Cerca contraforts...

dijous, 7 de gener de 2010

No podem violar Espanya, si no ens estima...


La tesi que Espanya no estima ni ha estimat mai a Catalunya no és nova. Tampoc és meva. Però dia a dia en vivim per una cosa o una altra les evidències. Espanya, i quan dic Espanya no em refereixo només als seus ciutadans sinó molt especialment a qui defineix la societat espanyola, no estima Catalunya i sovint li profereix una aversió que a vegades es mostra malaltissa, insana i angoixant.
Ja no és tan sols una classe política que a vegades professant-ho a vegades negant-ho sarcàsticament fa proselitisme del recel cap a Catalunya. Els àrbitres i les autoritats esportives neguen qualsevol reivindicació de l'esport català, atacant amb enveja l'èxit d'un club que duu gravada la marca Catalunya. Jutges actuen amb tot el pes de la llei, sovint aquesta amb símptomes d'anorèxia inversa, contra Catalunya en nom de l'estat de dret, recordant qui mana aquí. Comunicadors i intel·lectuals s'exalten antiacadèmicament en defensa de postulats inexistents en defensa de la imposició de la seva llengua ("la comuna"), no per preservar-la sinó per anular la nostra, allà i aquí. La jerarquia espanyola es nega a reconèixer el caràcter diferenciat de l'església catalana i l'espolia i la calúmnia en nom d'una bandera i no d'una fe. Lobbies d'empresaris criden al boicot dels productes fets aquí, seguint l'alè d'aquells que un dia en volien prohibir el comerç amb les Índies. I seguiríem. Pateixen per com ens poden fer veure que és inútil, que no ens hi esforcem, que no som ningú: som espanyols.
Mentrestant alguns catalans mantenen la tossudesa infinita que els entesta a seguir cercant una convivència dolorosa i insostenible amb Espanya. Aquesta és una via estèril, el fons del pou. El Tribunal Constitucional ens signarà properament els papers del divorci. Llavors podem escollir: o acceptem la seva gesta i ens separem, o forcem Espanya a la nostra convivència perquè ho volem. Espanya no ens estima i per això hem d'assumir el camí de l'Estat propi. La tercera via és la nostra extinció com a nació i com a poble, silenciosa i lenta, però efectiva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!