Qui vegi brots verds necessita una revisió. Avui la borsa puja un 4% després d'un mes horribilis de caiguda lliure. L'atur segueix on era i a això s'afegeix el compte enrere que suposa el cessament de l'enèssim subsidi. Compareu Espanya i Irlanda, si teniu estómac!
El cas és que ja portem més de dos anys de severa crisi i les coses no s'han encarat bé. Les decisions preses han estat erràtiques, condicionades per la ideologització a vegades sectària de la política i només han vist la llum per imposició dels governs estrangers. Sobre això volia escriure.
I és que avui, quan el senyor Trichet (cap del Banc Central Europeu) ha deixat entreveure la possibilitat que Europa compri tot el deute que faci falta dels països membres que ho necessitin (tabú fins ara), ha esclatat l'eufòria.
Fins avui el Banc Central Europeu mantenia una certa testimonialitat, mantenint competències que si bé no eren poc importants (control de tipus de canvi, política monetària...) no acabaven de ser efectives sense anar coordinades amb una unitat d'acció.
El nostre món no és França, Espanya, Holanda, Andorra o Bèlgica. El nostre món és la Xina, l'Índia, Rússia o els Estats Units. Fins ara Europa ha estat una olla de grills, com quan tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà i al final resulta evident: segur que tomba tomba tomba.
Cada cop sembla menys descabellat un govern únic europeu. Uns Estats Units d'Europa ens farien passar de ser un territori decadent, poc dinàmic i gens competitiu a ser primera potència mundial. I el que ara us pot semblar política ficció no està tan lluny com pot semblar. Actualment els estats, l'administració central dels països membres, ben poc tenen -o retenen- del poder que els donava sentit. Pràcticament es redueix a la política fiscal, ja que pel que fa a la resta, la tendència (si no el fet) és el de descentralitzar la política cap als landers, autonomies, regions... I si no, mireu un telenotícies i a veure què diuen que fa el Govern central! La resta, política exterior (la de veritat, no anar a quatre cimeres a fer-se la foto amb l'Obama, en Hu, en Ban o el gurú indígena de torn), la política comercial, la política agrària, la política duanera i de control fronterer, la monetària o l'última instància judicial (amb alguna cometa) són competència de la Unió. Ni tansols la política militar resta en mans dels estats, tot i que en aquest cas, de moment, reposa sota el paraigua de l'OTAN.
Així doncs, quina és l'administració supèrflua, la de les despeses desorbitades i innecessàries, antiquada i poc efectiva?
Amb la unió fiscal aconseguiríem una cosa tan simple com remar tots en la mateixa direcció -així com alliberar-nos de la tradicional incapacitat dels governants patris pel que fa a l'economia-. Qüestió d'eficiència i de sentit comú. I creieu-me, no és el mateix gestionar un PIB de 1.360 trilions de dòlars o un de 14.793 trilions de dòlars (dades de 2009). I amb la unió fiscal, poc queda dels estats en què vivim i dels que molts ens sentim presos. A més a més, creant un Tresor únic ens veuríem immunitzats a l'especulació dels mercats sobre el deute dels països, ja que el deute d'un país com Europa no té res d'arriscat. Així, no només veuríem agregar el nostre PIB, sinó que ampliaríem enormement la capacitat de fer despesa pública ja que un banc, a un client solvent, no li tanca l'aixeta.
Així doncs, com ja he reivindicat altres vegades, aquesta és la dècada de l'europeisme. I no, no vol dir això que renunciem a la independència. Si més no entesa com l'entenc jo. Ara és l'hora de l'eurocatalanisme!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!