Dissabte d’estiu, sota un sol de justícia a Barcelona. Un milió i mig de catalans es comencen a aplegar. Mitja hora després de la convocatòria Barcelona esclata plena de patriotes vinguts d’arreu de Catalunya i dels Països Catalans. La intenció era mostrar el rebuig a una sentència injusta que ha transgredit la voluntat de pacte que hem mantingut els catalans durant 30 anys de transició inacabada. La realitat, però, es va evidenciar molt diferent.
La citudadania, que tants han intentat fer veure que no té interès per la realitat política del país i fins i tot han procurat, de sotamà, amb actituds polítiques nefastes, amb calúmnies i mala praxis, contagiar de desànim i d’astènia, ha sortit al carrer. L’estatut, però, el van deixar a casa, retallat, moribund, testimoni d’una era que es tanca i porta d’una altra que està a punt de començar. L’any 77, les senyeres van omplir Barcelona. Alguna estelada cosida a mà començava a fer acte de presència entre pors i desconfiances. Dissabte, pares, avis i nens van sortir de casa per inundar els carrers d’estelades i eixordar el món amb un clam clar: independència.
La nació, la veritable nació ja ha parlat. I ho ha fet de manera transversal. El que ens uneix és la voluntat d’existir amb dignitat, més enllà dels motius històrics i culturals, que també, però sobretot allunyats de l’estat jacobí que ens esprem més enllà de colors i d’ideologies. Ara, és l’hora de la responsabilitat política i de la valentia institucional. Nosaltres, som catalans i la nostra única nació és Catalunya i ensenyarem al món que la nostra manera d’existir és decidir.
Imatge: www.cronica.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!