Fa mesos que s'especula amb el rol de Joan Laporta en la política catalana un cop deixi de ser President del FC Barcelona. No és d'estranyar que un ampli espectre de l'independentisme polític (des d'ERC fins a CDC) s'hagi disputat la seva figura. Però Laporta és ambiciós i aquests partits no tenen cabuda pels seus projectes que són, un per un, personalistes.
Avui, no és massa discutible que Laporta no té cabuda a la primera línia política més enllà de Reagrupament, per motius diversos, però per sobre de tot per la inviabilitat de la fragmentació del vot independentista. Laporta representa l'independentisme dur, nacionalment radical i socialment liberal, fill dels nous independentistes de maletí i corbata que d'altra banda arrossega el vot abstencionista de l'independentista que no troba el seu nínxol polític. D'altra banda, Reagrupament no es podria permetre un xoc electoral amb el Laportisme, ja que batallarien per un mateix segment ara mateix poc consistent i organitzat que la pragmàtica regla de Hondt relegaria a les portes del Parlament.
Per tant, crec que Laporta només entrarà en política com a cap de llista de Reagrupament, fent tàndem amb Carretero. Aquest moviment, que pot impulsar electoralment els reagrupats, pot suposar també la seva sentència. Fixem-nos en els presidenciables del FC Barcelona: Jaume Guixà, Agustí Benedito, Alfons Godall, Jaume Ferrer, Sandro Rosell i potser Ferran Soriano. D'aquests, tots excepte Jaume Guixà van formar part de la primera directiva de Joan Laporta i ara es presenten en contra del continuisme escaldats per l'experiència i unes vivències que, pel que sé, no deixen de ser surrealistes.
Això, entenc que posa molt en entredit la capacitat de Laporta de liderar un equip humà i de trobar consens més enllà del lideratge polític. Quan això succeeix, la línia que separa el lideratge del populisme es torna tènue i imperceptible i sovint acaba resultant perillosa i contraproduent.
El Laportisme sense Laporta és utòpic. Reagrupament amb Laporta és una bomba de rellotgeria amb data de caducitat i, al final, qui hi acaba perdent és l'independentisme polític.
Tandebó m'equivoqui i per una vegada l'encara President Laporta deixi de banda l'egoisme regnant en el catalanisme i actuï en favor del bé comú que és la llibertat del poble de Catalunya i que busquem, entre tots, d'una vegada, la unitat i no la fragmentació política.
Potser tens raó. Penso que Laporta té al seu favor una molt bona gestió, esportivament impecable, al capdavant de l'entitat més important del país. En contra una personalitat controvertida.
ResponEliminaLa pregunta, però, és: som tants, els independentistes, que podem permetre'ns anar discriminant a uns per si porten corbata o a d'altres perquè no ens cauen bé?.
Sumar mai resta. I som molt lluny de ser més del 50 %.
Estem plenament d'acord. Necessitem unitat i no és precisament Laporta, i m'atreviria a dir que no ha de ser cap persona individual, qui ha de portar-nos a la unitat.
ResponEliminaGràcies!