Jordi Sabater i Pi va néixer a Barcelona el 2 d'agost del 1922. La seva inquietud científica el va portar a dedicar la seva vida a l'observació i a l'estudi dels grans primats a la selva tropical africana, essent àmpliament reconegut internacionalment per les seves aportacions a l'etologia i a la ciència en general. Malauradament, la poca vocació científica del nostre país no només fa que pocs "homenots", com deia Josep Pla, tinguin un lloc en la ciència sinó que vergonyosament sovint no se'ls reconegui com es mereixen a casa seva. Tot i això crec que més enllà de la persona, el caràcter tossut i a l'hora apassionat del científic ens exigeix deixar de banda qui va ser per explicar què va fer. Jordi Sabater i Pi no pot passar a la història per haver comprat de manera fortuïta, i com no li agradava reconèixer també desafortunada, un goril·la albí a la selva de Guinea Equatorial. El seu treball ha permès revolucionar la manera com entenem la humanitat. M'explico:
Fins fa ben poc creiem que l'home, el gènere Homo, es va bifurcar en el cladograma dels grans primats en el moment en què va començar a utilitzar estris elaborats per ell mateix en el seu dia a dia. Eren els temps de l'Homo habilis, descendent immediat dels darrers Austrolopitechus. Val a dir que aquesta habilitat és fruït de canvis espontanis en el seu genoma que el van portar a gaudir d'un cervell major en tamany i desenvolupament, d'un canvi en la motricitat i el camp de visió i una serie de conseqüències en la seva alimentació i hàbitat que d'aquestes es van derivar. Poc podíem esperar que en els nostres dies poguéssim veure refutada aquesta distinció amb la implacabilitat de l'observació de la naturalesa, concretament dels nostres cosins germans els goril·les.
Jordi Sabater i Pi, com expressà posteriorment en l'article que va publicar a Nature, va observar que els goril·les amb els que treballava eren capaços d'elaborar uns estris rudimentaris a partir de pals meticulosament escollits i pedres utilitzades a tall de massa. Aconseguien realitzar uns estris polivalents a partir d'una branca xafada en forma de raspall a l'extrem que els hi servien per netejar-se, manipular aliments o caçar petits insectes com tèrmits o formigues. Les raons de l'evolució estaven canviant.
A aquesta observació se li sumaven evidències més pragmàtiques com la capacitat d'emocionar-se i d'envejar, riure, plorar, témer o enyorar-se que manifestaven els goril·les davant l'observador amatent. Així doncs no només es feia evident un cop més la meravella del procés evolutiu sinó que com si d'un retret de la naturalesa es tractés semblava que els grans primats reclamessin el nostre reconeixement. Com Jordi Sabater i Pi reconeixia, la mirada del goril·la expressava una por profunda a l'home i semblava interrogar-lo preguntant-li "no em reconeixes?".
Crec que En Jordi Sabater i Pi estaria d'acord que la millor aportació que pot haver fet a la humanitat, més enllà de tots els descobriments i troballes, és fer-li prendre una mica més de responsabilitat amb món que ens envolta. Potser comença a ser hora que prenguem consciència que si bé fins i tot el Gènesi ens posa per damunt de tota la resta d'espècies sobre la terra nosaltres no deixem de ser una espècie més del trencaclosques que, per fortuna o per desgràcia, els capricis d'un atzar sobrenatural han fet que l'evolució ens hagi situat on som.
Fins fa ben poc creiem que l'home, el gènere Homo, es va bifurcar en el cladograma dels grans primats en el moment en què va començar a utilitzar estris elaborats per ell mateix en el seu dia a dia. Eren els temps de l'Homo habilis, descendent immediat dels darrers Austrolopitechus. Val a dir que aquesta habilitat és fruït de canvis espontanis en el seu genoma que el van portar a gaudir d'un cervell major en tamany i desenvolupament, d'un canvi en la motricitat i el camp de visió i una serie de conseqüències en la seva alimentació i hàbitat que d'aquestes es van derivar. Poc podíem esperar que en els nostres dies poguéssim veure refutada aquesta distinció amb la implacabilitat de l'observació de la naturalesa, concretament dels nostres cosins germans els goril·les.
Jordi Sabater i Pi, com expressà posteriorment en l'article que va publicar a Nature, va observar que els goril·les amb els que treballava eren capaços d'elaborar uns estris rudimentaris a partir de pals meticulosament escollits i pedres utilitzades a tall de massa. Aconseguien realitzar uns estris polivalents a partir d'una branca xafada en forma de raspall a l'extrem que els hi servien per netejar-se, manipular aliments o caçar petits insectes com tèrmits o formigues. Les raons de l'evolució estaven canviant.
A aquesta observació se li sumaven evidències més pragmàtiques com la capacitat d'emocionar-se i d'envejar, riure, plorar, témer o enyorar-se que manifestaven els goril·les davant l'observador amatent. Així doncs no només es feia evident un cop més la meravella del procés evolutiu sinó que com si d'un retret de la naturalesa es tractés semblava que els grans primats reclamessin el nostre reconeixement. Com Jordi Sabater i Pi reconeixia, la mirada del goril·la expressava una por profunda a l'home i semblava interrogar-lo preguntant-li "no em reconeixes?".
Crec que En Jordi Sabater i Pi estaria d'acord que la millor aportació que pot haver fet a la humanitat, més enllà de tots els descobriments i troballes, és fer-li prendre una mica més de responsabilitat amb món que ens envolta. Potser comença a ser hora que prenguem consciència que si bé fins i tot el Gènesi ens posa per damunt de tota la resta d'espècies sobre la terra nosaltres no deixem de ser una espècie més del trencaclosques que, per fortuna o per desgràcia, els capricis d'un atzar sobrenatural han fet que l'evolució ens hagi situat on som.
Vaig veure una entrevista al canal 33 on sortia aquest home, i em va agradar una frase que va dir: l'home és la culminació de l'evolució, un procés de 3500 milions d'anys des que apareix la vida, i no només del que entenem com a vida, sinó també de la matèria: des del big bang (conversió massiva d'energia en matèria simple), fins a nosaltres.
ResponEliminaAquesta culminació es basa en què per primera vegada en l'evolució, som "matèria conscient de sí mateixa".
Em va agradar com va transmetre aquesta idea.
Bon escrit Jordi ;)