El 1906 naixia Solidaritat Catalana, un moviment d'unitat dels diferents partits catalans que integrava nacionalistes catalanistes, carlins defensors del confederalisme de les nacions històriques i dels furs (el que economicament ara diem concert econòmic) i republicans espanyols d'obediència catalana. Responia a l'aprobació de la Llei de jurisdiccions per part del govern espanyol en suport a Alfons XIII i en resposta dels Fets del Cu-cut, una llei que ofenia greument Catalunya i la seva gent i que permetia l'actuació de l'exèrcit per combatre i reprimir tot acte que consideréssin contrari al nom i la unitat d'Espanya.
Tenint molt presents les diferències entre la realitat sociopolítica d'aleshores i l'actual no podem deixar passar les evidents similituds entre aleshores i els nostres dies. La resposta davant un govern que volia intervenir en el rumb de la política i el sentiment de la societat de Catalunya va ser la unitat. Amb la unitat i el front comú dels partits catalans es va crear al Parlament una majoria amb prou força per, si més no, llevar la son a molts dirigents espanyols. A més cal afegir la decisiva presa de part de la burgesia industrial catalana al costat de la societat política. Catalunya va dir prou.
Cent tres anys més tard tinc un dejà-vu que es fa més i més present cada dia que passa. Tenim l'Estatut, el manual d'instruccions que permet el funcionament de la nostra nació en tots (i repeteixo, en tots) els aspectes. Tenim el finançament que ha de permetre el sosteniment dels serveis bàsics com l'educació o la sanitat en suspens. I un òrgan judicial caduc (el Tribunal Constitucional) que té i ha tingut bloquejats aquests i altres temes durant anys mentre el nostre país està cada dia més i més endeutat. El nostre país s'empobreix mentre Espanya reparteix ens nostres diners per maquillar les seves mancances i la seva inaptitud a l'hora d'edificar un país sòlid i autosuficient a un ritme de 22.000.000.000 d'euros cada any. Què hem de fer?
Un país unit serà respectat vagi on vagi. La unitat dóna una força especial per tirar endavant projectes que d'altra manera el caràcter singular dels diferents partits no permeten en un altre marc. Cal, doncs, no tan sols escenificar una unitat visible davant aquests i altres greuges d'Espanya vers Catalunya sinó establir una unitat política, cívica, popular i també (i sobretit) empresarial efectiva que plantegi si Espanya encara compta amb Catalunya i expressa i fa efectiva una voluntat de paliar els dèficits que patim per tal que puguem desenvolupar la nostra força o si es limiten a espoliar els nostres actius humans, econòmics i naturals i si per tant s'han de prendre nous rumbs, si s'ha de traçar un nou projecte de país al marge de la constitucionalitat, sense por a injuriar un redactat que s'ha emprat, fins a dia d'avui, per contrarrestar la voluntat de sobirania del poble català.
La majoria dels partits representats al Parlament tenen o diuen tenir el comú denominador de perseguir el bon funcionament i la viabilitat econòmica del país i el benestar i la prosperitat de la seva gent. Unim doncs les nostres forces ara que la realitat ens demana un acte valent de responsabilitat, unim-nos per traçar un projecte inequívoc i consensuat de cara a la crisi política i econòmica que patim, unim-nos per aturar d'una vegada el que en nom de la solidaritat s'ha tornat un espoli dels nostres recursos, unim-nos, en definitiva, per sobreviure i reafirmar-nos com a poble, com a nació i per tirar endavant la nostra plena sobirania. D'altra manera la nostra identitat acabarà perduda en els records dels temps i en les pàgines de la història com tantes altres grans civilitzacions que resten oblidades diluint-seen la societat mestissa de la mundialització, sense saber qui són, d'on venen i a on van.
