Amb aquesta carta no vull pretendre ser la veu de ningú sinó que vull transmetre la meva profunda preocupació pel futur de Catalunya.
Com a jove se m'acaben les opcions. El 40% dels meus companys de generació està sense feina. D'aquests, ni de bon tros la majoria NI volen estudiar NI volen treballar, sinó que simplement els ha tocat pagar els plats trencats. Jo mateix em pregunto si hauré de convèncer-me que això d'estudiar és un sensesentit. Com pot ser que si vols treballar en recerca estiguis obligat a cobrar beques que no arriben al sou base (i en queden bastant lluny) fins a la trentena?, i que t'obliguen no ja a no poder emancipar-te sinó que a més fan que la teva expectativa de futur es trobi molt per sota de persones infinitament menys qualificades que tu? Això és manca d'excel·lència en el sistema! Així, qualsevol amb dos dits de front marxarà de Catalunya buscant una vida millor! Serem la generació dels emigrants doctorats…
El cas és que ja portem més de dos anys de severa crisi i les coses no s'han encarat bé. Les decisions preses han estat erràtiques, condicionades per la ideologització a vegades sectària de la política i només han vist la llum per imposició dels governs estrangers. Sobre això volia escriure.
Molta gent es meravella de l'espectacular creixement de Xina els darrers anys. És cert que el gegant asiàtic ha encadenat una dècada de creixement desenfrenat (tot i que relativament encara no s'aproxima ni molt menys a les cotes de desenvolupament d'Occident). La realitat, però, és menys admirable.
El creixement Xinès es basa exclusivament en les exportacions. El control del preu del diner -el yuan- per part de l'estat, al marge del mercat, permet que la Xina pugui imposar unes condicions molt favorables -i abusives- per què els països extrangers importin productes xinesos. De tots els importadors el principal soci -si es pot dir així- comercial són els Estats Units.
Els Estats Units, com també altres països occidentals, s'han pogut permetre durant dècades gastar més del que recapten gràcies a anar acumulant deute i en aquest punt la Xina ha estat la gran protagonista. El funcionament és el següent:
"Aquest cop sí. Ens n'hem sortit". La victòria és indiscutible: totes les comarques de Catalunya han donat com a guanyadora Convergència i Unió. Aquest cop l'aritmètica és impossible i l'Artur Mas serà el nostre 129è President.
La clau de tot la trobem en dos factors: per una banda una pèssima gestió d'un govern que mai va poder aconseguir la cohesió que dóna ser el guanyador de les eleccions, amb els escàndols constants, la inoperància davant la crisi, la passivitat davant les patacades que ens han etzibat com a nació des de Madrid i la impossibilitat de transmetre una gestió que, en el millor dels casos, ha passat desapercebuda.
Enteneu-me: no a mi mateix, sinó que el que vull és que es mercantilitzi la universitat. Dit així sona molt malament. Però si diem que estic a favor que les empreses entrin a la universitat, la cosa canvia.
Amb l'excusa de la crisi, sembla que ens hem d'empassar que totes les empreses són infernals, que l'empresari és el dimoni que que el capitalisme és poc menys que una secta perversa. Llegia ahir que a Catalunya hi ha 250.000 empreses. Així que o vivim a Les Calderes d'en Pere Botero o algú ens està donant gat per llebre.
És típic, per desgràcia, a l'Autònoma, trobar pintades i destrosses des brètols de sempre contra la mercantilització de la universitat. Em temo, però, que quan ho relacionen amb la "privatització" de la universitat pública es comencen a equivocar. L'entrada de les empreses a la universitat no és més que una col·laboració. Les empreses asseguren uns recursos extra a la universitat (i en definitiva als estudiants) i a canvi aconsegueixen avantatges a l'hora de trobar talent i a potenciar idees. Qui hi perd aquí? Ningú. Però els de sempre, els que fa 10 anys que estudien una carrera de 4 (amb els diners de tots) i que viuen de les beques que amparen l'art de garlar d'un lloc a l'altre no hi entenen de competitivitat. Un cop més, viuen al Món Feliç.
Si volem que la nostra universitat avanci, que comenci a aparèixer en algun rànquing i que entre tots tirem endavant el país d'una manera de la que puguem estar orgullosos hem d'entendre que tota ajuda és poca i hem d'incentivar a que les empreses, les fortunes i les entitats d'aquest país comencin a veure la universitat com una inversió i no com a temples d'ineficiència.
Aquesta és la història dels tres Joans. Tots tres diuen ser independentistes, i diuen negar-se a entendre's amb ningú que no faci passar la seva. Els tres Joans són homes de pedra picada: durs, contundents i ferms. Els tres Joans volen ser l'hereu, el redemptor, el salvador de la pàtria. Els tres Joans volen encabir sota la seva senya la resta de catalans, perquè tots tres són el bo, la bona opció, la que portarà Catalunya a la llibertat. Els tres Joans volen el millor pel seu país, tots tres tenen darrera seu la majoria de la ciutadania de Catalunya. Els tres Joans tenen com a prioritat encetar la independència, al marge d'interessos i necessitats personals. Però cap dels tres Joans no s'és amic. Cap d'ells no s'agrada. I al final els tres Joans acabaran regalant els escons del "parlament de fireta" a persones que no s'estimen el país. Per això no votaré cap Joan. I no perquè no m'agradi el que pensen, sinò perquè crec que el meu país no necessita putxinelis que proclamin una cosa de dia i de nit no recordin ni com es diuen. I clar, com que no es parlen, no ho podran recordar fins l'altre matí.
