No aneu a #acampadabcn

La setmana passada, després d'emportar-me uns quants insults i després de comprovar l'infinit grau de demagògia que entenen per democràcia alguns "indignats" em vaig proposar deixar d'escriure sobre el tema. Creia que no valia la pena, que moririen en les seves propies contradiccions. M'emprenyava, perquè segueixen incomplint mil i una lleis i ordenances de civisme (al capdavall la garantia de la convivència pacífica entre ciutadants). Però no hi estava disposat. Tenia feina millor per fer que aguantar segons què.

Ahir i avui, però, hem anat coneixen noves dades sobre els deixebles de l'avi Hessel, un pamlfet de 50 pàgines i, això sí, 10€ del qual els serveix d'inspiració. Resulta que alguns no eren tan pacífics com volen fer creure. Resulta, també, que alguns són mentiders i manipuladors. Resulta que no respecten res ni ningú que expressi una opinió contrària a ells. Professen l'anarquia, sabent-ho o sense saber-ho. Sinó, perquè no reconeixen i compleixen les lleis?

Segueix

a 12:41 0 comentaris

SOM ETERNS!!!!!

a 17:46 0 comentaris

Manifest de la majoria silenciosa pel desallotjament de Plaça Catalunya (font e-Notícies)

A favor del desallotjament de la Plaça Catalunya

1. Perquè una cosa és la democràcia i el dret de manifestació i l'altre és el respecte als espais públics
2. Perquè el centre de Barcelona no es pot convertir en un càmping
3. Perquè ningú, perquè li ve de gust, pot transformar els jardins públics en horts
4. Per respecte a la resta de barcelonins i barcelonines
5. Perquè s'estan vulnerant diferents articles de l'ordenança cívica
6. Per garantir els mínims d'higiene i evitar problemes de salut
7. Perquè tothom té dret a gaudir del centre de Barcelona
8. Perquè hi ha moltes maneres de protestar i manifestar-se. Quinze dies ocupant un espai públic són molts
9. Per seguretat ciutadana en un dels espais més transitats i emblemàtics de la ciutat
10. Fa mal a la imatge de Barcelona i Catalunya 
11. En democràcia la millor manera de protestar és votar
12. Barcelona no pot ser la capital antisistema d'Europa 

Fes circular aquest manifest

a 21:41 4 comentaris

Això és #acampadabcn?: "Tindreu la vostra intifada"

Ho he dit des del primer moment: el problema no és la protesta, és l'okupació. No era possible protestar massivament per un sistema més just sense okupar places i carrers? No. Barcelona un cop més actua de capital mundial dels antisistema. Ho va fer el moviment antibolonya i ara hi tornen. Són els mateixos, i juguen amb la gent de bona voluntat que vol canviar les coses des de la  convivència. Son els mateixos, que estiren la corda per tenir l'excusa de la brutalitat policial. Els mateixos que censuren els que hi estan en contra. Els mateixos pels quals la democràcia només té valor si és a favor seu. Ho sento, però el que ha portat aquesta lamentable situació no és la protesta ni la reivindicació sinó haver-se apoderat dels espais comuns per fer la revolució personal d'alguns. Aquesta era la intenció. Com m'ha dit el candidat de les CUP a Barcelona: tindreu la vostra intifada. Siusplau, deixeu de tensar la corda, aneu a casa i manifesteu-vos pacíficament com a ciutadans.

a 13:44 4 comentaris

#spanishrevolution passa la mà per la cara a #acampadabcn

Mentre Barcelona segueix fagocitada pels antisistemes -acompanyats d'alguna gent de bona voluntat- ballant a ritme de Manu Chao i a còpia de rituals reiki, a Madrid, origen del moviment, han redactat quatre demandes clares com a objectiu del moviement #democraciareal:

1. Reforma electoral encaminada a una democràcia més representativa i de proporcionalitat real i amb l'objectiu addicional de desenvolupar mecanismes efectius de participació ciutadana.
2. Lluita contra la corrupció mitjançant normes orientades a una total transparència política.
3. Separació efectiva dels poders públics.
4. Creació de mecanismes de control ciutadà per a l'exigència efectiva de responsabilitat política.

