És obvi que no es retalla per plaer. A quin govern democràtic li pot representar un incentiu retallar serveis a la gent que el vota? Dit això, que a vegades no sembla tan trivial com realment és, no tothom està d'acord amb què s'hagi de retallar.
El mateix Premi Nobel Paul Krugman escrivia avui al New York Times (i així ho recull El País) amb el seu article titulat El desastre de l'austeritat (The Austerity Debacle). Krugman s'ha mostrat obertament keynesià en diferents ocasions. Pels que no estigueu avesats a les coses de l'economia, un keynesià és aquell que, seguint els postulats proposats per John Maynard Keynes com a sortida de la Gran Depressió dels anys 30 del s.XX, advoquen per la despesa pública com a dinamitzador d'una economia en recessió. Keynes deia "és l'expansió, i no la recessió, el moment adequat per a l'austeritat". La idea és brillant, mireu: si l'estat gasta diners, encara que fos en posar centenars de milers de persones a fer una cosa tan absurda com cavar forats i a tornar-los a omplir de terra contínuament, generaria ocupació, augmentaria els diners disponibles a les butxaques de la gent, augmentaria el consum i les empreses millorarien els seus resultats, no haurien de tancar i contractarien treballadors aturats. A més, el cercle virtuós acabaria amb un retorn dels diners gastats en forma d'impostos (renda i consums) i de deixar de pagar els subsidis necessaris. Aquesta dinamització s'amplificaria pel que s'anomena efecte multiplicador (del que vaig parlar fa un parell d'anys en aquest mateix bloc). La clau de tot, però, és igual de simple que el raonament: l'estat ha de gastar diners.
