dijous, 13 de setembre del 2012
La prima de risc de la Catalunya independent
El pas històric d’abans
d’ahir s’està dibuixant en una materialització palpable: hem passat de la
retòrica i la lírica al pragmatisme. Hem abandonat el què per abordar sense
matisos el com.
Les dades
econòmiques de la independència són força clares, per molt que hi hagi arguments
propis de garlaires que s’esforcin en fer creure que passant de subsidiar a
emancipar-nos hi podem perdre. Que Catalunya aporta més del que rep ho reconeix
tothom, fins i tot l’Estat espanyol.
dimecres, 12 de setembre del 2012
“Res serà fàcil però tot és possible”
Érem molts. Molts més que a la multitudinària manifestació del 10 de juliol de fa dos anys. Però la xifra no és important. Ara és evident que hi ha el consens social per fer que l'anomenada "Transició Nacional" prengui un rumb ferm: la transició cap a la independència. Les conclusions sobre la manifestació d’ahir són diverses però quedem-nos amb quatre observacions essencials: Catalunya està emocionalment desconnectada d’Espanya. Catalunya aposta per emprendre el camí de la secessió. Aquesta secessió és en positiu, des de la civilitat i la concòrdia. La independència ja no fa por i és transversal en tots els estrats socials, d’edat, d’origen i de cultura que componen la societat catalana. Però el més important: aquest moviment no necessita d’una bèstia de tracció en forma de representació política per tirar endavant.
dimarts, 11 de setembre del 2012
L'11 de setembre
Catalunya no celebra una Diada Nacional des de fa més de tres-cents anys. L'11 de setembre es commemora la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip de Borbó, preludi de l'extensió de l'absolutisme homogeni i centralista als derrotats estats de la Corona d'Aragó. La victòria de Felip V d'Espanya, avantpassat directe de l'actual Rei espanyol i del qual encara en manté l'herència, sobre la resistència a Catalunya va suposar l'inici d'un patíbul de dos-cents noranta-vuit anys. El Decret de Nova Planta, un decret que MAI ha estat formalment abolit per cap govern espanyol malgrat totes les retòriques d'inclusió i pluralitat hagudes i per haver, va tallar arran tot rastre de llibertat i de possibilitat de ser. Simplement havíem de deixar d'existir com a catalans.
dilluns, 10 de setembre del 2012
L'ostracisme
Sempre he sigut
contrari de culpabilitzar la política dels nostres mals. Mentre visquem en
democràcia som nosaltres i només nosaltres, els ciutadans, els responsables de
qui ens governa, com ho fa i cap a on ens porta.
A Atenes, el
bressol de la democràcia, tenien un recurs molt particular per garantir que els
seus governants es mantinguessin allunyats de corrupteles i abusos: enviar-los
a l’ostracisme.
Un cop l’any es
consultava al cens o assemblea (Ecclesia)
atenesa si consideraven que algun dels governants de la polis estava acumulant
massa poder. Si la meitat de l’assemblea així ho considerava se l’obligava a
exiliar-se durant dos anys, temps que consideraven necessari perquè el pes de
la seva influència quedés dissolt en el dia a dia polític atenès.
dijous, 6 de setembre del 2012
Les pensions i l’Estat Propi
El sistema espanyol de pensions segueix el que s’anomena model de repartiment: a grans trets, el que una generació de treballadors genera (paga en forma de cotització) s’utilitza per pagar els pensionistes contemporanis a ella. D’aquesta manera, els pares paguen la pensió dels avis amb l’esperança que els fills pagaran la seva. El sistema, doncs, es fonamenta en una certa solidaritat intergeneracional. Aquest model funcionaria sense entrebancs si no fos perquè la societat cada cop està més envellida. En altres paraules, en termes relatius cada cop hi ha menys treballadors per cada jubilat que ha de cobrar una pensió. Per simplificar el model tindríem que s’ha d’equilibrar una balança entre el nombre de treballadors actius, multiplicat pel factor que defineix quina fracció del seu salari cotitza i de l’altra el nombre de pensionistes multiplicat per la pensió mitjana. Si la població s’envelleix (cada cop hi ha menys treballadors actius a una banda i més jubilats a l’altra) es poden fer tres coses per tal de mantenir l’equilibri: augmentar les cotitzacions (i baixar la renda disponible dels treballadors), disminuir les pensions (la renda disponible dels pensionistes) o reduir el nombre de pensionistes... No ens alarméssim: no es tractaria de fer cap bestiesa grossa, sinó d’augmentar l’edat de jubilació.
dimecres, 5 de setembre del 2012
El sou dels polítics
La Presidenta del
Parlament avui no ha estat del tot encertada quan ha dit que ara un diputat ras cobra el mateix del que
cobrava l’any 2003 i exclamava que “no sabia on anirien a parar”. Amb un país
amb un índex de pobresa del, pràcticament, 20% és lògic que un comentari així es percebi com a
indecent.