Fa temps que tinc una sensació d'impunitat immensa, que dóna la sensació que lladres, vagos i delinqüents viuen sota la tutela d'una justícia laxa i desproporcionada que criminalitza les conductes pròpies però s'esbrava per defensar les terceres persones. O sinó, mireu els lladres de coure, els estafadors, els imprudents, les bandes d'assaltants, els atracadors d'adolescents i gent gran... o els antisistema. Darrerament són tema recurrent. Per desgràcia.
Comentava un mosso ahir que "no poden actuar amb contundència perquè no donen l'abast i les ordres són poc fermes". Què vol dir que són poc fermes? Ah, és clar, el que les havia de donar s'estava manifestant per la vaga a Girona. Vaja... Llavors passen coses. I els desperfectes i les indemnitzacions les paguem tots, els que ja fa mesos que no entenem com es té màniga ampla amb els grups d'esvalotats i d'esvalotadors.
A veure si ho entenc. Convoquem una vaga general contra el govern. Convoquem... els sindicats, vull dir. Convoquen una vaga general contra en ZP i el seu mal govern. Posen les ciutats potes enlaire, intenten que la cosa sigui un èxit (per a ells) però, al final... algú ho entén? Jo, francament, no.
Pacten amb el govern contra qui volen fer el boicot per com faran la vaga, però llavors actuen contra el mateix govern amb qui han pactat amb escamots d'entrepà i Coca-Cola per evitar que ningú, sobretot, pugui treballar. És a dir, muntem un sidral considerable per mirar de sortir de la crisi i la més brillant de les ocurrències és deixar de treballar.
Però la cosa no queda aquí, i és que la vaga és una cosa, però la Internacional antisistema (la dels papanates) aprofita per fer de les seves. I ells no són escamots de pa amb tomata i pernil, sinó que són violents. I llavors ve quan cremen cotxes, agredeixen persones, ocupen edificis, generen brutícia (o simplement la porten amb ells) i donen una imatge del país tirant a nefasta. I tot això davant la parsimònia de les autoritats, que no sé si és perquè no poden o perquè no els deixen no fan absolutament res. Però aquests grups, omnipresents on hi hagi merders, tenen un punt a favor: tenen un gran sentit de l'humor. I si us pregunteu perquè ho dic us explico un dels cartells que tenien penjat al seu rusc (un d'ells, l'Autònoma): PER LA VAGA GENERAL INDEFINIDA. Per tant, la proposta que ens fan per sortir de la crisi i recuperar llocs en el rànquing de competitivitat és, simplement, deixar de treballar. Suposo que la proposta, que també s'estén a deixar d'estudiar (i podem sospitar que tampoc es menja, ni es beu aigua, ni se surt a fer piquets), serà dedicar-nos tots a contruir el seu món feliç al marge de l'esforç, del respecte i de la igualtat d'oportunitats.
Recullo una serie de piulades al twitter de civeractivistes depenents del PSC sobre les declaracions de Pasqual Maragall a l'entrevista que li va fer la revista MésCat:
És moralment de molt i molt baixa categoria. El que hauria de fer el PSC, en comptes d'ordenar el descrèdit de Maragall a través de les xarxes socials, és treballar i convèncer al seu electorat que tenen projecte de país.
"A en Pasqual Maragall, me l'estimo molt", deia el Conseller Nadal ahir en ser preguntat per l'entrevista de l'expresident a la revista MésCat, en què deia que ara tocava un govern d'Artur Mas. Inevitablement m'ha vingut al cap la imatge de Judes quan, a l'Hort de les Oliveres, entregava amb un petó a la galta a Jesús per ser crucificat. Això és, més o menys, el que devia apreciar Pasqual Maragall quan els seus, entre ells s'hi devia comptar Joaquim Nadal, van deixar-lo a la sort del PSOE-C encapçalat per José Montilla, amb l'afany de purgar, com ha aconseguit, el que restava del socialisme català.
Per això em semblen grotesques aquestes paraules, allunyades d'un afecte personal, des d'una tribuna pública.
Ja ens hi havíem trobat quan vam constituir el Consell de Joventut de Girona. Llavors ens vam pensar que l'actitud era cosa d'algú en particular. Però el cert és que es revela com una manera de fer. Em refereixo al que s'anomena "esquerra independentista". Aquest "grup", compost per un entramat d'entitats immens vinculades (CUP, Maulets, casals diversos, SEPC, altres sindicats...) sempre s'ha caracteritzat per defensar l'associacionisme, la col·laboració entre ciutadans, l'assemblearisme i la transversalitat a l'hora de defensar interessos comuns. El cas és que no practiquen amb l'exemple.
Tornant al cas inicial, després de formar part del grup impulsor i col·laborar amb nosaltres en constituir el CJG (una associació d'entitats juvenils sense color polític ni ànim de lucre!!), el dia de la presentació a la premsa van tenir l'ocurrència de llançar, sense fer sentir cap desacord, un comunicat "tipus" dels que només canvien noms i dates posant-nos verds. Tan és així, que la premsa ni se'n va fer ressó i ens el va fer arribar directament.
