Hem vençut i tornarem a vèncer!

Calen poques paraules per descriure el partit d'ahir i no em sento capaç d'apostar a cap opció. Va ser el dia que més he vibrat des que tinc ús de memòria. La sala Luz de Gas on ens havíem reunit la Unió de Joves i la JNC amb en Ramon Tremosa i els candidats joves va esclatar amb els tres xiulets finals. Després, Catalunya es va ensorrar. Tandebó tots els ensorraments fossin tan dolços com aquest.

El dia de la independència m'imagino que serà quelcom semblant. En aquell moment tot el món tenia posats els ulls en Roma, casa mare de la nostra cultura i costums, i Roma era Catalana. I això sense enviar-hi els Almogàvers, bé, si més no els convencionals. Tot el món, i no és una trivialitat, va observar com, noi, aquells jugadors no lluïen banderes espanyoles com l'ignorant estranger podia esperar. No. La senyera va flanquejar la Copa tota la celebració i Puyol, Gran capità de les hordes blaugrana, va lluir sota el braçalet de la UEFA el braçal amb la senyera que abandera aquest club. A les grades, estelades i samarretes blaugranes, samarretes blaugranes i estelades. Per fi vaig entendre fins a quin punt el Barça és més que un club.

Peró una victòria quedava per arribar després del xiulet final. A la grada teníem un triumvirat que s'observava amb resignació l'esclat de la catalanitat, del sentiment d'un poble que ha trobat una expressió de la seva identitat que transcendeix el que se'ns vol imposar.
Molta gent em dirà que no s'ha de barrejar política i esport. Bé, senyors, punt primer: El sentiment d'identitat catalana manifestat públicament i amb contundència on hi sigui cridat no és política. Tandebó, i ho diu un defensor a ultrança de la "imprescindibilitat" de la política, tota la política fos i anés en aquest sentit, amb aquesta contundència, fermesa i convenciment per portat la nostra nació a l'autorrealització i prosperitat. Punt segon: qui arribat aquest moment no ha entès què representa el Barça per Catalunya no mereix dir-se seguidor blaugrana. El Barça no pot canviar tot i esdevenir un fenomen internacional. Ans el contrari, aquesta projecció del Barça al món és una esperança per tots aquells catalans que anhelem un futur de justícia per al nostre poble. Ens ho devem a nosaltres mateixos, als nostres fills i a tots aquells que han lluitat per una Catalunya lliure i no podran veure mai el seu somni fet realitat.
Aconseguir aquesta triple corona per a molts era poc més que un somni. En Pep, amb la seva prudència i dedicació però també amb el coratge de ser fidel a unes idees i perseverar fins al final ha portat al Barça a que aquest moment s'hagi fet realitat. Catalans, perseverem, lluitem amb prudència i dedicació, amb responsabilitat social i nacional i vencerem.

Visca el Barça i visca Catalunya!

PD: No m'he pogut resistir de posar aquesta imatge. "Si tu no vas, ells tornen?" Prou hipocresia senyors socialistes!

a 12:15 2 comentaris

Manel @ Badalona

Plaça alçada, més de tres centenars de persones omplen l'espai que separa la barana de l'escenari. L'Església de Santa Maria mira de cara l'esquena de l'escenari. Al davant, Manel. Quedem-nos amb aquest nom. Manel són quatre nois de Barcelona sortits de l'escena més independent dels sotabaixos de locals de casa nostra i que, entre boirines de fum de tabac han irromput a l'escenari. El show, tot just acaba de començar.
El directe sense dubtar-ho podria ser qualificat d'espectacular. Poques vegades la música, amb el permís dels clàssics, sona més bé de viva veu que envasada en un LP. Ens han ofert un repàs de totes les cançons del seu àlbum debut "Els millors professors europeus", amb un concert hipnotitzant i ple de complicitats que no ha deixat de fer vibrar in crescendo el públic badaloní. Arribats a mig concert, la gent asseguda a les cadires de la platea improvitzada s'ha desfermat i ha aixecat les natges de les cadires per deixar-se portar, menystenint qualsevol distanciament d'edat, pel ritme folk que sentien les seves orelles.
Un concert per cantar, un bombó ple de licor que només podies degustar si després d'una llarga queixalada n'assabories cada coma, cada paraula que, recitada o cantada, anava traçant tot un univers casolà, minimalista, delicat, urbà i molt proper. I és aquesta proximitat que ha portat a què el concert s'allargués vora de mitja hora amb la intervenció de part del públic que pujava a improvitzar a l'escenari noves estrofes de la Corrandes de la parella estable. Evidenciava la bona sintonia que entre les persones que s'han aventurat al convit del grup s'hi trobava des d'una senyora de cabells blancs fins un noi de New Jersei amb un català força estrany sorprenentment fluït.
Com ja he dit en varies ocasions veig quelcom d'especial en aquest grup. Tan de bo ben aviat puguin esdevenir allò que els anys ens han deixat orfes en la música de casa nostra, perquè puguem emocionar-nos, un cop més, en català.

I a vegades ens en sortim
i a vegades ens en sortim
i a vegades contra tot pronòstic
una gran bestiesa capgira allò que creiem lògic
tot fent evident, que per un moment
ens en sortim

a 0:44 0 comentaris

Ez adiorik Lehendakari

"Aquí vaig començar a fer política i aquí acabo (...) mai se m'oblidarà que als Lehendakaris ens toca el mateix Sol i la mateixa pluja que a la resta de ciutadants". Així, entre els escons de l'Eusko Legebiltzarra, Ibarretxe s'acomiadava de la política. Finalment l'esforç de l'espanyolisme més ranci, unit per una voluntat ferrenya d'expusar els nacionalismes de l'exercici de la voluntat popular, ha pogut amb la Lehendekaritza. El procés començat el 2003 a Catalunya avui ha vist com es feia realitat a Euskadi. Juan José Ibarretxe, cansat i abatut per la crueltat de l'aritmètica, dóna pas a un "López" i abandona per la porta del darrere el Parlament.

L'herència del que ha suposat per Euskadi 30 anys de progrés i avenç en l'autogovern foral s'ha vist emmascarat per l'evidència d'una societat fracturada en tres trossos que haurà d'assumir que, comptat i debatut, una llei dictada a les Corts espanyoles pot decidir el futur d'un país. És hora que tot el que conserva un sentiment nacional que va més enllà d'allò que ens diuen que som prengui nota del que ha passat. Cal que tots els que treballem i somiem en una realització més justa i profunda de les nostres nacions ens esforcem més que mai en arribar a tot aquell que s'ha vit seduït pels enganys del Partit Socialista Obrer Espanyol -en les seves manifestacions diverses- i recordar-li qui treballa pel país, qui persegueix la realització del nostre poble com a poble en un intent que supera raons merament polítiques, sinó sobretot econòmiques i socials. El pragmatisme s'apodera de l'independentista, atret per un reflex d'una societat més justa que es farà possible quan tots els decidim per nosaltres mateixos.

Prenguin-ne nota, senyors bascos, van ser avisats. A partir d'ara hauran d'acceptar que no pots confiar en qui menysprea la teva identitat, menysté el teu sentiment de país i treballa per uniformitzar allò que vol ser perquè mai no pugui ser.

Ez adiorik Juan José!

a 19:50 0 comentaris