No pretenc donar un punt de vista tècnic sobre les ombres de fusió que cobreixen les caixes catalanes. Ni em sento capaç ni m'hi arriscaré, però hi ha certes coses que salten a la vista i que no vull deixar de comentar.
El sistema de caixes d'estalvi català és evidentment un model a seguir, per la seva solidesa i la seva independència política (en la majoria dels casos) inexistent a l'Estat Espanyol, amb l'exemple escabrós de Caja Madrid. Aquests fets, però, semblen no agradar al partit al poder. Avui, en una entrevista al president de Caixa de Girona Arcadi Calzada als Matins he entrevist el que sembla ser un joc de poker amb cartes marcades (parafrasejant el President Pujol) del partit socialista i el Banc d'Espanya per controlar directament les caixes catalanes. Recentment, el canvi de cromos del tripartit a Caixa Girona (que passa de l'òrbita nacionalista a la socialista) dóna via lliure a la fusió d'aquesta amb Caixa Catalunya (socialista) arrossegant Caixa Tarragona. Paral·lelament l'encara president de Caixa de Girona afirma desconèixer cap moviment ni contacte oficial en aquest sentit. Li fan el llit. Defensa un model local de fer Obra Social, amb entitats arrelades al territori i que es mostren fortes davant la crisi amb una expansió racional i un fort arrelament a la gent i al territori que les acull. Tot al contrari que Caixa Catalunya (repeteixo, socialista), un model expansionista i amb voluntat de ser omnipresent que ha portat a l'entitat a veure rebaixats els seus "ratings" diverses vegades i a ser una de les caixes amb més dificultats del sòlid sistema català. Afegiré que en una recent estada a Sevilla els carrers del centre de la ciutat lluïen a tot arreu una bona colla de pancartes de l'Obra Social de Caixa Catalunya (repeteixo, a Andalusia, saben qui hi governa?). A part, qüestiono la necessitat d'obrir un Caixa Fórum faraònic a Madrid, com també els avals multimilionaris de La Caixa a Florentino Pérez.
Són les entitats petites les que han de pagar els plats trencats de la mala gestió del govern? Hem de deixar que el Banc d'Espanya coaccioni amb les ajudes econòmiques condicionant-les a les fusions desitjades des de Madrid? I amenaçant amb intervencions? I la gestió del patrimoni destinat a Obra Social, hem de veure com es desvincula del territori? Si ens queda algun cèntim a la caixa, cal que tinguem els ulls oberts per si canvia de mans...
El sistema de caixes d'estalvi català és evidentment un model a seguir, per la seva solidesa i la seva independència política (en la majoria dels casos) inexistent a l'Estat Espanyol, amb l'exemple escabrós de Caja Madrid. Aquests fets, però, semblen no agradar al partit al poder. Avui, en una entrevista al president de Caixa de Girona Arcadi Calzada als Matins he entrevist el que sembla ser un joc de poker amb cartes marcades (parafrasejant el President Pujol) del partit socialista i el Banc d'Espanya per controlar directament les caixes catalanes. Recentment, el canvi de cromos del tripartit a Caixa Girona (que passa de l'òrbita nacionalista a la socialista) dóna via lliure a la fusió d'aquesta amb Caixa Catalunya (socialista) arrossegant Caixa Tarragona. Paral·lelament l'encara president de Caixa de Girona afirma desconèixer cap moviment ni contacte oficial en aquest sentit. Li fan el llit. Defensa un model local de fer Obra Social, amb entitats arrelades al territori i que es mostren fortes davant la crisi amb una expansió racional i un fort arrelament a la gent i al territori que les acull. Tot al contrari que Caixa Catalunya (repeteixo, socialista), un model expansionista i amb voluntat de ser omnipresent que ha portat a l'entitat a veure rebaixats els seus "ratings" diverses vegades i a ser una de les caixes amb més dificultats del sòlid sistema català. Afegiré que en una recent estada a Sevilla els carrers del centre de la ciutat lluïen a tot arreu una bona colla de pancartes de l'Obra Social de Caixa Catalunya (repeteixo, a Andalusia, saben qui hi governa?). A part, qüestiono la necessitat d'obrir un Caixa Fórum faraònic a Madrid, com també els avals multimilionaris de La Caixa a Florentino Pérez.
Són les entitats petites les que han de pagar els plats trencats de la mala gestió del govern? Hem de deixar que el Banc d'Espanya coaccioni amb les ajudes econòmiques condicionant-les a les fusions desitjades des de Madrid? I amenaçant amb intervencions? I la gestió del patrimoni destinat a Obra Social, hem de veure com es desvincula del territori? Si ens queda algun cèntim a la caixa, cal que tinguem els ulls oberts per si canvia de mans...
