Cerca contraforts...

dissabte, 3 de setembre del 2011

Aquesta és l'Espanya "amiga"?


Ja fa anys que he deixat de pensar en la possibilitat de convertir Espanya. Tot i tenir la convicció de ser independentista des que tinc ús de memòria, en algun moment podia ser creïble -tot i que difícil- que Espanya canviés la seva bel·ligerància cap a Catalunya. Aquests temps han passat a la història.
Els que s'escudaven -alguns encara, falsament, ho pretenen- en la voluntat de regeneració d'Espanya han perdut el seu últim argument: la Constitució.
Quan abans d'ahir es va votar una reforma de la Constitució sense consens, les peces del taulell van fer un gir històric. La reforma en si mateixa, potser necessària en el fons pel que fa a l'estabilitat pressupostària, no va ser el problema. Sí que ho va ser, però, l'atac a l'autogovern. Fins abans d'ahir (o fins que s'apliqui la legislació el 2020), la potestat de decidir sobre l'endeutament, pedra de toc de la política econòmica de qualsevol govern, era de la Generalitat de Catalunya. A partir de llavors, Espanya usurpa aquesta potestat i la incorpora a la seva Carta Magna. Aquest cop, però, només avalada per la mateixa Espanya cada cop més personalitzada en els partits centrals, PSOE i PP, i cada cop més allunyada de la pluralitat i, fins i tot, de la tolerància.
Un dia després, oportunament, la justícia dóna un altre cop al fonament de la nostra covivència: la immersió lingüística. Alguns, interessadament, faran creure que el bilingüisme a l'ensenyament és una qüestió de justícia i normalitat social. És fals. La immersió lingüística ha garantit durant dècades que Catalunya es mantingui feblement cohesionada, però cohesionada al capdavall. Quan es deixi d'aprendre el català a l'escola, serà qüestió d'anys que la societat catalana i, per tant, la nació, es vagi afeblint i fragmentant fins a desaparèixer. Això no ho podem permetre. Per això, i per tants altres motius, ara més que mai, "tenim pressa".

Nota: He escollit la portada dEl Periódico d'ahir per il·lustrar el post. El seu director, Enric Hernández (@Enric_Hernandez) M'ha semblat que si un diari de la línia d'aquest en fa aquest tractament és per començar a parar-hi atenció.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!