Et sembla haver fet al cim. Et sembla que no pots desitjar res més al món perquè tot el que havies desitjat ja estava satisfet. T'ho sembla, t'espantes i de cop, et cau el dubte i reflexiones si ho tiraries tot a l'aigua per viure més tranquil.
Penses que deu dies després tot hauria canviat, que no hi hauria rastre de la basarda que et corprenia dies abans. T'adones que pots viure amb una airosa tranquil·litat que mai havies sospitat ni necessitat. I mires endavant, potser amb il·lusió o, qui sap, amb la immensa por de mirar enrere.
Deu mesos després, esgotat del llibertinatge, del fervor egoista que tot ho permet i a qui res espanta, comences a sentir que, ara, tot esdevé confús i efímer. Passatger al capdavall. I et comences a sentir buit, incomplet. I albires l'ombra de la solitud. Estàs envoltat de persones però tot i així et sents sol. I mires endavant, començant a entendre que mirar enrere respondria molts dels perquès.
Passen deu anys i et veus rosegat per la covardia, desgastat de viure una hipocresia que al capdavall no eren res més que ambicions passatgeres. T'adones que tot el que necessitaves era ser coherent i posar al capdavant de totes les prioritats l'estimació que un dia, empès pel moment i l'orgull podies haver deixat enrere i llançat a l'aigua com aquell qui llença una pedra al mar.
Obres als ulls i entens que per damunt de totes les decisions que podràs prendre, l'única que val és la que et porta a estimar i ser estimat, aquella que et reconforta i et fa sentir feliç. Amb tot, resolut a viure segons aquest únic criteri t'adones que tota la resta de coses a la vida venen soles i que, al final, sempre s'acaba fent justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!