Cerca contraforts...

dissabte, 29 d’agost del 2009

Joves, els hereus de la crisi


Fins als nostres dies, comptar amb una herència sempre era un goig i una garantia de futur per a qualsevol hereu. La nostra herència, la que la societat actual ens depara, no serà joiosa ni encoratjadora sinó que es presenta com un estigma que ens costarà anys poder-nos treure de sobre. Per cansament, per desconfiança, tedi o per recel els joves ens hem mantingut inexplicablement al marge del debat. Voldria constatar de bon principi que la crisi ens l'endurem nosaltres, la generació que a la primera meitat del segle XXI haurà de tirar endavant aquesta societat. A curt termini ja podem afirmar que ens emportem silenciosament els cops de la maldestreria d'alguns que no han sabut administrar la riquesa de tots. Ens manca la casa, els diners i la feina. Comencem per la feina. No només patim la reducció d'ofertes de treball, sinó d'una manera molt més preocupant veiem com se'ns margina a la contractació precària, en negre i dessota un sou base ja de per si vergonyós, sense assegurar ni amb garanties de continuïtat. I sinó preguntin i vegin. Som els comodins d'una societat que viu a curt termini i que no és capaç de traçar un nou model de país ara que és més necessari que mai.
Els diners i la casa se'ns han negat de socarrel, no queda lloc per a l'emprenedoria que ens caracteritza, els bancs no confien en nosaltres, potser per l'efimeritat laboral que portem tatuada per edat. Paral·lelament l'Administració ha llançat de manera populista ajudes a l'habitatge que no passen de maniobra publicitària, amb grans cartells que ens fan ombra pels carrers, ha restringit les beques universitàries i ha enterrat les ajudes a la natalitat i a l'emancipació com si d'un truc d'escapisme del Gran Houdini es tractés.
A llarg termini patirem pel retard de l'emancipació i la incorporació al mercat laboral. I no es tracta només d'un assumpte de liquiditat de la Seguretat Social, ja acceptem que no cobrarem mai jubilació. La dificultat d'accés a l'educació superior derivada de la implementació del malaguanyat Pla Bolonya (bo en contingut i de nefasta aplicació a l'espanyola) condicionarà tota la generació i farà més evidents distincions que es creien d'èpoques passades. Serem la primera generació que sense haver viscut mai una guerra viurem pitjor que els nostres pares tot i ser, sense cap mena de dubte, la generació més ben preparada de la història. Ja no formem part de la malaguanyada generació X. Tenim emprenedoria, ambicions, inquietuds i confiança. Tornem a ser una generació zero, però en el sentit que des de zero reconstruirem i posarem el país al lloc que li pertoca per història i per justícia. Només cal que aquesta societat que ens té com a futur tingui confiança en nosaltres des d'avui mateix.

Article publicat al Diari de Girona el 22 d'agost de 2009

dilluns, 17 d’agost del 2009

Un company molest


Fa dies que trasllado allà on vaig, enganxat a la galta esquerre, un VHS. No és un VHS petit ni lleuger però és portàtil i es compenetra a la perfecció amb el meu cos. És un VHS que ha sortit amb la calor i que només emet pel·lícules sobre humor viral l'acidesa de les quals a temperatura estival és d'alló més angoixant.
Per sort es tracta d'un VHS del tipus 1. Arribat aquest punt aclariré que no viu de l'electricitat d'un endoll sinó que parasita el meu metabolisme degut a que com a virus d'herpes simple (VHS) que és està mancat de metabolisme i, per tant, de vida.
El VHS-I afecta la part superior del cos (el VHS-2 és un pèl més compromès...). Us faré cinc cèntims d'aquest company molest que aquests dies m'acompanya: L'herpes és un virus, un complexe proteic que conté ADN dins una càpsula coronada per una mena de xeringa cel·lular. En entrar-hi en contacte el virus introdueix el seu ADN en una de les nostres cèl·lules dèrmiques (de la pell) i l'ADN víric es barreja amb els nostres sistemes cel·lulars. En aquest punt pot seguir dos camins. En el primer dels casos seguirà el que s'anomena cicle lític, en el qual s'aprofita dels nostres mecanismes cel·lulars per esprémer les nostres cèl·lules i replicar-se i expandir-se en cèl·lules veïnes. En aquest procés és on sorgeix l'erupció que nosaltres associem a l'herpes. Espontàniament el virus pot canviar la seva activitat i integrar-se en les nostres cèl·lules dels ganglis passant desapercebut. És el que s'anomena cicle lisogènic. Aquí pot romandre en estat de latència podent passar anys adormit. Després d'una situació d'estrés del cos (per exemple una exposició prolongada al Sol), el virus es pot reactivar i tornar a iniciar un nou cicle lític.
El problema d'aquest company és que si bé podem combatre'l durant el cicle lític, aturant l'erupció, les crostes i les picors, no podem fer res contra ell quan s'amaga i ens acompanyarà fins a nou avís com una ombra invisible romanent dins nostre.

