Cerca contraforts...

dimarts, 31 de gener de 2012

Keynes no ens serveix


És obvi que no es retalla per plaer. A quin govern democràtic li pot representar un incentiu retallar serveis a la gent que el vota? Dit això, que a vegades no sembla tan trivial com realment és, no tothom està d'acord amb què s'hagi de retallar.
El mateix Premi Nobel Paul Krugman escrivia avui al New York Times (i així ho recull El País) amb el seu article titulat El desastre de l'austeritat (The Austerity Debacle). Krugman s'ha mostrat obertament keynesià en diferents ocasions. Pels que no estigueu avesats a les coses de l'economia, un keynesià és aquell que, seguint els postulats proposats per John Maynard Keynes com a sortida de la Gran Depressió dels anys 30 del s.XX, advoquen per la despesa pública com a dinamitzador d'una economia en recessió. Keynes deia "és l'expansió, i no la recessió, el moment adequat per a l'austeritat".  La idea és brillant, mireu: si l'estat gasta diners, encara que fos en posar centenars de milers de persones a fer una cosa tan absurda com cavar forats i a tornar-los a omplir de terra contínuament, generaria ocupació, augmentaria els diners disponibles a les butxaques de la gent, augmentaria el consum i les empreses millorarien els seus resultats, no haurien de tancar i contractarien treballadors aturats. A més, el cercle virtuós acabaria amb un retorn dels diners gastats en forma d'impostos (renda i consums) i de deixar de pagar els subsidis necessaris. Aquesta dinamització s'amplificaria pel que s'anomena efecte multiplicador (del que vaig parlar fa un parell d'anys en aquest mateix bloc). La clau de tot, però, és igual de simple que el raonament: l'estat ha de gastar diners. 

La crisi actual s'ha trobat amb uns estats sense diners, amb dèficits galopants que fan que cada any hagin de demanar crèdit per cobrir les despeses. Dèficit, recordem, que no és més que la situació que es produeix quan el que es gasta és més del que s'ingressa. A aquestes alçades, però, no crec que ningú mínimament llegit no hagi sentit a parlar que "les aixetes del crèdit estan tancades". Potser també de la crisi de deute sobirà o de la prima de risc. El cas és que els estats no poden demanar crèdit i segueixen gastant més del que ingressen per pagar els 5 milions i mig de desocupats que té aquest Estat que ens ha tocat, per posar un exemple. Si no et pots endeutar més i cada any gastes més del que pots gastar, com carai podem imaginar que es poden aconseguir els recursos necessaris per posar en funcionament les tesis keynesianes?
A la sortida de la Gran Depressió, els EEUU van poder posar en marxa el New Deal perquè eren la primera potència mundial i tenien barra lliure en els mercats de crèdit. Però ja hem vist que ara juguem a un altre joc i els catalans més bé que ningú sabem que, per gastar, abans hem d'estalviar.

NOTA: La meva intenció inicial era "posar a parir" -si algú sap un sinònim més fi, ho agrairé- l'antic Tripartit, que va sortir al carrer a manifestar-se contra les retallades després d'ensorrar i seguir cavant un esvoranc immens en el país amb 7 anys de govern. Després de donar arguments potser s'entendrà millor perquè el Govern està entestat a retallar. La gent agraeix la seriositat, encara que no comparteixi les retallades. La prova està a les urnes i amb aquestes rebequeries no fan més que posar-se en evidència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!