Un món quiral

Mai podria haver pensat que una classe de Química i Enginyeria de Proteïnes pogués haver-me plantejat una reflexió sobre la vida. Pels profans de la química apuntaré que una molècula basada en el carboni pot tenir varies quiralitats o imatges especulars tot i tenir els mateixos àtoms. Aquesta quiralitat en defineix el caràcter i pot distingir una substància beneficiosa d'una de letal. El limonè, per exemple, només donarà gust de llimona al iogurt si es presenta amb una de les dues imatges especulars.

El Dr. Josep Vendrell, el nostre professor, ens explicava que en la naturalesa, en la vida o en el nostre propi cos només existeixen aminoàcids amb una determinada quiralitat, els D-aminoàcids. Això, però, era així per un caprici de l'atzar, per una jugada de daus divina que havia decidit que serien aquests i no els L-aminoàcids els que conformarien la vida.

Què passaria si el món hagués decidit funcionar amb les imatges especulars de totes aquestes molècules? Seria el món al revés. Potser avui viuríem una època de prosperitat sense comparació. No hi hauria ni fam ni penúries i Catalunya seria un estat independent més de l'ordre mundial. Karpov guanyaria Kasparov, podríem passejar de nit per Barcelona i l'Internet Explorer seria on és ara el Netscape. De ben segur Montilla no seria president i el Tripartit seria propi de la política ficció. No es tractaria de caminar amb les mans i pentinar-nos amb els peus sinó que tot plegat seria el que la mà dreta és de la mà esquerra: un món al revés.

Potser, al final, ens hagués sortit a compte escollir els L-aminoàcids i deixar-nos d'atzars. I és que ben mirat, l'atzar no és adequat per governar allò terrenal. Ningú amb tres dits de seny deixaria a l'atzar la cartera o les seves decisions... ningú?

a 17:17 0 comentaris

Resposta i agraïment als meus pares

Quan parlem, les paraules surten al vent. Es diuen, se senten, potser s’escolten i marxen volant amb l’aire. Només escrites enganyen el temps i transcendeixen. Ara que tinc vint anys, ara que sento de la vida tot el que ella em guarda de bonic, t’escriuré, us escriuré, una carta.

No creus que ser jove es pot resumir en una sola acció? Aprendre. Aprenem del que ens envolta. Aprenem a dir, a fer, a ser i a estimar. Aprenent és com acabem sent els que som, amb les nostres virtuts i els nostres defectes. Massa sovint no en som conscients. Som joves, i la rebel·lia que llancem com un pols quixotesc a la nostra consciència ens manté allunyats de la sinceritat de paraula. Jo mateix em sento incapaç de transmetre el que escric de viva veu. És aquest el segon motiu d’aquesta carta.

No puc permetre una disculpa per si mai us heu equivocat, ja que dels errors he acabat aprenent a ser millor persona i aquestes són sovint les millors lliçons. Nogensmenys, seria poc humà alçar-me dret davant el perdó de les persones per qui només puc mostrar agraïment. Seria superb, altiu i em demostraria que no sóc la persona digne que vau educar per ser. I és que de vosaltres es va fer evident el goig més gran un matí d’un divendres d’un dia com avui de l’any 1989: el goig de la vida i de l’amor. Algun dia aprendré el que avui només puc entendre.

Perdoneu-me per totes les vegades que mogut per l’orgull i la ignorància us he fet mal. Per ara, sóc conscient sense comprendre-ho que a vegades el que per a nosaltres pot ser una ximpleria és per un pare o una mare la pena més gran, l’ombra del fracàs. Suposo que quan jo sigui al vostre lloc podré reescriure el que us miro de dir allunyant-me de la ingenuïtat, amb l’assossec propi d’un pare. Ho faré.

Acabaré dient el que sovint tu, Papa, em vas repetir i que amb els anys he entès com a fonament de l’amor que només es pot guardar a un pare o una mare: tan se val si us heu equivocat alguna vegada, per mi, sempre sereu els meus pares i així, els millors pares que cap fill podrà tenir mai. Estigueu tranquils que això és ja part de mi.