Tenint molt presents les diferències entre la realitat sociopolítica d'aleshores i l'actual no podem deixar passar les evidents similituds entre aleshores i els nostres dies. La resposta davant un govern que volia intervenir en el rumb de la política i el sentiment de la societat de Catalunya va ser la unitat. Amb la unitat i el front comú dels partits catalans es va crear al Parlament una majoria amb prou força per, si més no, llevar la son a molts dirigents espanyols. A més cal afegir la decisiva presa de part de la burgesia industrial catalana al costat de la societat política. Catalunya va dir prou.
Cent tres anys més tard tinc un dejà-vu que es fa més i més present cada dia que passa. Tenim l'Estatut, el manual d'instruccions que permet el funcionament de la nostra nació en tots (i repeteixo, en tots) els aspectes. Tenim el finançament que ha de permetre el sosteniment dels serveis bàsics com l'educació o la sanitat en suspens. I un òrgan judicial caduc (el Tribunal Constitucional) que té i ha tingut bloquejats aquests i altres temes durant anys mentre el nostre país està cada dia més i més endeutat. El nostre país s'empobreix mentre Espanya reparteix ens nostres diners per maquillar les seves mancances i la seva inaptitud a l'hora d'edificar un país sòlid i autosuficient a un ritme de 22.000.000.000 d'euros cada any. Què hem de fer?
Un país unit serà respectat vagi on vagi. La unitat dóna una força especial per tirar endavant projectes que d'altra manera el caràcter singular dels diferents partits no permeten en un altre marc. Cal, doncs, no tan sols escenificar una unitat visible davant aquests i altres greuges d'Espanya vers Catalunya sinó establir una unitat política, cívica, popular i també (i sobretit) empresarial efectiva que plantegi si Espanya encara compta amb Catalunya i expressa i fa efectiva una voluntat de paliar els dèficits que patim per tal que puguem desenvolupar la nostra força o si es limiten a espoliar els nostres actius humans, econòmics i naturals i si per tant s'han de prendre nous rumbs, si s'ha de traçar un nou projecte de país al marge de la constitucionalitat, sense por a injuriar un redactat que s'ha emprat, fins a dia d'avui, per contrarrestar la voluntat de sobirania del poble català.
La majoria dels partits representats al Parlament tenen o diuen tenir el comú denominador de perseguir el bon funcionament i la viabilitat econòmica del país i el benestar i la prosperitat de la seva gent. Unim doncs les nostres forces ara que la realitat ens demana un acte valent de responsabilitat, unim-nos per traçar un projecte inequívoc i consensuat de cara a la crisi política i econòmica que patim, unim-nos per aturar d'una vegada el que en nom de la solidaritat s'ha tornat un espoli dels nostres recursos, unim-nos, en definitiva, per sobreviure i reafirmar-nos com a poble, com a nació i per tirar endavant la nostra plena sobirania. D'altra manera la nostra identitat acabarà perduda en els records dels temps i en les pàgines de la història com tantes altres grans civilitzacions que resten oblidades diluint-seen la societat mestissa de la mundialització, sense saber qui són, d'on venen i a on van.
Article publicat a El Contrafort el 2 de Juliol de 2009
L’editorial d’ahir sembla d’una correcció impecable. La referència a Solidaritat Catalana, en el centenari de la seva defunció també és un encert.
ResponEliminaDes d’un punt de vista independentista el millor seria una sentència “hispano-espanyola”. L’estatut del 30 de setembre podia valer la pena. Aquest no.
Tanmateix planteja un debat difícil: recolzem ara els autonomistes que duen 3 dècades bramant un estat plurinacional impossible (PSOE i CiU) o tirem pel dret i ho aprofitem per deixar al descobert la inviabilitat de l’autonomisme?.
Una sentència negativa trenca per mi la via estatutària i per tant tanca la darrera porta de la convivència amb espanya. Des de dins dels partits nacionalistes ja fa temps que hi ha veus que aposten obertament per la via de la independència i aquest context que s'està a punt d'esdevenir només farà que reforçar aquesta opció.
ResponEliminaPerò com quan va sorgir Solidaritat Catalana, la independència haurà de venir acompanyada d'un gran pacte polític de les forces catalanistes ja que una independència per les armes no és possible al món actual.
ResponElimina