Cerca contraforts...

dissabte, 20 de febrer de 2010

"Independència o vassallatge"

El proppassat dia 3 de febrer vaig assistir a la presentació que va fer el Cercle Català de Negocis a Girona. El CCN neix amb la voluntat de vertebrar un lobby empresarial que treballi per l’assoliment de l’Estat propi. En el si de la presentació se’ns va mostrar un recull de dades documentades del “cost de ser espanyols”. Ho resumiré en dues xifres: 22.000 milions d’euros de dèficit fiscal i la xifra rècord de 494.000 parats a Catalunya. O el que és el mateix: 60 milions d’euros al dia o 3000 euros per habitant i any a Catalunya. I això recordant que el pressupost de la Generalitat per a 2009 va ser de 37.000 milions d’euros. A més, no són dades extraoficials, sinó que s’han pres les estimacions de les balances fiscals publicades (i silenciades) a contracor per l’exministre Solbes ara fa un any i mig i que van marcar un abans i un després per al catalanisme social. Si les consulteu, observareu que és cert que Madrid i les Illes computen un dèficit superior, però es va obviar astutament el còmput dels conceptes de capitalitat o d’insulariat. Davant d’aquesta situació i l’agreujament que viurem els propers anys tenim dues opcions:
Per una banda podem articular com a vassalls l’inmixtio manum i l’osculum a l’Estat Espanyol, amb l’esperança que en algun temps encara per conèixer se’ns reconeixerà la nostra realitat des de la confraternitat i s’apostarà per una relació econòmicament justa i socialment tolerant.
D’altra banda hi ha qui creu que Catalunya és indigne de l’auxilium et consilium vers cap altra nació del món. Som una nació i tenim dret a decidir i la negació d’aquest dret no fa més que evidenciar que la voluntat de l’Estat espanyol no és altra que un vassallatge submís i dòcil per poder seguir esprement el nostre esforç. Una sentència, sigui quina sigui, del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut farà palès el vilipendi de la voluntat dels catalans que ens vam expressar democràticament a favor del text.
Hi ha qui diu que la crisi no deixa espai per “aventures i derives sobiranistes”. Altres, i cada cop més, creiem que la sortida de la crisi passa per assolir l’Estat propi i assumir d’una vegada la sobirania plena de què vam ser privats. Després d’aquesta crisi, quan tots els països occidentals hagin restituït les seves taxes de creixement, Catalunya seguirà en la seva crisi crònica a què està sotmesa per l’espoli fiscal d’un estat que, més enllà de menystenir la nostra voluntat, la ignora. La disjuntiva és ben senzilla: independència, o vassallatge?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!