La qüestió que
plantejava la Presidenta, però, és un debat més profund i del tot pertinent.
Intentem, però, guardar per uns moments la demagògia a la butxaca...
dimarts, 4 de setembre del 2012
Som bacteris
Segurament, si sentiu la paraula “bacteri” us vindrà al cap la imatge d’un aliment en mal estat. La brutícia o les malalties sovint s’associen immediatament als microorganismes que, en una referència més negativa, anomenem simplement “microbis”. Molts sabeu, però, que els bacteris ens aporten molt més que malalties. Formatges, iogurts, embotits o olives deuen als bacteris la seva elaboració. O no sabíeu que les bombolles del formatge emmental (que no gruyère) es formen pel diòxid de carboni alliberat per colònies bacterianes?
dijous, 30 d’agost del 2012
"La majoria sóc jo"
No em refereixo a mi, precisament. El que voldria és comentar una costum estranya molt arrelada a aquesta, la nostra, democràcia. A dreta i esquerra tothom s'apropia de les majories. És igual les participacions o les abstencions. A l'esquerra reclamen ser la representació "del poble". Lluny queda el discurs de classes, reivindicant la classe obrera, avui totalment desdibuixada per una classe treballadora que en les circumstàncies actuals és una classe privilegiada. A la dreta, però, no s'eximeixen d'aquest exercici d'apropiació de representativitat. En aquest cas és "la majoria silenciosa" la que atribueix un suport ocult i místic als projectes que interessen al partit de torn i que busca un anonimat que, diuen, exigeix la mala imatge de la dreta.
En democràcia es convoca el poble a les urnes perquè esculli, per majoria, qui i què ha de governar. Qui vota, decideix. Qui no vota, assenteix la voluntat de la majoria. Deixem els muts en pau i que cadascú parli pels seus.
dilluns, 27 d’agost del 2012
La probabilitat de la genialitat
Aproximadament 10-183.800.
Aquest és el càlcul de la probabilitat que un mico, col·locat davant d'una
màquina d'escriure amb una alimentació adequada, deixant-lo descansar i dormir
quan ho necessiti, escrigui totes les lletres de Hamlet al primer intent. No
obstant això, tenint en compte la puntuació, l’ús de majúscules i els espais,
la probabilitat real que el mico acabi escrivint Hamlet és menor: es calcula que al voltant de 10-360.783.
La biologia no ens fa gaire diferents, però els éssers humans tenim aquella
cirereta que fa de la nostra existència quelcom especial.
divendres, 24 d’agost del 2012
El Banc Dolent
Us deixo l'article resum sobre què és i què penso del Banc Dolent i que m'ha publicat Gironainfo.cat/Nació Digital:
Fa dies que se senten veus que confirmarien la creació del famós “Banc Dolent”. Estalviem preguntar-nos si a aquestes alçades de la pel·lícula en queda algun, de banc bo. El cas és que, per no haver de reconèixer que els pisos i terrenys han perdut valor i haver d’anotar-ne les pèrdues als seus resultats, els bancs mantenen centenars de milers d’immobles fora del mercat. El que proposa la solució del Banc Dolent, descartada la possibilitat de deixar caure els bancs insolvents, és transferir les pèrdues dels actius immobiliaris a una nova entitat per alliberar el sector bancari d’aquest forat financer i reactivar així el mercat immobiliari.
Havent llegit l’última frase us hauríeu d’haver aturat amb això de “transferir les pèrdues”. (Com aquest cas, cada dia rebem centenars d’eufemismes econòmics a través dels mitjans que ens passen desapercebuts). Tranferir-les... a qui? Al contribuent, és clar! El Banc Dolent el finançaria l’Estat o Europa directament o a través de fons de rescats de sigles immemoritzables, total o parcialment. Però al cap i a la fi el finançarien els nostres impostos. Tot sigui a fi de salvar l’economia. Així funcionen les coses. A mi tampoc m’agrada subvencionar l’Insitituto Cervantes, la tauromàquia, la premsa de Madrid o l’AVE a Guadiana del Caudillo i bé que m’hi poso fulles.
dijous, 23 d’agost del 2012
El Banc Dolent (III): l’estafa
Heu pogut llegir anteriorment els problemes de la bombolla immobiliària i dels “actius tòxics” de la banca. El que proposa la solució del Banc Dolent, descartada la possibilitat –per mi justa- de deixar caure els bancs insolvents, és transferir les pèrdues de l’habitatge a una nova entitat i reactivar el mercat immobiliari.