Segueix

a 23:43 1 comentaris

El balafiament del Plan E

No trobava la paraula adequada per traduir "despilfarro" del castellà al català (per què serà?). Buscant buscant he trobat balafiar -v. tr. [LC] Malgastar, dilapidar.- i m'ha agradat. El cas és que com ja s'ha dit del dret i del revés el pla E era un balafiament en tota regla. Un va dir una vegada que amb el pla E seguiríem tenint l'atur més alt però també les voreres més boniques d'Europa. Coses de voler ser líder costi el que costi. El cas és que per la xarxa corre el que molts sospitaven: hi ha hagut obres més cares que el propi cartell, que costa uns 1000€ tirant pel cap baix. Així, ens podem preguntar: era necessari? Sí. Si us pensàveu que era una operació amb garanties de reactivar l'economia aneu errats. Era pur màrqueting, qüestió de publicitat institucional de la que només els socialistes ens saben colar. Mentrestant, molts encara tenim plantat a la porta de casa una "E" ben grossa. Ministerio de Fomento, Gobierno de España -només faltava el coño i el manda güevos-. Capitán mande firmes. "Tota la Gàl·lia està ocupada..."

a 13:27 0 comentaris

Photowalk a Territori Reiki

Segueix

a 22:10 0 comentaris

"#acampadabcn demana aliments... URGENT!"

Segons podem veure a tots els mitjans, a la xarxa i in situ, la gent que està acampada en el seu intent desesperat de salvar el món de les urpes dels malvats pro-sistema, no sembla que passin precisament gana. Ara bé, enlloc de fer com tots i anar a comprar al supermercat i fer-se el sopar, o portar-se la carmanyola a Plaça Catalunya, opten per demanar que la gent porti menjar. Mentrestant, els que realment pateixen la crisi i passen gana -sí, no heu d'anar a Somàlia per trobar gent que passi gana- segueixen invisibles. Enlloc de demanar menjar podríen dinar a casa seva i demanar aliments pel Banc dels Aliments o per Càrites. Ells sí que lluiten per canviar les coses...

Segueix

a 21:50 0 comentaris

L'última bajanada de #democraciareal i #acampadabcn

I l'últim acudit: "Retirada masiva de capital de las entidades bancarias el próximo día 30 de mayo". Ah, bé senyors. Sabeu què passaria? Doncs que si alguns de vostès no han estudiat a escola potser no pensaran que retiran diners en efectiu massivament d'entrada podem portar el país a un corralito. Dedueixo, però, que la intenció no és paralitzar l'economia sinò enfonsar els bancs. Donc bé. Els que van decidir demanar una hipoteca no sabran que el que consideren de propietat, casa seva moltes vegades, serviria per liquidar les entitats que voleu fer caure. A més, el país té deute contret amb aquests bancs i els bancs, un cop més, podrien fer servir aquest actiu (deute de l'administració) per respondre de la seva fallida. I l'administració, amics antisistema, no són els polítics: som tots.

a 22:06 0 comentaris

L'absurd de l'#acampadabcn i #spanishrevolution

El que al principi era -o ens van vendre que era- un moviment cívic transversal d'emprenyament del bo, s'està convertint en un absurd. Si dissabte la plaça Catalunya de Barcelona estava plena de gent de tota mena, famílies amb nens, avis, joves, peluts i pelats avui el panorama és bastant diferent. 

Avui hi he passat. N'he passat de llarg però he pogut veure quin peix es ven. La plaça està okupada. Sí, sí, okupada amb "k", no només ocupada temporalment. S'ha decidit -en assamblea suposo, és clar- arrencar un dels jardinets públics que paguem entre tots i plantar un hort -dedueixo que ecològic- per donar un aire de comuna hippie del segle XXI en ple cor de Barcelona. "Resistirem!" diuen. Els cartells, en castellà tots els que he vist, fan proclames revolucionàries contra la propietat privada i contra tot el que pugui representar l'ordre del sistema. L'#acampadabcn s'ha tornat quelcom més còmic que la pròpia #acampadapedralbes -pels que no ho conegueu, és una campanya de befa sobre els acampats que els compara amb una colla de pijos-.

Segueix

a 22:00 0 comentaris

Una nova era a Girona... #eleccions22M

a 0:26 0 comentaris

El valor d'anar a votar (sobre #eleccions22M)

Tinc la gran sort de tenir una besàvia de 98 anys. Té el cap més clar que tots nosaltres i viu amb la mateixa empenta que tenia fa 50 anys encara que les cames no sempre segueixin.

Avui ja ha votat. No és que tingui més incentius que la resta de la gent per fer-ho. L'esforç que li ha representat segurament no es pot comparar amb el que haurà de fer el 99% de la població. Però ja ha votat. 

La seva edat, per desgràcia, li va fer viure la Guerra Civil i tota la dictadura sencera, patint per banda d'uns i d'altres. Però ara que pot votar, sap que és un dret, però també un deure. Sap que és important i, tot i que pesen els anys, s'ha mudat de bon matí i ha anat al col·legi electoral del municipi, al poble del costat.

