Sovint insistim des de tots els àmbits a reclamar l’excel·lència a la universitat. L’excel·lència, vull entendre, no és més que el foment de l’esforç i de “la feina ben feta”, com deia l’anunci, per avançar com a societat. Sense pretensió de cap tipus us explicaré una desagradable experiència que he tingut en aquest sentit.
Per motius que no vénen al cas i dels quals em coresponsabilitzo en part, avui, un Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra m’ha negat l’entrada a una sessió de seminari tot i haver-hi més de la meitat de les places buides. No són les maneres amb què ho ha fet que m’indignen -que també- sinó la insultant manca d’ètica del fet. I consti que no ho faig per ressentiment personal, sinó com a inquietud angoixant en endevinar que aquesta és la universitat que defensen alguns dels nostres catedràtics. Ara resulta que a un estudiant, i si m’ho permeteu ho impersonalitzo, amb ganes d’anar a classe, que s’esforça i treballa com un més, com toca –no oblidem que ens pagueu la universitat entre tots- i que educadament sol·licita pas a una classe se li pot negar l’entrada. Sense més ni menys. Per resposta, literalment, un vuelva usted mañana, sense que demà pugui aprendre el que s’ha ensenyat avui.
Humilment opino que el sentit comú i l’ètica ja no professional sinó vers la societat s’han d’imposar sobre els reglaments i l’afany d’adulació d’algunes patums. Avui jo he perdut una engruna del que m’ensenya la universitat, però en definitiva tots acabarem perdent molt més en el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!