Havent llegit l’última frase us hauríeu d’haver aturat amb això de “transferir les pèrdues”. (Com aquest cas, cada dia rebem centenars d’eufemismes a través dels mitjans que ens passen desapercebuts). Tranferir-les... a qui?
dimecres, 22 d’agost del 2012
El Banc Dolent (II): el mercat
Si heu llegit l’entrada anterior (El Banc Dolent (I): el problema) ja tindreu una idea de què ha representat la bombolla immobiliària per al sistema bancari. Quan parlem de sistema bancari, de “els bancs”, convé que no ho fem en un sentit aliè perquè, ens agradi o no, el sistema bancari és clau per al manteniment de la societat. Dit això, també cal que destriem aquest fet del concepte erroni que tots i cadascun dels bancs en particular siguin imprescindibles.
dimarts, 21 d’agost del 2012
El Banc Dolent (I): el problema
Si llegiu de tant el tant el diari o escolteu els telenotícies estic segur que algun cop haureu sentit a parlar del "Banc Dolent". Ens estalviarem la broma de preguntar-nos si, amb els temps que corren, queda algun banc bo i passarem a veure en què consisteix aquesta idea.
Actualment, la banca, té un greu problema. Bé, en té uns quants; però el problema més immediat és el que implica el forat hipotecari. Imaginem el balanç d'un banc (i de qualsevol empresa) com una balança, amb els actius (terrenys, immobles, efectiu, deutes a cobrar...) a una banda i els passius (principalment deutes a pagar) a l'altra.
Actualment, la banca, té un greu problema. Bé, en té uns quants; però el problema més immediat és el que implica el forat hipotecari. Imaginem el balanç d'un banc (i de qualsevol empresa) com una balança, amb els actius (terrenys, immobles, efectiu, deutes a cobrar...) a una banda i els passius (principalment deutes a pagar) a l'altra.
dijous, 9 d’agost del 2012
"Problemes de liquiditat", diuen
Fa dos mesos, la baronessa Thyssen va haver de fer front a "problemes de liquiditat". La senyora Tita Cervera és propietària, entre d'altres coses, d'una valuosíssima col·lecció de quadres i escultures úniques al món. No van ser pocs els ciutadans, mitjans de comunicació i opinadors oficials i oficiosos que en sentir de la seva boca una certa preocupació per les finances domèstiques, van haver de reprimir més d'un exabrupte. Però dels quadres no es pot menjar. I és que si ens presentem a plaça amb un Casas, un Dalí, un Cézanne o un Sorolla sota el braç difícilment podrem emplenar el cabàs. Els economistes dirien que els quadres són un "actiu poc líquid". El grau de liquiditat, per entendre'ns, no és més que la facilitat amb què es pot transformar un bé en diners en efectiu. La facilitat de vendre'l. Quan ens manquen diners en efectiu, al marge que tinguéssim bastes propietats i possessions de valor incalculable, direm que tenim "problemes de liquiditat". Sense liquiditat no es pot menjar. I sense liquiditat, l'Administració no pot pagar les nòmines.
divendres, 18 de maig del 2012
La centrifugadora
És tan senzill de veure que no calen massa explicacions. Tot això que l'Estat hauria de pagar i no paga algú ho ha de pagar. Llavors, qui paga els plats (o el beure dels cornuts) és la Generalitat: tots nosaltres, els catalans. Aquesta estafa -o incompliment dels compromisos de despesa, pels fins- va directa al pressupost en forma de dèficit i aquest de deute. Llavors, per acabar-ho d'adobar, els que no paguen, els de la centrifugadora allà a Madrid, ens alliçonen amb què hem de rebaixar el dèficit. Tot plegat per marejar el personal i enganyar una mica més el Món... O a ells mateixos?
divendres, 11 de maig del 2012
Com vull pagar? (sobre #novullpagar)
Sí, m’afegiré als
rius de tinta escrits sobre el #novullpagar. Potser pecant de ser poc original,
però em resisteixo a posar sobre el taulell un parell de reflexions que brillen
per la seva absència rere les proclames tan poc profundes com contradictòries.
