Cerca contraforts...

divendres, 23 d’octubre del 2009

"Els polítics converteixen el nacionalisme en una merda!


Avui s'estrena el documental "La Nova Cançó Catalana", un petit homenatge o si és no un esment contundent de la nova i brillant fornada de música en català que grups com Manel, Mishima o Antònia Font han posat al mapa d'aquí i de fora. Però més enllà d'això, en el documental,Joan Miquel Oliver afirma quelcom que m'ha fet reflexionar, diu: "amb el temps m'he adonat que la política ho infecta tot. El nacionalisme, com a idea, és alguna cosa molt noble, una idea nascuda d'una cosa tan bonica com estimar la teva terra. Després arriben els polítics i els converteixen en una merda".
Hi estic d'acord, mai tan ben dit. Amb una salvatat: no podem posar en un sac tota la gent que creu i treballa per la política, per què aquest ofici recuperi la dignitat que tenia en altres temps. Tot i això no podria ser més contundent i a l'hora més encertat.
El nacionalisme és quelcom més que política. El nacionalisme és una estima per la pròpia terra, pels orígens, la cultura i la societat que ens ha fet créixer. I remarco, que ens ha fet créixer i no néixer. El nacionalisme ha de ser un anhel sorgit del poble per què el poble assoleixi la plenitud dels punts en comú que té i que li fan compartir una estima. El nacionalisme és un sentiment d'una noblesa grandiosa, és amor, és consciència i és orgull.
No podem deixar que la idea d'una nació plena sigui emmascarada per la mà interessada de personatges que s'etiqueten com a polítics i que obliden el seu fonament de servei a la societat. El nacionalisme, prenem-ne consciència, ha de ser situat per sobre de colors i ideologies per situar-se al lloc que el sentiment de tot un poble mereix.

dijous, 22 d’octubre del 2009

L'amenaça dels populismes


Potser pel context econòmic actual, potser per la imatge que ha adquirit l'escena política o simplement per una qüestió de tendències, el populisme ressorgeix amb força en la societat actual. El que semblava que la primera meitat del segle XX havia desterrat d'Europa i havia caigut en l'oblit a Sud Amèrica ara retorna. Potser els ciutadans busquen en les paraules més enllà dels projectes acolliment als seus desenganys.
Però no us deixeu enganyar per les aparents "idees clares" de personatges que parlen molt i venen fum. No costa gaire trobar en l'arc parlamentari o fora d'ell, en les columnes de la premsa groga o fins i tot esportiva, personatges que anomenant-se polítics prometen idees clares i exhalen fum. Sorgeixen com bolets projectes unipersonalistes centrats en líders carismàtics, de retòrica agressiva i excloent, amb estratègies propagandístiques d'una altra època, que venen radicalitats -i no són radicalitats en termes nacionals- i no espremen un projecte de país clar. I les promeses acaben en no res mentre el país es va enfonsant en una crisi de valors i de confiança insalvable. I no es tracta de projectes minoritaris sinó que s'ha estès en partits que una altra època ja van renegar d'aquest fer. Tothom té noms en el cap i no seré jo el que els anomenarà.
No negaré que falta lideratge per sortir endavant però darrere del lideratge no es poden amagar obsessions personals, idees buides o mal intencionades, aspiracions interessades o ressentiments qualsevulla siguin els seus motius. Darrere del lideratge s'hi ha d'amagar un equip de persones preparades a donar el seu esforç i qualitats pel país, d'això es tracta la política i per això treballem desenes de persones dia a dia de manera altruista. Pecaria d'ingenuïtat però cal que tothom aporti el seu granet de sorra en aquesta reconstrucció social defugint de la resignació, del tansemenfotisme i dels nous radicalismes.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

