Fins als nostres dies, comptar amb una herència sempre era un goig i una garantia de futur per a qualsevol hereu. La nostra herència, la que la societat actual ens depara, no serà joiosa ni encoratjadora sinó que es presenta com un estigma que ens costarà anys poder-nos treure de sobre. Per cansament, per desconfiança, tedi o per recel els joves ens hem mantingut inexplicablement al marge del debat. Voldria constatar de bon principi que la crisi ens l'endurem nosaltres, la generació que a la primera meitat del segle XXI haurà de tirar endavant aquesta societat. A curt termini ja podem afirmar que ens emportem silenciosament els cops de la maldestreria d'alguns que no han sabut administrar la riquesa de tots. Ens manca la casa, els diners i la feina. Comencem per la feina. No només patim la reducció d'ofertes de treball, sinó d'una manera molt més preocupant veiem com se'ns margina a la contractació precària, en negre i dessota un sou base ja de per si vergonyós, sense assegurar ni amb garanties de continuïtat. I sinó preguntin i vegin. Som els comodins d'una societat que viu a curt termini i que no és capaç de traçar un nou model de país ara que és més necessari que mai.
Els diners i la casa se'ns han negat de socarrel, no queda lloc per a l'emprenedoria que ens caracteritza, els bancs no confien en nosaltres, potser per l'efimeritat laboral que portem tatuada per edat. Paral·lelament l'Administració ha llançat de manera populista ajudes a l'habitatge que no passen de maniobra publicitària, amb grans cartells que ens fan ombra pels carrers, ha restringit les beques universitàries i ha enterrat les ajudes a la natalitat i a l'emancipació com si d'un truc d'escapisme del Gran Houdini es tractés.
A llarg termini patirem pel retard de l'emancipació i la incorporació al mercat laboral. I no es tracta només d'un assumpte de liquiditat de la Seguretat Social, ja acceptem que no cobrarem mai jubilació. La dificultat d'accés a l'educació superior derivada de la implementació del malaguanyat Pla Bolonya (bo en contingut i de nefasta aplicació a l'espanyola) condicionarà tota la generació i farà més evidents distincions que es creien d'èpoques passades. Serem la primera generació que sense haver viscut mai una guerra viurem pitjor que els nostres pares tot i ser, sense cap mena de dubte, la generació més ben preparada de la història. Ja no formem part de la malaguanyada generació X. Tenim emprenedoria, ambicions, inquietuds i confiança. Tornem a ser una generació zero, però en el sentit que des de zero reconstruirem i posarem el país al lloc que li pertoca per història i per justícia. Només cal que aquesta societat que ens té com a futur tingui confiança en nosaltres des d'avui mateix.
Article publicat al Diari de Girona el 22 d'agost de 2009