Ja he dit que llavors ens va semblar una anècdota però mesos després hi han tornat. La majoria del teixit associatiu, polític, cultural i sindical de la ciutat de Girona feia setmanes que conversava per tirar endavant una manifestació unitària per l'11 de setembre. També ells, concretament la CUP i el casal independentista El Forn hi eren representats. Les converses van culminar amb un xec en blanc firmat per tots per tal que l'"esquerra independentista" s'afegís a la iniciativa, amb o sense pancarta pròpia però amb respecte i amb consciència. El cas és que un parell de dies abans de la diada treuen un altre comunicat tipus com si allò no hagués anat amb ells, com si se sentissin exclosos per tots i per tothom. La cosa, però, no acaba així. El dia de la manifestació, les provocacions, burxes, desqualificacions i entrebancs diversos van ser al plat del dia. La qüestió era demostrar que la mani "dels bons" no era la de la unitat sinó la seva i fer creure a la gent que només es manifestaven ells. Molts no sabien ni on i amb qui es manifestaven. I ja se sap, al final si no vas amb ells vas contra d'ells. O és el que creuen. Però aquest cop ningú va cometre l'error d'enfrontar-se a la colla de "caprapats" hormonats amb constitució de porter de discoteca barata que tancaven la seva manifestació i provocaven la de tots. I frustrats, tot i cremar pneumàtics, llançar insults i barrar-nos el pas, vam poder acabar la nostra marxa. Això sí, canviant de recorregut.
Si és així com aquesta gent pretén prendre part en la política, representar els ciutadans i oferir constructivament la seva alternativa ho tenen clar. I és que, abans de tot, han d'entendre que en aquesta societat qui mana és la democràcia i que les pràctiques soviètiques totalitàries ja no hi tenen lloc. Al cap i a la fi, no li diguem independentista a qui és antisistema, flac favor ens fan a tots...
dijous, 5 d’agost del 2010
Et sembla haver fet al cim. Et sembla que no pots desitjar res més al món perquè tot el que havies desitjat ja estava satisfet. T'ho sembla, t'espantes i de cop, et cau el dubte i reflexiones si ho tiraries tot a l'aigua per viure més tranquil.
Penses que deu dies després tot hauria canviat, que no hi hauria rastre de la basarda que et corprenia dies abans. T'adones que pots viure amb una airosa tranquil·litat que mai havies sospitat ni necessitat. I mires endavant, potser amb il·lusió o, qui sap, amb la immensa por de mirar enrere.
Deu mesos després, esgotat del llibertinatge, del fervor egoista que tot ho permet i a qui res espanta, comences a sentir que, ara, tot esdevé confús i efímer. Passatger al capdavall. I et comences a sentir buit, incomplet. I albires l'ombra de la solitud. Estàs envoltat de persones però tot i així et sents sol. I mires endavant, començant a entendre que mirar enrere respondria molts dels perquès.
Passen deu anys i et veus rosegat per la covardia, desgastat de viure una hipocresia que al capdavall no eren res més que ambicions passatgeres. T'adones que tot el que necessitaves era ser coherent i posar al capdavant de totes les prioritats l'estimació que un dia, empès pel moment i l'orgull podies haver deixat enrere i llançat a l'aigua com aquell qui llença una pedra al mar.
Obres als ulls i entens que per damunt de totes les decisions que podràs prendre, l'única que val és la que et porta a estimar i ser estimat, aquella que et reconforta i et fa sentir feliç. Amb tot, resolut a viure segons aquest únic criteri t'adones que tota la resta de coses a la vida venen soles i que, al final, sempre s'acaba fent justícia.
Tan cert, com que tu i jo som altres;tan cert, com que no hi ha res més.Tan clar, com que la nit ens espera;tan clar, com que no ho fa per tothom.Llavors, tan breu, com qui no espera resposta;tan breu, com qui sap el que diu.Ara, i aquí, t'estimo.
La manifestació del passat, però molt present, dia 10 de juliol és quelcom que passa en molt poques ocasions en la història d’una nació. Barcelona va exercir de capital i va acollir més d’un milió de catalans que vam fer sentir la nostra voluntat de ser.
Aquesta voluntat de ser va ressonar amb un crit unànime en favor de la independència. No es tracta, com algú va pretendre, del producte de les masses, que es deixaven portar per les consignes d’uns quants convençuts. La gent va exhibir més estellades que mai, i les portava posades de casa, segurs que l’Estatut, més enllà del que s’ha dit, escrivia un punt i final en la filiació amb Espanya. La via de la supervivència nacional és la independència. El maltracte sofert durant 30 anys de transició maldestra en què s’ha imposat el jacobinisme espanyol més transversal, ha generat un pòsit en el sentiment catalanista. Avui el sobiranisme està guanyant i ara ens toca mirar més enllà. Ara és l’hora de la responsabilitat política i de la valentia institucional.
Molta gent es qüestionarà com pot trobar cabuda el nostre petit país en el món en què ens trobem. Vivim en un món globalitzat, de superpotències econòmiques i demogràfiques i nosaltres som només un petit país a mig camí entre Europa i la Mediterrània. En l’ordre actual de les coses cap dels estats europeus és competitiu globalment i perden pes dia a dia davant els gegants asiàtics i americans. Europa necessita unitat econòmica i una força política clara i efectiva. Ha d’assumir un rol més enllà del “club d’estats” i de mercat comú que és ara per caminar cap a una confederació política amb competències i capacitat de decisió i execució sobre els seus territoris sobirans. És en aquest escenari que Catalunya ha de trobar la seva plena existència, desvinculada de qualsevol obediència més enllà de la del seu poble, el poble català, i del deure envers el projecte comú europeu. La independència, doncs, ha de venir de la mà de l’eurocatalanisme, una renovació del projecte sobiranista que trobi en l’encaix efectiu amb Europa la via per la realització de l’Estat propi.
Som una nació al marge de sentències i d’imposicions, perquè ho sentim així i perquè hem nascut com a tal i ho serem, més d’hora que tard, amb la dignitat que ens mereixem.
