La ruta comença a la Devesa. Agafem el camí de la passera de Fontajau i baixem a l'esplanada del Parc de Fontajau en direcció al Pont. Passem sota el pont, si el riu ens ho permet, i agafem el camí del carril bici de Girona a Sant Gregori. Travessarem el Pla de Domeny paral·lels a la carretera i arribarem a la fàbrica Nestlé. Des d'allà seguirem la ruta cap al Veïnat de les Cases Noves i, d'allà, a Sant Gregori. Un cop a Sant Gregori ens dirigirem al camp de futbol i el vorejarem seguint la carretera. Travessarem el riu Llémena i seguirem sense deixar la carretera. Quan hàgim deixat enrere el Veïnat d'Argelaguet arribarem a una cruïlla. A partir d'aquí podem decidir agafar la Ruta de les Fonts (a mà esquerra) o la pujada directa a Sant Grau (a la dreta). En aquest cas he pujat per la Ruta de les Fonts i he baixat per la via directa. Des de la Ruta de les Fonts el camí es limita a pujar.
divendres, 23 de desembre del 2011
dimarts, 20 de desembre del 2011
dilluns, 19 de desembre del 2011
Aristocràcia i democràcia
Quan a segon de batxillerat vaig haver de fer el treball de Teoria del Coneixement -coses del Batxillerat Internacional-, poc m'imaginava que aquell tema que vaig escollir, que llavors semblava una utopia en paraules de la professora, avui estaria d'actualitat.
diumenge, 18 de desembre del 2011
Prou impunitat
La Universitat de
Girona està de celebració. Un 30 de desembre de l’any 1991, el Parlament de
Catalunya aprovava la seva restitució després d’aquell fatídic 1714, quan -per
Decret- Felip V imposava la foscor intel·lectual i cultural també a la nostra
ciutat.
Ahir el President
Mas va participar dels actes de commemoració dels 20 anys de la institució. Havia
de ser una jornada festiva, però va tornar a fer acte de presència la
intolerància, la violència i la radicalitat d’uns quants. La intenció inicial,
que feia dies que corria entre la comunitat universitària i pels Consells
d’Estudiants era protestar –pacíficament- contra les retallades. Hi hagi o no
motius per la protesta, és legítim expressar-se pacíficament. Per desgràcia, i
de manera recurrent aquest curs, l’actitud, lluny de dialogant, ha estat
boicotejar els actes organitzats per la Universitat, com es va produir a l’acte
solemne d’inici de curs quan una cinquantena d’estudiants van irrompre al
rectorat amb una pancarta i, cridant, van boicotejar-ne la celebració. El que
s’ha produït aquesta vegada ha estat un pas més. Les imatges parlen per si
soles. Algú creu que persones encaputxades, que no dubten a encarar-se i
agredir els agents del cordó policial, tenen la mínima intenció de protestar
pacíficament?, amb eslògans com “Mas, a la cambra de gas”... El resultat: 18
ferits, 12 dels quals Mossos d’Esquadra.
El missatge que
volen transmetre és que s’ha agredit als estudiants. És fals. Ells no
representen els estudiants. Els estudiants, a aquesta hora, eren a classe o a
les biblioteques. Potser uns quants s’han sumat a la protesta suposant que
seria pacífica. D’altres hi poden haver tret el cap i han acabat rebent. Els
instigadors, però, són professionals de la brega. Els mateixos que organitzaven
l’ocupació de facultats contra el Pla Bolonya, que increpen els estudiants que
no estem d’acord amb les vagues que convoca el sindicat de torn (avui el
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, per cert) o que omplen els nostres
campus i facultats de pintades amb eslògans contra el capitalisme i contra la
pregonada privatització. Antisistemes, potser, però a
compte del sistema. Aquestes mateixes organitzacions dominen els fons que les
universitats destinen a les agrupacions d’estudiants. Si volguéssim ser
rebuscats podríem dir que, al capdavall, la universitat paga les seves
destrosses. Potser per por, però queden impunes, immunes als reglaments que han
de garantir la pau i la convivència als nostres campus.
diumenge, 4 de desembre del 2011
dijous, 24 de novembre del 2011
L'economia explicada amb vaques...
Us deixo la traducció d'un correu que circula per internet i que em va passar l'Antoni. Per riure i, perquè no?, per aprendre alguna cosa!
L'economia explicada amb vaques...
Socialisme:
Tu tens 2 vaques.
L'estat t'obliga a donar-n'hi 1 al teu veí que no tenia vaques.
Comunisme:
Tu tens 2 vaques.
L'estat te les treu i et dóna una mica de llet.
Ibra i Efialtes
Gran partit ahir del Barça a San Siro. Més enllà del partit, un tal Zlatan va encarregar-se, a l'estil Mourinho, de carregar-se totes les càmeres a sobre. Ressentiment? Jo diria que no només...
La setmana passada van tornar a fer per la tele la pel·lícula 300. En aquella història se'ns recorda la gesta d'una colla d'espartans (no crec que només 300) en aturar les hordes perses al Pas de les Termòpiles. En un moment de la pel·lícula apareix un personatge espartà de naixement, geperut i malformat, que escapant de la llei espartana no va ser "descartat" en el moment de néixer. Quan demana al Rei incorporar-se a les files espartanes per fer honor al nom del seu pare, el rei ho descarta. La falange espartana actua com una unitat, l'un protegeix al del costat i així successivament. La malformació que pateix suposaria un flac dèbil pel conjunt. Ressentit, acaba sotmentent-se al suborn de l'exèrcit persa.
dimecres, 23 de novembre del 2011
Moral hazard
Hi ha dues paraules que ressonen com un eco inacabable en totes les assignatures d'economia que fem. Moral hazard. Risc moral.
