Cerca contraforts...

dimecres, 29 de febrer del 2012

Breus apunts sobre la vaga #29F

No crec que sigui necessari insistir sobre la meva aversió a les vagues d'estudiants. Qualsevol que es pari a reflexionar veurà que són la forma més absurda i contradictòria de protesta. Qui és l'ÚNIC perjudicat quan un estudiant deixa d'assistir a classe un dia? El mateix estudiant. L'únic, insisteixo. I en conjunt la societat. 
Al marge d'aquesta obvietat, tan òbvia com qüestionable és el rol d'un sindicat d'estudiants, la vaga d'avui era de precepte. Des dels temps del Pla Bolonya cada 4-6 mesos vivim una vaga. Avui tocava. No és que no hi hagi motius per protestar. La situació és la que és i la protesta constructiva és més que necessària: és una obligació d'exigència col·lectiva. Una altra cosa és el que podem anomenar la rereprotesta.
Hem començat el dia amb uns quants estudiants de l'Autònoma que han tallat l'AP7. Milers de ciutadans han arribat tard a la feina. Tones de mercaderies aturades durant una bona estona. Després han tallat la principal artèria ferroviària entre Barcelona i el Vallès. La Generalitat, pragmàtica però moralment més que qüestionada, ha resolt tancar l'accés a la Universitat Autònoma per Ferrocarrils a canvi de garantir la circulació de trens. No hi havia alternativa: tots obligats a fer vaga.

La clau de la caixa


Els últims mesos ressona una remor de fons amb el Tancament de Caixes. El Tancament de Caixes (1989) va ser la resposta d'empresaris, industrials i comerciants catalans a la pujada d'impostos –que consideraren insostenible- que va imposar el govern espanyol de Francisco Silvela i el seu ministre d'Hisenda Raimundo Fernández Villaverde.  Com a resposta a la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, per a alguns les darreres, el Govern espanyol va decidir una pujada d’impostos sense precedents. L’empresariat català, agrupat sota la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, va acordar donar resposta a aquesta pujada d’impostos i a la promesa eternament incomplerta d’estudiar un concert econòmic per a Catalunya deixant de pagar la contribució a l’Estat. La resposta, a Madrid, va ser rebuda amb ferotges atacs que titllaven els catalans d’insolidaris, separatistes i antiespanyols. El Govern de l’estat va acabar dissolent la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i el capità general va declarar l'estat de guerra per, així, assimilar la resistència al pagament del tribut amb el delicte de sedició. Els que van persistir en la protesta, van ser detinguts.

dimarts, 28 de febrer del 2012

29F: La vaga a l'UAB


Demà es fa vaga a les universitats catalanes. A la vaga d'estudiants, s'hi han sumat alguns professors "solidaris" amb les reivindicacions. Alguns, però, la vaga la fan periòdicament. Però això és un altre tema.
Avui he tornat a l'UAB després d'una bona temporada a la Pompeu. La distinció no és envà: a l'UAB fa anys que s'ha instal·lat una anarquia absoluta en què tot és permès i en què les conseqüències no existeixen per a res. Per a res d'acord amb la moral dominant, de color francament roig i negre.
La rectora ja ha dit que plega. L'enèssima Magnífica en ocupar el càrrec que no ha afrontat les amenaces, la violència i el vandalisme al campus. Si ho heu anat seguint, el recull de fotografies sobre caixers destrossats, parets pintades, vidres trencats etc., és inacabable. L'enèssim exemple, avui.

dijous, 16 de febrer del 2012

"Las verdades de Andalucía"


"Sabías que, en plena crisis, Andalucía es una de las economías más saneadas del país?" El govern de la Junta d'Andalusia acaba de publicar un vídeo en el que defensa els avantatges que tenen els andalusos respecte la resta de ciutadans d'Espanya. La comparació és especialment potinera en referència a Catalunya. Potinera, per dir quelcom políticament correcte. I és que en aquest vídeo es poden sentir afirmacions com que el deute d'Andalusia està per sota de la mitjana nacional però MOLT per sota de la de "Comunitats Autònomes" com CATALUNYA o la "Comunitat Valenciana. La fatxenderia andalusa segueix amb què tenen més de 2000 menjadors escolars GRATUÏTS -més que McDonnalds hi ha a tot Espanya- que mantenen els llibres escolars GRATUÏTS. Curiós aquí, perquè diuen que sense tenir els llibres GRATUÏTS més de 900.000 nens andalusos deixarien d'aprendre. Si depenen de tenir els llibres GRATUÏTS per aprendre s'entén que tinguin més d'un 30% d'atur... i això que també farden de ser els únics que han emprès plans d'ocupació propis... 

dimecres, 15 de febrer del 2012

El "polaco" i el "#mandingo"


Crec que la polèmica anècdota que ahir ens va brindar el senyor Carlos Dívar, president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) no anava amb mala intenció quan, en resposta a les qüestions sobre l'eliminació del català a la justícia va fer notar que era una persona "molt sensible a les altres llengües" i que fins i tot "havia buscat un traductor per prendre declaració a una persona que només parlava mandinga". M'explico:

dilluns, 13 de febrer del 2012

Què passa amb Grècia


Quedi clar que Grècia no havia d'haver entrat mai a la Unió Europea, com tampoc -segurament- Portugal o fins i tot Espanya i Itàlia. Érem massa diferents que la resta d'Europa, no estàvem preparats. Ara, com que no estem parlant amb subjuntiu passat, intentem desgranar quin és aquest petit "gra al cul" -parlant amb plata- d'Europa.
Grècia va mentir. Ajudat o no per Goldman Sachs (segons diuen alguns) va falsejar les estadístiques públiques per fer veure que no estaven tan endeutats i que no tenien el dèficit que tenen. Van gastar com posseïts pel diable de l'estat superflu fins a límits insostenibles gràcies a que podien demanar i demanar prestat sense límit. I per què? Doncs perquè eren a l'euro.

divendres, 10 de febrer del 2012

Ens hem begut l'enteniment?


Com més detalls conec de la vaga dels treballadors de TMB més m'indigno. No perquè, com la majoria de vagues que es convoquen, s'acabi perjudicant a la majoria de ciutadants per uns interessos molt particulars. No. Ara no en tenen prou amb tallar la diagonal o les rondes o a muntar piquets: ara volen rebentar el Mobile World Congress.
És un error pensar que el Mobile World Congress implica només el sector turístic. El MWC és probablement la fira més important que es fa a Europa i una de les que mou més inversions, diners i repercussió arreu del Món. La imatge que ens volen fer creure, de quatre executius multimilionaris que venen a passar uns dies en una suite del Mandarín Oriental o de l'Hotel Arts és falsa. El MWC portarà milers de treballadors i inversors de companyies, petites i grans, relacionades amb les noves tecnologies. Aquests inversors -la majoria- faran negocis i marxaran. Alguns, però, optaran per quedar-se i obrir delegacions, invertir en empreses catalanes o impulsar projectes. En definitiva, crear ocupació. I fixeu-vos que no he parlat que durant aquells quatre dies la despesa d'aquests milers de congressistes en hotels, restaurants, botigues i serveis es calcula que serà del voltant de 500 milions d'euros. No és poca cosa...