Una política de dos eixos

M'estic començant a acostumar a veure com la gent se sorprèn en saber que sóc independentista, i que milito a Unió. El debat identitari del meu partit mereix un apunt, fins i tot un llibre, però la qüestió en si mateixa mereix una reflexió.

La política actual, al meu entendre, no se situa sobre un únic eix que va de la dreta més llunyana a l'esquerra més efervescent. És una política de dos eixos sobre els quals es vehicula el model social i la voluntat nacional. En una nació privada d'estat com la nostra el debat identitari assumeix un rol que va més enllà del model de país o de societat. I així ha de ser si volem arribar a algun lloc.

Deixant de banda el model social que defensem, siguem comunistes, socialistes, democristians, o liberals hem de sumar esforços i treballar per la llibertat de la nostra nació i del nostre poble. L'independentisme no ha estat mai i no ha de ser un capital de l'esquerra, que durant molts anys va predicar l'internacionalisme més "anacional" sinó que ha de ser el comú denominador que vehiculi les voluntats conjuntes de l'heterogeni Poble Català.

Tots units fem força. Siguem independents, i quan la llibertat sigui la nostra cota política ja ens tirarem els plats pel cap.

Emprenyem-nos, estudiants de l'Autònoma!

Emprenyem-nos, estudiants de l'Autònoma! Tots sabem que n'hi ha que fa temps que es creuen legitimats per actuar amb impunitat als nostres passadissos, legitimats per tots els estudiants que, callats, servim d'assentiment per les seves bretolades.

Primer va ser interrompre classes, fer "piquets" intimidatoris en vagues d'estudiants, penjar cartells a les finestres i les parets... però després van començar les pintades de consignes ben diferents, els insults i la violència contra el mobiliari fins al punt d'atacar comerços que no s'adeqüen a la seva concepció social. Avui, hi han tornat pintant els passadissos de la Facultat de Ciències.

Aquesta tarda un estudiant d'Erasmus francès de la meva classe em comentava, astorat, com pot ser que aquí es produeixi un acte de tal manca de respecte i d'educació sense que ningú hi faci res. Al final, estem covant una imatge del país i de la universitat que no passarà desapercebuda. Però la qüestió és que els actes no responen a una actuació concreta. Ja no és el moviment anti-Bolonya: ara són anti-capital o accions contra acomiadaments del personal del departament de fotocòpies. Demà potser serà contra la grip o contra l'ús d'ordinadors fabricats als Estats Units. La qüestió és queixar-se, i fer mal. Fer-se veure encara que no es comparteixi què diuen i com ho diuen. Però en cap cas els ho hauríem de poder discutir. Ells diuen, ells fan.

Quan haurà de durar aquesta impunitat? Quan començarem a expedientar de veritat? Quan es perseguirà les entitats que firmen aquestes reivindicacions en detriment de la nostra dignitat com a estudiants? Fins quan rebran subvencions de joventut?

Aquest bloc es va inaugurar fa nou mesos amb un manifest contra la violència a la universitat. Tristament, aquests nou mesos no han permès que d'una vegada el vandalisme quedés al marge de l'educació de tots els membres de la comunitat d'estudiants.

Per dignitat... SÍ!

El govern ens vol tancar l'aixeta

Nou capítol del culebrot. Títol? Ley de economia sostenible. Paràgraf? El govern s'atribueix la capacitat de tallar internet a aquells que consideren que l'utilitzen per infringir els drets d'autor. De nou, el govern s'imposa a les llibertats individuals i no només ens prohibeix veure vi, fumar o circular a més de 80 sinó que a més ens podrà fer xantatge amb l'internet (recentment declarat dret ciutadà). L'altra pregunta és com sabran que baixem "coses" d'internet? Que potser ens espia, senyor ministre?

La qüestió fa basqueig. Ara resulta que entre tots pagarem la incapacitat d'una indústria d'elefants en perill d'extinció d'adaptar-se al nou entorn.El mercat de la música està canviant i la gent no està disposada a pagar tantes vegades per un mateix producte.

La qüestió s'acosta a l'acudit quan els músics es manifesten reclamant "la música es empleo". Les descàrregues no són un atac als músics, afecten les discogràfiques. Els músics de l'escena comercial, al cap i a la fi, es podran queixar que el sou no els hi arribarà pels Lamborghinis i les limusines, pel champagne i d'altres excessos que ara no s'escauen. D'altra banda, la gran difusió que obre la lliure distribució musical ha obert el mercat, ha liberalitzat un món tancat a favors i a influències i ha afavorit decisivament la creativitat. L'escena independent (indie) ha sabut adaptar-se al nou context i està enterrant la gran i antiquada indústria discogràfica regalant a la humanitat obres que d'altra banda mai haurien passat de l'anonimat.Potser sense saber-ho, ens estan donant una lliçó de les grandeses del lliure mercat.

Europa ens portarà a la independència

"Finalment s’ha aprovat el tractat de Lisboa. Amb aquest pas, no gens senzill, la Unió Europea comença a deixar enrere el simple tractat comercial per adoptar, poc a poc, un sistema polític propi.

Malgrat això, Europa dista molt d’un avenç cap al què molts creiem que hauria de ser la Unió Europea. La Unió Europea potència mundial, la Unió de la supremacia del benestar i de la prosperitat, la Unió que ha posat punt final a mil·lenis d’enfrontaments i que ha de fer petit l’apelatiu de la Vella Europa no és aquesta Europa. Aquesta Europa ha de ser una Europa políticament forta i competent, una Europa unida i visible a dins i al món. I aquesta és l’Europa de les nacions, no l’Europa dels estats: l’Europa del Consell de Ministres i els comissionats. No és l’Europa cementiri d’elefants polítics ni de les subvencions. No és l’Europa del proteccionisme ni el tacticisme de la planificació. La nova Europa passa per tirar a terra les fronteres dels estats actuals, dels estats del s.XIX deixant fins i tot enrere els estats-nació del s.XVIII per crear una gran confederació d’estats amb les nacions com a ponderació territorial i social amb independència política i interdependència econòmica.

El model d’estat ha caducat. Des de la caiguda de la URSS, l’autodeterminació dels pobles dels Balcans o la qüestió Escocesa quelcom s’està movent. Els nostres anhels, també aquí, esdevenen visibles. La independència no només és possible sinó que és necessària si volem sobreviure econòmica i culturalment. És imprescindible si, en definitiva, volem mantenir la nostre identitat nacional.

Catalunya és no només una nació com ho són molts altres pobles d’Europa. Catalunya ha sigut un estat sobirà a qui un dia la van privar de la sobirania. Confio que les paraules d’una Europa forta portarà de nou Catalunya a la plena sobirania que un dia ens va ser usurpada amb les armes."

Article publicat al Diari de Girona el 27 de novembre de 2009