dijous, 13 de setembre del 2012
La prima de risc de la Catalunya independent
El pas històric d’abans
d’ahir s’està dibuixant en una materialització palpable: hem passat de la
retòrica i la lírica al pragmatisme. Hem abandonat el què per abordar sense
matisos el com.
Les dades
econòmiques de la independència són força clares, per molt que hi hagi arguments
propis de garlaires que s’esforcin en fer creure que passant de subsidiar a
emancipar-nos hi podem perdre. Que Catalunya aporta més del que rep ho reconeix
tothom, fins i tot l’Estat espanyol.
dimecres, 12 de setembre del 2012
“Res serà fàcil però tot és possible”
Érem molts. Molts més que a la multitudinària manifestació del 10 de juliol de fa dos anys. Però la xifra no és important. Ara és evident que hi ha el consens social per fer que l'anomenada "Transició Nacional" prengui un rumb ferm: la transició cap a la independència. Les conclusions sobre la manifestació d’ahir són diverses però quedem-nos amb quatre observacions essencials: Catalunya està emocionalment desconnectada d’Espanya. Catalunya aposta per emprendre el camí de la secessió. Aquesta secessió és en positiu, des de la civilitat i la concòrdia. La independència ja no fa por i és transversal en tots els estrats socials, d’edat, d’origen i de cultura que componen la societat catalana. Però el més important: aquest moviment no necessita d’una bèstia de tracció en forma de representació política per tirar endavant.
dimarts, 11 de setembre del 2012
L'11 de setembre
Catalunya no celebra una Diada Nacional des de fa més de tres-cents anys. L'11 de setembre es commemora la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip de Borbó, preludi de l'extensió de l'absolutisme homogeni i centralista als derrotats estats de la Corona d'Aragó. La victòria de Felip V d'Espanya, avantpassat directe de l'actual Rei espanyol i del qual encara en manté l'herència, sobre la resistència a Catalunya va suposar l'inici d'un patíbul de dos-cents noranta-vuit anys. El Decret de Nova Planta, un decret que MAI ha estat formalment abolit per cap govern espanyol malgrat totes les retòriques d'inclusió i pluralitat hagudes i per haver, va tallar arran tot rastre de llibertat i de possibilitat de ser. Simplement havíem de deixar d'existir com a catalans.
dilluns, 10 de setembre del 2012
L'ostracisme
Sempre he sigut
contrari de culpabilitzar la política dels nostres mals. Mentre visquem en
democràcia som nosaltres i només nosaltres, els ciutadans, els responsables de
qui ens governa, com ho fa i cap a on ens porta.
A Atenes, el
bressol de la democràcia, tenien un recurs molt particular per garantir que els
seus governants es mantinguessin allunyats de corrupteles i abusos: enviar-los
a l’ostracisme.
Un cop l’any es
consultava al cens o assemblea (Ecclesia)
atenesa si consideraven que algun dels governants de la polis estava acumulant
massa poder. Si la meitat de l’assemblea així ho considerava se l’obligava a
exiliar-se durant dos anys, temps que consideraven necessari perquè el pes de
la seva influència quedés dissolt en el dia a dia polític atenès.
dijous, 6 de setembre del 2012
Les pensions i l’Estat Propi
El sistema espanyol de pensions segueix el que s’anomena model de repartiment: a grans trets, el que una generació de treballadors genera (paga en forma de cotització) s’utilitza per pagar els pensionistes contemporanis a ella. D’aquesta manera, els pares paguen la pensió dels avis amb l’esperança que els fills pagaran la seva. El sistema, doncs, es fonamenta en una certa solidaritat intergeneracional. Aquest model funcionaria sense entrebancs si no fos perquè la societat cada cop està més envellida. En altres paraules, en termes relatius cada cop hi ha menys treballadors per cada jubilat que ha de cobrar una pensió. Per simplificar el model tindríem que s’ha d’equilibrar una balança entre el nombre de treballadors actius, multiplicat pel factor que defineix quina fracció del seu salari cotitza i de l’altra el nombre de pensionistes multiplicat per la pensió mitjana. Si la població s’envelleix (cada cop hi ha menys treballadors actius a una banda i més jubilats a l’altra) es poden fer tres coses per tal de mantenir l’equilibri: augmentar les cotitzacions (i baixar la renda disponible dels treballadors), disminuir les pensions (la renda disponible dels pensionistes) o reduir el nombre de pensionistes... No ens alarméssim: no es tractaria de fer cap bestiesa grossa, sinó d’augmentar l’edat de jubilació.
dimecres, 5 de setembre del 2012
El sou dels polítics
La Presidenta del
Parlament avui no ha estat del tot encertada quan ha dit que ara un diputat ras cobra el mateix del que
cobrava l’any 2003 i exclamava que “no sabia on anirien a parar”. Amb un país
amb un índex de pobresa del, pràcticament, 20% és lògic que un comentari així es percebi com a
indecent.
La qüestió que
plantejava la Presidenta, però, és un debat més profund i del tot pertinent.
Intentem, però, guardar per uns moments la demagògia a la butxaca...
dimarts, 4 de setembre del 2012
Som bacteris
Segurament, si sentiu la paraula “bacteri” us vindrà al cap la imatge d’un aliment en mal estat. La brutícia o les malalties sovint s’associen immediatament als microorganismes que, en una referència més negativa, anomenem simplement “microbis”. Molts sabeu, però, que els bacteris ens aporten molt més que malalties. Formatges, iogurts, embotits o olives deuen als bacteris la seva elaboració. O no sabíeu que les bombolles del formatge emmental (que no gruyère) es formen pel diòxid de carboni alliberat per colònies bacterianes?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)