Article publicat a El Punt el dia 20 de juliol de 2010
Abans d'ahir vaig veure al Telenotícies que hi havia a Terres de l'Ebre una plaga de mosca negra. Havia d'anar a Tortosa l'endemà. Vaig pensar "segur que llepes!". I tal dit tal fet, arribi a Tortosa i noto com alguna cosa em mossega al cantell de la parpella. Una mosca negra.
Amb la mossegada l'ull se'm va començar a inflar, i, per precaució, vaig anar al CAP. Aquí comença el capítol.
Sempre diuen que qui no té feina el gat pentina. A vegades, però, el pentinat del gat és tan rocambolesc que pot ser fins i tot ofensiu. És el cas del que sembla que es posa de moda en aquesta societat decadent en què vivim.
Resulta que fa un parell de dies un pagès empordanès es va llevar amb el camp de blat de moro aixafat. La feina, feta a consciència, no semblava obra d'un porc senglar, animal poc propens a anar en ramats, sinó que semblava obra d'un ordre filogenètic una mica més "intel·ligent". No es tractava d'una invasió extraterrestre, ja que aquests, pel que diuen els amics de l'LSD, feien traçades molt més acurades, artístiques fins i tot. El camp estava arrassat.
Dissabte d’estiu, sota un sol de justícia a Barcelona. Un milió i mig de catalans es comencen a aplegar. Mitja hora després de la convocatòria Barcelona esclata plena de patriotes vinguts d’arreu de Catalunya i dels Països Catalans. La intenció era mostrar el rebuig a una sentència injusta que ha transgredit la voluntat de pacte que hem mantingut els catalans durant 30 anys de transició inacabada. La realitat, però, es va evidenciar molt diferent.
Aquest és el text de la proposta i crida que uns quants militants d'UDC, tots ells allunyats de la primera línea política, i amb antigues responsabilitats institucionals i de partit, per patriotisme, formulen al President i resta de membres del Comitè de Govern d'UDC, així com a la mesa i Presidència del Consell Nacional:
PROPOSTA DE CONVOCATÒRIA D’UNA CONFERÈNCIA NACIONAL EXTRAORDINÀRIA (CONSELL NACIONAL AMPLIAT AMB AFILIATS QUE HO DESITGIN) PER DECIDIR EL POSICIONAMENT NACIONAL D’UDC A PARTIR DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL.
Realment em direu que és la seva feina. El cas és que aquest matí estàvem penjant unes quantes pancartes d'Unió de Joves de Girona contra la Sentència de la Vergonya, i, ha sigut sortir del cotxe que ja teníem els mossos allà. En un primer moment, poc acostumats com estem a que ens pari la policia (crec que només m'havien parat una matinada en un control d'alcoholèmia), ens hem espantat una mica.
La sobirania de l'Estat ha parlat. Catalunya inequívocament no té lloc en aquesta Espanya i els que s'han entestat anys i anys en buscar un encaix han fracassat. Espanya és una i indissoluble i fins aquí no hi ha volta de full.
Dit això, veure un president de la Generalitat felicitant-se perquè l'Estatut ha estat "reafirmat" (que no sentenciat), i cantant les excel·lències del seu partit en clau espanyola per atacar una oposició, també espanyola, treta del s.XIX, és poc menys que una imatge nacionalment apocalíptica, com el fals Messies que s'ha volgut fer passar per President de la Generalitat. Veure líders acatant la sentència pocs minuts després del fallo és deplorable i humiliant. Com a català que sóc, i que potser alguns són menys que molts de nosaltres, em fa sentir mistificat.
Ahir va fer cinc anys que vam començar a caminar. En una d'aquelles nits que s'ensuma l'estiu fogós entre les reminisecències de la primavera i el fred hivern. Cinc anys i sembla tota una vida i sembla que fos ahir. I ens veiem ara, i mirem enrere, quan porucs, avergonyits i expectants descobríem sentiments i sensacions i empreníem una aventura amb futur incert.
Avui puc afirmar que sóc un afortunat, que estic orgullós que ens tinguem l'un a l'altre, i l'un per l'altre descobrim el que la vida ens té preparat. Estimar-te m'ha ensenyat que a la vida podem tenir ambicions, objectius i reptes, però que el veritable sentit és ser feliç i fer feliç a l'altra gent. Per tots aquests moments, i per tots els que queden per venir: gràcies.
L'enquesta que publica avui La Vanguardia revela que el suport a la independència no deixa de créixer, mentre que el rebuig a la secessió cau. Tot i que no es reflecteix, en un mitjà que mai s'ha mostrat favorable a la independència, un suport del 51% a la independència, un 37% de suport ja podria suposar la victòria en un referèndum per l'autodeterminació.
Mentre que els que som favorables a la independència de Catalunya en som militants i ho tenim com al nostra màxima aspiració política de Catalunya, els que la rebutgen representen una realitat ben diferent. Sovint es tracta de persones immobilistes, o de persones que encara viuen la por de la malaurada esquerra republicana, que feia bandera d'un independentisme sota l'ampara del socialisme reaccionari. També hi ha gent que no ho creu prioritari, o que pensa que no val la pena.
Amb un 37% de suport guanyaríem. Cal mantenir viu aquest caliu i explicar a tothom que la independència és la única via que pot assegurar la cohesió, la justícia i la prosperitat d'aquesta nació.
PD: Cal pensar que partíem, fa poc temps, de tansols un 22% de suport.