Gràcies per fer-me com sóc, valent i fort, ferm de conviccions i coherent en la fe com ho sou vosaltres, entenimentat amb el que he après escoltant hores de paciència i dedicació, patriota com no podia ser d’altra manera, estimant la meva terra com a part de mi que és; sensible al que m’envolta i crític amb l’entorn. De vosaltres he après l’amor, a enamorar-me d’una terra, d’uns orígens, una tradició, d’un paisatge o d’un detall. De vosaltres però, també he après a enamorar-me d’una persona, i és això el que més m’ajuda a entendre el perquè de tot plegat. Entenc, d’altra banda que estimant com m’heu estimat és com aconsegueixo culminar la fita de ser una bona persona. La bondat no la trobo en mi mateix, sinó en l’acte d’estimar.

I bé, ho havia d’acabar dient, també he acabat essent força tossut. Ara, en això et retiro a tu, papa.

Sabeu que no sóc de mirar enrere, però tot el que duc a l’esquena, tot el que m’ha acompanyat en aquesta primera etapa de la travessa no quedarà mai pel camí. Tot el que de vosaltres he après és la vela que em guarda aquest i no un altre rumb a la vida. Esperem que plegats pugui així ser molts més anys.

Sou vosaltres qui feu anys, ja que és el vostre somni el que celebrem. Moltes felicitats!

Us estimo, gràcies per tot!

a 0:45 1 comentaris

"Carta a un fill que fa 20 anys"

Ser pare no és fàcil, però ser fill segurament encara ho és menys. Els adults veiem la vida amb l'assossec d'haver arribat fins allà on ha estat possible en les fites que ens vam marcar, perquè si hi ha hagut esforç, no importa haver-te quedat a mig camí; ja se sap que els llistons sempre els posem més alts del que la prudència aconsella.

Ser jove, en canvi, és veure la vida amb utopia, pensant que canviar el món està al teu abast, i rebel·lant-se contra tot allò que hom creu injust. Inconformisme, il·lusió, ímpetu, contestació, ingenuïtat o innocència en un cert punt, idealisme ... i tants d'altres, són alguns dels epítets que hom podria llistar com a atributs de la joventut. I ha de ser així, i sigues així, Jordi, perquè és l'hora, però no oblidis que ser jove també vol dir saber escoltar, saber observar, aprendre i comunicar, dialogar, esforçar-se i divertir-se, compartir i responsabilitzar-se; ser jove vol dir trepitjar cada vegada amb petjada més ferma i profunda, saber triar un camí i fer-lo amb convenciment d'haver triat el millor possible; ser jove vol dir enamorar-se, gaudir de tot per petit que sigui, deixar-se portar per la brisa més suau o pel vent tramuntanal; ser jove vol dir, per damunt de tot, ser tu mateix.

Fa vint anys, la teva mare i jo ens vam llevar d'hora perquè no tenies espera... Has estat sempre així, i suposo que sempre ho seràs. Ets valent i fort, decidit, ferm de conviccions i entenimentat, tot i que massa tossut.

Vint anys és aquell moment de la vida en què t'agradaria aturar-te i fer sempre vint anys que tens vint anys. Disfruta'ls i no els oblidis, però mira sempre endavant, perquè els qui t'estimem sempre estarem al teu costat, presents o absents, perquè no cal ser-hi físicament per ser-hi en la companyia.

Estimat Jordi, sigues bona persona, sigues bon patriota, i estima per què els altres t'estimin a tu, i disculpa si, en aquest procés d'aprenentatge i educació, hi ha hagut moments en què no hem estat en el lloc que tocava; hem procurat ser coherents amb aquells valors que creiem bons per a tu, en una línia de continuïtat que vam rebre dels nostres pares i avis. Així hem intentat transmetre-t'ho.

