Cerca contraforts...

dilluns, 22 de febrer del 2010

De La Pell de Brau a la independència


Avui fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1972. Més enllà de la seva obra poètica, destaca el contingut polític de l'obra "La pell de brau", en la què ens descriu la problemàtica històrica, social i cultural d'Espanya:

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén." 
(...)
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
 

Aquesta obra, en la què no es cansa de reclamar una igualtat per a totes les "nacions" d'Espanya, va ser llibre de capçalera de molts intel·lectuals i polítics catalanistes durant el final de la dictadura franquista. Llavors, s'aspirava a assolir la llibertat i la igualtat de què havíem estat privats pel sol fet de no ser la mena d'espanyols que es volia que fóssim. Semblava que amb la fi de la dictadura s'assoliria aquesta tolerància i aquest respecte igualitari entre els catalans, els espanyols i qualssevulla altres cultures que havíen de conformar un nou estat que alguns anomenen plurinacional. Res més lluny de la realitat. Hem estat treballant en un pacte de convivència (digueu-li Estatut) des d'aleshores i Espanya no vol conviure sinó que s'atansa a sotmetre i uniformitzar.
Catalunya no té lloc a la Pell de Brau. Després de treballar per intentar trobar la convivència que anhelava Esrpiu, Catalunya no pot seguir visquent en l'anhel permanent, en la recerca d'una utopia que Espanya mai s'ha cregut ni s'ha fet seva. Ara, és l'hora del camí de la independència.

diumenge, 21 de febrer del 2010

La doble via d'ICV


El diputat per ICV al Parlament Europeu, en Raül Romeva, escrivia ahir al seu bloc un punt de vista que ha alterat les files del partit. En l'apunt titulat Una Catalunya sobirana i europea? és legítim, és necessari, és progressista trencava amb un federalisme espanyol que defensa actualment el partit, hereu de les seves arrels (molt arrelades tot i que s'intenti maquillar) comunistes, per passar a reclamar la plena sobirania de Catalunya en un marc federal europeu. Ràpidament, avui, Joan Herrera, que ara vol dibuixar un somriure progre i  de sotamà fer gala d'un discurs reaccionari i anacrònic, s'ha afanyat a apuntar que els seus objectius s'allunyen d'una Catalunya sobirana i europea i que el que realment aspira la seva formació és a una Espanya unida i federal.
A partir d'aquí, i com ja vaig afirmar en un article al Diari de Girona fa uns mesos, celebro que d'entre els (pocs) militants amb seny i mesura que encara defensen l'herència de l'esquerra catalana quedi en Raül Romeva per obrir els ulls a una branca de la política que amb els anys s'ha tornat seca, sorruda i negativa per la nostra nació.

NOTA: La fotografia m'ha semblat il·lustrativa del seny i la tolerància que impera actualment a Iniciativa. A més, constato que la llengua de comunicació de dirigents rellevants de l'entitat (de pròpies orelles ho dic) és el castellà.

dissabte, 20 de febrer del 2010

"Independència o vassallatge"

El proppassat dia 3 de febrer vaig assistir a la presentació que va fer el Cercle Català de Negocis a Girona. El CCN neix amb la voluntat de vertebrar un lobby empresarial que treballi per l’assoliment de l’Estat propi. En el si de la presentació se’ns va mostrar un recull de dades documentades del “cost de ser espanyols”. Ho resumiré en dues xifres: 22.000 milions d’euros de dèficit fiscal i la xifra rècord de 494.000 parats a Catalunya. O el que és el mateix: 60 milions d’euros al dia o 3000 euros per habitant i any a Catalunya. I això recordant que el pressupost de la Generalitat per a 2009 va ser de 37.000 milions d’euros. A més, no són dades extraoficials, sinó que s’han pres les estimacions de les balances fiscals publicades (i silenciades) a contracor per l’exministre Solbes ara fa un any i mig i que van marcar un abans i un després per al catalanisme social. Si les consulteu, observareu que és cert que Madrid i les Illes computen un dèficit superior, però es va obviar astutament el còmput dels conceptes de capitalitat o d’insulariat. Davant d’aquesta situació i l’agreujament que viurem els propers anys tenim dues opcions:
Per una banda podem articular com a vassalls l’inmixtio manum i l’osculum a l’Estat Espanyol, amb l’esperança que en algun temps encara per conèixer se’ns reconeixerà la nostra realitat des de la confraternitat i s’apostarà per una relació econòmicament justa i socialment tolerant.
D’altra banda hi ha qui creu que Catalunya és indigne de l’auxilium et consilium vers cap altra nació del món. Som una nació i tenim dret a decidir i la negació d’aquest dret no fa més que evidenciar que la voluntat de l’Estat espanyol no és altra que un vassallatge submís i dòcil per poder seguir esprement el nostre esforç. Una sentència, sigui quina sigui, del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut farà palès el vilipendi de la voluntat dels catalans que ens vam expressar democràticament a favor del text.
Hi ha qui diu que la crisi no deixa espai per “aventures i derives sobiranistes”. Altres, i cada cop més, creiem que la sortida de la crisi passa per assolir l’Estat propi i assumir d’una vegada la sobirania plena de què vam ser privats. Després d’aquesta crisi, quan tots els països occidentals hagin restituït les seves taxes de creixement, Catalunya seguirà en la seva crisi crònica a què està sotmesa per l’espoli fiscal d’un estat que, més enllà de menystenir la nostra voluntat, la ignora. La disjuntiva és ben senzilla: independència, o vassallatge?

