No crec que sigui necessari insistir sobre la meva aversió a les vagues d'estudiants. Qualsevol que es pari a reflexionar veurà que són la forma més absurda i contradictòria de protesta. Qui és l'ÚNIC perjudicat quan un estudiant deixa d'assistir a classe un dia? El mateix estudiant. L'únic, insisteixo. I en conjunt la societat.
Al marge d'aquesta obvietat, tan òbvia com qüestionable és el rol d'un sindicat d'estudiants, la vaga d'avui era de precepte. Des dels temps del Pla Bolonya cada 4-6 mesos vivim una vaga. Avui tocava. No és que no hi hagi motius per protestar. La situació és la que és i la protesta constructiva és més que necessària: és una obligació d'exigència col·lectiva. Una altra cosa és el que podem anomenar la rereprotesta.
Hem començat el dia amb uns quants estudiants de l'Autònoma que han tallat l'AP7. Milers de ciutadans han arribat tard a la feina. Tones de mercaderies aturades durant una bona estona. Després han tallat la principal artèria ferroviària entre Barcelona i el Vallès. La Generalitat, pragmàtica però moralment més que qüestionada, ha resolt tancar l'accés a la Universitat Autònoma per Ferrocarrils a canvi de garantir la circulació de trens. No hi havia alternativa: tots obligats a fer vaga.