Catalunya està
escanyada. No és nou: portem tres-cents anys escanyats. Els peatges, però,
desperten en nosaltres la indignació més fervent. Mira que toca la moral haver
d’escurar dotze euros i pico de la butxaca cada cop que volem anar des de
Girona a la capital del Principat... Tot mentre andalusos, extremenys,
murcians, madrilenys, càntabres, gallecs, canaris, bascos, castellans (no me’ls
feu dir tots!)... paguen menys que nosaltres. Premi! Un cop més, cornuts i
pagant el beure.
dilluns, 16 d’abril del 2012
A Madrid potser ja ens veuen independents
No hauria de passar desapercebuda la
tossuderia del Govern espanyol a les principals tribunes del Món Occidental.
Els darrers pressupostos, que sobre el paper compleixen les xifres dictades des
de Frankfurt quant a dèficit públic –amb un topall de 5,2% del PIB-, poden
semblar una broma de mal gust.
A tall d’exemple podem indignar-nos pel
que sembla un balafiament en tota regla d’uns recursos públics que, ens agradi
o no, ens gestiona l’executiu des de Madrid. A tall d’anècdota tenim que es
destinen més diners a la Casa Reial (8,2 milions d’euros d’assignació directa)
que a les Rodalies de Catalunya (escassos 8 milions d’euros) o que es destinen
un 70% de la inversió en infraestructures a l’AVE a Galícia i a l’Atlàntic
(Euskadi i ramals a Astúries i Cantàbria) mentre que l’Eix Mediterrani –que,
recordem, és l’únic realment rendible econòmicament- queda pràcticament
congelat, amb l’aturada de les connexions al Port de Barcelona, a la N-II a
Girona (quanta gent més s’hi ha de matar per fer-hi quelcom?) i en
infraestructures ferroviàries a Catalunya i el País Valencià.
dijous, 29 de març del 2012
Una reflexió sobre els sindicats
Fem una reflexió sobre els sindicats a Espanya. (Fem la reflexió a nivell espanyol perquè a Catalunya no en tenim, de sindicats).
Els sindicats a Espanya són representants de tots els treballadors. Cada empresa o sector escull en unes eleccions entre diferents associacions sindicals els seus representants. D'aquestes la gran majoria s'agrupen en els dos sindicats majoritaris, UGT i CCOO. També hi ha altres sindicats o associacions de treballadors amb més presència en determinats sectors o col·lectius (CGT, sindicats de mestres, de policia...).
Aquesta és la seva vaga
Avui els sindicats han convidat a la vaga. El dret a vaga ha de permetre que tot aquell treballador que ho desitgi pugui seguir avui la convocatòria de vaga sense que el seu lloc de treball es vegi amenaçat. La veritat, però, queda força lluny.
La vaga serà un èxit, com totes les que s'han fet. Ho serà però no perquè hi hagi un seguiment massiu sinó perquè els aprofitats de sempre, alliberats i sindicalistes varis, paralitzaran el país. La seva vaga és la coacció, l'intimidació, l'insult. Tot, vestit d'eufemismes. Tot amb eufemismes que amaguen la veritable mecànica d'una protesta caduca i estèril.
divendres, 9 de març del 2012
L’estafa del Pla Bolonya
El títol de l’article és desafortunat. El “Pla
Bolonya”, la declaració que va assentar les bases de l’Espai Europeu d’Educació
Superior (EEES), no va ser una mala idea en absolut. Les intencions eren bones:
establir un sistema de crèdits (ECTS) homologable a nivell europeu i que
tingués en compte les hores d’esforç més enllà de les hores estrictament
lectives, establir un sistema de
titulacions més fàcilment convalidable entre països i introduir titulacions
duals de grau i màster per a una major especialització. A part de vestir-ho amb
bones intencions de fomentar la mobilitat, la cooperació, la homogeneïtat entre
països...
dijous, 8 de març del 2012
IEC sobre el "neutre masculí"
Fa uns dies vaig fer una consulta a l'Institut d'Estudis Catalans. El motiu és que, més enllà que trobo postís anar incoporant les formes femenines a tots els aticles que s'utilitzen a la llengua escrita i oral, s'ha posat de moda entre un determinat sector de l'esquerra utilitzar únicament les formes femenines com a neutrals.
