Cerca contraforts...

dissabte, 21 de maig de 2011

#spanishrevolution #spanishEVOLUTION o neonatòleg les 24 hores...

Si no us n'havíeu adonat però tots necessitem un neonatòleg les 24 hores. És una qüestió de vida o mort. Almenys és el que podem acabar pensant quan sentim per la ràdio l'angoixant anuci d'una mútua que no ve al cas. La campanya és tan brillant com poc ètica quan recorre als pocs instints animals (protecció de les cries) per "vendre enciclopèdies". Però tothom vol tenir un neonatòleg les 24 hores! És qüestió de vida o mort! Llavors, que ens surti gratis! És just que tothom tingui un neonatòleg les 24 hores!! I d'oca a oca...
Que la gent està emprenyada era previsible. No es podia entendre com amb un 21% d'atur, amb el 45% dels joves sense feina (sense comptar estudiants, ull!) ningú aixequés el dit. És qüestionable si l'#spanishrevolution -o en la forma més nostrada la #catalanrevolution- realment ha estat una protesta espontània o si s'ha orquestrat des d'un o altre grupuscle. El cas és que el fet que la gent protesti no pot sorprendre a ningú. I, en tot cas, és plenament legítim. Dit això, cal deixar de banda els anhels revolucionaris d'alguns per posar el cap sobre les espatlles.

Després de 3 dies de protagonisme antisistema, de desorganització romàntica, s'ha començat a confeccionar un manifest i un memorial de greuges i reclamacions. I és aquí on veig el problema. El 90% de reclamacions van en el sentit d'escanyar els que encara treballen (els "rics" i classe mitjana), ampliar els subsidis i engruixir les prestacions socials. A Veneçuela l'estat funciona de manera similar. Però a base de vendre milions de barrils de petroli cada any, no gràcies a l'economia que generen. Aplicant una tercera part del que es demana no tardaríem ni una setmana a estar en fallida. Tot l'estat, no el sistema polític. La solució no són els subsidis, és la productivitat, l'emprenedoria i l'esforç. A ningú no li agrada retallar ni ser retallat, però no hi ha més remei.
La crisi l'hem generat entre tots, no només quatre banquers a l'èlit financera mundial (que també i que haurien de ser jutjats si han estafat i especulat fraudulentament). La crisi la genera el mileurista que demana un préstec per anar de vacances. La genera la família que s'hipoteca deu anys més per moblar el pis i comprar un cotxe. La genera el que demana la factura del lampista sense IVA o el que té un negoci i viu a partir de les rendes d'aquest i fa constar que cobra el sou base -i la declaració de la renda, a retornar- o la família que contracta la dona de fer feines i la paga en negre i sense assegurar. No es pot ser hipòcrita: la crisi l'hem generat entre tots, i l'hem de solucionar entre tots.
Enlloc d'això hem decidit donar la culpa als polítics. Alguns no són precisament exemples de lideratge ni d'honradesa, però també n'hi ha de bons. Com de fusters, de lampistes, de bombers o de mestres d'escola. L'única diferència és la responsabilitat que ostenten. Al manifest del "moviment 15 de maig" es parla de "dictadura partitocràtica" -i és l'únic punt amb què estic en desacord- fent referència al bipartidisme. Però ningú recorda que això no és ni Egipte ni Tuníssia, que aquí hi ha llibertat d'expressió, de vot, d'associació. Que aquí podem escollir cada quatre anys qui ens ha de representar i que, en cas contrari, podem fer el pas i ser nosaltres els que representem per mitjà d'una nova opció política. El problema, senyors, no és el sistema, és que la gent no participa de la comunitat. Els partits funcionen com funcionen perquè la gent no s'hi implica, perquè es deixen en mans de minories que es limiten a assentir. En comptes de cridar i reclamar, juguem tots amb les mateixes regles i participem. Des del sistema es poden fer tots els canvis que la societat reclama però per això cal actuar amb responsabilitat i esforç i sacrificar un segon del nostre temps particular per participar-ne tots plegats.
Potser no ens podem permetre un neonatòleg les 24 hores per tothom. Potser no ens podíem permetre la Llei de Dependèncai, els llibres gratuïts a l'escola, el 50% de beques universitàries que acaben gastades lluny de l'educació (coses de les trampes als barems de la renda), o tenir la millor sanitat d'Europa. No ens ho podíem permetre i ens ho hem permès a base de demanar més i més crèdit. I parlo de l'Estat, no de les persones. Al capdavall, però, tot acaba essent el mateix.

NOTA: a Catalunya no podem dir si podem o no podem permetre'ns-ho, perquè els 22.000 milions d'euros que se'ns emporta l'Estat cada any donarien per molt. Així doncs, catalans, potser que no fem tant de cas als espanyols que protesten perquè no han administrat prou bé els diners que ens roben i reclamem el que és nostre. Endavant #spanishDEVOLUTION i #catalanrevolution.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!