Finalment ha arribat el dia. En Cesc Fàbregas, com tot sembla indicar, serà avui mateix jugador del Barça. No es pot discutir que és un grandíssim jugador, català, de la casa, amb aquella manera de fer i de jugar que ens és tan pròpia a Can Barça. No són pocs, però, els que incansablement han repetit una i altra vegada que en Cesc no havia de tornar, que no l'havíem de fitxar. No perquè no fos un gran futbolista, sinó perquè fa vuit anys va decidir marxar.
Demà se'n va a Estats Units en Lluís. Més que un amic des que teníem vuit anys, marxa a estudiar a Amèrica buscant les motivacions que no li ha sabut donar el país, buscant créixer personalment i acadèmicament amb l'exigència que necessita. Marxa per un any, però tots sabem que, si pogués -i podrà-, no tornaria.
Us podeu preguntar quina relació tenen una i altra cosa. És molt senzill. Com en Lluís, cada curs, milers d'estudiants i llicenciats -m'atreveixo que molts d'entre els millors del nostre país- fan el pas de sortir a fora. D'aquests, ben pocs tornen a casa. A fora troben el reconeixement, les oportunitats i les motivacions que aquí no valorem i que no els sabem donar. És per això que quan un crack com en Cesc torna a casa després de créixer on va tenir l'ocasió -qui sap si l'hagués tingut en aquell Barça en decadència- ha de ser sempre un motiu d'alegria. Esperem que un dia siguem capaços de fer tornar tots els que avui han de marxar.