Arrel de les pancartes que un sindicat proper a la CUP va penjar a la universitat, vaig poder comprovar com cridava "companyes, totes amb la revolució!". No és que no volguessin que els nois s'hi sumessin. Ans al contrari, suposo. Però com que tota la vida hem dit "companys" per referir-nos tant a companys com a companyes i que, recentment, la "Internacional políticament correcta" ha imposat el "companyes i companys" o "companys i companyes" o simplement "companys/es" en totes les referències; per trencar amb aquesta convenció paternalista fan servir, únicament, la forma femenina. L'exemple de la fotografia és un altre: suposo que no volen deixar els presos "polítics" a la presó per culpa d'una, com deia la Trinca, "pelleringa"; però és això: trencar amb la convenció. La resposta ha estat aquesta:
dimecres, 7 de març del 2012
Breu sobre el català i la sentència sobre la immersió lingüística
Avui el TSJC de Catalunya resoldrà sobre la denúncia de "tres famílies" (és tan irònica la seva suposada neutralitat que ho hauríem d'escriure en majúscules: Les Tres Famílies -relacionades amb els de Ciudadanos-) davant la "impossibilitat" d'escolaritzar únicament en castellà els seus fills a l'escola pública de Catalunya.
Deixaré de banda les consideracions sobre que la immersió és un model exemplar d'integració i que ha garantit el coneixement en plenes condicions de català, castellà i, cada cop més, de l'anglès. Deixaré de banda l'evidència que és el català, amb uns 10 milions de parlants al Món, i no el castellà, amb més de 450 milions de parlants, qui està en situació d'amenaça. També deixaré de banda la consideració de si, per part dels denunciants, és gaire ètic utilitzar els seus fills per a una finalitat estrictament partidista per a un partit concret.
diumenge, 4 de març del 2012
Per què cal retallar la despesa?
Darrerament s'han sentit molts polítics ortodoxes de la despesa dient que calia retallar "perquè no es pot gastar més del que es gasta". Cal retallar, però no és veritat que cal fer-ho perquè no es pot gastar més del que s'ingressa. A veure si us ho puc explicar:
INGRESSOS - DESPESES = DÈFICIT/SUPERÀVIT
El dèficit és quan la resta entre el que s'ingressa i el que es gasta és negatiu. El superàvit, en canvi, és quan aquesta resta dóna un resultat positiu. Si gastem més del que ingressem cal recórrer al deute per poder fer front a la despesa. Aquest dèficit, a més, es pot donar perquè caiguin els ingressos o perquè augmentin les despeses. Ho podeu veure fàcilment a l'equació anterior.
dijous, 1 de març del 2012
Enèsima queixa sobre els violents i les vagues
Que l'Autònoma s'ha convertit des de fa anys en un oasi pel moviment estudiantil violent és cosa coneguda, denunciada i àmpliament sabuda per tothom. Des que hi faig vida d'estudiant, des dels temps de les protestes contra el Pla Bolonya, hi he vist violència de tots colors. Aquest mateix blog s'estrenava com a resposta a un assalt a l'oficina que la llavors Caixa Catalunya tenia al campus per part d'un grup d'encaputxats del moviment antibolonya. Era tan immensa la impotència que em va suscitar presenciar aquella acció que em vaig convèncer que la violència i la radicalitat s'havia de contestar amb altres armes: amb protesta, denúncia i informació. Des de llavors, 4 anys més tard i amb centenars d'articles a l'esquena m'adono que no me n'he sortit.
dimecres, 29 de febrer del 2012
Breus apunts sobre la vaga #29F
No crec que sigui necessari insistir sobre la meva aversió a les vagues d'estudiants. Qualsevol que es pari a reflexionar veurà que són la forma més absurda i contradictòria de protesta. Qui és l'ÚNIC perjudicat quan un estudiant deixa d'assistir a classe un dia? El mateix estudiant. L'únic, insisteixo. I en conjunt la societat.
Al marge d'aquesta obvietat, tan òbvia com qüestionable és el rol d'un sindicat d'estudiants, la vaga d'avui era de precepte. Des dels temps del Pla Bolonya cada 4-6 mesos vivim una vaga. Avui tocava. No és que no hi hagi motius per protestar. La situació és la que és i la protesta constructiva és més que necessària: és una obligació d'exigència col·lectiva. Una altra cosa és el que podem anomenar la rereprotesta.
Hem començat el dia amb uns quants estudiants de l'Autònoma que han tallat l'AP7. Milers de ciutadans han arribat tard a la feina. Tones de mercaderies aturades durant una bona estona. Després han tallat la principal artèria ferroviària entre Barcelona i el Vallès. La Generalitat, pragmàtica però moralment més que qüestionada, ha resolt tancar l'accés a la Universitat Autònoma per Ferrocarrils a canvi de garantir la circulació de trens. No hi havia alternativa: tots obligats a fer vaga.