Moltíssimes felicitats !

a 0:18 0 comentaris

Reflexió sobre la meva generació

Ahir vaig ser al Fòrum. Sé de sobres què busca la gent en festes com aquestes i no pretenc fer una crítica pueril de tot plegat, però potser per la vivència del moment i perquè a diferència de molts anava sobri completament (l’autocontrol el perdré amb la dignitat), potser simplement per cavil·lacions a l’aire del mar barceloní, el món em va caure als peus.
M’adono que la meva generació té un problema greu. La meva generació, aquesta que com he dit sovint és la més ben preparada de la història, llegida i culta per fonament, també és la que més s’ha aïllat de la societat en sí mateixa. És una generació impersonal, incapaç de tractar en persona amb persones com persones. I el paradigma el vaig constatar ahir a la Zona Fòrum, on 25.000 de les 30.000 persones que es deixaven portar pel so de la música electrónica, havien trobat refugi en una agressivitat manifesta i en un consum exagerat d’alcohol i substàncies diverses amb l’únic ànim de la diversió. Però no és la diversió, en la meva opinió, que buscaven: és una via que porti a l’aïllament, a la despreocupació pornogràfica que personifica el tansemenfotisme que fa anys es va allotjar entre nosaltres i que ara s’ha convertit en un lema de vida per a molts.
No és una reflexió senzilla ni a l’envà, ja que aquesta és la generació que haurà de tirar del carro. M’espanta pensar si és la societat que ha fet malbé l’home, o és que aquest realment és lasciu, egoista, ociós i salvatge per naturalesa.
Estic trist d’haver d’observar tot el que he explicat i un cop més em refermo en la pregunta de si realment són aquests motius que ens tenen amarrats a una crisi que trascendeix el diner i s’acosta a raons més fonamentals, de ment i de cor, en definitiva: de valors.

a 12:20 0 comentaris

Reflexió sobre l'impost de successions

Aquesta setmana passada s'ha debatut al Congrés dels Diputats, a instàncies del grup parlamentari de CiU, la supressió de l'impost de successions i donacions. Aquest impost, titllat amb acidesa pel diputat d'Unió Josep Sánchez-Llibre com "el peatge de la mort", es dirigeix a gravar les transferències mortis causa en el cas d'un difunt o intervius en el cas de les donacions bé sigui per raó d'herència de propietats o béns. Les comunitats autònomes tenen la potestat de recaptar i regular el coeficient de l'imposició de l'impost de successions.
Aquest impost és, a la meva manera de veure-ho, una brasa encesa als peus de la classe mitjana que massa sovint veu com ha d'endeutar-se per conservar aquelles propietats que trascendeixen el simple valor monetari ja que toquen els sentiments, records i vivències de l'hereu o receptor. En el cas de les classes més baixes, per desgràcia, no podem parlar d'actius amb un valor econòmic prou significatiu per què suposin un daltabaix econòmic en produïr-se l'herència o donació per tant s'exclouen d'aquesta consideració. En el cas de les grans fortunes, massa sovint maquillen en un entramat de societats les propietats i actius financers de manera que queden excloses del gravamen del peatge de la mort. Val a dir que a Catalunya no només es manté el gravamen original de l'impost sinó que a l'import total de l'herència se li suma un 3% en concepte d'aixovar o parament de la llar. Per tal d'intentar esquivar part d'aquest import molta gent recorre a la "venda" de pares a fills de les propietats pagant únicament l'IVA i part del valor monetari dels béns. Tot i així aquesta pràctica està perseguida des de l'administració.
Així doncs, el president Zapatero un cop més ataca de manera flagrant la classe mitjana, veritable motor econòmic que qualsevol economia de l'estat del benestar, fent, com si d'un trapezista de circ es tractés, veritables equilibris a l'hora de pactar el suport per rebutjar la proposta de supressió d'aquest impost (concretament amb Unión Progreso y Democracia (1), Nafarroa Bai (1), Bloc Nacionalista Gallec (2) i Izquierda unida-Iniciativa per Catalunya i els Verds (2)). Queda doncs l'esperança que ERC es desmarqui del tripartit i doni suport a una ben segura propera proposta de CiU al Parlament de Catalunya de rebaixa d'aquest en un 99% per deixar de ser els catalans els últims en estar sotmesos a aquest espoli.

a 14:31 0 comentaris

Classe d'introducció a la macroeconomia accelerada per al senyor Zapatero

Si he de ser sincer, l'apujada d'impostos que preveu el Gobierno i que ocupa les portades d'aquests dies em preocupa profundament. No perquè m'hagin d'afectar a mi personalment, sinó perquè fan palesa la ignorància total d'aquest govern de coneixements d'economia bàsica. M'explico:

Aquesta crisi resulta amb una pèrdua d'ingressos de les famílies deguda a l'increment de l'atur i a la pèrdua de liquiditat de les empreses causada per la contracció del crèdit d'un sector financer en problemes per l'increment de la morositat i la manca de liquiditat. Aquesta pèrdua d'ingressos de les famílies, entenent-les en termes econòmics com a unitats d'economia (economies domèstiques) fa que, essent efectiva o no la manca de diners en cada una d'elles, redueixin el seu consum de manera dràstica. Aquesta davallada del consum fa més difícil la supervivència de moltes empreses que a l'hora incrementen l'atur. I el peix es mossega la cua.

Queda clar, doncs, que se sortirà de la crisi quan es doni a les famílies motius i capacitat per consumir.

La renda (Y) es compon de la suma de la inversió (I-b·i, on i és el tipus d'interès), la despesa pública (G), es transferències (Tr, per exemple la deducció dels famosos 400€) i el consum (en funció de la renda disponible, Y, segons C+c·Y) rentant-li a aquest valor els tributs (en funció de la renda disponible en relació de proporcionalitat tY). Per tant, si volem incentivar el consum, l'únic que està contra indicat és reduir la renda disponible de les famílies apujant els impostos (tributs). Primer gran error.

Però això no s'atura aquí, i ara vaig per les mesures populistes dels 400€ i similars. En macroeconomia s'estudia un fenomen anomenat efecte multiplicador. Aquest fenomen diu que si es vol aportar diner (renda) a la societat (famílies) el valor del diner aportat netament tindrà un efecte que es multiplicarà a cada intercanvi comercial. És a dir, si comprem un quilo de patates aquestes hauran sigut comprades per la botiga a un majorista, aquest al seu torn les haurà comprat a un majorista i aquest a una cooperativa que les comprarà al pagès havent-se beneficiat de la compra final tots els anteriors. Així, si realitzem una tranferècia de diners aquesta patirà l'efecte multiplicador a cada nou bescanvi comercial. Ara bé, si en comptes d'una transferència l'administració realitza una inversió (despesa pública) se suma l'escaló de la primera construcció a tota la cadena comercial que també seguiria la transferència i, per tant, s'incrementa la repercussió de la mesura. Per tant, segon gran, gran error (sense tenir en compte l'endeutament a l'envà per l'Estat que va suposar).

Però no queda aquí la cosa. El senyor Zapatero, un bon dia va repassar un conte per a infants que volen saber de macroeonomia i va decidir emprendre, per accident, un pla d'inversió pública anomenat Plan E. Dic per accident perquè la voluntat era rebaixar l'atur i no realitzar despesa pública per incrementar les rendes familiars. Però què passa quan inverteixes una quantitat descomunal de diners en arreglar voreres de totes les ciutats, vil·les, pobles, veïnats i llogarrets del país? Doncs que pel mateix preu podries dur a terme una obra amb autèntica repercussió econòmica com una autopista, un port, una línia de tren o vint hospitals. I tercer gran error.

Per tant, queda clar que Zapatero viu a curt termini, com tan critica ell l'economia financer a curt termini de brokers i banquers. Actua encegat per les dades incomprensibles per a ell i preocupat, únicament, per conservar l'aparença amable i propera a les classes obreres que l'han mantingut al poder tots aquests anys. Cal tenir present, però, que amb cada gran error hi perdem tots, ja que com he explicat, l'efecte final sempre recau en la renda de les famílies: cada un de nosaltres.

a 20:07 0 comentaris

L'estelada, groga o blava?

L'estelada neix com la coneixem avui l'any 1918 de la mà de les joventuts d'Unió Catalanista, membres del Comitè Pro Catalunya del qual era president Vicenç Albert Ballester, considerat pare de l'estelada moderna. Val a dir que la senyera estelada ja va existir com a emblema dels catalans voluntaris de la Gran Guerra agrupats en el Comitè de Germanor, una estelada blava romboïdal amb l'estel centrat a la senyera. Aquesta coloració és també la que es va utilitzar en el seu origen.