Aquesta és una de les causes de la nostra precària situació i la de tots els PI(I)GS -per qui no ho sàpiga, un pig en anglès és un porc-, Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain). Ajudar-nos representa un risc i que ens ajudin, per a nosaltres, un risc moral.
Als economistes els agrada -ens agrada- parlar de coses senzilles amb paraules complicades i altisonants. Així, suposo, ens assegurem que ningú amb intuïció ens prengui la feina. El risc moral no és altra cosa que una situació en la qual un individu, aïllat de la conseqüència de les seves accions, podria canviar el seu comportament que hauria tingut si hagués estat exposat completament a les conseqüències de les seves accions. Ras i curt: donar gat per llebre, dir blanc i fer negre.
dilluns, 21 de novembre del 2011
Tota la Gàl·lia està ocupada... Tota? No!
"Tota la Gàl·lia està ocupada... Tota? No! Un petit llogarret poblat per irreductibles gals resisteix l'invasor..."
El resultat de les eleccions d'ahir va ser inesperat. Només la darrera enquesta del CEO, vilipendiada per la unanimitat dels mitjans de comunicació i per la majoria dels partits, la va encertar. Catalunya ha deixat de votar amb una referència espanyola en unes eleccions al Congrés.
Si ens fixem en el mapa d'Espanya només Catalunya i Euskadi s'escapen de l'aclaparadora majoria del Partit Popular. Les dues nacions històriques, a part de la espanyola -i Galícia, si s'escau-, es mantenen diferents i singulars i, lluny d'equilibrar les forces, són els partits sobiranistes els que pugen (a Catalunya CiU i ERC -que es manté- i a Euskadi Amaiur apareix i el PNB aguanta sense patir la competència sobiranista abertzale). Aquesta singularitat no és anecdòtica sinó que posa en relleu que els catalans, que abans teníem un vot dual en funció de si es votava al Congrés o al Parlament de Catalunya, ara ja deixem de banda aquest sentiment. Ara veiem en el sobiranisme -o en el catalanisme polític modern- la millor opció per representar els interessos particulars a Madrid. La demanda és clara: Catalunya és diferent i així s'ha de fer sentir al Congrés.
La "necessitat" del Corredor Central...
Algú s'ha preguntat perquè carai l'Estat espanyol s'entesta a foradar 100 quilòmetres de roca massissa a través dels Pirineus per fer passar-hi un tren?
El territori de l'Estat comunica amb Europa per tren des de dos eixos. Per una banda, a l'Atlàntic, per Irún. Per altra banda, al Mediterrani, per Portbou. Aquests eixos són clarament suficients des del punt de vista pràctic. Amb els projectes europeus per al Corredor Mediterrani i Atlàntic hauria d'haver-hi prou capacitat per transportar les mercaderies i les persones necessàries des d'Espanya cap a Europa. Si és així, perquè té tanta importància fer una obra digna de faraons?
L'única explicació que se m'acudeix la trobo si traço les fronteres d'Euskadi i de Catalunya al Mapa. Què passaria si fóssim independents?
dissabte, 19 de novembre del 2011
Macroeconomia per a principiants (II): com matar la prima
Ara que ja sabeu què és la prima de risc ens podem preguntar: i no té solució aquest patiment?
Aquests dies estem veient com "els mercats" (recordem, les persones i institucions que compren el deute dels països) cada cop tenen més i més por de no cobrar pel seu préstec al termini acordat i, per tant, cobren un interès cada cop més alt (fins al 7% a Itàlia i a Espanya, per exemple). Aquest interès és insostenible fins al punt que cada any, la partida del pressupost dels països destinada a pagar els interessos del deute pot superar les que destinen a cultura, defensa o recerca fins al punt que si segueixen endeutant-se a aquest preu no podran pagar.
Mentrestant, Alemanya es pot endeutar a l'1%. Això és desenes de milers de milions l'any menys. Poseu un 1 i els 0 que toquen i us en fareu la idea. La solució, doncs, és eliminar el risc.
Si hem dit que la prima de risc és la diferència entre l'interès que paga Alemanya i el que paga cadascú, perquè no paguem tots el mateix?
La solució passa pel Banc Central Europeu. Si en comptes de ser el Banc d'Espanya, el Banc d'Itàlia o el Bundesbank fos el BCE qui anés al mercat a vendre deute, no hi hauria prima de risc perquè seria tan solvent com ho és alemanya. Així de senzill.
divendres, 18 de novembre del 2011
Macroeconomia per a principiants (I): la prima de risc
La prima de risc s'ha instal·lat al nostre dia a dia. Hi és i sembla que no vol marxar. Tots en parlem. Ara, qui sap exactament què és la temuda prima de risc?
Els països, generalment, gasten més del que ingressen. D'això en diem dèficit. Si tu gastes més del que ingresses només tens una manera de pagar-ho: demanant prestat. En altres paraules, endeutant-te. El deute dels països el podem imaginar com simples papers, compromisos que al cap d'x anys qui compra aquell pagaré cobrarà el que ha pagat afegint-li un interès determinat. Aquest deute es ven (es canvia per diners) en el que s'anomenen "els mercats".
Els mercats no són altra cosa que persones, empreses, entitats financeres, països o institucions internacionals. No són un ésser pervers i interessat. Els mercats compren deute amb la única ambició de treure'n un rendiment dins una garantia que quan arribi aquest any x amb què el país s'ha compromès cobraran el que diu el contracte.
