Reclamem la independència de les caixes catalanes

No pretenc donar un punt de vista tècnic sobre les ombres de fusió que cobreixen les caixes catalanes. Ni em sento capaç ni m'hi arriscaré, però hi ha certes coses que salten a la vista i que no vull deixar de comentar.

El sistema de caixes d'estalvi català és evidentment un model a seguir, per la seva solidesa i la seva independència política (en la majoria dels casos) inexistent a l'Estat Espanyol, amb l'exemple escabrós de Caja Madrid. Aquests fets, però, semblen no agradar al partit al poder. Avui, en una entrevista al president de Caixa de Girona Arcadi Calzada als Matins he entrevist el que sembla ser un joc de poker amb cartes marcades (parafrasejant el President Pujol) del partit socialista i el Banc d'Espanya per controlar directament les caixes catalanes. Recentment, el canvi de cromos del tripartit a Caixa Girona (que passa de l'òrbita nacionalista a la socialista) dóna via lliure a la fusió d'aquesta amb Caixa Catalunya (socialista) arrossegant Caixa Tarragona. Paral·lelament l'encara president de Caixa de Girona afirma desconèixer cap moviment ni contacte oficial en aquest sentit. Li fan el llit. Defensa un model local de fer Obra Social, amb entitats arrelades al territori i que es mostren fortes davant la crisi amb una expansió racional i un fort arrelament a la gent i al territori que les acull. Tot al contrari que Caixa Catalunya (repeteixo, socialista), un model expansionista i amb voluntat de ser omnipresent que ha portat a l'entitat a veure rebaixats els seus "ratings" diverses vegades i a ser una de les caixes amb més dificultats del sòlid sistema català. Afegiré que en una recent estada a Sevilla els carrers del centre de la ciutat lluïen a tot arreu una bona colla de pancartes de l'Obra Social de Caixa Catalunya (repeteixo, a Andalusia, saben qui hi governa?). A part, qüestiono la necessitat d'obrir un Caixa Fórum faraònic a Madrid, com també els avals multimilionaris de La Caixa a Florentino Pérez.

Són les entitats petites les que han de pagar els plats trencats de la mala gestió del govern? Hem de deixar que el Banc d'Espanya coaccioni amb les ajudes econòmiques condicionant-les a les fusions desitjades des de Madrid? I amenaçant amb intervencions? I la gestió del patrimoni destinat a Obra Social, hem de veure com es desvincula del territori? Si ens queda algun cèntim a la caixa, cal que tinguem els ulls oberts per si canvia de mans...

a 10:31 1 comentaris

"Tongo" socialista a la Selectivitat

Creia que era una presa de pèl, una innocentada fora de calendari, però no. Un cop més, el govern socialista s'ha superat. Havia sentit un rebombori creixent entre els estudiants que aquest matí sortien de la primera prova de selectivitat. Tot indicava que en l'avaluació del comentari de text s'havia demanat analitzar un fragment atípic. La realitat, tristament, ha acabat superant a la ficció.

Resulta que el text proposat era el de Bibiana Aído. La coneixen? La flamant "chica Zapatero", Ministra de (des)Igualdad. Aquesta senyora, coneguda arreu de dins i fora dels països de parla hispana i territoris subjugats, s'ha postulat com a pitjor ministra de la democràcia, superant amb escreix la nefasta Magdalena Álvarez. És coneguda per la seva fina ironia, per la seva capacitat d'improvització i pel seu ús expert de la retòrica en la defensa del femellisme (no feminisme) i d'altres causes si no poc nobles, discutibles.

És la senyora que va donar femení a adjectius com "miembras", dient que la RAE s'havia de prendre seriosament la igualtat entre homes i dones. És aquella que considerava que un fetus no era un ésser humà, però si un ésser viu. És aquella que considera que les noies de 16 anys poden avortar lliurement sense coneixement de qui les alimenta. Tristament, és ministra del govern.

