Cerca contraforts...

dilluns, 4 de gener de 2010

La Universitat: independència o decadència eterna

El darrer informe del Times Higher Education ha evident el que es veia a venir: el nostre sistema universitari és un desastre. I dic nostre referint-me a la universitat catalana sota tutela del ministeri de torn. En les 200 primeres posicions només la Universitat de Barcelona, ensorrada al lloc 186, aguanta dins les taules. Ens superen Índia, Rússia o Mèxic però també ho fan amb escreix països similars al nostre com Irlanda, Bèlgica, Holanda o Israel. El problema no és únicament de pressupost sinó amb la política que la governa. La vergonyosa aplicació de l’EEES (Pla Bolonya pels amics) és l’enèsim exemple de l’anar i tornar de BOEs contradictoris que caracteritzen l’administració espanyola i que ens hipotequen a tots plegats.

Cal deixar de banda prejudicis del què es considera políticament correcte per afrontar una reforma estructural de la universitat. M’explico:

En primer lloc tenim el repte pressupostari. Cal incrementar progressivament la partida destinada a universitats a la vegada que restringim l’oferta de places i n’adeqüem la configuració segons les necessitats de la nostra societat: no podem estar mancats de metges i optar per deixar alumnes capacitats i amb vocació fora dels estudis de medicina mentre optem per contractar metges al mercat de la immigració. Cal establir convenis amb empreses i fundacions privades per obrir noves vies de finançament per a les universitats. Aquestes relacions no només s’han de compensar amb bescanvi de capital humà i d’R+D+I sinó que han d’anar acompanyades d’una política fiscal de desgravacions molt més atractiva i estimulant.

En segon lloc, centrant-nos en els estudiants, cal assegurar i garantir l’accés integral a l’ensenyament universitari a aquells estudiants que mereixin i demostrin la seva exigència personal, capacitat i voluntat d’emprendre una carrera. És qüestió d’excel·lència, una qüestió fonamental. D’altra banda, l’accés a un sistema públic d’universitats ha de suposar l’establiment d’un compromís personal amb la societat en tant que aquesta és qui paga els estudis. No es pot tolerar que la societat mantingui les beques generals i continuï pagant durant anys a estudiants que sovint no mostren ni interès ni esforç en la seva formació.

Per acabar cal emprendre una reestructuració de la institució universitària. S’hauria d’apostar per la seva competitivitat, centrant en la recerca i el desenvolupament sense por a l’associació amb la societat civil, bé siguin empreses o altres organitzacions. Cal garantir la dignitat del personal investigador: no és ètica la situació i la retribució econòmica i de reconeixement dels becaris. S’ha d’optar per professionalitzar l’ofici d’investigador.

Amb aquest objectiu faig un clam per la independència de la universitat pública catalana. L’Estatut, en els seus articles 158 i 172 permet posar en pràctica reformes estructurals però cal avançar cap a la plena competència en les universitats. Només fent-nos càrrec del nostre ensenyament superior podrem mantenir la competitivitat a tots els nivells productius que ens ha garantit la nostra supervivència cultural i el nostre benestar.

Jordi Riera i Alsina


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!