosa, és amor, és consciència i és orgull.

No podem deixar que la idea d'una nació plena sigui emmascarada per la mà interessada de personatges que s'etiqueten com a polítics i que obliden el seu fonament de servei a la societat. El nacionalisme, prenem-ne consciència, ha de ser situat per sobre de colors i ideologies per situar-se al lloc que el sentiment de tot un poble mereix.

a 11:14 0 comentaris

L'amenaça dels populismes

Potser pel context econòmic actual, potser per la imatge que ha adquirit l'escena política o simplement per una qüestió de tendències, el populisme ressorgeix amb força en la societat actual. El que semblava que la primera meitat del segle XX havia desterrat d'Europa i havia caigut en l'oblit a Sud Amèrica ara retorna. Potser els ciutadans busquen en les paraules més enllà dels projectes acolliment als seus desenganys.

Però no us deixeu enganyar per les aparents "idees clares" de personatges que parlen molt i venen fum. No costa gaire trobar en l'arc parlamentari o fora d'ell, en les columnes de la premsa groga o fins i tot esportiva, personatges que anomenant-se polítics prometen idees clares i exhalen fum. Sorgeixen com bolets projectes unipersonalistes centrats en líders carismàtics, de retòrica agressiva i excloent, amb estratègies propagandístiques d'una altra època, que venen radicalitats -i no són radicalitats en termes nacionals- i no espremen un projecte de país clar. I les promeses acaben en no res mentre el país es va enfonsant en una crisi de valors i de confiança insalvable. I no es tracta de projectes minoritaris sinó que s'ha estès en partits que una altra època ja van renegar d'aquest fer. Tothom té noms en el cap i no seré jo el que els anomenarà.
No negaré que falta lideratge per sortir endavant però darrere del lideratge no es poden amagar obsessions personals, idees buides o mal intencionades, aspiracions interessades o ressentiments qualsevulla siguin els seus motius. Darrere del lideratge s'hi ha d'amagar un equip de persones preparades a donar el seu esforç i qualitats pel país, d'això es tracta la política i per això treballem desenes de persones dia a dia de manera altruista. Pecaria d'ingenuïtat però cal que tothom aporti el seu granet de sorra en aquesta reconstrucció social defugint de la resignació, del tansemenfotisme i dels nous radicalismes.

a 19:06 0 comentaris

No t'equivoquis, Montserrat Nebrera

La marxa de Montserrat Nebrera del Partit Popular ha estat probablement la notícia política del dia. Em jugo un pèsol que era una qüestió pactada amb la direcció de Gènova des de fa mesos. Casualitat o no, aquesta setmana la senyora Nebrera presentarà un llibre. Ho deixo aquí.

El que és segur és que el Partit Popular renuncia a tenir una brillant, però incòmoda veu a Catalunya, una veu allunyada de sectarismes i radicalismes anticatalans que caracteritzen l'argumentari popular. Opten per una veu afònica d'arguments, gairebé inexistent i sense discurs propi per a Catalunya. Una veu allunyada de la realitat i del dia a dia dels catalans. La senyora Camacho i la seva tropa no li arriben ni al taló de la sabata (probablement de taló alt) però, sense fer massa fressa, han estat tocats pel Rei Mides per dirigir aquesta teatralització política.

Dit això, les declaracions de Nebrera m'han desagradat profundament. No poso en qüestió els seus contactes amb l'extrema dreta ni amb qualsevol altre partit (excepte ICV, amb el qual ha renunciat entrevistar-se). Però és intolerable el què ha dit sobre el nostre Parlament. No puc acceptar, sigui per sentiment o patriotisme o perquè simplement m'ho crec que es digui que el Parlament no serveix per a res, que és, amb paraules textuals, una costosa inutilitat. Quan la idea d'Espanya encara no existia, el Parlament de Catalunya ja era una realitat. I avui, el Parlament més antic del món encara segueix vigent, lluitant estoicament contra la privació de sobirania, legislant amb i per als catalans. Del Parlament sortirà algun dia la declaració unilateral d'independència de Catalunya per la que molts treballem. Em sento orgullós del meu Parlament i del que representa, de la feina que s'hi fa i m'entristeix la que s'hi deixa de fer. Per això i per lleialtat, seria de justícia demanar una rectificació.

(Esperem que tot plegat l'ajudi a vendre millor el seu llibre!)

a 18:21 0 comentaris

Si Nobel aixequés el cap...

Em pensava que era una innocentada. Quan he comprovat que efectivament no feia fred i que no, no era 28 de desembre he tornat a llegir el titular: "Obama rep el premi Nobel de la Pau". Diuen que a la Casa Blanca han cridat un incrèdul "Uaau!".Fins a dia d'avui no és que posés en qüestió el valor d'aquest guardó però esperava un cert rigor en la seva concessió.

No entraré en una desqualificació immerescuda (de moment) a Barack Obama, però d'aquí a ser anomenat referent de la pau i la concòrdia mundial... Diuen que l'atribució és en la seva voluntat de treball pel desarmament nuclear. I és el cap de l'estat major de la potència més militaritzada del planeta. Dirigeix un país que es manté en més d'un conflicte bèl·lic, un dels quals il·legal segons les Nacions Unides i del que el president Obama no marca data d'acabament. No fa ni un any que és l'home més poderós del món i la seva activitat ha estat més aviat escassa: un tancament de Guantànamo encallat, una reforma sanitària que duu ennuegada, un viatge a Copenaghe per aconseguir els Jocs Olímpics... En definitiva, Obama no és un home d'acció: és un producte mediàtic. I el món queda enlluernat i li fa reverències. Els líders mundials trinen per fer-s'hi fotografies, com si d'una reencarnació d'Elvis es tractés. Alguns ho aconsegueixen, amb més o menys fortuna...