Segons els seus creadors, l'estelada surt de la voluntat de crear un símbol potent i de referència de catalanisme radical, que és en aquella època que comença a plantejar-se de manera estesa les aspiracions independentistes. Aquesta estelada és recollida per primera vegada en un butlletí militar americà, l'Intransigent, i apareix donant suport a un dels dirigents de Rif revoltats contra l'ocupació espanyola. Tot i així, la seva aparició més colpidora fou durant la proclamació de la República Catalana de la mà del President Macià el 14 d'abril de 1931.

"L'estelada" es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!.

No trobem referències a l'estelada groga, o més ben dit: roja, fins l'any 1968 en el marc de la fundació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Aquesta recull la voluntat de destacar el projecte socialista-internacionalista, a més d'independentista, del partit incloent l'estel roig com a centre de l'estelada.

També ho feu ERC en la seva reforma d'estatuts del 1986 en els quals es declarà, dit de passada, independentista per primera vegada.

a 8:32 0 comentaris

Carta de Pau Romeva al President Companya de 7 de febrer de 1939

Pau Romeva, diputat d´Unió Democràtica al Parlament català, marxà a l´exili. El dia 7de febrer va enviar aquesta carta al President Companys:

Excm. Sr. Lluís Companys,

President de la Generalitat de Catalunya

Benvolgut Sr. President,

No crec que us puguin oferir dubtes ni la meva actitud de lleialtat a les institucions autonòmiques ni les meves conviccions catalanistes democràtiques i liberals que m’han portat a compartir l’exili amb tants d´altres catalans, malgrat la meva disconformitat, oportunament exterioritzada, amb la política seguida des del Govern de la Generalitat. Es aquesta mateixa lleialtat i són aquestes mateixes conviccions les que em menen a adreçar-vos aquesta lletra en el contingut de la qual us prego que no vulgueu veure expressat cap sentiment de desviament personal –que no existeix ni ha existit mai- sinó solament el desig de fer a cada moment allò que, en consciència, em demana l’interès suprem de la meva Pàtria.

La situació present d ela nostra terra, caiguda materialment sota el jou de l’invasor –no voldria haver de dir lliurada a l’enemic amb clara intervenció política per part del Govern de la República- obliga a tots els catalans que no es resignen a donar per perduda la causa de Catalunya a iniciar des d’aquest mateix moment una acció que creï i valoritzi per al futur una unanimitat patriòtica, arma eficient perquè Catalunya pugui encara treure profit de contingències possibles en el joc dels interessos europeus.

Per a impulsar i presidir aquesta acció constitueix un destorb insuperable haver dirigit o participat en la política revolucionària i anticonstitucional que ha imperat a Catalunya a partir del 19 de juliol del 1936. No ignoreu com aquesta política ha estat perjudicial al crèdit de Catalunya. Jo i els meus amics polítics us n´havem fet arribar referències de fonts estrangeres i hem estat esperant i hem treballat per obtenir una rectificació que, si no hagués pogut evitar –cosa impossible de dir ara- la desfeta material, hauria pogut arribar a temps de deixar en bon lloc el nom de la nostra terra.

Ara és el bon nom de Catalunya la primera cosa que caldrà refer. Per això precisa que Catalunya en aquesta etapa que comença , sigui representada i defensada per persona o persones no compromeses moral ni materialment en actes de govern durant la guerra; persones capaces de reunir a llur entorn els catalans de tota mena de pensar que encara estimin Catalunya en una concentració apta per absorbir també més tard aquells que, ferits o vexats ahir pels fets revolucionaris, hauran de caure fatalment demà en el desencís del règim polític que naixerà de la victòria militar, persones, a més, que puguin inspirar confiança als governants i a les masses generals d’opinió dels països que ens acullin i des d’on s’hagi de desenvolupar l´obra de què us parlo.