Afegiré que si tenim present el lucratiu negoci de la venda de ciclovir tòpic, el medicament prescrit pel tractament, dubto que cap multinacional farmacèutica posi massa interès en descobrir com exorcitzar, cel·lularment parlant, aquest molest company.

http://elcontrafort.blogspot.com

dilluns, 10 d’agost del 2009

Aquest estiu, enganxa el CAT al teu vehicle


Unió de Joves de les Comarques Gironines hem iniciat la campanya estival. Enguany vam creure oportú reivindicar un tema que si bé no deixa de ser simbòlic no és per aixó menys important a l'hora de fer visible el nostre fet diferencial: el CAT a les matrícules. La campanya "Aquest estiu, enganxa el CAT al teu vehicle" pretén fer arribar a més gent la campanya iniciada des de diferents fronts de la societat civil catalana per fer visible l'adhesiu representant el distintiu reclamat.
A tall de comentari diré que aquesta campanya, si bé troba el seu objecte en una intransigència del PP en temps d'Aznar i de la majoria absoluta, va ser una de les malaurades promeses incomplertes per Zapatero en la seva primera legislatura. No podem deixar, doncs, de recordar al Poble Català que aquest incompliment se suma a altres temes de país que aquest nefast president ha passat per alt de manera activa, altiva i calculada.
Us animo a que enganxeu el CAT a les vostres matrícules i que el repartiu entre familiars i amics per tal de fer evident que els catalans sabem respondre a les ofenses i malgrat tot tenim la voluntat i la força per tirar endavant!