Com es dóna vergonya la coordinadora de les PAU d'incloure un text d'aquesta "individua" al costat de textos d'Ausiàs March i Miguel de Cervantes, al costat de versos de Joan Salvat-Papasseit, d'assajos de Plató (cada any de Plató) o d'articles d'En Monzó. Senyors, si avui no hi ha ciutadà de Catalunya que no conegui què són els blocs electorals, cal que tothom sàpiga que s'ha utilitzat la Selectivitat per fer apologia del govern, per difondre i promocionar (m'atreviria a dir que dignificar) la senyora Aído, el producte més obscur de la factoria Zapatero.

a 17:52 1 comentaris

Aposta al quinze

L'esquerra s'enfonsa arreu. El socialisme és un projecte fallit, hereu d'una desfeta que es va produir fa vint anys i que s'havia resistit a caure del tot. Sense ni projecte polític ni social ni econòmic perd sentit com a alternativa de govern i de poder. Incapaços d'afrontar una crisi de fonaments de l'economia i del sistema productiu segons els seus postulats veuen com el poble a què tan poc els costa apel·lar els gira l'esquena cansat de la seva demagògia i les seves males arts.

La crònica dels fets que se succeiran en els propers mesos és una aposta senzilla. Quedi escrita la meva presvisió. Un cop passades les Eleccions Europees es confirma la davallada del projecte socialista. Centrant-nos en Catalunya, no podem menystenir que han guanyat en nombre de vots, però també cal dir que en escons empaten amb el PP i amb CiU, que el desembre aconseguirà el segon diputat amb el Tractat de Lisboa. Tot i aixó les dades pel PSC són com a mínim alarmants. Cauen estrepitosament en unes eleccions que tradicionalment havien sigut especialitat de la casa. 200.000 dels 600.000 vots que perd el PSOE els perd a Catalunya, el seu feu electoral en aquesta era del Zapaterisme. A més, perd en un dels seus feus més fidels, Girona, on CiU aconsegueix una victòria encoratjadora.

Donades les dades de partida, ens situem a finals de juny principis de juliol amb la sentència del Tribunal Constitucional que deixarà tetraplègica Catalunya i l'Estatut. Tombat el projecte estatutari, en ple Estiu, l'aposta al 15: el 15 de Juliol es compleix l'enèssim termini de Zapatero pel finançament. En ple estiu confien en una mobilització social minsa i en passar desapercebuda la darrera punyalada de l'espanyolisme socialista a la societat catalana.

Arribat aquest punt, confiem que una persona de gran talla i dignitat política i personal com el conseller Castells dimiteixi i deixi orfe de lideratge el desgavell del govern Tristpartit. Eleccions el próxim desembre. A partir d'aquí a treballar, a aguantar, a partir i tornem a treballar. Caldrà un projecte sòlid per recuperar la confiança d'un país que ha patit tres crisis en una: la crisi de lideratge i de govern, la crisi d'infraestructures i d'espoli fiscal del colonialisme espanyol i la crisi econòmica mundial.

A partir d'aquí veurem si el senyor President del Govern, Zapatero, pot aguantar els tres anys que li manquen de legislatura en minoria parlamentària, amb un suport electoral en caiguda lliure, amb el galliner socialista esbalotat i en desbandada i amb una credibilitat que fa temps que s'ha endut el vent.

La guayadora de tot aixó no és l'abstenció, ni la perdedora és la classe política. En aquest joc perdem tots. La política és la base del funcionament de la nostra societat. Tots hauríem de prendre-hi part perquè de tots depèn el projecte social i la prosperitat del país. No podem criticar sense més ni menys la classe política si no fem res per canviar-hi les coses. No podem decidir sobre el nostre futur si no exercim els nostres drets, la nostra llibertat coronada en l'acte de votar a les urnes el destí del nostre país. Cal que tota la societat prengui part en la construcció de Catalunya, en la reconstrucció del nostre país que, com a nostre que és, ens estimem.

a 10:08 0 comentaris