No t'equivoquis, Montserrat Nebrera


La marxa de Montserrat Nebrera del Partit Popular ha estat probablement la notícia política del dia. Em jugo un pèsol que era una qüestió pactada amb la direcció de Gènova des de fa mesos. Casualitat o no, aquesta setmana la senyora Nebrera presentarà un llibre. Ho deixo aquí.
El que és segur és que el Partit Popular renuncia a tenir una brillant, però incòmoda veu a Catalunya, una veu allunyada de sectarismes i radicalismes anticatalans que caracteritzen l'argumentari popular. Opten per una veu afònica d'arguments, gairebé inexistent i sense discurs propi per a Catalunya. Una veu allunyada de la realitat i del dia a dia dels catalans. La senyora Camacho i la seva tropa no li arriben ni al taló de la sabata (probablement de taló alt) però, sense fer massa fressa, han estat tocats pel Rei Mides per dirigir aquesta teatralització política.
Dit això, les declaracions de Nebrera m'han desagradat profundament. No poso en qüestió els seus contactes amb l'extrema dreta ni amb qualsevol altre partit (excepte ICV, amb el qual ha renunciat entrevistar-se). Però és intolerable el què ha dit sobre el nostre Parlament. No puc acceptar, sigui per sentiment o patriotisme o perquè simplement m'ho crec que es digui que el Parlament no serveix per a res, que és, amb paraules textuals, una costosa inutilitat. Quan la idea d'Espanya encara no existia, el Parlament de Catalunya ja era una realitat. I avui, el Parlament més antic del món encara segueix vigent, lluitant estoicament contra la privació de sobirania, legislant amb i per als catalans. Del Parlament sortirà algun dia la declaració unilateral d'independència de Catalunya per la que molts treballem. Em sento orgullós del meu Parlament i del que representa, de la feina que s'hi fa i m'entristeix la que s'hi deixa de fer. Per això i per lleialtat, seria de justícia demanar una rectificació.

(Esperem que tot plegat l'ajudi a vendre millor el seu llibre!)

divendres, 9 d’octubre del 2009

Si Nobel aixequés el cap...


Em pensava que era una innocentada. Quan he comprovat que efectivament no feia fred i que no, no era 28 de desembre he tornat a llegir el titular: "Obama rep el premi Nobel de la Pau". Diuen que a la Casa Blanca han cridat un incrèdul "Uaau!".Fins a dia d'avui no és que posés en qüestió el valor d'aquest guardó però esperava un cert rigor en la seva concessió.
No entraré en una desqualificació immerescuda (de moment) a Barack Obama, però d'aquí a ser anomenat referent de la pau i la concòrdia mundial... Diuen que l'atribució és en la seva voluntat de treball pel desarmament nuclear. I és el cap de l'estat major de la potència més militaritzada del planeta. Dirigeix un país que es manté en més d'un conflicte bèl·lic, un dels quals il·legal segons les Nacions Unides i del que el president Obama no marca data d'acabament. No fa ni un any que és l'home més poderós del món i la seva activitat ha estat més aviat escassa: un tancament de Guantànamo encallat, una reforma sanitària que duu ennuegada, un viatge a Copenaghe per aconseguir els Jocs Olímpics... En definitiva, Obama no és un home d'acció: és un producte mediàtic. I el món queda enlluernat i li fa reverències. Els líders mundials trinen per fer-s'hi fotografies, com si d'una reencarnació d'Elvis es tractés. Alguns ho aconsegueixen, amb més o menys fortuna...
Fa dos anys el seu camarada Al Gore va rebre un premi Nobel, també discutit. Però tothom tenia clar què havia fet i per què havia treballat. Què ha fet vostè? Bé, felicitats senyor Obama, ja podem dir ben alt que la seva tasca s'iguala a la de la Creu Roja Internacional, a la de Desmond Tutu o Mihaíl Gorbachov, a la d'UNICEF, de la Beata Mare Teresa de Calcuta o d'Amnistia Internacional. És més, s'ho mereix per sobre de Sima Simar, dissident xinesa, més que Helmut Kohl, pare de la reunificació alemanya. Més que la Fundació Vicenç Ferrer...
Si Nobel aixequés el cap es preguntaria amb més insistència que mai: per què vaig inventar la dinamita?

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Un nou model productiu?