Diari de Girona
El Punt
Gironanotícies

dissabte, 8 d’agost del 2009

Som monos els humans? O són humans els monos... En record de Jordi Sabater i Pi


Jordi Sabater i Pi va néixer a Barcelona el 2 d'agost del 1922. La seva inquietud científica el va portar a dedicar la seva vida a l'observació i a l'estudi dels grans primats a la selva tropical africana, essent àmpliament reconegut internacionalment per les seves aportacions a l'etologia i a la ciència en general. Malauradament, la poca vocació científica del nostre país no només fa que pocs "homenots", com deia Josep Pla, tinguin un lloc en la ciència sinó que vergonyosament sovint no se'ls reconegui com es mereixen a casa seva. Tot i això crec que més enllà de la persona, el caràcter tossut i a l'hora apassionat del científic ens exigeix deixar de banda qui va ser per explicar què va fer. Jordi Sabater i Pi no pot passar a la història per haver comprat de manera fortuïta, i com no li agradava reconèixer també desafortunada, un goril·la albí a la selva de Guinea Equatorial. El seu treball ha permès revolucionar la manera com entenem la humanitat. M'explico:
Fins fa ben poc creiem que l'home, el gènere Homo, es va bifurcar en el cladograma dels grans primats en el moment en què va començar a utilitzar estris elaborats per ell mateix en el seu dia a dia. Eren els temps de l'Homo habilis, descendent immediat dels darrers Austrolopitechus. Val a dir que aquesta habilitat és fruït de canvis espontanis en el seu genoma que el van portar a gaudir d'un cervell major en tamany i desenvolupament, d'un canvi en la motricitat i el camp de visió i una serie de conseqüències en la seva alimentació i hàbitat que d'aquestes es van derivar. Poc podíem esperar que en els nostres dies poguéssim veure refutada aquesta distinció amb la implacabilitat de l'observació de la naturalesa, concretament dels nostres cosins germans els goril·les.
Jordi Sabater i Pi, com expressà posteriorment en l'article que va publicar a Nature, va observar que els goril·les amb els que treballava eren capaços d'elaborar uns estris rudimentaris a partir de pals meticulosament escollits i pedres utilitzades a tall de massa. Aconseguien realitzar uns estris polivalents a partir d'una branca xafada en forma de raspall a l'extrem que els hi servien per netejar-se, manipular aliments o caçar petits insectes com tèrmits o formigues. Les raons de l'evolució estaven canviant.
A aquesta observació se li sumaven evidències més pragmàtiques com la capacitat d'emocionar-se i d'envejar, riure, plorar, témer o enyorar-se que manifestaven els goril·les davant l'observador amatent. Així doncs no només es feia evident un cop més la meravella del procés evolutiu sinó que com si d'un retret de la naturalesa es tractés semblava que els grans primats reclamessin el nostre reconeixement. Com Jordi Sabater i Pi reconeixia, la mirada del goril·la expressava una por profunda a l'home i semblava interrogar-lo preguntant-li "no em reconeixes?".
Crec que En Jordi Sabater i Pi estaria d'acord que la millor aportació que pot haver fet a la humanitat, més enllà de tots els descobriments i troballes, és fer-li prendre una mica més de responsabilitat amb món que ens envolta. Potser comença a ser hora que prenguem consciència que si bé fins i tot el Gènesi ens posa per damunt de tota la resta d'espècies sobre la terra nosaltres no deixem de ser una espècie més del trencaclosques que, per fortuna o per desgràcia, els capricis d'un atzar sobrenatural han fet que l'evolució ens hagi situat on som.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Reflexió: Euros catalans?

L'altre dia em va arribar a les mans una curiosa lliura esterlina. Probablement per les meves mancances com a observador no m'havia adonat mai d'un fet que ens hauria de servir de precedent. El bitllet en qüestió, més enllà de la seva naturalesa britànica, duia gravat amb lletres clares "THE ROYAL BANK OF SCOTLAND". Vaig informar-me i resulta que al Regne Unit els estats com escòcia poden imprimir la seva pròpia moneda, en aquest cas les lliures esterlines, conservant-ne el valor i la naturalesa. I tot això sense daltabaixos ni sermons de patriotisme. Ara bé, allà hi ha un Premier escocès i ningú s'ha posat les mans al cap (si més no per la seva procèdencia, la seva gestió és una altre història).
Catalunya, doncs, m'atreveixo a dir que hauria d'avançar cap a la creació d'un banc central propi al marge del Banc d'Espanya, desplaçat en les qüestions de política monetària pel Banc Central Europeu i que només conserva residualment escurrialles del poder que tenia antigament. Aquest Banc Central de Catalunya tindria la capacitat de regular el nostre sistema financer singular i diferenciat de manera més eficient i autònoma com també podria permetre'ns imprimir els nostres propis euros catalans i els segells postals més enllà de la Real Casa de la Moneda y Timbre.
Aquesta reflexió pretén anar més enllà d'una reivindicació trivial, ja que aquesta competència ens permetria discernir arreu la nostra singularitat no només cultural sinó també política, permetria una assimilació i un reconeixament a Europa del Fet Català i per altra banda suposaria un avenç en la nostra autorrealització nacional.
Malauradament crec que haurem d'empassar força anys la cara dels successius hereus Borbons cada cop que paguem una cervesa o rebem una postal. Tot i això no hi ha res que ens prohibeixi somiar i serà abans o després del divorci que la cara es girarà.