Cerca contraforts...
dimecres, 30 de setembre del 2009
Un món quiral
divendres, 25 de setembre del 2009
Resposta i agraïment als meus pares
Quan parlem, les paraules surten al vent. Es diuen, se senten, potser s’escolten i marxen volant amb l’aire. Només escrites enganyen el temps i transcendeixen. Ara que tinc vint anys, ara que sento de la vida tot el que ella em guarda de bonic, t’escriuré, us escriuré, una carta.
No creus que ser jove es pot resumir en una sola acció? Aprendre. Aprenem del que ens envolta. Aprenem a dir, a fer, a ser i a estimar. Aprenent és com acabem sent els que som, amb les nostres virtuts i els nostres defectes. Massa sovint no en som conscients. Som joves, i la rebel·lia que llancem com un pols quixotesc a la nostra consciència ens manté allunyats de la sinceritat de paraula. Jo mateix em sento incapaç de transmetre el que escric de viva veu. És aquest el segon motiu d’aquesta carta.
No puc permetre una disculpa per si mai us heu equivocat, ja que dels errors he acabat aprenent a ser millor persona i aquestes són sovint les millors lliçons. Nogensmenys, seria poc humà alçar-me dret davant el perdó de les persones per qui només puc mostrar agraïment. Seria superb, altiu i em demostraria que no sóc la persona digne que vau educar per ser. I és que de vosaltres es va fer evident el goig més gran un matí d’un divendres d’un dia com avui de l’any 1989: el goig de la vida i de l’amor. Algun dia aprendré el que avui només puc entendre.
Perdoneu-me per totes les vegades que mogut per l’orgull i la ignorància us he fet mal. Per ara, sóc conscient sense comprendre-ho que a vegades el que per a nosaltres pot ser una ximpleria és per un pare o una mare la pena més gran, l’ombra del fracàs. Suposo que quan jo sigui al vostre lloc podré reescriure el que us miro de dir allunyant-me de la ingenuïtat, amb l’assossec propi d’un pare. Ho faré.
Acabaré dient el que sovint tu, Papa, em vas repetir i que amb els anys he entès com a fonament de l’amor que només es pot guardar a un pare o una mare: tan se val si us heu equivocat alguna vegada, per mi, sempre sereu els meus pares i així, els millors pares que cap fill podrà tenir mai. Estigueu tranquils que això és ja part de mi.
Gràcies per fer-me com sóc, valent i fort, ferm de conviccions i coherent en la fe com ho sou vosaltres, entenimentat amb el que he après escoltant hores de paciència i dedicació, patriota com no podia ser d’altra manera, estimant la meva terra com a part de mi que és; sensible al que m’envolta i crític amb l’entorn. De vosaltres he après l’amor, a enamorar-me d’una terra, d’uns orígens, una tradició, d’un paisatge o d’un detall. De vosaltres però, també he après a enamorar-me d’una persona, i és això el que més m’ajuda a entendre el perquè de tot plegat. Entenc, d’altra banda que estimant com m’heu estimat és com aconsegueixo culminar la fita de ser una bona persona. La bondat no la trobo en mi mateix, sinó en l’acte d’estimar.
I bé, ho havia d’acabar dient, també he acabat essent força tossut. Ara, en això et retiro a tu, papa.
Sabeu que no sóc de mirar enrere, però tot el que duc a l’esquena, tot el que m’ha acompanyat en aquesta primera etapa de la travessa no quedarà mai pel camí. Tot el que de vosaltres he après és la vela que em guarda aquest i no un altre rumb a la vida. Esperem que plegats pugui així ser molts més anys.
Sou vosaltres qui feu anys, ja que és el vostre somni el que celebrem. Moltes felicitats!
Us estimo, gràcies per tot!
dijous, 24 de setembre del 2009
Reflexió sobre la meva generació
M’adono que la meva generació té un problema greu. La meva generació, aquesta que com he dit sovint és la més ben preparada de la història, llegida i culta per fonament, també és la que més s’ha aïllat de la societat en sí mateixa. És una generació impersonal, incapaç de tractar en persona amb persones com persones. I el paradigma el vaig constatar ahir a la Zona Fòrum, on 25.000 de les 30.000 persones que es deixaven portar pel so de la música electrónica, havien trobat refugi en una agressivitat manifesta i en un consum exagerat d’alcohol i substàncies diverses amb l’únic ànim de la diversió. Però no és la diversió, en la meva opinió, que buscaven: és una via que porti a l’aïllament, a la despreocupació pornogràfica que personifica el tansemenfotisme que fa anys es va allotjar entre nosaltres i que ara s’ha convertit en un lema de vida per a molts.
No és una reflexió senzilla ni a l’envà, ja que aquesta és la generació que haurà de tirar del carro. M’espanta pensar si és la societat que ha fet malbé l’home, o és que aquest realment és lasciu, egoista, ociós i salvatge per naturalesa.
Estic trist d’haver d’observar tot el que he explicat i un cop més em refermo en la pregunta de si realment són aquests motius que ens tenen amarrats a una crisi que trascendeix el diner i s’acosta a raons més fonamentals, de ment i de cor, en definitiva: de valors.
dimarts, 22 de setembre del 2009
Reflexió sobre l'impost de successions
Aquest impost és, a la meva manera de veure-ho, una brasa encesa als peus de la classe mitjana que massa sovint veu com ha d'endeutar-se per conservar aquelles propietats que trascendeixen el simple valor monetari ja que toquen els sentiments, records i vivències de l'hereu o receptor. En el cas de les classes més baixes, per desgràcia, no podem parlar d'actius amb un valor econòmic prou significatiu per què suposin un daltabaix econòmic en produïr-se l'herència o donació per tant s'exclouen d'aquesta consideració. En el cas de les grans fortunes, massa sovint maquillen en un entramat de societats les propietats i actius financers de manera que queden excloses del gravamen del peatge de la mort. Val a dir que a Catalunya no només es manté el gravamen original de l'impost sinó que a l'import total de l'herència se li suma un 3% en concepte d'aixovar o parament de la llar. Per tal d'intentar esquivar part d'aquest import molta gent recorre a la "venda" de pares a fills de les propietats pagant únicament l'IVA i part del valor monetari dels béns. Tot i així aquesta pràctica està perseguida des de l'administració.
Així doncs, el president Zapatero un cop més ataca de manera flagrant la classe mitjana, veritable motor econòmic que qualsevol economia de l'estat del benestar, fent, com si d'un trapezista de circ es tractés, veritables equilibris a l'hora de pactar el suport per rebutjar la proposta de supressió d'aquest impost (concretament amb Unión Progreso y Democracia (1), Nafarroa Bai (1), Bloc Nacionalista Gallec (2) i Izquierda unida-Iniciativa per Catalunya i els Verds (2)). Queda doncs l'esperança que ERC es desmarqui del tripartit i doni suport a una ben segura propera proposta de CiU al Parlament de Catalunya de rebaixa d'aquest en un 99% per deixar de ser els catalans els últims en estar sotmesos a aquest espoli.
dilluns, 21 de setembre del 2009
Classe d'introducció a la macroeconomia accelerada per al senyor Zapatero
L'estelada, groga o blava?
dissabte, 19 de setembre del 2009
Carta de Pau Romeva al President Companya de 7 de febrer de 1939
dijous, 17 de setembre del 2009
Autodeterminació dels pobles
El dret dels pobles i de les nacions a disposar per ells mateixos és una condició prèvia a l'aplicació de tots els drets fonamentals de l'home.
Resolució 637 A(VII) de l'Assemblea General de l'ONU