Si ella ha anat a votar, quina excusa posareu? Avui toca votar, és el nostre dret i el nostre deure. Voteu, sigui per qui sigui. La resta són excuses. Qui no voti, no pot queixar-se!

a 13:30 0 comentaris

#spanishrevolution #spanishEVOLUTION o neonatòleg les 24 hores...

Si no us n'havíeu adonat però tots necessitem un neonatòleg les 24 hores. És una qüestió de vida o mort. Almenys és el que podem acabar pensant quan sentim per la ràdio l'angoixant anuci d'una mútua que no ve al cas. La campanya és tan brillant com poc ètica quan recorre als pocs instints animals (protecció de les cries) per "vendre enciclopèdies". Però tothom vol tenir un neonatòleg les 24 hores! És qüestió de vida o mort! Llavors, que ens surti gratis! És just que tothom tingui un neonatòleg les 24 hores!! I d'oca a oca...

Que la gent està emprenyada era previsible. No es podia entendre com amb un 21% d'atur, amb el 45% dels joves sense feina (sense comptar estudiants, ull!) ningú aixequés el dit. És qüestionable si l'#spanishrevolution -o en la forma més nostrada la #catalanrevolution- realment ha estat una protesta espontània o si s'ha orquestrat des d'un o altre grupuscle. El cas és que el fet que la gent protesti no pot sorprendre a ningú. I, en tot cas, és plenament legítim. Dit això, cal deixar de banda els anhels revolucionaris d'alguns per posar el cap sobre les espatlles.

Segueix

a 18:09 0 comentaris

Girona, 20 de maig de 2011

Hola princesa,

Fa sis anys em vas fer feliç. Ens coneixíem des de feia temps. Vergonyosos, ens costava fins i tot mirar-nos als ulls quan ens trobàvem tots dos sols, a música, a catequesi, pel carrer o quan passaves amb l'autobús. Jo pensava que tu no em feies cas. Tu pensaves que era un antipàtic. Érem dos nens fins i tot encara quan vam començar a sortir junts.

Sempre m'has dit que el que et va fer decidir és que des del primer moment en què et vaig demanar per sortir et vaig dir que t'estimava. Em costa imaginar haver-ho pogut fer d'una altra manera. Perquè, si no t'hagués estimat, t'hauria demanat per sortir? Potser no sabia massa bé què representava però ho tenia clar: t'estimava, i encara t'estimo. 

Han passat sis anys des de llavors. Hem crescut junts. Hem viscut cada dia, fos bo o dolent sabent que ens teníem l'un a l'altre. Ens hem fet costat i el temps ha anat passant. Algunes persones que abans hi eren ja no hi són. El món ha canviat però nosaltres seguim com llavors. Ja sé que pot semblar un tòpic que queda molt bé en aquestes ocasions però és així com ho sento, com ho sentim. Si no fos així no estaríem junts. I saps perquè? Perque crec que només podrem estimar d'aquesta manera una vegada. Només ens podrem estimar sincerament l'un a l'altre. El que pugui venir ja serà diferent, una altra història. Estimar-nos així és nostre, és sincer i senzill, íntim i molt bonic. Poder descobrir què és realment estimar al teu costat ha estat un orgull i un privilegi. No se m'acudeix una persona millor al món per descobrir-ho i en dóno gràcies cada dia encara que a vegades ens equivoquem. 

Estimar-te m'ha ensenyat que la vida no és d'un mateix. La vida és compartir. Si no haguessis estimat mai m'atreveixo a dir que la vida no hauria tingut sentit.

Gràcies per deixar que t'estimi i per estimar-me tots aquests anys!

Teu,

a 0:01 0 comentaris

Gràcies Espanya!

No sé quina és la primera diada que recordo. Potser, com diuen sovint els nostres pares i avis, hi havia moltes més senyeres als balcons. La gent, fins i tot per la festa major o el dia de les eleccions –un dia de celebració després de tants anys de silenci–, solia penjar una senyera al balcó. Certament, era estrany entrar en una botiga en què no et parlessin en català i, essent de la Catalunya perifèrica, tradicional i tancada com ens volen fer creure, ens sorpreníem –i ens espantàvem– quan a Barcelona sentíem que els carrers començaven a parlar castellà. En aquells temps, l'independentisme era residual, de quatre joves que portaven una estelada a l'agenda enganxada i dos intel·lectuals que vivien del que semblava una utopia. En el món de la política ni se'n parlava. Als diaris, no existia. Potser alguna cançó ho deixava en l'aire.

Segueix

a 20:55 0 comentaris