És cert que sempre hi ha una manera i una altra de veure-ho, però en el fons és el mateix: en Zapatero ha despertat d'un bot del somni psicotròpic en què vivia. El cas és que les presses i els pals de cec sempre juguen amb l'atzar en contra, i les mesures són un cop més inadequades i contraproduents (el que s'ha de fer és incentivar l'ocupació i, de retruc, el consum i no retallar sous a la gent que mai ha cobrat com li tocava o restar poder adquisitiu a qui encara en té). El que salta a la vista és que l'Estat (permeteu-me que m'hi refereixi així ni no com a País) ha fet un cop més el ridícul i ha sigut el cosí de Zumosol Obama qui hagi hagut de treure la son de les orelles al malaurat president Zapatero. Abans ho havia intentat la UE, l'FMI, l'oposició, el seu partit i fins i tot membres del seu govern. Però és ben simple, després de l'ensurt (en grec diu que s'escriu τρόμος) passat, ningú vol que se li foradi la butxaca per culpa d'un senyor que no tenia vocació de governant. Esperem que es tornin a trucar aviat (sort que l'Obama parla castellà!) i convencem entre tots a en Zapatero que ara toca reforma laboral, replantejar-se el tema dels sindicats, deixar estar la compra de vots, i començar a apostar decididament per les noves tecnologies i els sectors estratègics. Amb tot, sort en tenim que el món està globalitzat i els calers fan córrer, que si no, tot seguiria igual. Thanks Mr. President, Yes you could.
Avui un grup de radicals antisistema ha mort cremats tres treballadors d'una oficina bancària d'Atenes. La raó: estaven treballant en dia de vaga general. Lluny de lamentar aquesta acció execrable i injustificable sota cap finalitat ni objectiu, he pogut sentir veus de persones d'aquí, de Catalunya, de la mateixa ciutat on visc, donant suport a aquests grups antisistema i diguent sense complexes que "era un gran dia". En preguntar si tres morts eren la resposta al gran dia que pregonaven m'han dit que era un demagog. Una gran resposta per evadir-se de respondre. D'altres ja han escollit Grècia com a destí de vacances, i no precisament vacances de plaer sinó les mateixes vacances d'aquells que fan visites de cap de setmana a les ciutats que acullen les cimeres internacionals.
Ja n'hi ha prou que la Internacional Antisistema, sense valors ni ideals, campi pel Món impunement escampant la intolerància, imposant les seves idees, vulnerant els drets a la llibertat personal, de pensament i a la propietat privada i justificant amb la boca petita o per elisió l'atac (i l'assassinat) de persones innocents. Grècia és el primer focus però cal que tot el món acoti d'una vegada aquesta colla de salvatges malcriats.
El fet nacional no els el prendrà mai ningú. Un tribunal no pot decidir sobre si som o no som una nació en favor de la "indisoluble unidad de la nación española" com ja havien acordat. Som una nació més enllà del judici d'altri. Som una nació ni tan sols perquè ho hàgim decidit, sinó perquè aquest és el nostre fet. Així, qualsevol actitud contrària a aquesta naturalesa expressada en la voluntat de fer-ho explícit en l'Estatut, és de nou inacceptable.
L'Alícia ja fa temps que va beure la poció que la va fer petita per passar la porta al País de les meravelles. La seva existència, no la seva personal sinò política, és paranormal. A Catalunya, el PP fa temps que no li trobo el sentit de ser. Almenys no tal com és ara. Com pot pretendre defensar els interessos de Catalunya, amb una finta de catalanisme moderadíssim, i d'altra banda donar suport a les accions que emprèn Gènova?, i em refereixo a la seu del PP, no a la falsa pàtria de Colom, que era català.
Cada cop que sento a l'Alícia em sembla que viu en un altre món, certament el seu particular País de les meravelles, convençuda o enganyada que tot va com una seda en la relació entre Catalunya i Espanya, venent que "la gent del carrer" li pregunta sobre l'atur i els problemes qüotidians (n'estic tan tip d'aquesta excusa!) i no sobre sentències i alts tribunals.
Que no s'enganyin els seus votants, votar l'Alícia no és votar contra els immigrants o a favor de l'economia productiva, sinó que rere la màscara hi ha un partit l'única aspiració del qual és restar pes a Catalunya rere una disfressa que els permeti sumar uns vots, els catalans, que els permetin assaltar Madrid. Alícia, al país de les meravelles els seus habitants han perdut el seny, és una orgia de bogeries i cabòries montillianes. A Catalunya, però, tenim seny, i veiem d'una hora lluny quan ens volen prendre el pèl.
II.- Exigim per a Catalunya la reconeixença de la seva personalitat nacional, en una autonomia plena i absoluta, dins d´una Confederació Ibèrica lliurement pactada. Aspirem a mantenir els valors diferencials de la nostra terra i a defensar el seu predomini espiritual, amb un respecte profund envers el sentiment comarcalista orgànic. Vinculada com està la nostra futura trajectòria amb l´aprovació o refús de l´Estatut per part de les Constituents Espanyoles i les modificacions que aquestes pretenguin introduir-hi, considerem de moment extemporani tot avant-projecte sobre els problemes d´organització interior de la nostra terra i els procediment a seguir.
Un any més ens reunim per commemorar el malaurat assassinat de Manel Carrasco i Formiguera. És de justícia començar aquest parlament recordant els valors que el van acompanyar tota la vida i fins a la seva mort, el 9 d’abril de l’any 1938.
Pocs anys abans, Unió Democràtica naixia per sumar un catalanisme innovador i sobiranista com cap altre al democristianisme ja present en l’època de la República. Unió, doncs, va irrompre com l’única força capaç d’unificar els valors democràtics republicans i recollir el millor de la tradició del catalanisme i de l’humanisme cristià.