NARCÍS SERRA I SERRA,
ResponEliminaIII. CATALUÑA Y SUS BANCOS VS. CATALUÑA Y SUS CAIXAS.
LA CAIXA, RIOFISA… FUTURAS QUERELLAS… FUSIONES.
Rafael del Barco Carreras
No puedo por menos de insistir una y otra vez con el personaje. Está en el CANDELABRO, perdón “candelero”. La broma atenúa la acidez que me despierta ese rostro de monaguillo bueno, a rebosar de doblez, dureza y malicia. Mi pesadez la exige el artículo repetido y reflejado en imágenes sobre su posible “jubilación” en www.lagrancorrupcion.blogsot.com
Más insistencia. Serra pretendía ser el Presidente de LA CAIXA, en réplica a su “padrino social” JUAN ANTONIO SAMARANCH TORELLÓ y a su tío y padrino “oficial” NARCISO DE CARRERAS, de cuando lo de Narcís no se usaba aun en Barcelona. El cargo es mucho más importante y rentable que ser Presidente del PSC o Vicepresidente del Gobierno, y sin necesidad de engorrosas elecciones, con la “amigocracia de intereses” basta.
No son chismes, actuó de lleno para suceder a Samaranch en 1999, pero aun bullía la dimisión de Vicepresidente por el escándalo del espionaje ilegal y guerra sucia. ¡Si eso no es gansterismo que venga Dios y lo vea! Quizá al propio espiado Rey y a la Princesa en LA CAIXA no les agradara saludar a tan rasputiniano personaje. Lo intentaría de nuevo en la jubilación (forzada por la nueva ley de caixas) del franquista JOSÉ, su nombre cuando trasladado de su cargo oficial en Madrid ocupó la dirección general de la Caja de Pensiones, y después JOSEP VILARRASAU SALAT, y con su sucesor RICARDO FORNESA RIBÓ, un gran práctico de la Bolsa… pero las fuerzas más vivas de Cataluña ya no se fiaban de él… quizá ni SAMARACH, Presidente de Honor Vitalicio de LA CAIXA… razón tenían.
En 2005 se contentó con la CAIXA DE CATALUÑA, presidida por su primo Antonio Serra Ramoneda, y cuando era la PROVINCIAL por su padrino SAMARANCH. Una “perita en dulce”, la de Cataluña, podrida, pero “perita”. Un excelente peldaño para coleccionar CONSEJOS bien retribuidos, y esa fue la primera de sus ocupaciones, invertir para conquistar sillones, hasta que el chorro de dinero se acabó, y saltaron alarmas y desastres.
En su currículum existen muchas más sombras que el espionaje, obsesión de todo trepa para desbancar a quien estorbe su escalada. La “financiación” del muy pobre PSC cuando él es elegido Alcalde, 1979, se subsana con Javier de la Rosa (caso Consorcio de la Zona Franca) completado con el sistema FILESA (CHANTAJE y EXTORSIÓN). Contribuiría a la quiebra del Banco Garriga Nogués, aunque salvaría a Javier de una condena segura, entre otras consideraciones por cobijarse bajo la misma sombra, Samaranch. La memoria de los “viejos” de tanto sanedrín barcelonés alcanza mucho más de 30 años. LO SABÍAN TODOS Y TODO.
Debería aceptar un lujoso retiro. Al igual que su socio Pascual Maragall. Tiene colección de CONSEJOS DE ADMINISTRACIÓN. Dinero más que suficiente, pero… ¿y el Poder?... la ambición de toda su vida. A los 65 años, y por su extraña idiosincrasia, lo necesita al parecer hasta biológicamente. En una Sociedad tan corrupta como la barcelonesa y española puede ejercer el del MIEDO QUE DESPIERTA.
Tiene tantos ases en la manga como posibles querellas si los socialistas perdieran el Poder… INMOBILIARIA COLONIAL SA… O LA PARALELA RIOFISA… su intervención en las extrañas compraventas, con la Tele realzando su presencia, donde se podrían aplicar los argumentos utilizados en mis TRES AÑOS PREVENTIVO… y si algún día se levantaran las alfombras del actual CONSORCIO DE LA ZONA FRANCA, asociado según sus declaraciones a su CAIXA DE CATALUÑA… las cifras de los DE LA ROSA ¡una insignificancia! Con por cierto vocal y consejero común entre las dos inmobiliarias más importantes de Barcelona, una pública y otra privada, JUAN ROSELL LASTORTAS.
Y dejaré para otro día las sospechosas empresas de TASACIÓN... continúa en www.lagrancorrupcion.blogspot.com