Benvoguts companys,
Un any més ens reunim per commemorar el malaurat assassinat de Manel Carrasco i Formiguera. És de justícia començar aquest parlament recordant els valors que el van acompanyar tota la vida i fins a la seva mort, el 9 d’abril de l’any 1938.
Pocs anys abans, Unió Democràtica naixia per sumar un catalanisme innovador i sobiranista com cap altre al democristianisme ja present en l’època de la República. Unió, doncs, va irrompre com l’única força capaç d’unificar els valors democràtics republicans i recollir el millor de la tradició del catalanisme i de l’humanisme cristià.
Tant és així que, tot i no ser-ne fundador i provenir d’una altra formació catalanista, Acció Catalana, en Manel Carrasco i Formiguera va escollir Unió Democràtica per comprometre la seva vida, pel seu sentit de la justícia social i per treballar per la restitució de la llibertat i el ple sentit de les institucions de Catalunya. Recordaré en aquest punt que va donar suport a la proclamació del President Macià de la República Catalana un 15 d’abril de 1932. Aquesta elecció de mantenir fermes les seves conviccions, que el va acompanyar fins als darrers moments de la seva vida, ha de servir per mantenir viva la seva memòria en un món que, aparentment, és molt diferent al seu però que en valors i coratge pensem que s’hi hauria d’assemblar.
En Manel Carrasco i Formiguera va ser assassinat per tractar-se d’una figura incòmoda: uns perquè, per intolerància religiosa, el consideraven catòlic reaccionari; els altres perquè, per feixisme, el titllaven de radical i separatista. Ho veiem clarament quan el President de la República espanyola Alcalá Zamora s’hi referia dient que “representa la izquierda radical catalanista más extrema”. D’altra banda, un article a Solidaridad Obrera, l’òrgan de la CNT i de la FAI, ja el denunciava dient que “Se havia destacado siempre por un catolicismo exacerbado, que su actuación ha poseído siempre un colorido derechista cien por cien i concloïen dient que s’havia d’actuar amb duresa, fins i tot brutalitat, contra individus com ell. Res més fals, ni més contradictori.
La seva fe en els valors cristians i el seu amor profund a la terra que ens és pròpia fins a les darreres conseqüències el van condemnar. Podem pensar que la seva no va ser una mort atribuïble a un bàndol, sinó que va ser producte de l’abandonament d’alguns dels seus compatriotes, que es van rentar les mans per lliurar a la mort un home de pau. Ell mateix havia dit “No m’espanta aquesta mort. La considero digna coronació de tota la meva vida, i la prefereixo a una mort vulgar i corrent”.
Per a un jove de 20 anys, la figura d’en Manel Carrasco i Formiguera, malgrat el pas del temps i l’evident (o no tant evident) distància que separa la nostra societat de la que el va conèixer, és més actual que mai. La nostra generació està necessitada de referents, d’exemples a seguir que ens guiïn i ens ajudin a actuar amb seny i fermesa. En Manel Carrasco i Formiguera n’és un sense cap dubte, no només per com va morir sinó sobretot per com va viure, com a polític a les Corts per la circumscripció de Girona o per com va defensar en aquells temps l’Estatut de Núria a Madrid.
Per això i per a nosaltres, en Manel Carrasco i Formiguera és avui i sempre un home honorable i l’honorabilitat sempre ha de ser presa com un model a seguir. Unió de Joves pren l’herència del seu exemple, de la seva creença en uns valors i del seu treball pel país. No es tracta de prendre uns ideals sinó de posar en pràctica unes idees i treballar dia a dia per la consecució d’una Catalunya nacionalment lliure i socialment justa.
Amunt, avant, visca Catalunya lliure!
Discurs pronunciat per un servidor el dia 9 d'abril de 2010 en motiu de l'homenatge d'UJ a Manel Carrasco i Formiguera. Enllaçat trobareu el vincle al documental "Sumaríssim 477" sobre el procés i l'afusellament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!