Som una nació

El fet nacional no els el prendrà mai ningú. Un tribunal no pot decidir sobre si som o no som una nació en favor de la "indisoluble unidad de la nación española" com ja havien acordat. Som una nació més enllà del judici d'altri. Som una nació ni tan sols perquè ho hàgim decidit, sinó perquè aquest és el nostre fet. Així, qualsevol actitud contrària a aquesta naturalesa expressada en la voluntat de fer-ho explícit en l'Estatut, és de nou inacceptable.

a 10:13 0 comentaris

Alícia al País de les meravelles

L'Alícia ja fa temps que va beure la poció que la va fer petita per passar la porta al País de les meravelles. La seva existència, no la seva personal sinò política, és paranormal. A Catalunya, el PP fa temps que no li trobo el sentit de ser. Almenys no tal com és ara. Com pot pretendre defensar els interessos de Catalunya, amb una finta de catalanisme moderadíssim, i d'altra banda donar suport a les accions que emprèn Gènova?, i em refereixo a la seu del PP, no a la falsa pàtria de Colom, que era català.

Cada cop que sento a l'Alícia em sembla que viu en un altre món, certament el seu particular País de les meravelles, convençuda o enganyada que tot va com una seda en la relació entre Catalunya i Espanya, venent que "la gent del carrer" li pregunta sobre l'atur i els problemes qüotidians (n'estic tan tip d'aquesta excusa!) i no sobre sentències i alts tribunals. 

Que no s'enganyin els seus votants, votar l'Alícia no és votar contra els immigrants o a favor de l'economia productiva, sinó que rere la màscara hi ha un partit l'única aspiració del qual és restar pes a Catalunya rere una disfressa que els permeti sumar uns vots, els catalans, que els permetin assaltar Madrid. Alícia, al país de les meravelles els seus habitants han perdut el seny, és una orgia de bogeries i cabòries montillianes. A Catalunya, però, tenim seny, i veiem d'una hora lluny quan ens volen prendre el pèl.

a 9:35 0 comentaris

a 12:50 0 comentaris

Manifest fundacional d'Unió, punt II

II.- Exigim per a Catalunya la reconeixença de la seva personalitat nacional, en una autonomia plena i absoluta, dins d´una Confederació Ibèrica lliurement pactada. Aspirem a mantenir els valors diferencials de la nostra terra i a defensar el seu predomini espiritual, amb un respecte profund envers el sentiment comarcalista orgànic. Vinculada com està la nostra futura trajectòria amb l´aprovació o refús de l´Estatut per part de les Constituents Espanyoles i les modificacions que aquestes pretenguin introduir-hi, considerem de moment extemporani tot avant-projecte sobre els problemes d´organització interior de la nostra terra i els procediment a seguir.

I era l'any 1931!

a 12:41 0 comentaris

Discurs de l'homenatge a Manel Carrasco i Formiguera

Benvoguts companys,

Un any més ens reunim per commemorar el malaurat assassinat de Manel Carrasco i Formiguera. És de justícia començar aquest parlament recordant els valors que el van acompanyar  tota la vida i fins a la seva mort, el 9 d’abril de l’any 1938.

Pocs anys abans, Unió Democràtica naixia per sumar un catalanisme innovador i sobiranista com cap altre al democristianisme ja present en l’època de la República.  Unió, doncs, va irrompre com l’única força capaç d’unificar els valors democràtics republicans i recollir el millor de la tradició del catalanisme i de l’humanisme cristià.

Tant és així que, tot i no ser-ne fundador i provenir d’una altra formació catalanista, Acció Catalana, en Manel Carrasco i Formiguera va escollir Unió Democràtica per comprometre la seva vida, pel seu sentit de la justícia social i per treballar per la restitució de la llibertat i el ple sentit de les institucions de Catalunya. Recordaré en aquest punt que va donar suport a la proclamació del President Macià de la República Catalana un 15 d’abril de 1932. Aquesta elecció de mantenir fermes les seves conviccions, que el va acompanyar fins als darrers moments de la seva vida, ha de servir per mantenir viva la seva memòria en un món que, aparentment, és molt diferent al seu però que en valors i coratge pensem que s’hi hauria d’assemblar.

En Manel Carrasco i Formiguera va ser assassinat per tractar-se d’una figura incòmoda: uns perquè, per intolerància religiosa, el consideraven catòlic reaccionari; els altres perquè, per feixisme, el titllaven de radical i separatista.   Ho veiem clarament quan el President de la República espanyola Alcalá Zamora s’hi referia dient que “representa la izquierda radical catalanista más extrema”. D’altra banda, un article a Solidaridad Obrera, l’òrgan de la CNT i de la FAI,  ja el denunciava dient que “Se havia destacado siempre por un catolicismo exacerbado, que su actuación ha poseído siempre un colorido derechista cien por cien i concloïen dient que  s’havia d’actuar amb duresa, fins i tot brutalitat, contra individus com ell.  Res més fals, ni més contradictori.

