Catalunya no celebra una Diada Nacional des de fa més de tres-cents anys. L'11 de setembre es commemora la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip de Borbó, preludi de l'extensió de l'absolutisme homogeni i centralista als derrotats estats de la Corona d'Aragó. La victòria de Felip V d'Espanya, avantpassat directe de l'actual Rei espanyol i del qual encara en manté l'herència, sobre la resistència a Catalunya va suposar l'inici d'un patíbul de dos-cents noranta-vuit anys. El Decret de Nova Planta, un decret que MAI ha estat formalment abolit per cap govern espanyol malgrat totes les retòriques d'inclusió i pluralitat hagudes i per haver, va tallar arran tot rastre de llibertat i de possibilitat de ser. Simplement havíem de deixar d'existir com a catalans.
Prop de tres-cents anys després, a Catalunya ha girat una tramuntanada mai vista. El militarisme, la violència autoritària que ha governat l'Estat Espanyol al llarg dels anys, sempre ens havia privat de la possibilitat de l'ésser. Avui, al s.XXI, sota el paraigües ja no del seny i de la civilitat de les societats modernes i madures sinó de l'OTAN, les Nacions Unides i la Unió Europea, la consulta a la ciutadania de Catalunya sobre quina és la seva voluntat es fa més present que mai. És gairebé miraculós com, després de tres segles, amb tots els elements en contra, amb totes les anades i vingudes de gent diversa que desconeixia -sovint- la nostra singularitat i l'aparell d'un estat massa sovint obertament hostil a la diferència, hem sobreviscut i estiguem reclamant amb més força que mai la voluntat de tornar a existir com a nació lliure.
El Decret de Nova Planta, que imposava la identitat i les institucions espanyoles als territoris de la nova Monarquia -i a Catalunya- "por justo derecho de conquista" i establia un absolutisme incorporat a l'ADN d'aquest estat invocant un "dret diví", es manté com a testimoni. Si mai l'han abolit formalment és, potser, perquè resti com a testimoni de la força bruta amb què ens van homogeneïtzar però també resta com a única raó per la qual seguim formant part d'un estat, Espanya, que ni ens estima ni ens deixa marxar.
Article publicat l'11 de setembre de 2012 a Gironainfo.cat/Nació Digital
(Per cert, avui #lafaremgrossa. L'#11s2012 serà per a la història.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!