Fa dos anys el seu camarada Al Gore va rebre un premi Nobel, també discutit. Però tothom tenia clar què havia fet i per què havia treballat. Què ha fet vostè? Bé, felicitats senyor Obama, ja podem dir ben alt que la seva tasca s'iguala a la de la Creu Roja Internacional, a la de Desmond Tutu o Mihaíl Gorbachov, a la d'UNICEF, de la Beata Mare Teresa de Calcuta o d'Amnistia Internacional. És més, s'ho mereix per sobre de Sima Simar, dissident xinesa, més que Helmut Kohl, pare de la reunificació alemanya. Més que la Fundació Vicenç Ferrer...

Si Nobel aixequés el cap es preguntaria amb més insistència que mai: per què vaig inventar la dinamita?

a 16:04 3 comentaris

Un nou model productiu?

Quan tot el que havia vist sobre les decisions econòmiques del govern em semblava impitjorable, si em permeteu la paraula, llegeixo que el ministre Sebastián, ministre d'Indústria, Turisme i Comerç retalla un 75% la partida d'innovació en concepte d'ajudes tecnològiques. Aquest moviment, que suposo que per Madrid anomenaran "anticrisi " (al final la paraula passarà de ser esperançadora a ser esgarrifosa), se suma al retall pressupostari d'un 20% que fa dues setmanes va anunciar la ministra Garmendia, ministra de Ciència i Innovació. Sense estendre'm a analitzar com afectarà aquest retall als diferents sectors que beuen d'aquestes ajudes, vull constatar el greu error que suposa:
Quan hem estat emfalagant l'opinió pública amb un canvi de model productiu, basat en la productivitat efectiva i sobretot en l'I+D+I (investigació, desenvolupament i innovació) ara resulta que reculem d'amagat estripant tota possibilitat de fer efectiu aquest canvi necessari. El profà pot pensar que efectivament en èpoques de crisi no hem de centrar esforços en investigació, però ben aviat s'adonarà que només serem competitius si basem les nostres capacitats en la creativitat, en el capital humà i en la formació. Si fem marxa enrere buscant vies de finançament a curt termini, intentant per exemple reflotar sectors com la construcció, les pròximes generacions pagarem molt car aquest error.
Un cop més, el Gobierno fa ús del mal govern. Esperem que la Generalitat no segueixi el mateix camí i permeti que Catalunya (amb una aposta per les Biociències i les Biotecnologies estratègica), exploti la seva capacitat de liderar amb una economia sòlida, moderna i de futur com ans solia.

a 15:10 0 comentaris

Per tenir present

“Catalunya, o més ben dit, els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb totes les característiques de tal i per tant amb tots els drets i deures que es deriven d’aquesta categoria. Propugnem per a les nacions, començant per la nostra, el respecte a llur determinació, equivalent al reconeixement del ple exercici de llur sobirania. (...) Afirmem que la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual. Cal no oblidar, amb tot, que per a una solució confederalista no basta la conformitat d’un dels membres a confederar, ja que si mancava la dels altres, i sobretot la del que actualment detenta encara la nostra llibertat, no seria viable la fórmula propugnada. En aquest cas, l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l’únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament, seria la separació total i absoluta i tots els catalans tindrien el deure d’imposar-se els majors sacrificis per assolir-la i consolidar-la”.

Ponència Doctrina nacionalista, Ier congrés d'Unió Democràtica de Catalunya, 1933
Via l'Àgora de la Nació

a 15:07 0 comentaris

I segueixen amb la incultura!

Jo que cofoi vaig tornar a classe després de vacances, convençut que l'estiu ho cura tot i que qui canta els mals espanta, m'he endut una desil·lusió. Veig que la intransigència feixista d'alguns antisistemes es veu immunitzada al sentit comú: no hi entén res, ni de temps, ni de cultura ni d'educació. Aquesta "emprenyada" que com a bon català m'enduc es deu a la comprovació que el vandalisme segueix a l'Universitat Autònoma de Barcelona. Curiosament comprovo que els que primer es van anomenar ANTIBolonya i que després van afegir-se l'apelatiu d'ANTIcapitalistes ara ja han abandonat qualsevol indici de causa rocambolesca per la què convocar a files l'estudiant mitjà per passar a anomenar-se ANTIsistema. Aquest cop li toca el rebre als bancs, un cop més. El caixer de la facultat comença el curs amb un curiós maquillatge a base d'esprais que el tatuen amb consignes contra l'€uro i contra el que anomenen en els cercles d'on provenen "El Capital".

No entraré a condemnar l'acció en sí mateixa -evidentment prou reprobable si es mira amb sentit comú- sinó l'actitud d'aquests personatges. Deixeu que els anomeni salvatges. Una societat mor quan deixa d'estar en construcció: s'estanca i minva fins a desaparèixer engullida per una altra societat emergent. La crítica social es fa des del respecte, en sentit constructiu, amb voluntat de canviar les coses amb diàleg. En aquest punt ja us deveu haver adonat de la distinció que he fet en els apelatius que s'autoimposen aquesta gent: es tracta d'una voluntat d'anar en contra de tot, de carregar-se l'ordre establert amb el qual ens entenem fraternalment per manifestar la seva discomformitat des de l'imposició d'unes idees. Són, diria jo, ANTIsocials.

Aprofitaré per constatar que crec que cal una actuació per part de les autoritats amb molta més contundència per intentar que la convivència als espais públics, i més en un marc que ha de ser de construcció intel·lectual, no estigui impedida per l'acte de quatre vandalistes.

a 11:23 0 comentaris