Quan hom tem que hi pot haver alguna possibilitat que no pugui cobrar arribat el termini, el més lògic serà que demani un major interès en pagament a la "por" de no cobrar el que ha prestat. Hi ha països, com Alemanya o EEUU, que es considera que no tenen absolutament cap risc de deixar de pagar, de no ser solvents. Aquests països es considera, doncs, que presten a risc zero. Per tant, la diferència entre els interessos que paga Alemanya -interessos sense risc- i els que paga qualsevol altre país representarà el cost del risc en el deute. Aquesta diferència entre l'interès d'un país i l'interès del deute alemany (anomenat Bund) és el que en diem prima de risc.
dijous, 17 de novembre del 2011
Ho sento, però no faig vaga
Ho sento, però avui no faré vaga. Aniré a classe. Com vaig fer amb les vagues contra el Pla Bolonya i abans a l'institut. Per molts motius. Però us asseguro que no perquè no vulgui una universitat pública de qualitat.
En primer lloc perquè tots vosaltres em pagueu entre 6000€ i 8000€ cada any per anar a la universitat, per anar a classe i ser productiu. No anar a classe em sembla, com a mínim, una manca de consideració.
En segon lloc perquè els estudiants, crec, no hem notat absolutament cap greuge cap a nosaltres. Jo, personalment, no veig com ha canviat la situació a les nostres aules i entendria que hagués empitjorat donada la situació que vivim, de la que no ens fem el càrrec. Abans que nosaltres, els estudiants, s'haurien de queixar els professors associats, els becaris i investigadors, doctorands, personal... I no és un problema de volum de recursos, sinó de distribució (hi ha gent que viu molt bé a la universitat a costa dels altres).
En tercer lloc perquè la vaga, com està plantejada, és un exercici de publicitat de sectors organitzats, minoritaris, violents -física o verbalment-, ideologitzats i interessats. Els mateixos que es manifesten contra Bolonya, s'indignen, acampen, protesten a favor de l'anarquia (com a la vaga general passada) i després passen per ser els més demòcrates.
En quart lloc perquè no combrego amb tapiar entrades, privar de llibertats, tallar carreteres i trens, increpar estudiants, imposar idees i coartar decisions. Ahir l'assemblea de l'UdG, amb gent de fora la universitat per cert, discutia si s'havien de fer piquets informatius o violents. La decisió, per cert, va ser de fer-los violents.
dijous, 10 de novembre del 2011
La frivolitat hivernal del PSC
La meva intenció era no molestar-me a comentar l'absoluta frivolitat del PSC. La deriva, però, del rumb d'aquest partit ha passat tots els límits quan han llançat un vídeo de campanya electoral (repeteixo, de CAMPANYA ELECTORAL) en què, sense escarafalls ni matisos relacionen les retallades a la mort. Sí, ho heu sentit i ho podreu veure bé: juguen amb la mort per criticar les retallades. "Com els pets en un banc" que diem a casa. Ho deixen anar, sense complexes, sense proves i sense cap altre motiu que desgastar, enrarir i intoxicar la prou maltractada societat.
Això no és tot! Per a més inri, el mateix dia que surt publicada una notícia que diu que una dona va morir a l'hospital de Sant Pau després d'una llarga espera. Fortuïta la coincidència? El vicepresident del Col·legi de Metges, però, s'ha afanyat a assenyalar que era una pacient terminal. Segon ball del PSC (que és qui ha posat la notícia a les capçaleres) amb la mort. Ara, però, amb una persona de carn i ossos pel mig.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Girona - Sant Miquel - Els Àngels - Font dels Lleons
Ruta en bicicleta al voltant de Girona. No és senzilla de fer, amb un cert nombre de pujades d'intensitat moderada, però les vistes i la tranquilitat del camí valen la pena. No deixeu de parar-vos a les tres fonts que trobareu pel camí: la Font del Bisbe, a Sant Daniel, la Font dels Lleons i la Font d'en Fita, totes a la vora del camí. Podeu trobar-ne els detalls a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2077520
dijous, 13 d’octubre del 2011
Els "progres" i l'islam
Feia temps que s'intuïa. No és nou veure simpaties reiterades d'aquells que -potser- malanomenem "progres", habitualment de pela llarga, cap a tot el que es pugui relacionar amb l'islam. Quedi clar que aquest no és un apunt contra l'islam, sinó un comentari per posar sobre la taula una estranya vinculació.
La incombustible -i sovint aguda- periodista Pilar Rahola ho ha denunciat des de les seves tribunes i des dels seus llibres -recentment ha publicat La República Islàmica d'Espanya-: l'islam s'ha posat de moda entre l'esquerra.
La primera mostra rellevant d'aquesta història d'amor la trobem a la reacció contra la Guerra d'Irak, però ja s'havia covat abans amb el conflicte entre Israel i Palestina. L'esquerra va abanderar una voluntat clara de mostrar l'islam, o les societats musulmanes, com als febles que calia defensar de l'"imperialisme sionista i americà". Deixeu que sigui políticament incorrecte; però, com convindreu, la contradicció és d'una hipocresia colossal.
dimecres, 12 d’octubre del 2011
La Salut - Coll de Condreu - El Far
Us recomano aquesta ruta. La vam fer aquesta setmana i és fantàstica. Podeu trobar els detalls de la ruta a:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=2116546
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=2116546
dimarts, 11 d’octubre del 2011
Les dues Europes...