Quan tot el que havia vist sobre les decisions econòmiques del govern em semblava impitjorable, si em permeteu la paraula, llegeixo que el ministre Sebastián, ministre d'Indústria, Turisme i Comerç retalla un 75% la partida d'innovació en concepte d'ajudes tecnològiques. Aquest moviment, que suposo que per Madrid anomenaran "anticrisi " (al final la paraula passarà de ser esperançadora a ser esgarrifosa), se suma al retall pressupostari d'un 20% que fa dues setmanes va anunciar la ministra Garmendia, ministra de Ciència i Innovació. Sense estendre'm a analitzar com afectarà aquest retall als diferents sectors que beuen d'aquestes ajudes, vull constatar el greu error que suposa:
Quan hem estat emfalagant l'opinió pública amb un canvi de model productiu, basat en la productivitat efectiva i sobretot en l'I+D+I (investigació, desenvolupament i innovació) ara resulta que reculem d'amagat estripant tota possibilitat de fer efectiu aquest canvi necessari. El profà pot pensar que efectivament en èpoques de crisi no hem de centrar esforços en investigació, però ben aviat s'adonarà que només serem competitius si basem les nostres capacitats en la creativitat, en el capital humà i en la formació. Si fem marxa enrere buscant vies de finançament a curt termini, intentant per exemple reflotar sectors com la construcció, les pròximes generacions pagarem molt car aquest error.
Un cop més, el Gobierno fa ús del mal govern. Esperem que la Generalitat no segueixi el mateix camí i permeti que Catalunya (amb una aposta per les Biociències i les Biotecnologies estratègica), exploti la seva capacitat de liderar amb una economia sòlida, moderna i de futur com ans solia.

Per tenir present

“Catalunya, o més ben dit, els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb totes les característiques de tal i per tant amb tots els drets i deures que es deriven d’aquesta categoria. Propugnem per a les nacions, començant per la nostra, el respecte a llur determinació, equivalent al reconeixement del ple exercici de llur sobirania. (...) Afirmem que la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual. Cal no oblidar, amb tot, que per a una solució confederalista no basta la conformitat d’un dels membres a confederar, ja que si mancava la dels altres, i sobretot la del que actualment detenta encara la nostra llibertat, no seria viable la fórmula propugnada. En aquest cas, l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l’únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament, seria la separació total i absoluta i tots els catalans tindrien el deure d’imposar-se els majors sacrificis per assolir-la i consolidar-la”.

Ponència
Doctrina nacionalista, Ier congrés d'Unió Democràtica de Catalunya, 1933
Via l'
Àgora de la Nació

dijous, 1 d’octubre del 2009

I segueixen amb la incultura!



Jo que cofoi vaig tornar a classe després de vacances, convençut que l'estiu ho cura tot i que qui canta els mals espanta, m'he endut una desil·lusió. Veig que la intransigència feixista d'alguns antisistemes es veu immunitzada al sentit comú: no hi entén res, ni de temps, ni de cultura ni d'educació. Aquesta "emprenyada" que com a bon català m'enduc es deu a la comprovació que el vandalisme segueix a l'Universitat Autònoma de Barcelona. Curiosament comprovo que els que primer es van anomenar ANTIBolonya i que després van afegir-se l'apelatiu d'ANTIcapitalistes ara ja han abandonat qualsevol indici de causa rocambolesca per la què convocar a files l'estudiant mitjà per passar a anomenar-se ANTIsistema. Aquest cop li toca el rebre als bancs, un cop més. El caixer de la facultat comença el curs amb un curiós maquillatge a base d'esprais que el tatuen amb consignes contra l'€uro i contra el que anomenen en els cercles d'on provenen "El Capital".
No entraré a condemnar l'acció en sí mateixa -evidentment prou reprobable si es mira amb sentit comú- sinó l'actitud d'aquests personatges. Deixeu que els anomeni salvatges. Una societat mor quan deixa d'estar en construcció: s'estanca i minva fins a desaparèixer engullida per una altra societat emergent. La crítica social es fa des del respecte, en sentit constructiu, amb voluntat de canviar les coses amb diàleg. En aquest punt ja us deveu haver adonat de la distinció que he fet en els apelatius que s'autoimposen aquesta gent: es tracta d'una voluntat d'anar en contra de tot, de carregar-se l'ordre establert amb el qual ens entenem fraternalment per manifestar la seva discomformitat des de l'imposició d'unes idees. Són, diria jo, ANTIsocials.

Aprofitaré per constatar que crec que cal una actuació per part de les autoritats amb molta més contundència per intentar que la convivència als espais públics, i més en un marc que ha de ser de construcció intel·lectual, no estigui impedida per l'acte de quatre vandalistes.