Tant és així que, tot i no ser-ne fundador i provenir d’una altra formació catalanista, Acció Catalana, en Manel Carrasco i Formiguera va escollir Unió Democràtica per comprometre la seva vida, pel seu sentit de la justícia social i per treballar per la restitució de la llibertat i el ple sentit de les institucions de Catalunya. Recordaré en aquest punt que va donar suport a la proclamació del President Macià de la República Catalana un 15 d’abril de 1932. Aquesta elecció de mantenir fermes les seves conviccions, que el va acompanyar fins als darrers moments de la seva vida, ha de servir per mantenir viva la seva memòria en un món que, aparentment, és molt diferent al seu però que en valors i coratge pensem que s’hi hauria d’assemblar.
En Manel Carrasco i Formiguera va ser assassinat per tractar-se d’una figura incòmoda: uns perquè, per intolerància religiosa, el consideraven catòlic reaccionari; els altres perquè, per feixisme, el titllaven de radical i separatista. Ho veiem clarament quan el President de la República espanyola Alcalá Zamora s’hi referia dient que “representa la izquierda radical catalanista más extrema”. D’altra banda, un article a Solidaridad Obrera, l’òrgan de la CNT i de la FAI, ja el denunciava dient que “Se havia destacado siempre por un catolicismo exacerbado, que su actuación ha poseído siempre un colorido derechista cien por cien i concloïen dient que s’havia d’actuar amb duresa, fins i tot brutalitat, contra individus com ell. Res més fals, ni més contradictori.
La seva fe en els valors cristians i el seu amor profund a la terra que ens és pròpia fins a les darreres conseqüències el van condemnar. Podem pensar que la seva no va ser una mort atribuïble a un bàndol, sinó que va ser producte de l’abandonament d’alguns dels seus compatriotes, que es van rentar les mans per lliurar a la mort un home de pau. Ell mateix havia dit “No m’espanta aquesta mort. La considero digna coronació de tota la meva vida, i la prefereixo a una mort vulgar i corrent”.
Per a un jove de 20 anys, la figura d’en Manel Carrasco i Formiguera, malgrat el pas del temps i l’evident (o no tant evident) distància que separa la nostra societat de la que el va conèixer, és més actual que mai. La nostra generació està necessitada de referents, d’exemples a seguir que ens guiïn i ens ajudin a actuar amb seny i fermesa. En Manel Carrasco i Formiguera n’és un sense cap dubte, no només per com va morir sinó sobretot per com va viure, com a polític a les Corts per la circumscripció de Girona o per com va defensar en aquells temps l’Estatut de Núria a Madrid.
Per això i per a nosaltres, en Manel Carrasco i Formiguera és avui i sempre un home honorable i l’honorabilitat sempre ha de ser presa com un model a seguir. Unió de Joves pren l’herència del seu exemple, de la seva creença en uns valors i del seu treball pel país. No es tracta de prendre uns ideals sinó de posar en pràctica unes idees i treballar dia a dia per la consecució d’una Catalunya nacionalment lliure i socialment justa.
Amunt, avant, visca Catalunya lliure!
Discurs pronunciat per un servidor el dia 9 d'abril de 2010 en motiu de l'homenatge d'UJ a Manel Carrasco i Formiguera. Enllaçat trobareu el vincle al documental "Sumaríssim 477" sobre el procés i l'afusellament.
La SER ho ha filtrat aquesta tarda: la setmana que ve és molt possible que surti la Sentència de la Vergonya. Ho escric en majúscules perquè és aquest el nom que ha de prendre. És la sentència que prova que Espanya no vol una Catalunya lliure dins el seu estat. Prova que la Transició ha estat mal feta, que ha estat un fracàs que no ha sabut donar solució (que sí resposta) a una situació, la de Catalunya, que s'arrossega des de molt abans de la Guerra Civil. És la sentència que prova la manca de democràcia i de sentit de la democràcia dels estaments espanyols. Aquesta és la sentència que farà palesa la mort de l'Estatut, o almenys d'aquest estatut que ja ha estat aprovat per tots els catalans. Aquesta sentència prendrà els arguments d'aquells que creuen en una Espanya federal amable i la farà utòpica. Aquesta Sentència de la Vergonya, sigui quin sigui el seu contingut, haurà de quedar present en la memòria col·lectiva de la nació i recordar, un cop més, que Espanya no estima la llibertat de Catalunya i que si és la llibertat el que anhelem l'haurem de cercar sols.
La política (πολιτική), des dels seus origens, s'acota a la finalitat última d'aconseguir el bé o l'interès general. En altres paraules, i com l'entenem molts i com hauria de ser entesa per tothom, la política tracta de treballar pel poble i per al seu benestar.
Alguns senyors, que ja fa tems que ronden per l'ombra però que recentment han sortit a la llum fustiguejats per la justícia, han entès la política com l'entenien els reis absolutistes com Lluís XIV. Ningú qüestiona que la gestió del seu imperi i de la corona de França va ser brillant. Al marge, menystenia el poble i l'estrenyia amb impostos abusius que feien que, al costat de la sumptuositat de Versalles mantinguda pels pagesos i contribuents, aquest s'haguéssin d'alimentar de deixalles i males herbes. El Rei se servia del poble i el governava. Aquests mateixos senyors, que ja fa massa temps que protagonitzen portades i que fan mal a gent que treballa de debó pel país, no devien conèixer que després va venir un rei, Frederic el Gran de Prússia, que va recuperar la tradició dels governants de les antigues democràcies gregues i va afirmar per primera vegada en molts anys que se sentia el principal servidor, i fins i tot servent, del poble.
