Molta gent es meravella de l'espectacular creixement de Xina els darrers anys. És cert que el gegant asiàtic ha encadenat una dècada de creixement desenfrenat (tot i que relativament encara no s'aproxima ni molt menys a les cotes de desenvolupament d'Occident). La realitat, però, és menys admirable.
El creixement Xinès es basa exclusivament en les exportacions. El control del preu del diner -el yuan- per part de l'estat, al marge del mercat, permet que la Xina pugui imposar unes condicions molt favorables -i abusives- per què els països extrangers importin productes xinesos. De tots els importadors el principal soci -si es pot dir així- comercial són els Estats Units.
Els Estats Units, com també altres països occidentals, s'han pogut permetre durant dècades gastar més del que recapten gràcies a anar acumulant deute i en aquest punt la Xina ha estat la gran protagonista. El funcionament és el següent:
Els importadors americans compren productes fabricats a preus ínfims a través de la mà d'obra xinesa. Les empreses manufactureres, amb els dòlars que han guanyat, acudeixen al Govern xinès -que té l'exclusivitat del canvi del yuan- per bescanviar dòlars i poder pagar els treballadors i proveïdors. Amb els dòlars acumulats, el Govern xinès engruixeix la seva reserva de divises. Mentrestant, els Estats Units, per tal de poder seguir gastant imprimeix papers -el que anomenen bons del Tresor- en què es compromet a pagar uns interessos passats 10, 20, 30 anys a canvi d'un grapat de dòlars. El Govern xinès, amb els dòlars que ha ingressat provinents de les empreses xineses -que al seu torn han rebut d'importadors americans- compra aquests bons -deute públic- als Estats Units i el guarda. Així, el cicle del dòlar es tanca.
Amb tot, la Xina acaba acumulant trilions de dòlars en forma de deute públic americà. D'aquesta manera, si la Xina decidís desprendre's ni que fos del 10% del deute que acumulen -"Senyors americans, We want our money back"- el preu del dòlar cauria fins a esdevenir simple paper de vàter ja que ningú voldria comprar aquesta quantitat de dòlars. Coses de l'oferta i la demanda. El cas és que tot el món, des que es va abandonar el preu de l'or com a referència de canvi mundial, té el dòlar com a referent i la caiguda del dòlar comportaria caigudes dels preus de les matèries primeres, de les economies i monedes d'arreu i la crisi que vivim es convertiria en una anècdota divertida en comparació amb el que passaria. Afortunadament -i ho dic com a garantia-, amb la ruïna mundial també s'arrossegaria la ruïna de mateixa Xina que no oblidem que encara mantindria un 90% de les reserves en forma de trilions de dòlars que també acabarien convertits en paper de vàter. Així doncs, els incentius perquè això passi no són ni molt menys racionals.
Arribats en aquest punt ens podem preguntar fins a quin punt els Estats Units surten afavorits del seu soci creditor. El fet és que la Xina, sense el capital de les importacions americanes, no podria créixer i seguir desenvolupant-se i els Estats Units, sense la font inesgotable de capital xinès no podria fer front a les despeses corrents, dues guerres i un rescat financer que fa tremolar.
En aquest punt, però, val la pena recordar la resposta de la Secretària d'Estat dels EEUU, la senyora Hillary Clinton, quan va ser preguntada sobre per què els Estats Units feien els ulls grossos amb les violacions dels drets humans a la Xina. Va dir "Com se suposa que he de tractar el meu banquer?".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!