Impossibilitat per les circumstàncies tot joc normal de la institució parlamentària i sense renovació possible al extingir-se pròximament –i en virtut de l’acord del Parlament en què aquest prorrogava la seva vida – el mandat dels diputats, així mateix com el vostre, a Vós escau encara de deixar el camí obert perquè això que jo suggereixo pugi esdevenir una realitat immediata. És una responsabilitat sobre la qual no vull insistir perquè la vostra clara intel•ligència i el vostre patriotisme –n’estic segur- us la faran veure prou, com us faran veure la decisió a prendre en bé de Catalunya.

Només em resta dir-vos que en aquesta hora dolorosa podeu comptar com sempre amb l’afecte personal del vostre s. i amic,

Pau Romeva

Diputat al Parlament de Catalunya

a 9:26 0 comentaris

"A mi m'agradaria morir en una Catalunya lliure"

Joan Rigol

a 7:38 0 comentaris

Autodeterminació dels pobles

El dret dels pobles i de les nacions a disposar per ells mateixos és una condició prèvia a l'aplicació de tots els drets fonamentals de l'home.
Resolució 637 A(VII) de l'Assemblea General de l'ONU

a 15:51 0 comentaris

A Unió Democràtica de Catalunya

Amb motiu del Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya, els autors d’aquest article han cregut oportú publicar una versió lleugerament revisada d’un text publicat anteriorment, en ocasió del 75è aniversari d’aquest partit.

Pocs mesos després de la proclamació de la República, un 7 de novembre de 1931, va néixer Unió Democràtica de Catalunya. Un partit compromès amb la defensa del valors democràtics republicans i que recollia el millor de la tradició del catalanisme i de l’humanisme cristià.

Des de la seva fundació, Unió Democràtica s’anticipa 30 anys a les grans aportacions del Concili Vaticà II. I, en aquest sentit, malgrat l’inqüestionable catolicisme dels seus militants i simpatitzants, Unió defensa la separació entre l’Església i l’Estat. I, en aquest sentit, es declara no confessional, independent de la jerarquia eclesiàstica i oberta a tothom que accepti el seu ideari encara que no sigui catòlic.

A més, Unió demostra una inqüestionable voluntat de promoure la justícia social. I, en aquest àmbit, s’inspira en la famosa encíclica De Rerum Novarum del Papa Lleó XIII, en la mateixa línia que –en les dècades posteriors– seguirien Adenauer i De Gasperi. L’anomenat “estat del benestar” és fruit del pacte entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia després de la Segona Guerra Mundial; però, a Catalunya, ja havia donat els primers passos amb els acords entre la Unió de Manuel Carrasco i Formiguera i l’Esquerra de Francesc Macià i de Lluís Companys. Uns acords que troben la seva màxima expressió en la Llei de contractes de conreu de 1934.

Aquella Unió Democràtica mereix tot el nostre reconeixement i admiració. Especialment, si recordem que –malgrat el seu compromís en defensa de Catalunya, de la República i de la justícia social– molts dels seus homes i de les seves dones van patir la repressió més terrible, tant en els excessos en la rereguarda republicana com en la sistemàtica crueltat de l’ocupació militar franquista del nostre país.

Tots els catalans i les catalanes tenim un deute de gratitud amb Unió Democràtica de Catalunya. Tant de bo els seus actuals dirigents estiguin a l’alçada del patriotisme i del compromís que aquest partit ha demostrat en molts moments de la seva història.

Oriol Junqueras i Jordi Fornieles

a 23:53 0 comentaris

El vol de la nació ocell

Això no és cap joc

deixeu-me volar!

Jo sóc lliure de fer el que vulgui

no em tregueu la llibertat

Han fet falta ben pocs anys per fer que la independència deixi de veure's com una raresa, com una reivindicació melancòlica de llibertat nacional. El projecte independentista ha tornat a la seva arrel transversal, allunyant-se de la postissa apropiació d'una esquerra que no sempre ha defensat el que diu defensar avui. El sobiranisme no és avui una qüestió d'identitat i prou, és un projecte de prosperitat i de normalització internacional d'una nació sota règim de conquesta. No us espanti que us vegin com un home ocell, perquè l'home ocell és lliure per volar on vulgui sempre cercant la llibertat.

a 11:22 0 comentaris

La Gent Normal - Manel

a 10:57 0 comentaris

a 10:47 0 comentaris

Arenys de Munt, punt de partida

Aquest cap de setmana, el poble d'Arenys de Munt ha posat sobre la taula i en boca de tots molt més que una paraula: la independència. La independència és la situació o estat durant el qual algú o quelcom no té cap relació amb algú o quelcom d'altre, al qual hi estava sotmès. La independència és l'autogovern d'una nació, país, estat o dels seus residents i la població, o alguna part de la mateixa que, en general, fan l'exercici de la sobirania. Queda clar, doncs, que per poder arribar a l'estat d'independència abans hem d'estar sotmesos a una situació de submissió que massa sovint deriva en una situació de parasitisme o, en termes polítics, d'espoli.