El mapa que podeu veure es pot llegir de moltes maneres. Segons la Comissió, simplement representa la distribució dels fons de cohesió de la UE entre regions. En vermell, les regions que reben fons i en blau les que "paguen" (tot i que no ho diu, la deducció és trivial). El cas és que també es pot llegir d'una altra manera: observarem que hi ha una Europa, al nord, que estira clarament "del carro" i una Europa al sud clarament subsidiada -a part hauríem de considerar els països de l'est, en procés de clara convergència després de dècades de trinxament comunista-. L'etern debat. El cas és que veiem que Espanya i Itàlia són clarament un cas a part: estan partides en dos! A partir d'aquí, podem fer mil i una interpretacions. El cas és que, en cas d'anar per lliure, seriem un país de la primera divisió septentrional o de l'endarrerida i subsidiada divisió europea meridional?
dijous, 6 d’octubre del 2011
Fins sempre Steve
Ha mort Steve Jobs. Finalment el càncer de pàncrees que fa 7 anys va reptar-lo a una partida mortal ha guanyat. 7 anys d'una malaltia que per la majoria suposa pocs mesos de vida. Ell va sobreviure, però no va poder guanyar. Potser després de la seva desaparició es podrà valorar realment l'alçada del personatge. La persona ja ens havia captivat abans. Visionari, innovador, revolucionari, de la magnitud de Henry Ford o de Tomas Edison -com algú ha dit- Steve Jobs va treballar sempre per canviar el món i se'n va sortir. Mentre escric aquestes paraules en un dels seus Mac, acabat de despertar des d'una pantalla blanca amb una poma mossegada al mig, no em sé imaginar el món sense els ordinadors personals, sense els telèfons intel·ligents …o sense la música. A cavall entre l'enginy i l'art ens ha deixat la seva veu però mai el seu referent. Gràcies Steve, et trobarem a faltar.
dimecres, 5 d’octubre del 2011
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Propostes sobre innovació
M'agradaria compartir amb vosaltres les línies generals de la nostra proposta, que es basa en dos punts fonamentals: aturar la fuga de cervells i impulsar la biotecnologia i biomedicina com a sector estratègic de Catalunya, tal com ho va ser el tèxtil -de referència internacional al seu temps- al s.XIX.
diumenge, 2 d’octubre del 2011
A reveure!, i fins aviat!
Ahir els més grans del rock català van fer l'últim dels concerts, 25 anys després que en Gerard, en Josep en Pipo, en Josep Bosch i en Joan Cardona -a qui es va recordar en nombroses ocasions de la nit- comencessin a parir Sopa de Cabra. 3 hores vibrants de concert, jugant a casa i amb un adéu impossible després de 3 bisos entregats. La sensació, potser, és difícil d'explicar si, com jo, havies crescut amb una música que mai t'havien deixat anar a viure on toca, a l'arena de la Copa per Fires de Sant Narcís. Érem massa petits. Veure que deu anys després hem pogut passar comptes a la vida i lluir pell de gallina amb totes aquestes cançons ha estat immens, indescriptible. Però no acceptem un adéu. Com a molt un a reveure!, i fins aviat!
PD: Sabeu quin és aquest carrer?
dijous, 29 de setembre del 2011
...i com Bin Laden es (podia, o va fer?) ric - Sobre els derivats (II)
Si heu llegit l'apunt anterior, podeu observar com funciona a grans trets el joc dels derivats. La mare dels ous de tot plegat és saber cap a on aniran els mercats. És un joc d'informació. De fet, invertir si et trobes en possessió d'informació privilegiada sobre una companyia, per exemple, és delicte penal a la majoria de països del món.
Dit això, poder anticipar cap a on evolucionarà un mercat en un moment determinat pot ser una eina més poderosa que poder endevinar els números de la loteria dia rere dia.
11 de setembre de 2001. El Dow Jones cotitzava a uns 10500 punts. Dos Boing 767 s'estavellen per sorpresa a les Torres Bessones del WTC de Nova York causant 2606 víctimes mortals.
Rastani tenia raó... Sobre els derivats (I)
Quan el suposat broker Alessio Rastani va sortir a la BBC esgrimint amb, entre supèrbia i fatxenderia, la fórmula de la gallina dels ous d'or, molts es van indignar. L'endemà mateix es va veure que darrera aquell to fatxenda i posat de dandy de la City londinenca hi havia un farsant. Un simple aficionat amb tanta labia com cara dura i ganes de cridar l'atenció.
Més enllà de l'engany, però, el que és un fet és que moltes coses de les que va dir són certes: si vols fer diners a la borsa, res com una bona recessió. M'explico.
divendres, 16 de setembre del 2011
Un mapa molt eloqüent
Mireu-vos amb atenció aquest mapa. Veieu quins són els països amb un major percentatge de funcionaris? Correcte! Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia (la profunda i atrassada Itàlia del sud)! I els països de l'Est (que fa 20 anys encara eren tot sector públic amb la Unió Soviètica). Però...
dijous, 15 de setembre del 2011
diumenge, 11 de setembre del 2011
Onze de Setembre
Esperem que arribi el dia en què avui quedi a la història. Un dia que no haguem de reclamar el que és nostre. Que el que som, ho puguem ser. Sense haver de demanar permís. Un dia, en què la nostra bandera torni a ser la que era fa més de mil anys, sense blaus i sense estrelles. La bandera que deixa de reclamar i que només representa el nostre poble. Esperem que arribi el dia en què tots siguem més lliures i que puguem viure en pau, concòrdia i justícia. Fins que no arribi aquest dia, fins que no siguem lliures, cal seguir lluitant. L'Onze de Setembre no hem de celebrar, hem de recordar.
dissabte, 10 de setembre del 2011
Pujol, els Catarres i una reflexió sobre Catalunya
Escolteu el President Pujol i veureu que darrere una cançó plena d'acudits i ironies el President troba el forat per reflexionar sobre Catalunya. Per riure, riure moltíssim, i per pensar!
dissabte, 3 de setembre del 2011
Aquesta és l'Espanya "amiga"?
