Permissivitat màxima!

Visca el món feliç! On pots robar, orinar al carrer, embrutar, insultar i apedregar els treballadors públics amb impunitat. Llegeixo Més de la meitat dels seixanta detinguts pels aldarulls durant la vaga general tenen antecedents policials. Llavors, què hi fan al carrer? El cas és que quan estic escrivint això la meitat ja deuen tornar a voltar per Barcelona.

Fa temps que tinc una sensació d'impunitat immensa, que dóna la sensació que lladres, vagos i delinqüents viuen sota la tutela d'una justícia laxa i desproporcionada que criminalitza les conductes pròpies però s'esbrava per defensar les terceres persones. O sinó, mireu els lladres de coure, els estafadors, els imprudents, les bandes d'assaltants, els atracadors d'adolescents i gent gran... o els antisistema. Darrerament són tema recurrent. Per desgràcia.

Comentava un mosso ahir que "no poden actuar amb contundència perquè no donen l'abast i les ordres són poc fermes". Què vol dir que són poc fermes? Ah, és clar, el que les havia de donar s'estava manifestant per la vaga a Girona. Vaja... Llavors passen coses. I els desperfectes i les indemnitzacions les paguem tots, els que ja fa mesos que no entenem com es té màniga ampla amb els grups d'esvalotats i d'esvalotadors.

a 12:12 0 comentaris

Aquesta vaga és una conya

A veure si ho entenc. Convoquem una vaga general contra el govern. Convoquem... els sindicats, vull dir. Convoquen una vaga general contra en ZP i el seu mal govern. Posen les ciutats potes enlaire, intenten que la cosa sigui un èxit (per a ells) però, al final... algú ho entén? Jo, francament, no. 

Pacten amb el govern contra qui volen fer el boicot per com faran la vaga, però llavors actuen contra el mateix govern amb qui han pactat amb escamots d'entrepà i Coca-Cola per evitar que ningú, sobretot, pugui treballar. És a dir, muntem un sidral considerable per mirar de sortir de la crisi i la més brillant de les ocurrències és deixar de treballar.

Però la cosa no queda aquí, i és que la vaga és una cosa, però la Internacional antisistema (la dels papanates) aprofita per fer de les seves. I ells no són escamots de pa amb tomata i pernil, sinó que són violents. I llavors ve quan cremen cotxes, agredeixen persones, ocupen edificis, generen brutícia (o simplement la porten amb ells) i donen una imatge del país tirant a nefasta. I tot això davant la parsimònia de les autoritats, que no sé si és perquè no poden o perquè no els deixen no fan absolutament res. Però aquests grups, omnipresents on hi hagi merders, tenen un punt a favor: tenen un gran sentit de l'humor. I si us pregunteu perquè ho dic us explico un dels cartells que tenien penjat al seu rusc (un d'ells, l'Autònoma): PER LA VAGA GENERAL INDEFINIDA. Per tant, la proposta que ens fan per sortir de la crisi i recuperar llocs en el rànquing de competitivitat és, simplement, deixar de treballar. Suposo que la proposta, que també s'estén a deixar d'estudiar (i podem sospitar que tampoc es menja, ni es beu aigua, ni se surt a fer piquets), serà dedicar-nos tots a contruir el seu món feliç al marge de l'esforç, del respecte i de la igualtat d'oportunitats.

a 17:29 7 comentaris

El PSC engega el ventilador fins i tot contra els seus

Recullo una serie de piulades al twitter de civeractivistes depenents del PSC sobre les declaracions de Pasqual Maragall a l'entrevista que li va fer la revista MésCat:

@jordijacas Obviar les circumstàncies de salut del president Maragall és menyspreable. Es així com vol fer política @ciu? #jocnet #28N

@miquelangelraga Esto... des de q se sap q té una malaltia? Mira, si ni això reconeixeu és q ja no val la pena ni continuar debatint. Ai...

Fa força fàstic veure com els que li deien de tot a Pasqual Maragall quan estava bé, valoren les seves paraules ara que no ho està.

@yuribcn Repeteixo, no sé l'abast de la malaltia. No sé si li permet recordar com era Artur Mas fa anys. Crec que hauria de quedar al marge.