Salvant la distància, si un rei absolutista, que pràcticament gaudia d'omnipotència en la seva voluntat sobre els seus súbdits va poder reconèixer que n'era un servidor i va governar sota aquesta màxima, perquè avui hem de reconèixer com a governants alguns que des de la seva modèstia volen actuar com el Rei Sol i servir-se del poble per viure amb sumptuositat? No apelo al vot de pobresa, ja que la responsabilitat i el treball ha de ser degudament recompensada, però si volem que la gent deixi de fer escarafalls en sentir l'arrel "política" potser hauríem de vetllar perquè a qui donem entre tots el poder sigui realment servent dels ciutadants. I qui en traeixi la responsabilitat i sentit de l'elecció sigui degudament jutjat.
Deia el senyor Miguel Ángel Martín López, conseller de districte de Barcelona i multicàrrec socialista, "seré muy grosero lo siento, pero 'la Terribas está mal follada'. No puede ser que sea tan mala persona, tan tendenciosa, tan faltona, tan cínica, tan despectiva hacia su presidente... pero le ha salido mal pues hemos visto a un inmenso president Montilla". Com és propi d'algú que agafa embranzida per llançar un esgargaix en forma de crítica, m'he preguntat: què és estar mal follat?
No diré que m'he documentat, però sí que he mirat de veure què vol dir l'expressió més enllà del sentit literal (que ho deixarem a la subjectivitat i a les pràctiques íntimes de cada u).
Ser o estar mal follat, entenc, vol dir actuar amb mal geni, amb poca sensibilitat, d'una manera irascible, rabiosa, iracunda contra la gent del voltant. Fa al·lusió, entenc, a l'estat d'ànim de la persona que es veu privada del gaudi de la còpula i que tragina un estrès contingut per aquest motiu. És, en definitiva, al què fa al·lusió l'anunci d'una coneguda marca de cereals integrals, aquest cop amb connotacions escatològiques.
El cas és que aquest senyor, que ha llançat amb l'alegria rociera que els és tan pròpia als de la seva classe, i la resta de militants i dirigents socialistes que li han donat suport amb el seu silenci, no deuen ser uns mal follats. I és ben cert: actuen amb parsimònia, templa, indiferents a les giragonces de l'actualitat. Actuen amb els ulls grossos (que no oberts), cenyits a l'interès personal, immersos en la negació permanent, al silenci de la inoperància. Actuen com autèntics cínics, fatxendes i caragirats. M'alegra saber que, com a mínim, gaudeixen en posar-se al llit i en fan escarni aliè. Si els serveix per governar millor, que així sigui.
Més enllà que no sóc fan de la Terribas, no entenc aquest arranc d'ira, ràbia i agressivitat del sobreesmentat a raó de l'entrevista al Molt Honorable President Montilla. Veient les capacitats incisives de la Sra. Terribas, l'entrevista va ser un massatge per al President. Si és un inepte total i absolut, és cosa seva.
La qüestió que més em preocupa, però, és quan a continuació va afegir que aquest era un altre argument de pes per censurar els mitjans de comunicació públics. Quedi apuntat.
Fa temps que la legislatura està esgotada. Confessava un destacat dirigent d'Esquerra a porta tancada que el passat mes de juliol, Joan Puigcercós va estar a punt de fer passar a millor vida el segon Tripartit. Coses del geni i les cabòries de la gent d'Esquerra Republicana (la part de Catalunya a vegades se la deixen), es van fer enrere a l'últim instant. Ara, mesos després (comentava) no poden fer el pas ja que les enquestes els pronostiquen una desfeta històrica (i merescuda, tanmateix).
Avui, el vaixell degoteja per tots costats. Ofegats en una crisi que sembla no tocar fons, amb l'empenta perduda, l'ànim caigut i el timó vacil·lant anem fent més fonda la llaga del país.
Molta gent, jo entre ells, no ens hem cansat de demanar la dimissió o en tot cas el cessament del Conseller Saura. No ens adonem, però, que el responsable de la seva potineria com a dirigent és el President, és el President qui ha d'actuar davant la incompetència dels seus consellers i donar comptes de la seva acció política i de gestió. Però a aquest país fa temps que li manca el timoner. Tenim un govern de fireta, amb personatges que llueixen grans escuts d'or a l'americana però no governen i no semblen voler ni estar disposats a governar. L'única consigna que segueixen és la de resistir fins que els engoleixi el final de legislatura.
La legislatura està esgotada. El Tripartit, ha caducat. Senyor President, per Catalunya, li demano un últim acte de govern: per responsabilitat, vagi-se'n.
Escric aquest breu apunt mentre acaba l'entrevista de TV3 amb el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, el Señor Jose Montilla Aguilera. La demagògia emprada en l'entrevista pel sobreesmentat no serà reproduïda a continuació. Ara, que a mi em digui que la culpa dels problemes de suministrament és de les elèctriques i que si no se'ns presta un servei adequadament som lliures de canviar de companyia no em cola. El que ja m'emprenya profundament és que em digui que la culpa del caos de la nevada és que la gent no va fer cas a les indicacions del govern.
Senyor Molt-Honorable-President-de-la-Generalitat-de-Catalunya-Don-José-Montilla-Aguilera, la ciutadania no és responsable del país. Coordinar el país en casos d'excepcionalitat i en tot cas informar de manera veraç, efectiva i immediata els ciutadans és competència exclusiva del govern. L'exigència del compliment de les inversions i garantir els serveis bàsics per a la població (i sí, la llum i l'aigua són serveis bàsics) és competència exclusiva del govern. I de ningú més! O que potser ens pren per imbècils?
