No sé quina és la primera diada que recordo. Potser, com diuen sovint els nostres pares i avis, hi havia moltes més senyeres als balcons. La gent, fins i tot per la festa major o el dia de les eleccions –un dia de celebració després de tants anys de silenci–, solia penjar una senyera al balcó. Certament, era estrany entrar en una botiga en què no et parlessin en català i, essent de la Catalunya perifèrica, tradicional i tancada com ens volen fer creure, ens sorpreníem –i ens espantàvem– quan a Barcelona sentíem que els carrers començaven a parlar castellà. En aquells temps, l'independentisme era residual, de quatre joves que portaven una estelada a l'agenda enganxada i dos intel·lectuals que vivien del que semblava una utopia. En el món de la política ni se'n parlava. Als diaris, no existia. Potser alguna cançó ho deixava en l'aire.
Vint anys després d'aquelles primeres memòries, la cosa està canviant. Recordo perfectament quan amics i familiars van passar de sentir-se espanyols a reclamar la independència o si més no a no fer-ne fàstics. Ja no és patrimoni d'esvalotats ni somiadors sinó de realistes i pragmàtics. Quan toca, els balcons llueixen més estelades que senyeres. Potser no el dia de les eleccions, però sí quan guanya el Barça. Els temps canvien. Mai pensava veure immigrats andalusos dels 60, sense haver après el català, votant per la independència o magribins cridant “visca el Barça i visca Catalunya” les nits de futbol. En la política el debat s'ha encès de dreta a esquerra (si encara se'n pot dir així) i ja no és si sí o si no, sinó quan i com. Els temps canvien i que Espanya ens roba, que no ens vol i que no ens estima està sobre la taula diumenge rere diumenge.
La ironia de tot plegat és que aquest gir, certament impensable fa no gaires anys, no és mèrit nostre. Qui s'hauria imaginat un milió i mig de catalans cridant pels carrers de Barcelona el que, els que hi érem, sabem que s'hi cridava. La independència està arribant no pel nacionalisme català sinó per l'espanyol. Arriba per la insistència d'Espanya a eliminar la diferència, a fer oblidar la història i apropiar-se dels recursos que tots guanyem cada dia quan sortim a treballar. A ningú no li agrada que el menystinguin, però si una cosa se'ns posa malament és que ens aixequin la camisa. Gràcies, Espanya!
Article publicat a El Punt el dia 5 de maig de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!