Ja fa anys que he deixat de pensar en la possibilitat de convertir Espanya. Tot i tenir la convicció de ser independentista des que tinc ús de memòria, en algun moment podia ser creïble -tot i que difícil- que Espanya canviés la seva bel·ligerància cap a Catalunya. Aquests temps han passat a la història.
Els que s'escudaven -alguns encara, falsament, ho pretenen- en la voluntat de regeneració d'Espanya han perdut el seu últim argument: la Constitució.
dijous, 25 d’agost del 2011
Homenatge al mestre Jobs
Al llarg de la història, són molts els personatges, intel·lectuals, genis, ments o, simplement, persones que han estat recordats pels seus actes. Uns per descobrir grans entrellats de l'existència, altres per pintar o compondre majestuoses obres d'art. Tots, però, tenen en comú el fet d'haver ajudat a que la vida de tots canviï d'alguna manera. Steve Jobs serà recordat per aconseguir aquest propòsit tan majestuós i, a més, fer-ho d'una manera "diferent".
dimarts, 16 d’agost del 2011
L'absurd del "Toro Ratón"
Fins aquesta setmana no he sabut que corría per les places dels pobles de les espanyes un animal "llegendari". Això és el que diuen, almenys... El cas és que l'anomenat "Toro Ratón", al qual califiquen com el més "intel·ligent i sanguinari" d'aquestes bèsties, és un bé molt preuat. El motiu? Ja s'ha cobrat tres vides per a la distracció de molts pobles que estaven de festa major i, incomprensiblement, per aquest motiu, el caché de l'animal ha pujat com l'escuma. Es veu que s'arriben a pagar 10.000 € per una "actuació" -si d'envestir la gent a cops de banya i, de tant en tant, matar-ne algun se'n pot dir així-.
divendres, 12 d’agost del 2011
Finalment! Però en Cesc és un de tants...
Finalment ha arribat el dia. En Cesc Fàbregas, com tot sembla indicar, serà avui mateix jugador del Barça. No es pot discutir que és un grandíssim jugador, català, de la casa, amb aquella manera de fer i de jugar que ens és tan pròpia a Can Barça. No són pocs, però, els que incansablement han repetit una i altra vegada que en Cesc no havia de tornar, que no l'havíem de fitxar. No perquè no fos un gran futbolista, sinó perquè fa vuit anys va decidir marxar.
Demà se'n va a Estats Units en Lluís. Més que un amic des que teníem vuit anys, marxa a estudiar a Amèrica buscant les motivacions que no li ha sabut donar el país, buscant créixer personalment i acadèmicament amb l'exigència que necessita. Marxa per un any, però tots sabem que, si pogués -i podrà-, no tornaria.
Us podeu preguntar quina relació tenen una i altra cosa. És molt senzill. Com en Lluís, cada curs, milers d'estudiants i llicenciats -m'atreveixo que molts d'entre els millors del nostre país- fan el pas de sortir a fora. D'aquests, ben pocs tornen a casa. A fora troben el reconeixement, les oportunitats i les motivacions que aquí no valorem i que no els sabem donar. És per això que quan un crack com en Cesc torna a casa després de créixer on va tenir l'ocasió -qui sap si l'hagués tingut en aquell Barça en decadència- ha de ser sempre un motiu d'alegria. Esperem que un dia siguem capaços de fer tornar tots els que avui han de marxar.
dimecres, 1 de juny del 2011
Sobre dèficits
I ens demanen que arribem a l'1,3%... Per complir ells? (Dades 2010 Eurostat. Catalunya 2010 i 2011 al final)
dimarts, 31 de maig del 2011
No aneu a #acampadabcn
La setmana passada, després d'emportar-me uns quants insults i després de comprovar l'infinit grau de demagògia que entenen per democràcia alguns "indignats" em vaig proposar deixar d'escriure sobre el tema. Creia que no valia la pena, que moririen en les seves propies contradiccions. M'emprenyava, perquè segueixen incomplint mil i una lleis i ordenances de civisme (al capdavall la garantia de la convivència pacífica entre ciutadants). Però no hi estava disposat. Tenia feina millor per fer que aguantar segons què.
Ahir i avui, però, hem anat coneixen noves dades sobre els deixebles de l'avi Hessel, un pamlfet de 50 pàgines i, això sí, 10€ del qual els serveix d'inspiració. Resulta que alguns no eren tan pacífics com volen fer creure. Resulta, també, que alguns són mentiders i manipuladors. Resulta que no respecten res ni ningú que expressi una opinió contrària a ells. Professen l'anarquia, sabent-ho o sense saber-ho. Sinó, perquè no reconeixen i compleixen les lleis?
