Què passa amb Grècia

Quedi clar que Grècia no havia d'haver entrat mai a la Unió Europea, com tampoc -segurament- Portugal o fins i tot Espanya i Itàlia. Érem massa diferents que la resta d'Europa, no estàvem preparats. Ara, com que no estem parlant amb subjuntiu passat, intentem desgranar quin és aquest petit "gra al cul" -parlant amb plata- d'Europa.

Grècia va mentir. Ajudat o no per Goldman Sachs (segons diuen alguns) va falsejar les estadístiques públiques per fer veure que no estaven tan endeutats i que no tenien el dèficit que tenen. Van gastar com posseïts pel diable de l'estat superflu fins a límits insostenibles gràcies a que podien demanar i demanar prestat sense límit. I per què? Doncs perquè eren a l'euro.

Els mercats de crèdit internacionals, bancs i fons sobirans (estats) van prestar a Grècia sabent que gastaven en coses inútils i que segurament no podrien pagar. Perquè els prestaven, doncs, tot i així? Doncs perquè sabien que essent part de l'euro, els estats membres els rescatarien en cas dificultat.

A dia d'avui s'ha aprovat el tercer rescat. Els països europeus amb Alemanya al capdavant han accedit a transferir una morterada més de diners a Grècia a canvi de reformes duríssimes. És cert que aquestes reformes carreguen sobre la població de Grècia i que suposaran 10 o 15 anys d'un cinturó tan estret que els serà difícil respirar, però no tenen alternativa. Els seus dirigents polítics que van mentir, primer, i marejar la perdiu, després, els han posat en aquest atzucac, però cada grec va poder decidir democràticament el seu govern i, per tant, la responsabilitat, com la sobirania, és popular.

Grècia té una disjuntiva: s'estima que la sortida de l’euro de Grècia (anàlogament altres països “febles”) suposaria una reducció d’entre el 40 i el 50% del PIB el primer any i d’un 15% els anys següents, però per contra tindrien elements per devaluar la seva moneda i solucionar el problema del deute amb certa agilitat (amb una caiguda brutal del poder adquisitiu en el procés i un procés similar al viscut per l'Argentina del corralito). Si es queden a l'euro, han de complir amb unes mesures socials i laborals duríssimes durant anys per posar a flotació l'esquelet del seu deteriorat estat, però seguiran a la primera divisió econòmica i no veuran tan delmat el seu poder adquisitiu. 

Ara, si es van endeutar, s'ha de pagar el deute. No és seriós ni democràtic deixar de complir els compromisos econòmics com algú suggereix. La situació no és diferent que en el cas de les economies domèstiques. Tothom ha de ser coresponsable. No és lògic, doncs, alçar-se contra Alemanya quan exigeix una serie de garanties si volen seguir endeutant-se a un preu sensat (al mercat, els hi costa més del 30% de prima de risc), com no ho és culpar exclusivament a la banca quan et va fer una hipoteca que sabies que no podries pagar i ara te'n reclama el pagament. També és cert, però, que Alemanya rescata Grècia perquè qui hi està enganxat són els seus bancs (i els francesos) davant l'amenaça de veure que una part dels seus actius (el deute públic grec) esdevenen impagats. El cercle esdevé pervers quan els diners dels alemanys passen a Grècia per retornar a la banca alemanya. No és gratuït, perquè la fallida de la banca alemanya i en cadena de la resta de sistemes financers europeus (associat a la restricció del crèdit, esdevé l'efecte contagi) pot suposar una caiguda del PIB de la resta de països inquantificable.

La conclusió de tot plegat és que Grècia ha de baixar de la bombolla de benestar que s'ha construït a cop de crèdit si vol seguir jugant a Europa o, si vol seguir vivint del deute (recordem, amb l'aixeta tancada que significa un tipus d'interès del 40% i un 102% del PIB de deute acumulat), sortir de l'euro.

Tweet

a 12:59