La clau de la caixa
Els últims mesos ressona una remor de fons amb
el Tancament de Caixes. El Tancament de Caixes (1989) va ser la
resposta d'empresaris, industrials i comerciants catalans a la pujada
d'impostos –que consideraren insostenible- que va imposar el govern espanyol de
Francisco Silvela i el seu ministre d'Hisenda Raimundo Fernández Villaverde. Com a resposta a la pèrdua de les colònies de
Cuba i Filipines, per a alguns les darreres, el Govern espanyol va decidir una
pujada d’impostos sense precedents. L’empresariat català, agrupat sota la Lliga
de Defensa Industrial i Comercial, va acordar donar resposta a aquesta pujada
d’impostos i a la promesa eternament incomplerta d’estudiar un concert econòmic
per a Catalunya deixant de pagar la contribució a l’Estat. La resposta, a
Madrid, va ser rebuda amb ferotges atacs que titllaven els catalans
d’insolidaris, separatistes i antiespanyols. El Govern de l’estat va acabar dissolent
la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i el capità general va declarar
l'estat de guerra per, així, assimilar la resistència al pagament del tribut
amb el delicte de sedició. Els que van persistir en la protesta, van ser
detinguts.
dimarts, 28 de febrer del 2012
29F: La vaga a l'UAB
Demà es fa vaga a les universitats catalanes. A la vaga d'estudiants, s'hi han sumat alguns professors "solidaris" amb les reivindicacions. Alguns, però, la vaga la fan periòdicament. Però això és un altre tema.
Demà hi ha vaga. Ja vaig escriure què penso jo de les vagues d'estudiants i de les vagues que es convoquen, els seus motius i les seves "maneres".
Avui he tornat a l'UAB després d'una bona temporada a la Pompeu. La distinció no és envà: a l'UAB fa anys que s'ha instal·lat una anarquia absoluta en què tot és permès i en què les conseqüències no existeixen per a res. Per a res d'acord amb la moral dominant, de color francament roig i negre.
La rectora ja ha dit que plega. L'enèssima Magnífica en ocupar el càrrec que no ha afrontat les amenaces, la violència i el vandalisme al campus. Si ho heu anat seguint, el recull de fotografies sobre caixers destrossats, parets pintades, vidres trencats etc., és inacabable. L'enèssim exemple, avui.
dijous, 16 de febrer del 2012
"Las verdades de Andalucía"
"Sabías que, en plena crisis, Andalucía es una de las economías más saneadas del país?" El govern de la Junta d'Andalusia acaba de publicar un vídeo en el que defensa els avantatges que tenen els andalusos respecte la resta de ciutadans d'Espanya. La comparació és especialment potinera en referència a Catalunya. Potinera, per dir quelcom políticament correcte. I és que en aquest vídeo es poden sentir afirmacions com que el deute d'Andalusia està per sota de la mitjana nacional però MOLT per sota de la de "Comunitats Autònomes" com CATALUNYA o la "Comunitat Valenciana. La fatxenderia andalusa segueix amb què tenen més de 2000 menjadors escolars GRATUÏTS -més que McDonnalds hi ha a tot Espanya- que mantenen els llibres escolars GRATUÏTS. Curiós aquí, perquè diuen que sense tenir els llibres GRATUÏTS més de 900.000 nens andalusos deixarien d'aprendre. Si depenen de tenir els llibres GRATUÏTS per aprendre s'entén que tinguin més d'un 30% d'atur... i això que també farden de ser els únics que han emprès plans d'ocupació propis...
dimecres, 15 de febrer del 2012
El "polaco" i el "#mandingo"
Crec que la polèmica anècdota que ahir ens va brindar el senyor Carlos Dívar, president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) no anava amb mala intenció quan, en resposta a les qüestions sobre l'eliminació del català a la justícia va fer notar que era una persona "molt sensible a les altres llengües" i que fins i tot "havia buscat un traductor per prendre declaració a una persona que només parlava mandinga". M'explico:
dilluns, 13 de febrer del 2012
Què passa amb Grècia
Quedi clar que Grècia no havia d'haver entrat mai a la Unió Europea, com tampoc -segurament- Portugal o fins i tot Espanya i Itàlia. Érem massa diferents que la resta d'Europa, no estàvem preparats. Ara, com que no estem parlant amb subjuntiu passat, intentem desgranar quin és aquest petit "gra al cul" -parlant amb plata- d'Europa.
Grècia va mentir. Ajudat o no per Goldman Sachs (segons diuen alguns) va falsejar les estadístiques públiques per fer veure que no estaven tan endeutats i que no tenien el dèficit que tenen. Van gastar com posseïts pel diable de l'estat superflu fins a límits insostenibles gràcies a que podien demanar i demanar prestat sense límit. I per què? Doncs perquè eren a l'euro.
divendres, 10 de febrer del 2012
Ens hem begut l'enteniment?