diumenge, 29 de maig del 2011
divendres, 27 de maig del 2011
Manifest de la majoria silenciosa pel desallotjament de Plaça Catalunya (font e-Notícies)
A favor del desallotjament de la Plaça Catalunya
- Perquè una cosa és la democràcia i el dret de manifestació i l'altre és el respecte als espais públics
- Perquè el centre de Barcelona no es pot convertir en un càmping
- Perquè ningú, perquè li ve de gust, pot transformar els jardins públics en horts
- Per respecte a la resta de barcelonins i barcelonines
- Perquè s'estan vulnerant diferents articles de l'ordenança cívica
- Per garantir els mínims d'higiene i evitar problemes de salut
- Perquè tothom té dret a gaudir del centre de Barcelona
- Perquè hi ha moltes maneres de protestar i manifestar-se. Quinze dies ocupant un espai públic són molts
- Per seguretat ciutadana en un dels espais més transitats i emblemàtics de la ciutat
- Fa mal a la imatge de Barcelona i Catalunya
- En democràcia la millor manera de protestar és votar
- Barcelona no pot ser la capital antisistema d'Europa
Fes circular aquest manifest
Això és #acampadabcn?: "Tindreu la vostra intifada"
Ho he dit des del primer moment: el problema no és la protesta, és l'okupació. No era possible protestar massivament per un sistema més just sense okupar places i carrers? No. Barcelona un cop més actua de capital mundial dels antisistema. Ho va fer el moviment antibolonya i ara hi tornen. Són els mateixos, i juguen amb la gent de bona voluntat que vol canviar les coses des de la convivència. Son els mateixos, que estiren la corda per tenir l'excusa de la brutalitat policial. Els mateixos que censuren els que hi estan en contra. Els mateixos pels quals la democràcia només té valor si és a favor seu. Ho sento, però el que ha portat aquesta lamentable situació no és la protesta ni la reivindicació sinó haver-se apoderat dels espais comuns per fer la revolució personal d'alguns. Aquesta era la intenció. Com m'ha dit el candidat de les CUP a Barcelona: tindreu la vostra intifada. Siusplau, deixeu de tensar la corda, aneu a casa i manifesteu-vos pacíficament com a ciutadans.
dijous, 26 de maig del 2011
#spanishrevolution passa la mà per la cara a #acampadabcn
Mentre Barcelona segueix fagocitada pels antisistemes -acompanyats d'alguna gent de bona voluntat- ballant a ritme de Manu Chao i a còpia de rituals reiki, a Madrid, origen del moviment, han redactat quatre demandes clares com a objectiu del moviement #democraciareal:
- Reforma electoral encaminada a una democràcia més representativa i de proporcionalitat real i amb l'objectiu addicional de desenvolupar mecanismes efectius de participació ciutadana.
- Lluita contra la corrupció mitjançant normes orientades a una total transparència política.
- Separació efectiva dels poders públics.
- Creació de mecanismes de control ciutadà per a l'exigència efectiva de responsabilitat política.
El balafiament del Plan E
No trobava la paraula adequada per traduir "despilfarro" del castellà al català (per què serà?). Buscant buscant he trobat balafiar -v. tr. [LC] Malgastar, dilapidar.- i m'ha agradat. El cas és que com ja s'ha dit del dret i del revés el pla E era un balafiament en tota regla. Un va dir una vegada que amb el pla E seguiríem tenint l'atur més alt però també les voreres més boniques d'Europa. Coses de voler ser líder costi el que costi. El cas és que per la xarxa corre el que molts sospitaven: hi ha hagut obres més cares que el propi cartell, que costa uns 1000€ tirant pel cap baix. Així, ens podem preguntar: era necessari? Sí. Si us pensàveu que era una operació amb garanties de reactivar l'economia aneu errats. Era pur màrqueting, qüestió de publicitat institucional de la que només els socialistes ens saben colar. Mentrestant, molts encara tenim plantat a la porta de casa una "E" ben grossa. Ministerio de Fomento, Gobierno de España -només faltava el coño i el manda güevos-. Capitán mande firmes. "Tota la Gàl·lia està ocupada..."
dimecres, 25 de maig del 2011
"#acampadabcn demana aliments... URGENT!"
Segons podem veure a tots els mitjans, a la xarxa i in situ, la gent que està acampada en el seu intent desesperat de salvar el món de les urpes dels malvats pro-sistema, no sembla que passin precisament gana. Ara bé, enlloc de fer com tots i anar a comprar al supermercat i fer-se el sopar, o portar-se la carmanyola a Plaça Catalunya, opten per demanar que la gent porti menjar. Mentrestant, els que realment pateixen la crisi i passen gana -sí, no heu d'anar a Somàlia per trobar gent que passi gana- segueixen invisibles. Enlloc de demanar menjar podríen dinar a casa seva i demanar aliments pel Banc dels Aliments o per Càrites. Ells sí que lluiten per canviar les coses...
dimarts, 24 de maig del 2011
L'última bajanada de #democraciareal i #acampadabcn
I l'últim acudit: "Retirada masiva de capital de las entidades bancarias el próximo día 30 de mayo". Ah, bé senyors. Sabeu què passaria? Doncs que si alguns de vostès no han estudiat a escola potser no pensaran que retiran diners en efectiu massivament d'entrada podem portar el país a un corralito. Dedueixo, però, que la intenció no és paralitzar l'economia sinò enfonsar els bancs. Donc bé. Els que van decidir demanar una hipoteca no sabran que el que consideren de propietat, casa seva moltes vegades, serviria per liquidar les entitats que voleu fer caure. A més, el país té deute contret amb aquests bancs i els bancs, un cop més, podrien fer servir aquest actiu (deute de l'administració) per respondre de la seva fallida. I l'administració, amics antisistema, no són els polítics: som tots.
