Cerca contraforts...

dijous, 6 de setembre de 2012

Les pensions i l’Estat Propi

El sistema espanyol de pensions segueix el que s’anomena model de repartiment: a grans trets, el que una generació de treballadors genera (paga en forma de cotització) s’utilitza per pagar els pensionistes contemporanis a ella. D’aquesta manera, els pares paguen la pensió dels avis amb l’esperança que els fills pagaran la seva. El sistema, doncs, es fonamenta en una certa solidaritat intergeneracional. Aquest model funcionaria sense entrebancs si no fos perquè la societat cada cop està més envellida. En altres paraules, en termes relatius cada cop hi ha menys treballadors per cada jubilat que ha de cobrar una pensió. Per simplificar el model tindríem que s’ha d’equilibrar una balança entre el nombre de treballadors actius, multiplicat pel factor que defineix quina fracció del seu salari cotitza i de l’altra el nombre de pensionistes multiplicat per la pensió mitjana. Si la població s’envelleix (cada cop hi ha menys treballadors actius a una banda i més jubilats a l’altra) es poden fer tres coses per tal de mantenir l’equilibri: augmentar les cotitzacions (i baixar la renda disponible dels treballadors), disminuir les pensions (la renda disponible dels pensionistes) o reduir el nombre de pensionistes... No ens alarméssim: no es tractaria de fer cap bestiesa grossa, sinó d’augmentar l’edat de jubilació.
Aquest sistema, però, va ser implantat de manera similar a un esquema Ponzi o, en altres paraules, a una estafa piramidal: la primera generació que va cobrar pensió ho va fer sense haver hagut de cotitzar mai. No passarem a discutir els beneficis electorals del que suposa una decisió així, però cal que ens fixem en què passarà en un futur. No és difícil veure que no es podrà mantenir la balança equilibrada gaire temps i que, més d’hora que tard, els treballadors en actiu no podran generar recursos suficients per pagar un col·lectiu de pensionistes que, com hem dit, creix i creix. Hi haurà, doncs, una darrera generació que, tot i cotitzar tota la vida, no podrà cobrar ni un euro de la seva pensió. És lògic, perquè bé que han de sortir d’algun lloc els recursos que van ingressar els primers pensionistes afortunats. L'única manera que l'estafa no es materialitzi és que durés fins a l'infinit. I l'infinit és difícil de concebre...
L’alternativa a aquest model és el que s’anomena sistema de capitalització. El funcionament és molt més simple: cadascú posa en una “caixa” (comuna o no) el que cotitza al llarg de la seva vida. Ho capitalitza. Quan es jubila, passa a cobrar la quantitat que ha capitalitzat. Aquest sistema, doncs, no depèn de l’esquema demogràfic perquè cadascú es paga la seva pròpia pensió.
Quan Espanya ens amenaça amb què, en cas d’esdevenir un país lliure (és a dir, independent), “qui pagaria les pensions dels catalans?” en realitat utilitza un argument tan feble com el de preguntar amb el mateix to amenaçador “en quina lliga jugaria el Barça?” o el celebèrrim “qué pone en tu DNI?”. Les pensions, ara, les paguen els mateixos treballadors. Simplement que, quan siguem un país normal, més ens valdria no fer-nos trampes al solitari i optar, aquest cop, per un sistema de capitalització.

Article publicat a 

2 comentaris:

  1. Digale a un jubilado que por la independencia va a perder la pension por el paso a un sistema de capitalizacion, vera donde le pone la independencia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Benvolgut,

      Vostè entén què vol dir "implantació progressiva"? Quina necessitat tindria Catalunya de deixar un jubilat sense pensió tot i disposar de més recursos disponibles per a pagar-la?

      L'argument de les pensions és completament inocu.

      Salut i gràcies per llegir-me.

      Jordi

      Suprimeix

Gràcies per comentar!