Com més detalls conec de la vaga dels treballadors de TMB més m'indigno. No perquè, com la majoria de vagues que es convoquen, s'acabi perjudicant a la majoria de ciutadants per uns interessos molt particulars. No. Ara no en tenen prou amb tallar la diagonal o les rondes o a muntar piquets: ara volen rebentar el Mobile World Congress.
És un error pensar que el Mobile World Congress implica només el sector turístic. El MWC és probablement la fira més important que es fa a Europa i una de les que mou més inversions, diners i repercussió arreu del Món. La imatge que ens volen fer creure, de quatre executius multimilionaris que venen a passar uns dies en una suite del Mandarín Oriental o de l'Hotel Arts és falsa. El MWC portarà milers de treballadors i inversors de companyies, petites i grans, relacionades amb les noves tecnologies. Aquests inversors -la majoria- faran negocis i marxaran. Alguns, però, optaran per quedar-se i obrir delegacions, invertir en empreses catalanes o impulsar projectes. En definitiva, crear ocupació. I fixeu-vos que no he parlat que durant aquells quatre dies la despesa d'aquests milers de congressistes en hotels, restaurants, botigues i serveis es calcula que serà del voltant de 500 milions d'euros. No és poca cosa...
És un error pensar que el Mobile World Congress implica només el sector turístic. El MWC és probablement la fira més important que es fa a Europa i una de les que mou més inversions, diners i repercussió arreu del Món. La imatge que ens volen fer creure, de quatre executius multimilionaris que venen a passar uns dies en una suite del Mandarín Oriental o de l'Hotel Arts és falsa. El MWC portarà milers de treballadors i inversors de companyies, petites i grans, relacionades amb les noves tecnologies. Aquests inversors -la majoria- faran negocis i marxaran. Alguns, però, optaran per quedar-se i obrir delegacions, invertir en empreses catalanes o impulsar projectes. En definitiva, crear ocupació. I fixeu-vos que no he parlat que durant aquells quatre dies la despesa d'aquests milers de congressistes en hotels, restaurants, botigues i serveis es calcula que serà del voltant de 500 milions d'euros. No és poca cosa...
divendres, 3 de febrer del 2012
dimarts, 31 de gener del 2012
Keynes no ens serveix
És obvi que no es retalla per plaer. A quin govern democràtic li pot representar un incentiu retallar serveis a la gent que el vota? Dit això, que a vegades no sembla tan trivial com realment és, no tothom està d'acord amb què s'hagi de retallar.
El mateix Premi Nobel Paul Krugman escrivia avui al New York Times (i així ho recull El País) amb el seu article titulat El desastre de l'austeritat (The Austerity Debacle). Krugman s'ha mostrat obertament keynesià en diferents ocasions. Pels que no estigueu avesats a les coses de l'economia, un keynesià és aquell que, seguint els postulats proposats per John Maynard Keynes com a sortida de la Gran Depressió dels anys 30 del s.XX, advoquen per la despesa pública com a dinamitzador d'una economia en recessió. Keynes deia "és l'expansió, i no la recessió, el moment adequat per a l'austeritat". La idea és brillant, mireu: si l'estat gasta diners, encara que fos en posar centenars de milers de persones a fer una cosa tan absurda com cavar forats i a tornar-los a omplir de terra contínuament, generaria ocupació, augmentaria els diners disponibles a les butxaques de la gent, augmentaria el consum i les empreses millorarien els seus resultats, no haurien de tancar i contractarien treballadors aturats. A més, el cercle virtuós acabaria amb un retorn dels diners gastats en forma d'impostos (renda i consums) i de deixar de pagar els subsidis necessaris. Aquesta dinamització s'amplificaria pel que s'anomena efecte multiplicador (del que vaig parlar fa un parell d'anys en aquest mateix bloc). La clau de tot, però, és igual de simple que el raonament: l'estat ha de gastar diners.
divendres, 27 de gener del 2012
Volem ser lliures i hi tenim dret
Fa prop de dos anys Girona es va fer una pregunta: “Està d'acord que la Nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social dins la Unió Europea dels pobles?”. El moviment de les consultes sobre la independència de Catalunya, i Girona Decideix en concret, va néixer d'un sentiment transversal de la societat gironina. Hi érem tots, de tots els colors polítics, de totes les sensibilitats socials i creences que donen ànima a la ciutat. El nostre objectiu era molt simple: volíem decidir. La feina va ser intensa, contra rellotge i certament il·lusionant. Els resultats van ser un èxit importantíssim per a una tasca nascuda de l'altruisme i la fermesa. Quan el vespre del 25 d'abril es van fer públics, molta gent es va preguntar: “I ara què”?
dimecres, 25 de gener del 2012
La casella del valor afegit
Fa unes setmanes, un científic sorià, Francisco J. Hernández (@fjhheras), va llançar al seu bloc una proposta: incloure una casella per destinar el 0,7% de la declaració de l'IRPF a la ciència, de manera similar a com es fa amb l'Església o per a l'ajuda d'entitats socials i humanitàries. Aquesta proposta ràpidament s'ha estès per la xarxa i ja compta amb més de 260.000 signatures (no cal dir que us animo a signar-la).
