Sí, m’afegiré als
rius de tinta escrits sobre el #novullpagar. Potser pecant de ser poc original,
però em resisteixo a posar sobre el taulell un parell de reflexions que brillen
per la seva absència rere les proclames tan poc profundes com contradictòries.
Catalunya està
escanyada. No és nou: portem tres-cents anys escanyats. Els peatges, però,
desperten en nosaltres la indignació més fervent. Mira que toca la moral haver
d’escurar dotze euros i pico de la butxaca cada cop que volem anar des de
Girona a la capital del Principat... Tot mentre andalusos, extremenys,
murcians, madrilenys, càntabres, gallecs, canaris, bascos, castellans (no me’ls
feu dir tots!)... paguen menys que nosaltres. Premi! Un cop més, cornuts i
pagant el beure.
Catalunya té 617
quilòmetres d’autopistes de peatge i 303 quilòmetres gratuïts d’autovia.
Madrid, en canvi, té 17 quilòmetres de peatge i 483 quilòmetres gratuïts. La
comparació pot anar més enllà amb Andalusia, que té 192 quilòmetres de peatge i
1308 de gratuïts. A Extremadura, els peatges no els coneixen. En percentatge,
al marge del 0% de peatges a Extremadura, tenim un 12,8% a Andalusia, un 3,4 %
a Madrid... i Catalunya un 67%. Aquest percentatge, a més, comporta que en
moltes vies d’ús freqüent no hi hagi cap alternativa als peatges, com és en el
cas de la N-II entre la frontera (francesa, vull dir) i Barcelona, on
l’alternativa al peatge (AP-7) és una temeritat, però això és un altre tema.
La pregunta
necessària no és la raó d’aquest –deixem-ho en aquests termes- “desequilibri”,
a la que és fàcil donar resposta, sinó “per què posem peatges?”
Els peatges
expressen una de les dues maneres de finançar tot servei públic. Els serveis
públics que es paguen quan s’utilitzen, com els peatges o les universitats,
corren a compte dels usuaris totalment o parcialment (per mitjà del copagament). Els serveis públics
“gratuïts”, com l’educació, els bombers, la policia, la sanitat (de moment) o
les autovies, però, no per ser públics vol dir que no s’han de pagar. Els
paguem entre tots amb els nostres impostos. No importa si volem o no policia,
si volem o no educació o sanitat per a tothom: com que es consideren bàsics els
paguem entre tots i els convertim en universals. Per tant les autovies es poden
pagar de dues maneres: entre tots o només qui les utilitza a través
dels peatges. A més, com que no ens agrada pagar cada vegada que volem accedir
a un servei públic com l’autopista, la universitat o a la millor sanitat del
món, els nostres impostos pugen i pugen...
El debat, doncs,
no és si es paga o no es paga el peatge sinó per quins set sous nosaltres, els
catalans, ens paguem les nostres carreteres i la resta dels pobles d’Espanya,
tots tan germans com ens volen fer creure, no. No pagant el preu del peatge a
la concessionària, Abertis, empresa catalana a desgrat de molts, que
antipàticament gestiona les autopistes del país, no soluciona res. Qui té la paella
pel mànec, qui decideix quina autopista és de peatge i quina paguem entre tots
és l’Estat a través d’una llei de 1972! I les lleis ens les podem saltar o les
podem canviar. Tot i això, en un diàleg amb un sord com l’Estat és més fàcil de
fer-se entendre amb gestos. I només ens queda el de sortir per la porta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!