Li recordaré, Senyor Molt-Honorable-President-de-la-Generalitat-de-Catalunya-Don-José-Montilla-Aguilera, que quan vostè era ministre del Gobierno de la Nación (i prengueu-me en to sorneguer), no es va mullar per permetre la compra d'Endesa per part de Gas Natural, fustiguejant el capital català i abocant als lleons italians l'elèctrica. Potser la gestió hagués estat diferent. També li recordaré que és el govern que presideix que té la competència sobre la gestió i manteniment de les xarxes de distribució. O potser també són competència dels ciutadans? Vagi a enganyar un altre, amb mi no li ha funcionat!
Cauen quatre volves i, renoi!, ens convertim en un país paralitzat. A Girona, encara no quallava el primer dit de neu ja hem enviat tots els nens d'escoles, instituts i universitat a casa fins demà passat, cancel·lat el transport escolar i tancat amb pany i clau la universitat. Els trens, amb retard i les notícies enceten un monografic més assimilable a una pel·lícula de ciència ficció sobre la fi del món que un butlletí sobre el temps.
A aquest pas, no només suecs, finesos o noruegs (ja que seria demagògia) però sí alemanys, britànics o americans serien analfabets.
El temps és un tema que sempre ens ha obsessionat. A l'ascensor, parlem del temps. Parlem del temps per trencar el gel (mai més ben dit). Les àvies, ens fan callar quan a la televisió posen el temps i l'home del temps, a aquest país, és més institució que el president. Tot plegat, per riure... o per plorar.
Segur que si darrerament heu parat l'ull a la xarxa haureu sentit a escriure que es comença a obrir el debat sobre la informació de pagament. Gurús mundials com Langhoff (The Wall Street Journal) o el mateix Rupert Murdoch (The News Corp.) han obert la caixa dels trons. El pay-per-information s'està acostant i la xarxa, sense saber massa bé què pot suposar tot plegat, calla.
No crec que apunti fora de test si dic que la segona revolució d'internet, abans de la socialització virtual, va ser l'accés lliure i universal (abans que instantani) a la informació. Tothom podia informar-se. D'aquesta manera es trencava amb una gran barrera que durant anys havia restringit la informació a determinats estaments socials. Alguns, per aquest i altres motius reclamen per a "internet" el Premi Nobel de la Pau.
Ara, després d'aquest decidit pas endavant, es volt aixecar un envà que dificulti en el grau que sigui l'accés a la informació, a la cultura i a l'actualitat. No deuen haver estudiat l'exemple Google, o Spotify ni que el DRM va passant a millor vida. Les noves tecnologies no són un canvi de suport, són un canvi d'hàbits i dinàmiques comercials. Esperem que la idea no prosperi i sinó, com a mercat, haurem de saber-los colpejar per aconseguir altre cop el lliure i universal accés al coneixament.
Avui fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1972. Més enllà de la seva obra poètica, destaca el contingut polític de l'obra "La pell de brau", en la què ens descriu la problemàtica històrica, social i cultural d'Espanya:
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(...)
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Aquesta obra, en la què no es cansa de reclamar una igualtat per a totes les "nacions" d'Espanya, va ser llibre de capçalera de molts intel·lectuals i polítics catalanistes durant el final de la dictadura franquista. Llavors, s'aspirava a assolir la llibertat i la igualtat de què havíem estat privats pel sol fet de no ser la mena d'espanyols que es volia que fóssim. Semblava que amb la fi de la dictadura s'assoliria aquesta tolerància i aquest respecte igualitari entre els catalans, els espanyols i qualssevulla altres cultures que havíen de conformar un nou estat que alguns anomenen plurinacional. Res més lluny de la realitat. Hem estat treballant en un pacte de convivència (digueu-li Estatut) des d'aleshores i Espanya no vol conviure sinó que s'atansa a sotmetre i uniformitzar.
Catalunya no té lloc a la Pell de Brau. Després de treballar per intentar trobar la convivència que anhelava Esrpiu, Catalunya no pot seguir visquent en l'anhel permanent, en la recerca d'una utopia que Espanya mai s'ha cregut ni s'ha fet seva. Ara, és l'hora del camí de la independència.
El diputat per ICV al Parlament Europeu, en Raül Romeva, escrivia ahir al seu bloc un punt de vista que ha alterat les files del partit. En l'apunt titulat Una Catalunya sobirana i europea? és legítim, és necessari, és progressistatrencava amb un federalisme espanyol que defensa actualment el partit, hereu de les seves arrels (molt arrelades tot i que s'intenti maquillar) comunistes, per passar a reclamar la plena sobirania de Catalunya en un marc federal europeu. Ràpidament, avui, Joan Herrera, que ara vol dibuixar un somriure progre i de sotamà fer gala d'un discurs reaccionari i anacrònic, s'ha afanyat a apuntar que els seus objectius s'allunyen d'una Catalunya sobirana i europea i que el que realment aspira la seva formació és a una Espanya unida i federal.
A partir d'aquí, i com ja vaig afirmar en un article al Diari de Girona fa uns mesos, celebro que d'entre els (pocs) militants amb seny i mesura que encara defensen l'herència de l'esquerra catalana quedi en Raül Romeva per obrir els ulls a una branca de la política que amb els anys s'ha tornat seca, sorruda i negativa per la nostra nació.
NOTA: La fotografia m'ha semblat il·lustrativa del seny i la tolerància que impera actualment a Iniciativa. A més, constato que la llengua de comunicació de dirigents rellevants de l'entitat (de pròpies orelles ho dic) és el castellà.