dimecres, 17 de febrer del 2010

Carnaval no dura fins el novembre

Avui és Dimecres de Cendra, però la festa per alguns no ha acabat. Fa tres anys que dura un carnaval de govern que ha portat el país a arraconar Dr. Jekyll i a fer president a Mr. Hyde. Senyors, la festa s'acaba. El país no pot passar tants anys de Carnaval. Cal deixar la rauxa per recuperar la il·lusió i començar a construïr des del seny. Sense màscares estranyes ni disfresses de catalanisme postís. La carrossa atrotinada del Tripartit ha de desguarnir Palau dels mobles Zen del Conseller Saura i permetre al país el canvi que el pot restituïr on necessita i es mereix.
Avui, Dimecres de Cendra, aprofitem per demanar al Tripartit que enterri la sardina i que torni al desert si no volem que deserta i desencantada quedi aquesta societat.  Encara que molta gent, sense saber d'on vé ni a què es deu, continuarà Carnaval mentre tingui esma, la festa s'ha acabat. Carnaval no dura fins el novembre, i quan cremi Carnestoltes Catalunya podrà tornar al lloc on era abans.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Vendre el PSC per 30 monedes de plata

Ens ho han volgut vendre com una maragallada. Res més lluny de la realitat. A can PSC l'escudella bull i de valent. El partit el controla amb mà de ferro el politburó metropolità, fill d'un PSOE que va emigrar a Catalunya i va desplaçar el que un dia es feia dir, i no mancat de sinceritat, PSC. 
A Girona, pel que sempre havíen fet creure als gironins que durant tota la història de la democràcia van votar el nadalisme, hi havia una aparença d'un PSC bonista, català i influent dins el partit. Avui, però, l'ídol d'aquesta religió, el Sr. Nadal, calla. De fet, pel que sembla, fins i tot reacciona amb un enuig d'ultratomba quan li pregunten per la declaració d'intencions implícites del conseller Maragall. Mentre Castells, Tura i Geli (no massa debota de la religió nadàlica) deixen entreveure escletxes d'un front socialista-i-català, Nadal es refugia en el silenci, un silenci que com a tot arreu destil·la conformitat. El president Maragall un dia va comptar amb ell i, amant de les poltrones com és monsenyor Nadal, li va donar gat per llebre. Serà capaç altra vegada de besar la galta dels ideals per trenta monedes de plata més?

dijous, 11 de febrer del 2010

Nomadisme al s.XXI


Entre l’any 7000 i el 6500 abans de Crist, la humanitat va abandonar el nomadisme.  Amb la sedentarització, va obrir les portes a la civilització, al comerç, al desenvolupament de la cultura i les arts i les noves societats esdevingueren prósperes i escaparen de l’obscura prehistòria.

Avui, el món global sembla que vol fer marxa enrere i tancar el cercle. La mobilitat s’ha obert com una font inesgotable de sortides de la crisi. Proposem mobilitat laboral, mobilitat universitària, mobilitat d’empreses i de capitals. Sembla que tothom s’ha de moure!, però ningú vol fer el primer pas. La meva generació som conscients d’aquesta realitat. Sabem que competim en un entorn ultrafronterer però no per aquest motiu hem de lliurar-nos incontestablement a aquesta tendència, com nòmades moderns que es veuen abocats a errar pel món a la cerca d’una vida plena, guiats pels corrents de la prosperitat.

Potser una altra generació s’adonarà que l’arrelament a un entorn i una cultura no significa aïllar-se de la globalització i el desenvolupament, com no van morir de gana els nostres avantpassats que van deixar la llança per posar-se a llaurar.