La seva fe en els valors cristians i el seu amor profund a la terra que ens és pròpia fins a les darreres conseqüències el van condemnar. Podem pensar que la seva no va ser una mort atribuïble a un bàndol, sinó que va ser producte de l’abandonament d’alguns dels seus compatriotes,  que es van rentar les mans per lliurar a la mort un home de pau. Ell mateix havia dit “No m’espanta aquesta mort. La considero digna coronació de tota la meva vida, i la prefereixo a una mort vulgar i corrent”.

Per a un jove de 20 anys, la figura d’en Manel Carrasco i Formiguera, malgrat el pas del temps i  l’evident (o no tant evident) distància que separa la nostra societat de la que el va conèixer, és més actual que mai. La nostra generació està necessitada de referents, d’exemples a seguir que ens guiïn i ens ajudin a actuar amb seny i fermesa. En Manel Carrasco i Formiguera n’és un sense cap dubte, no només per com va morir sinó sobretot per com va viure, com a polític a les Corts per la circumscripció de Girona o per com va defensar en aquells temps l’Estatut de Núria a Madrid.

Per això i per a nosaltres, en Manel Carrasco i Formiguera és avui i sempre un home honorable i l’honorabilitat sempre ha de ser presa com un model a seguir. Unió de Joves pren l’herència del seu exemple, de la seva creença en uns valors i del seu treball pel país. No es tracta de prendre uns ideals sinó de posar en pràctica unes idees i treballar dia a dia per la consecució d’una Catalunya nacionalment lliure i socialment justa.

Amunt, avant, visca Catalunya lliure!

Discurs pronunciat per un servidor el dia 9 d'abril de 2010 en motiu de l'homenatge d'UJ a Manel Carrasco i Formiguera. Enllaçat trobareu el vincle al documental "Sumaríssim 477" sobre el procés i l'afusellament.

a 22:11 0 comentaris

La Sentència de la Vergonya

La SER ho ha filtrat aquesta tarda: la setmana que ve és molt possible que surti la Sentència de la Vergonya. Ho escric en majúscules perquè és aquest el nom que ha de prendre. És la sentència que prova que Espanya no vol una Catalunya lliure dins el seu estat. Prova que la Transició ha estat mal feta, que ha estat un fracàs que no ha sabut donar solució (que sí resposta) a una situació, la de Catalunya, que s'arrossega des de molt abans de la Guerra Civil. És la sentència que prova la manca de democràcia i de sentit de la democràcia dels estaments espanyols. Aquesta és la sentència que farà palesa la mort de l'Estatut, o almenys d'aquest estatut que ja ha estat aprovat per tots els catalans. Aquesta sentència prendrà els arguments d'aquells que creuen en una Espanya federal amable i la farà utòpica. Aquesta Sentència de la Vergonya, sigui quin sigui el seu contingut, haurà de quedar present en la memòria col·lectiva de la nació i recordar, un cop més, que Espanya no estima la llibertat de Catalunya i que si és la llibertat el que anhelem l'haurem de cercar sols.

a 22:14 0 comentaris

Alguns fa temps que han oblidat què és la política

La política (πολιτική), des dels seus origens, s'acota a la finalitat última d'aconseguir el bé o l'interès general. En altres paraules, i com l'entenem molts i com hauria de ser entesa per tothom, la política tracta de treballar pel poble i per al seu benestar.
Alguns senyors, que ja fa tems que ronden per l'ombra però que recentment han sortit a la llum fustiguejats per la justícia, han entès la política com l'entenien els reis absolutistes com Lluís XIV. Ningú qüestiona que la gestió del seu imperi i de la corona de França va ser brillant. Al marge, menystenia el poble i l'estrenyia amb impostos abusius que feien que, al costat de la sumptuositat de Versalles mantinguda pels pagesos i contribuents, aquest s'haguéssin d'alimentar de deixalles i males herbes. El Rei se servia del poble i el governava. Aquests mateixos senyors, que ja fa massa temps que protagonitzen portades i que fan mal a gent que treballa de debó pel país, no devien conèixer que després va venir un rei, Frederic el Gran de Prússia, que va recuperar la tradició dels governants de les antigues democràcies gregues i va afirmar per primera vegada en molts anys que se sentia el principal servidor, i fins i tot servent, del poble.
Salvant la distància, si un rei absolutista, que pràcticament gaudia d'omnipotència en la seva voluntat sobre els seus súbdits va poder reconèixer que n'era un servidor i va governar sota aquesta màxima, perquè avui hem de reconèixer com a governants alguns que des de la seva modèstia volen actuar com el Rei Sol i servir-se del poble per viure amb sumptuositat? No apelo al vot de pobresa, ja que la responsabilitat i el treball ha de ser degudament recompensada, però si volem que la gent deixi de fer escarafalls en sentir l'arrel "política" potser hauríem de vetllar perquè a qui donem entre tots el poder sigui realment servent dels ciutadants. I qui en traeixi la responsabilitat i sentit de l'elecció sigui degudament jutjat.

a 18:51 0 comentaris