Actualment, si un de nosaltres marca al seu esborrany de declaració de la renda qualsevol de les dues caselles citades -o totes dues- compromet a què es destini un 0,7% de la seva declaració en ajudes a l'Església catòlica o a entitats per a finalitats d'ajuda social. Aquest gest no comporta una càrrega extra pel contribuent sinó que simplement obliga a l'estat a destinar part del que recapta en concepte d'IRPF per, explícitament, aquestes finalitats.
dilluns, 23 de gener del 2012
Ens surt a compte
La balança fiscal és una resta: a
Catalunya, són els impostos recaptats per Espanya menys els que Espanya
inverteix o retorna en forma de transferències. Si el resultat és negatiu, es
parla de dèficit fiscal. Si és positiu, superàvit. L’any 2008
es van fer públiques per part de diverses institucions i administracions les
dades sobre les balances fiscals Catalunya-Espanya.
El dèficit fiscal l’any 2005, segons la
Generalitat, en percentatge del PIB del país, era d’un 9%; segons l’Estat, d’un
8,65%. Ara bé, segons dades de FUNCAS pujava fins a un 10,5% o segons la
Fundació Irla pujava al 10,2%. A més, pel període 2001-2005 la tendència era
clarament ascendent. Catalunya cada cop era debades més “solidària”. L’Estat,
però, concloïa castissament l’informe amb un “el Sector Público Estatal contribuye decisivamente a una distribución
de la renta personal y territorial más equitativa". En tots els casos,
Catalunya pateix un dèficit molt clar. Tant clar que, cada cop de manera més
transversal, es parla d’espoli fiscal.
dissabte, 21 de gener del 2012
divendres, 20 de gener del 2012
Henry Ford
Si hagués dit als meus clients què necessitaven, haurien dit que un cavall millor. Aquesta frase la va dir Henry Ford poc després de revolucionar la humanitat. Ford, fundador de la companyia automobilística del mateix nom, va ser el primer d'introduir l'automòbil a les nostres vides, fa més de 100 anys. La seva innovació no va quedar aquí perquè també és responsable del que, de manera gens ocurrent, s'anomena el fordisme.
El fordisme suposa una combinació de cadenes de muntatge, maquinaria especialitzada, salaris alts i un nombre elevat de treballadors en plantilla amb el resultat d'aconseguir un producte de consum massiu. A partir d'aquesta invenció, més important que el mateix automòbil, va aconseguir desterrar els cavalls del carrer per posar-hi cotxes.
dijous, 19 de gener del 2012
Acomiadament lliure? Parlem-ne!
Aquesta setmana, el president de la patronal CECOT, Antoni Abad, ha encès els ànims (els que queden per encendre) de molts treballadors quan ha reclamat que s'instauri l'acomiadament lliure.
Actualment, la llei laboral contempla indemnitzacions que van des dels 20 dies per any treballat i un màxim de 12 mensualitats fins als 45 dies per any treballat i un màxim de 42 mensualitats. Això suposa, per un sou mitjà de 1700€ al mes fins a xifres que fàcilment poden arribar a 70.000€. Això és el que pot arribar a costar a una empresa contractar indefinidament un treballador en cas d'estar amb dificultats i tenir necessitat de prescindir-ne.
dimecres, 18 de gener del 2012
dimarts, 10 de gener del 2012
El SEPC no té vergonya
No m'amagaré que el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans no m'és simpàtic. No pel que defensen, que en essència puc compartir sense manies. El que m'indigna, ara que està de moda, és la seva manera de fer.
Ho he escrit en mil ocasions, per protestes aïllades, campanyes, tancades, ocupacions, vagues o boicots diversos. No hi estic d'acord perquè no respecten l'espai públic de la universitat i, per sobre de tot, la llibertat personal dels estudiants, actuant de manera coercitiva -sovint violenta- i embrutint el bon fer de tots els que tenim la sort d'estudiar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)