És moralment de molt i molt baixa categoria. El que hauria de fer el PSC, en comptes d'ordenar el descrèdit de Maragall a través de les xarxes socials, és treballar i convèncer al seu electorat que tenen projecte de país.

Segueix

a 13:00 0 comentaris

"A en Pasqual Maragall, me l'estimo molt"

"A en Pasqual Maragall, me l'estimo molt", deia el Conseller Nadal ahir en ser preguntat per l'entrevista de l'expresident a la revista MésCat, en què deia que ara tocava un govern d'Artur Mas. Inevitablement m'ha vingut al cap la imatge de Judes quan, a l'Hort de les Oliveres, entregava amb un petó a la galta a Jesús per ser crucificat. Això és, més o menys, el que devia apreciar Pasqual Maragall quan els seus, entre ells s'hi devia comptar Joaquim Nadal, van deixar-lo a la sort del PSOE-C encapçalat per José Montilla, amb l'afany de purgar, com ha aconseguit, el que restava del socialisme català.

Per això em semblen grotesques aquestes paraules, allunyades d'un afecte personal, des d'una tribuna pública.

a 12:02 0 comentaris

Aquesta manera de fer no és seriosa, esquerra independentista

Ja ens hi havíem trobat quan vam constituir el Consell de Joventut de Girona. Llavors ens vam pensar que l'actitud era cosa d'algú en particular. Però el cert és que es revela com una manera de fer. Em refereixo al que s'anomena "esquerra independentista". Aquest "grup", compost per un entramat d'entitats immens vinculades (CUP, Maulets, casals diversos, SEPC, altres sindicats...) sempre s'ha caracteritzat per defensar l'associacionisme, la col·laboració entre ciutadans, l'assemblearisme i la transversalitat a l'hora de defensar interessos comuns. El cas és que no practiquen amb l'exemple.

Tornant al cas inicial, després de formar part del grup impulsor i col·laborar amb nosaltres en constituir el CJG (una associació d'entitats juvenils sense color polític ni ànim de lucre!!), el dia de la presentació a la premsa van tenir l'ocurrència de llançar, sense fer sentir cap desacord, un comunicat "tipus" dels que només canvien noms i dates posant-nos verds. Tan és així, que la premsa ni se'n va fer ressó i ens el va fer arribar directament.

Ja he dit que llavors ens va semblar una anècdota però mesos després hi han tornat. La majoria del teixit associatiu, polític, cultural i sindical de la ciutat de Girona feia setmanes que conversava per tirar endavant una manifestació unitària per l'11 de setembre. També ells, concretament la CUP i el casal independentista El Forn hi eren representats. Les converses van culminar amb un xec en blanc firmat per tots per tal que l'"esquerra independentista" s'afegís a la iniciativa, amb o sense pancarta pròpia però amb respecte i amb consciència. El cas és que un parell de dies abans de la diada treuen un altre comunicat tipus com si allò no hagués anat amb ells, com si se sentissin exclosos per tots i per tothom. La cosa, però, no acaba així. El dia de la manifestació, les provocacions, burxes, desqualificacions i entrebancs diversos van ser al plat del dia. La qüestió era demostrar que la mani "dels bons" no era la de la unitat sinó la seva i fer creure a la gent que només es manifestaven ells. Molts no sabien ni on i amb qui es manifestaven. I ja se sap, al final si no vas amb ells vas contra d'ells. O és el que creuen. Però aquest cop ningú va cometre l'error d'enfrontar-se a la colla de "caprapats" hormonats amb constitució de porter de discoteca barata que tancaven la seva manifestació i provocaven la de tots. I frustrats, tot i cremar pneumàtics, llançar insults i barrar-nos el pas, vam poder acabar la nostra marxa. Això sí, canviant de recorregut.

Si és així com aquesta gent pretén prendre part en la política, representar els ciutadans i oferir constructivament la seva alternativa ho tenen clar. I és que, abans de tot, han d'entendre que en aquesta societat qui mana és la democràcia i que les pràctiques soviètiques totalitàries ja no hi tenen lloc. Al cap i a la fi, no li diguem independentista a qui és antisistema, flac favor ens fan a tots...

a 11:10 0 comentaris