La independència, com indiquen nombrosos sociòlegs, passa per diverses fases. En un primer moment, s'inicia com un moviment minoritari, outsiders dins el panorama social de la nació. Poc a poc, aquest moviment va abandonant l'arraconament i es va popularitzant en més segments de la població que veuen com la seva identitat està tractada injustament mal classificada en una organització político-geogràfica errònia. Aquesta fase, no sense dificultat, dóna lloc a un abandonament de l'abanderament d'independència per forces polítiques i transcendeix cap a un arrelament de l'independentisme en la societat civil. Aquest pas permet que l'independentisme abandoni l'estancament en les raons històriques i potenciï l'exercici de reflexió en estaments socials no propers a l'independentisme per raó cultural (llegeixi's immigració de primera o segona generació, col·lectius no-nacionalistes...) per tal que vegin en la independència una via d'incrementar les condicions socials, econòmiques i de rol polític. En altres paraules, d'exercici d'autogovern en el sentit estricte de la paraula. És el que sovint s'anomena independentisme pragmàtic. Arribada aquesta fase, la consciència de l'independentisme com una utopia perd el sentit i s'obre la porta a que una majoria àmplia i transversal de la societat se sumi al projecte independentista, fet imprescindible per avançar cap a l'autodeterminació. És en el camí cap aquest darrer pas en el que ens trobem a Catalunya.

La consulta d'Arenys de Munt és cert que ha resultat un acte simbòlic, sense validesa jurídica en el marc legal espanyol, però estic convençut que aquí no acabava la seva funció. Recordem que la Constitució Espanyola (marc legal) no només no ampara el dret a l'autodereminació (recollit en diferents documents de les Nacions Unides) sinó que el prohibeix explícitament. Hem d'oblidar-nos d'aquest marc jurídic i exercir la voluntat del Poble Català quan sigui el moment. Un cop més, els Arenyencs ens han acostat aquesta possibilitat i han enfonsat de nou l'utopisme que emmanillava la independència fent que aquesta navegui amb bon rumb cap a un futur lliure i pròsper per Catalunya.

a 12:18 0 comentaris

Les xifres de la independència i de l'espoli fiscal

Fa un parell de mesos vaig assistir a la presentació que el Cercle Català de Negocis va fer a Palamós. El CCN és una plataforma independentista que pretén agrupar empresaris i homes de negocis, però també estudiosos de l'economia i la fiscalitat en una voluntat de crear un lobby empresarial que treballi i recolzi el procés d'independència. La presentació, per bé que esperada, va resultar esfereïdora. Alhora, però, ens va engrescar en veure que les xifres de la independència resulten engrescadores. Vegem-ho:

Balances fiscals: A grans termes reflecteixen la diferència entre les inversions destinades per l'Estat en un territori i els impostos generats per aquell territori. El càlcul es realitza a partir del flux monetari:

El resultat és revelador. Val a dir que va ser publicat amb recel pel govern espanyol a instàncies de Catalunya. Sorprenentment els mitjans públics (ho deixaré aquí) se'n van fer un ressò més aviat pobre. Aquesta dada repercuteix en el que s'anomena Dèficit Fiscal, el que serien els diners generats per Catalunya i dels que Catalunya deixa de disposar. Actualment se situa, segons fonts oficials del grup de treball per a l'elaboració de les balances fiscals, en un 10,2% del PIB, en altres paraules, en 22.000 milions d'euros. Aquest dèficit fiscal no només queda aquí, sinó que repercuteix en un deteriorament del teixit productiu per bé que aquests diners es resten del valor circulant del territori. Per tant les xifres efectives són molt superiors.

