Cerca contraforts...

dijous, 13 de setembre del 2012

La prima de risc de la Catalunya independent



El pas històric d’abans d’ahir s’està dibuixant en una materialització palpable: hem passat de la retòrica i la lírica al pragmatisme. Hem abandonat el què per abordar sense matisos el com.
Les dades econòmiques de la independència són força clares, per molt que hi hagi arguments propis de garlaires que s’esforcin en fer creure que passant de subsidiar a emancipar-nos hi podem perdre. Que Catalunya aporta més del que rep ho reconeix tothom, fins i tot l’Estat espanyol.

Un dels arguments actualitzats contraris a la independència en aquest sentit és el que ahir comentava en Josef Ajram al programa 8 aldia de 8TV. Argumentava, des de la seva vessant de trader, que Catalunya no es podria finançar. Actualment, des del seu punt de vista, la Generalitat tindria una prima de risc de 1000 punts. L’error, però, va ser un error d’econometria de segon de carrera i és que per fer la regressió no va considerar els factors externs que influeixen la conclusió sobre la seva hipòtesi. Expliquem-ho.
Actualment Catalunya té l’accés al crèdit tancat, o el que és el mateix, una prima de risc realment inassumible. Ara, però, que Catalunya forma part d’un estat amb una prima pràcticament impagable en el llarg termini, un estat amb un dèficit del 9% del PIB i un endeutament públic de més del 70% del PIB (tot i que algunsmatisen aquesta xifra amb força encert). El deute privat espanyol està per sobre del 220% del PIB. A això s’hi ha de sumar una taxa d’atur del 24,63%.
En cas d’esdevenir independents, què tindríem? D’entrada una administració en el mig termini, passada la transició, més solvent. Si tallem en sec el dèficit fiscal es pot pintar amb mil grisos diferents però hi hauria, netament, més recursos disponibles. Sobre l’atur, les dades actuals no són del tot homogènies: d’entrada, comunitats com Andalusia o Extremadura tenen taxes d’atur de 33,38% i 33,92% respectivament mentre que Catalunya la té del 21,95%. Aquesta dada no és optimista, perquè és una taxa disparada i impròpia d’un país occidental. Les comunitats fiscalment independents, País Basc i Navarra, la tenen del 14,56% i 16,41% respectivament (dades de l’INE). D’altra banda, el dèficit  de la generalitat el 2011 va ser del 3,72% mentre que el 2012 s’estima que serà del 2,5%. Això assumint el gruix de la despesa pública que representa la sanitat i l’educació. Els debats sobre lespensions són, tal com vaig escriure, simples manipulacions. En relació al pagament dels subsidis d’atur també Catalunya aporta més diners a la caixa de la Seguretat Social que no en rep en prestació (lògic si no se situa per sobre de la mitjana d’aturats a tot l’Estat). Catalunya, a més, té un teixit empresarial dinàmic i unes exportacions que augmenten any rere any i que ja representen un percentatge major al que són les exportacions a la resta de l’Estat espanyol. Sobre exportacions, importacions, boicots i sumes finals em remeto al’estudi dels Professors Quadras i Guinjoan.
A grans trets aquest és el dibuix del nostre país. A priori no em sembla que sigui un escenari de més risc que el que representa l’Estat espanyol i agrairia que algú m’aclarís, si així ho considera, quin pot ser el motiu de tenir –o de mantenir- una prima de risc com la que ens dibuixa en Josef Ajram.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!