Hi ha dues paraules que ressonen com un eco inacabable en totes les assignatures d'economia que fem. Moral hazard. Risc moral.
Aquesta és una de les causes de la nostra precària situació i la de tots els PI(I)GS -per qui no ho sàpiga, un pig en anglès és un porc-, Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain). Ajudar-nos representa un risc i que ens ajudin, per a nosaltres, un risc moral.
Als economistes els agrada -ens agrada- parlar de coses senzilles amb paraules complicades i altisonants. Així, suposo, ens assegurem que ningú amb intuïció ens prengui la feina. El risc moral no és altra cosa que una situació en la qual un individu, aïllat de la conseqüència de les seves accions, podria canviar el seu comportament que hauria tingut si hagués estat exposat completament a les conseqüències de les seves accions. Ras i curt: donar gat per llebre, dir blanc i fer negre.
Alemanya no ens ajuda perquè sospita que si ho fa, tot i que ens hàgim compromès a deixar la nostra ludopatia pel crèdit i a ser disciplinats amb els nostres diners, en veure que estem segurs i que, per molt que gastem, sempre ens vindran a socórrer, acabem per enganyar i seguir gastant. Paper mullat.
Es diu que els mediterranis no som seriosos com ho són els germànics. Així, tampoc els nostres governs són seriosos fins al punt que els dubtes que generen els compromisos que poden prendre mantenen Europa al llindar del precipici. Com funambulistes que juguen a veure si cauen. Un eco amb ferim d'"Apoyaré" recorre Europa. Ens podem permetre seguir fent aquest joc? De nosaltres depèn ser complidors. L'alternativa és el precipici, i la corda és molt i molt prima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!