No em posaré en comparacions amb l'Estat Espanyol, ja que el meu anàlisi se centra en Catalunya. Tot i així deixo aquesta taula explicativa:

Amb tot, fent un exercici d'imaginació podem confeccionar un pressupost fictici per una hipotètica Catalunya independent amb els valors exposats. Si s'observa amb deteniment la següent taula queda exemplificat el perquè de la voluntat d'independència:

En total recauen 12.000€ l'any per cada família catalana. Els fets parlen per si sols, i el cas és que en aquest règim d'espoli fiscal Catalunya s'enfonsa, la Generalitat s'endeuta de manera crònica en no poder fer front a les demandes socials en no disposar dels seus propis recursos i el Poble Català s'empobreix.

L'independència, doncs, no és tan sols un fet cultural o de reivindicació històrica sinó que en el nostre cas, inèdit al món, es torna una qüestió de prosperitat.

Us recomano llegir l'informe sencer del CCN.

a 11:27 0 comentaris

Sobre la fusió de caixes

Ahir es van confirmar les travesses que situaven una possible fusió de les caixes catalanes. Malgrat que és obvi que la situació econòmica empeny cap a l'abisme moltes entitats financeres que s'han dedicat a jugar a la ruleta russa edificant sobre argiles i aiguamolls durant les èpoques de vaques grasses, aquest no és, en la meva opinió, el principal motiu d'aquesta fusió.

En aquesta fusió hi han jugat molts papers diferents actors. En primer lloc va aixecar el teló l'autoritat monetària, obrint la veda de les fusions tan públicament com confio que també a través dels seus agents de colors propis. El peix més gros, Caixa Catalunya, que veia en la crisi econòmica una oportunitat no de fusionar les tres caixes dependents de les diputacions provincials sinó d'aglutinar o absorbir (degut a la desproporcionada diferència de volum de negoci) entitats arrelades al territori com ho és Caixa de Girona i, posem-hi cullerada, controlades per diputacions de CiU (en el cas de Girona això va canviar el 2006 però la presidència de Caixa de Girona no ho va fer fins fa un parell de setmanes). Val a dir, a tall de constatació, que Caixa Catalunya està dirigida per l'ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de defensa, ex-vicepresident del govern de Felipe González, i ex-secretari general del PSC Narcís serra. Per sort, l'empresariat gironí, no sempre despolititzat però amb l'últim objectiu de mantenir els seus interessos gironins, va aixecar el crit al cel per aturar aquesta operació. Aquesta, segons el sentit comú, no faria res més que desarrelar el poder financer d'una entitat que havia de vetllar per la promoció de Girona i no, com Caixa Catalunya, omplir els carrers de Sevilla amb la seva obra social com vaig constatar que feien. Tot queda a casa a cal socialista.

Deixant de banda l'especulació salsarosera de l'interès polític de les fusions, aquestes evidencien un oportunisme de les entitats per excusar amb una recerca d'eficiència la voluntat de prejubilar treballadors a partir de la cinquantena i tancar oficines a cor què vols. Tot amb el vist i plau de la premsa, prou atrafegada en la crònica de la fusió o de foteses relacionades amb el dia a dia que puguin atraure la mirada del cansat lector.

Malgrat aquests lamentables productes de la fusió de caixes, s'ha optat pel mal menor. Finalment s'ha fusionat Caixa de Girona amb tres entitats de mida similar i, sembla, optaran per la separació territorial de l'obra social i la marca comercial (en detriment de la nova marca que segons a Jordi Blanch, de Caixa de Girona, se li va escapar podia ser Caixa Viva).

Ara, doncs, tots els que siguem clients de Caixa de Girona, Caixa de Sabadell, de Terrassa o de Manlleu ens toca fer cua a l'oficina de confiança nostra i, si encara hi queda la gent que sempre ens havia atès (o si es manté oberta) hem de reclamar els beneficis de la fusió: préstecs, més hipoteques sense garanties, dipòsits a interessos dignes o tan sols una aplicació més justa de la revisió dels tipus d'interès.

a 10:46 0 comentaris