Cerca contraforts...

divendres, 25 de setembre de 2009

Resposta i agraïment als meus pares

Quan parlem, les paraules surten al vent. Es diuen, se senten, potser s’escolten i marxen volant amb l’aire. Només escrites enganyen el temps i transcendeixen. Ara que tinc vint anys, ara que sento de la vida tot el que ella em guarda de bonic, t’escriuré, us escriuré, una carta.

No creus que ser jove es pot resumir en una sola acció? Aprendre. Aprenem del que ens envolta. Aprenem a dir, a fer, a ser i a estimar. Aprenent és com acabem sent els que som, amb les nostres virtuts i els nostres defectes. Massa sovint no en som conscients. Som joves, i la rebel·lia que llancem com un pols quixotesc a la nostra consciència ens manté allunyats de la sinceritat de paraula. Jo mateix em sento incapaç de transmetre el que escric de viva veu. És aquest el segon motiu d’aquesta carta.

No puc permetre una disculpa per si mai us heu equivocat, ja que dels errors he acabat aprenent a ser millor persona i aquestes són sovint les millors lliçons. Nogensmenys, seria poc humà alçar-me dret davant el perdó de les persones per qui només puc mostrar agraïment. Seria superb, altiu i em demostraria que no sóc la persona digne que vau educar per ser. I és que de vosaltres es va fer evident el goig més gran un matí d’un divendres d’un dia com avui de l’any 1989: el goig de la vida i de l’amor. Algun dia aprendré el que avui només puc entendre.

Perdoneu-me per totes les vegades que mogut per l’orgull i la ignorància us he fet mal. Per ara, sóc conscient sense comprendre-ho que a vegades el que per a nosaltres pot ser una ximpleria és per un pare o una mare la pena més gran, l’ombra del fracàs. Suposo que quan jo sigui al vostre lloc podré reescriure el que us miro de dir allunyant-me de la ingenuïtat, amb l’assossec propi d’un pare. Ho faré.

Acabaré dient el que sovint tu, Papa, em vas repetir i que amb els anys he entès com a fonament de l’amor que només es pot guardar a un pare o una mare: tan se val si us heu equivocat alguna vegada, per mi, sempre sereu els meus pares i així, els millors pares que cap fill podrà tenir mai. Estigueu tranquils que això és ja part de mi.

Gràcies per fer-me com sóc, valent i fort, ferm de conviccions i coherent en la fe com ho sou vosaltres, entenimentat amb el que he après escoltant hores de paciència i dedicació, patriota com no podia ser d’altra manera, estimant la meva terra com a part de mi que és; sensible al que m’envolta i crític amb l’entorn. De vosaltres he après l’amor, a enamorar-me d’una terra, d’uns orígens, una tradició, d’un paisatge o d’un detall. De vosaltres però, també he après a enamorar-me d’una persona, i és això el que més m’ajuda a entendre el perquè de tot plegat. Entenc, d’altra banda que estimant com m’heu estimat és com aconsegueixo culminar la fita de ser una bona persona. La bondat no la trobo en mi mateix, sinó en l’acte d’estimar.

I bé, ho havia d’acabar dient, també he acabat essent força tossut. Ara, en això et retiro a tu, papa.

Sabeu que no sóc de mirar enrere, però tot el que duc a l’esquena, tot el que m’ha acompanyat en aquesta primera etapa de la travessa no quedarà mai pel camí. Tot el que de vosaltres he après és la vela que em guarda aquest i no un altre rumb a la vida. Esperem que plegats pugui així ser molts més anys.

Sou vosaltres qui feu anys, ja que és el vostre somni el que celebrem. Moltes felicitats!

Us estimo, gràcies per tot!

1 comentari:

Gràcies per comentar!