L'absurd de l'#acampadabcn i #spanishrevolution
El que al principi era -o ens van vendre que era- un moviment cívic transversal d'emprenyament del bo, s'està convertint en un absurd. Si dissabte la plaça Catalunya de Barcelona estava plena de gent de tota mena, famílies amb nens, avis, joves, peluts i pelats avui el panorama és bastant diferent.
Avui hi he passat. N'he passat de llarg però he pogut veure quin peix es ven. La plaça està okupada. Sí, sí, okupada amb "k", no només ocupada temporalment. S'ha decidit -en assamblea suposo, és clar- arrencar un dels jardinets públics que paguem entre tots i plantar un hort -dedueixo que ecològic- per donar un aire de comuna hippie del segle XXI en ple cor de Barcelona. "Resistirem!" diuen. Els cartells, en castellà tots els que he vist, fan proclames revolucionàries contra la propietat privada i contra tot el que pugui representar l'ordre del sistema. L'#acampadabcn s'ha tornat quelcom més còmic que la pròpia #acampadapedralbes -pels que no ho conegueu, és una campanya de befa sobre els acampats que els compara amb una colla de pijos-.
dilluns, 23 de maig del 2011
diumenge, 22 de maig del 2011
El valor d'anar a votar (sobre #eleccions22M)
Tinc la gran sort de tenir una besàvia de 98 anys. Té el cap més clar que tots nosaltres i viu amb la mateixa empenta que tenia fa 50 anys encara que les cames no sempre segueixin.
Avui ja ha votat. No és que tingui més incentius que la resta de la gent per fer-ho. L'esforç que li ha representat segurament no es pot comparar amb el que haurà de fer el 99% de la població. Però ja ha votat.
La seva edat, per desgràcia, li va fer viure la Guerra Civil i tota la dictadura sencera, patint per banda d'uns i d'altres. Però ara que pot votar, sap que és un dret, però també un deure. Sap que és important i, tot i que pesen els anys, s'ha mudat de bon matí i ha anat al col·legi electoral del municipi, al poble del costat.
Si ella ha anat a votar, quina excusa posareu? Avui toca votar, és el nostre dret i el nostre deure. Voteu, sigui per qui sigui. La resta són excuses. Qui no voti, no pot queixar-se!
dissabte, 21 de maig del 2011
#spanishrevolution #spanishEVOLUTION o neonatòleg les 24 hores...
Si no us n'havíeu adonat però tots necessitem un neonatòleg les 24 hores. És una qüestió de vida o mort. Almenys és el que podem acabar pensant quan sentim per la ràdio l'angoixant anuci d'una mútua que no ve al cas. La campanya és tan brillant com poc ètica quan recorre als pocs instints animals (protecció de les cries) per "vendre enciclopèdies". Però tothom vol tenir un neonatòleg les 24 hores! És qüestió de vida o mort! Llavors, que ens surti gratis! És just que tothom tingui un neonatòleg les 24 hores!! I d'oca a oca...
Que la gent està emprenyada era previsible. No es podia entendre com amb un 21% d'atur, amb el 45% dels joves sense feina (sense comptar estudiants, ull!) ningú aixequés el dit. És qüestionable si l'#spanishrevolution -o en la forma més nostrada la #catalanrevolution- realment ha estat una protesta espontània o si s'ha orquestrat des d'un o altre grupuscle. El cas és que el fet que la gent protesti no pot sorprendre a ningú. I, en tot cas, és plenament legítim. Dit això, cal deixar de banda els anhels revolucionaris d'alguns per posar el cap sobre les espatlles.
divendres, 20 de maig del 2011
Girona, 20 de maig de 2011
Hola princesa,
Fa sis anys em vas fer feliç. Ens coneixíem des de feia temps. Vergonyosos, ens costava fins i tot mirar-nos als ulls quan ens trobàvem tots dos sols, a música, a catequesi, pel carrer o quan passaves amb l'autobús. Jo pensava que tu no em feies cas. Tu pensaves que era un antipàtic. Érem dos nens fins i tot encara quan vam començar a sortir junts.
Sempre m'has dit que el que et va fer decidir és que des del primer moment en què et vaig demanar per sortir et vaig dir que t'estimava. Em costa imaginar haver-ho pogut fer d'una altra manera. Perquè, si no t'hagués estimat, t'hauria demanat per sortir? Potser no sabia massa bé què representava però ho tenia clar: t'estimava, i encara t'estimo.
Han passat sis anys des de llavors. Hem crescut junts. Hem viscut cada dia, fos bo o dolent sabent que ens teníem l'un a l'altre. Ens hem fet costat i el temps ha anat passant. Algunes persones que abans hi eren ja no hi són. El món ha canviat però nosaltres seguim com llavors. Ja sé que pot semblar un tòpic que queda molt bé en aquestes ocasions però és així com ho sento, com ho sentim. Si no fos així no estaríem junts. I saps perquè? Perque crec que només podrem estimar d'aquesta manera una vegada. Només ens podrem estimar sincerament l'un a l'altre. El que pugui venir ja serà diferent, una altra història. Estimar-nos així és nostre, és sincer i senzill, íntim i molt bonic. Poder descobrir què és realment estimar al teu costat ha estat un orgull i un privilegi. No se m'acudeix una persona millor al món per descobrir-ho i en dóno gràcies cada dia encara que a vegades ens equivoquem.
Estimar-te m'ha ensenyat que la vida no és d'un mateix. La vida és compartir. Si no haguessis estimat mai m'atreveixo a dir que la vida no hauria tingut sentit.
Gràcies per deixar que t'estimi i per estimar-me tots aquests anys!
