Calen poques paraules per descriure el partit d'ahir i no em sento capaç d'apostar a cap opció. Va ser el dia que més he vibrat des que tinc ús de memòria. La sala Luz de Gas on ens havíem reunit la Unió de Joves i la JNC amb en Ramon Tremosa i els candidats joves va esclatar amb els tres xiulets finals. Després, Catalunya es va ensorrar. Tandebó tots els ensorraments fossin tan dolços com aquest.
El dia de la independència m'imagino que serà quelcom semblant. En aquell moment tot el món tenia posats els ulls en Roma, casa mare de la nostra cultura i costums, i Roma era Catalana. I això sense enviar-hi els Almogàvers, bé, si més no els convencionals. Tot el món, i no és una trivialitat, va observar com, noi, aquells jugadors no lluïen banderes espanyoles com l'ignorant estranger podia esperar. No. La senyera va flanquejar la Copa tota la celebració i Puyol, Gran capità de les hordes blaugrana, va lluir sota el braçalet de la UEFA el braçal amb la senyera que abandera aquest club. A les grades, estelades i samarretes blaugranes, samarretes blaugranes i estelades. Per fi vaig entendre fins a quin punt el Barça és més que un club.
Peró una victòria quedava per arribar després del xiulet final. A la grada teníem un triumvirat que s'observava amb resignació l'esclat de la catalanitat, del sentiment d'un poble que ha trobat una expressió de la seva identitat que transcendeix el que se'ns vol imposar.
Molta gent em dirà que no s'ha de barrejar política i esport. Bé, senyors, punt primer: El sentiment d'identitat catalana manifestat públicament i amb contundència on hi sigui cridat no és política. Tandebó, i ho diu un defensor a ultrança de la "imprescindibilitat" de la política, tota la política fos i anés en aquest sentit, amb aquesta contundència, fermesa i convenciment per portat la nostra nació a l'autorrealització i prosperitat. Punt segon: qui arribat aquest moment no ha entès què representa el Barça per Catalunya no mereix dir-se seguidor blaugrana. El Barça no pot canviar tot i esdevenir un fenomen internacional. Ans el contrari, aquesta projecció del Barça al món és una esperança per tots aquells catalans que anhelem un futur de justícia per al nostre poble. Ens ho devem a nosaltres mateixos, als nostres fills i a tots aquells que han lluitat per una Catalunya lliure i no podran veure mai el seu somni fet realitat.
Aconseguir aquesta triple corona per a molts era poc més que un somni. En Pep, amb la seva prudència i dedicació però també amb el coratge de ser fidel a unes idees i perseverar fins al final ha portat al Barça a que aquest moment s'hagi fet realitat. Catalans, perseverem, lluitem amb prudència i dedicació, amb responsabilitat social i nacional i vencerem.
Visca el Barça i visca Catalunya!
PD: No m'he pogut resistir de posar aquesta imatge. "Si tu no vas, ells tornen?" Prou hipocresia senyors socialistes!
El dia de la independència m'imagino que serà quelcom semblant. En aquell moment tot el món tenia posats els ulls en Roma, casa mare de la nostra cultura i costums, i Roma era Catalana. I això sense enviar-hi els Almogàvers, bé, si més no els convencionals. Tot el món, i no és una trivialitat, va observar com, noi, aquells jugadors no lluïen banderes espanyoles com l'ignorant estranger podia esperar. No. La senyera va flanquejar la Copa tota la celebració i Puyol, Gran capità de les hordes blaugrana, va lluir sota el braçalet de la UEFA el braçal amb la senyera que abandera aquest club. A les grades, estelades i samarretes blaugranes, samarretes blaugranes i estelades. Per fi vaig entendre fins a quin punt el Barça és més que un club.
Peró una victòria quedava per arribar després del xiulet final. A la grada teníem un triumvirat que s'observava amb resignació l'esclat de la catalanitat, del sentiment d'un poble que ha trobat una expressió de la seva identitat que transcendeix el que se'ns vol imposar.
Molta gent em dirà que no s'ha de barrejar política i esport. Bé, senyors, punt primer: El sentiment d'identitat catalana manifestat públicament i amb contundència on hi sigui cridat no és política. Tandebó, i ho diu un defensor a ultrança de la "imprescindibilitat" de la política, tota la política fos i anés en aquest sentit, amb aquesta contundència, fermesa i convenciment per portat la nostra nació a l'autorrealització i prosperitat. Punt segon: qui arribat aquest moment no ha entès què representa el Barça per Catalunya no mereix dir-se seguidor blaugrana. El Barça no pot canviar tot i esdevenir un fenomen internacional. Ans el contrari, aquesta projecció del Barça al món és una esperança per tots aquells catalans que anhelem un futur de justícia per al nostre poble. Ens ho devem a nosaltres mateixos, als nostres fills i a tots aquells que han lluitat per una Catalunya lliure i no podran veure mai el seu somni fet realitat.
Aconseguir aquesta triple corona per a molts era poc més que un somni. En Pep, amb la seva prudència i dedicació però també amb el coratge de ser fidel a unes idees i perseverar fins al final ha portat al Barça a que aquest moment s'hagi fet realitat. Catalans, perseverem, lluitem amb prudència i dedicació, amb responsabilitat social i nacional i vencerem.
Visca el Barça i visca Catalunya!
PD: No m'he pogut resistir de posar aquesta imatge. "Si tu no vas, ells tornen?" Prou hipocresia senyors socialistes!
![[foto de la noticia]](http://estaticos04.marca.com/albumes/2009/05/27/famosos_final_champions/1243451260_extras_albumes_0.jpg)
Em sembla que no em resistiré a dedicar una columna a la fotografia que conclou aquest post...
ResponEliminaEnhorabona per l'escrit. Sí senyor el Barça és més que un club!! és l'unic equip d'aqest nivell que pot presumir de tenir una plantilla en que el 70% dels titulars de la final han estat formats aquí a la nostra terra. tandebo el dia que CAtalunya es proclami independent ja hi jugui un Eto'o, un Messi i un Henry català.
ResponEliminaVisca el Baraça i visca Catalunya lliure!!