Ahir es van confirmar les travesses que situaven una possible fusió de les caixes catalanes. Malgrat que és obvi que la situació econòmica empeny cap a l'abisme moltes entitats financeres que s'han dedicat a jugar a la ruleta russa edificant sobre argiles i aiguamolls durant les èpoques de vaques grasses, aquest no és, en la meva opinió, el principal motiu d'aquesta fusió.
En aquesta fusió hi han jugat molts papers diferents actors. En primer lloc va aixecar el teló l'autoritat monetària, obrint la veda de les fusions tan públicament com confio que també a través dels seus agents de colors propis. El peix més gros, Caixa Catalunya, que veia en la crisi econòmica una oportunitat no de fusionar les tres caixes dependents de les diputacions provincials sinó d'aglutinar o absorbir (degut a la desproporcionada diferència de volum de negoci) entitats arrelades al territori com ho és Caixa de Girona i, posem-hi cullerada, controlades per diputacions de CiU (en el cas de Girona això va canviar el 2006 però la presidència de Caixa de Girona no ho va fer fins fa un parell de setmanes). Val a dir, a tall de constatació, que Caixa Catalunya està dirigida per l'ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de defensa, ex-vicepresident del govern de Felipe González, i ex-secretari general del PSC Narcís serra. Per sort, l'empresariat gironí, no sempre despolititzat però amb l'últim objectiu de mantenir els seus interessos gironins, va aixecar el crit al cel per aturar aquesta operació. Aquesta, segons el sentit comú, no faria res més que desarrelar el poder financer d'una entitat que havia de vetllar per la promoció de Girona i no, com Caixa Catalunya, omplir els carrers de Sevilla amb la seva obra social com vaig constatar que feien. Tot queda a casa a cal socialista.
Deixant de banda l'especulació salsarosera de l'interès polític de les fusions, aquestes evidencien un oportunisme de les entitats per excusar amb una recerca d'eficiència la voluntat de prejubilar treballadors a partir de la cinquantena i tancar oficines a cor què vols. Tot amb el vist i plau de la premsa, prou atrafegada en la crònica de la fusió o de foteses relacionades amb el dia a dia que puguin atraure la mirada del cansat lector.
Malgrat aquests lamentables productes de la fusió de caixes, s'ha optat pel mal menor. Finalment s'ha fusionat Caixa de Girona amb tres entitats de mida similar i, sembla, optaran per la separació territorial de l'obra social i la marca comercial (en detriment de la nova marca que segons a Jordi Blanch, de Caixa de Girona, se li va escapar podia ser Caixa Viva).
Ara, doncs, tots els que siguem clients de Caixa de Girona, Caixa de Sabadell, de Terrassa o de Manlleu ens toca fer cua a l'oficina de confiança nostra i, si encara hi queda la gent que sempre ens havia atès (o si es manté oberta) hem de reclamar els beneficis de la fusió: préstecs, més hipoteques sense garanties, dipòsits a interessos dignes o tan sols una aplicació més justa de la revisió dels tipus d'interès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!