Teu,
dijous, 5 de maig del 2011
Gràcies Espanya!
No sé quina és la primera diada que recordo. Potser, com diuen sovint els nostres pares i avis, hi havia moltes més senyeres als balcons. La gent, fins i tot per la festa major o el dia de les eleccions –un dia de celebració després de tants anys de silenci–, solia penjar una senyera al balcó. Certament, era estrany entrar en una botiga en què no et parlessin en català i, essent de la Catalunya perifèrica, tradicional i tancada com ens volen fer creure, ens sorpreníem –i ens espantàvem– quan a Barcelona sentíem que els carrers començaven a parlar castellà. En aquells temps, l'independentisme era residual, de quatre joves que portaven una estelada a l'agenda enganxada i dos intel·lectuals que vivien del que semblava una utopia. En el món de la política ni se'n parlava. Als diaris, no existia. Potser alguna cançó ho deixava en l'aire.
dimecres, 13 d’abril del 2011
De la gravetat ningú se n'escapa
Quan Isaac Newton (aleshores encara no era Sir) va publicar Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (principis matemàtics de la filosofia natural) es va establir que la gravetat no era res més que la força que exercia un cos d'una certa massa qualsevol sobre un altre cos de massa igual o diferent situada a una certa distància. Com que aquesta força no es fa relativament perceptible des del nostre punt de referència fins que el cos que ens atrau té una massa de proporcions planetàries, hem acabat assimilant que la gravetat és allò que ens fa caure, la força que ens manté de peus a terra i que, quan la volem contradir, ens fa caure sense contemplacions.
dimarts, 12 d’abril del 2011
Què van fer els que anaven tard... (resposta)
El resultat va ser un augment important dels retards entre els pares de la guarderia. Abans de patir el sistema de multes que va decidir implantar el curós economista, els pares que arribaven tard ja responien a un incentiu negatiu -un perjudici- en no complir amb els horaris de la guarderia. Si bé no havien de pagar cap quantitat monetària, sinó que patien la reprovació de mestres, pares, alumnes i, en general, del seu "entorn social". És el que s'anomenen "regles socials". Per altra banda, tot i que això depèn de cadascú, un es podia "sentir malament" en veure's un mateix com un pare descuidat, que no té cura dels fills com hauria de tenir. En aquest cas parlarem de "regles morals" -és per això que he dit que depèn de cadascú, perquè la moral és en gran mesura personal-.
dilluns, 11 d’abril del 2011
Què farieu si anéssiu tard?
Us proposo un petit trencaclosques econòmic bastant conegut. Sovint, si sentim la paraula "economia" pensem que es tracta de diners, borsa, empreses, negocis i comptes farregosos. També. Però l'economia és essencialment l'estudi del comportament humà. En aquest cas veureu que, de diners, se'n parla poc!
Fa uns anys, una guarderia israeliana es trobava amb el problema que els retards dels pares dels nens i nenes a l'hora de recollir els seus fills s'havien convertit en quelcom comú. Amb molt bona fe, van decidir encarregar a un economista un estudi que proposés alguna mesura per evitar que els retards es produïssin amb la freqüència que es produïen. Com tots hauríem pensat, la solució a què va arribar l'expert va ser la d'establir una penalització econòmica en funció del temps de retard, que es cobraria a final de mes amb la quota de la guarderia.
Endevineu què va passar? Penseu com si vosaltres fóssiu els pares que aneu tard... Demà en donaré la resposta!
Després d'uns mesos de reflexió en què aquest bloc ha estat desconnectat, he decidit tornar a escriure. La meva voluntat és de canviar alguns dels errors que durant l'etapa anterior vaig cometre i que em van acabar desanimant a l'hora de mantenir la feina constant que exigeix. Veureu que la política perdrà mica en mica el pes que té al núvol d'etiquetes per deixar pas al què realment ha de ser un bloc personal: el que un pensa, el que sent, el que estima i qui s'estima, el que opina, viu i intercanvia amb la vida i les persones, abandonant les consignes i els dogmatismes en què fàcilment podíem caure a vegades. Es tracta de ser sincers i sensibles, sensibles i sincers. Espero no només que us interessi sinó que us inciti a la polèmica, a l'opinió, a l'acord i al desacord perquè d'això es tracta, així és com hauria de ser.
diumenge, 10 d’abril del 2011
dimecres, 26 de gener del 2011
"O independència o rendició"
Ahir el President Pujol va donar suport a la independència obertament per primer cop. No és un fet trivial, ja que és ben conegut -i sovint criticat- el tarannà dialogant, pactista fins i tot, que ha defensat sempre el President Pujol. Molts creiem ja fa anys, tampoc massa enllà, que Espanya és un carreró sense sortida. Ara la personalitat més notable del darrer quart de segle per a la Història de Catalunya s'ha sumat a nosaltres. O caminem decididament cap a la independència, un camí feixuc i tortuós, o ens resignem a una mort plàcida i lenta. Però en definitiva, la mort.
dilluns, 24 de gener del 2011
La universitat que volem?
Sovint insistim des de tots els àmbits a reclamar l’excel·lència a la universitat. L’excel·lència, vull entendre, no és més que el foment de l’esforç i de “la feina ben feta”, com deia l’anunci, per avançar com a societat. Sense pretensió de cap tipus us explicaré una desagradable experiència que he tingut en aquest sentit.
Per motius que no vénen al cas i dels quals em coresponsabilitzo en part, avui, un Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra m’ha negat l’entrada a una sessió de seminari tot i haver-hi més de la meitat de les places buides.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)