Reagrupament amb Laporta: un mal negoci per la independència

Fa mesos que s'especula amb el rol de Joan Laporta en la política catalana un cop deixi de ser President del FC Barcelona. No és d'estranyar que un ampli espectre de l'independentisme polític (des d'ERC fins a CDC) s'hagi disputat la seva figura. Però Laporta és ambiciós i aquests partits no tenen cabuda pels seus projectes que són, un per un, personalistes.

Avui, no és massa discutible que Laporta no té cabuda a la primera línia política més enllà de Reagrupament, per motius diversos, però per sobre de tot per la inviabilitat de la fragmentació del vot independentista. Laporta representa l'independentisme dur, nacionalment radical i socialment liberal, fill dels nous independentistes de maletí i corbata que d'altra banda arrossega el vot abstencionista de l'independentista que no troba el seu nínxol polític. D'altra banda, Reagrupament no es podria permetre un xoc electoral amb el Laportisme, ja que batallarien per un mateix segment ara mateix poc consistent i organitzat que la pragmàtica regla de Hondt relegaria a les portes del Parlament.

Per tant, crec que Laporta només entrarà en política com a cap de llista de Reagrupament, fent tàndem amb Carretero. Aquest moviment, que pot impulsar electoralment els reagrupats, pot suposar també la seva sentència. Fixem-nos en els presidenciables del FC Barcelona: Jaume Guixà, Agustí Benedito, Alfons Godall, Jaume Ferrer, Sandro Rosell i potser Ferran Soriano. D'aquests, tots excepte Jaume Guixà van formar part de la primera directiva de Joan Laporta i ara es presenten en contra del continuisme escaldats per l'experiència i unes vivències que, pel que sé, no deixen de ser surrealistes.

Això, entenc que posa molt en entredit la capacitat de Laporta de liderar un equip humà i de trobar consens més enllà del lideratge polític. Quan això succeeix, la línia que separa el lideratge del populisme es torna tènue i imperceptible i sovint acaba resultant perillosa i contraproduent.

El Laportisme sense Laporta és utòpic. Reagrupament amb Laporta és una bomba de rellotgeria amb data de caducitat i, al final, qui hi acaba perdent és l'independentisme polític.

Tandebó m'equivoqui i per una vegada l'encara President Laporta deixi de banda l'egoisme regnant en el catalanisme i actuï en favor del bé comú que és la llibertat del poble de Catalunya i que busquem, entre tots, d'una vegada, la unitat i no la fragmentació política.

a 20:53 2 comentaris

a 14:49 0 comentaris

Quan l'estat va en contra de l'opinió popular

Les enquestes ho han constatat. Fa temps que era sabut, però es deia amb la boca petita. La mesura de l'Ajuntament de Vic ha posat de manifest que, d'una manera àmplia, l'opinió popular es mostra partidària de polítiques més restrictives quant a la immigració. O dit planament: es mostra contrària a la benevolença administrativa amb la immigració. Alguns diran, agosaradament, que la societat és xenòfoba.

Sigui per una o altra cosa, és evident que si vivim en democràcia, aquest fet hauria de ser, com a mínim analitzat. Però la problemàtica de la immigració no és un tema aïllat. Darrerament hem obert debats populars sobre l'enduriment de condemnes (aplicació de la cadena perpètua), abolició de la tauromàquia, aplicació del Pla Bolonya. Fa un parell d'anys la societat era conscient de l'existència de la crisi i el govern la negava... O el debat sobre el dret a decidir i sobre el model d'estat, segons el prisma. El fet és que amb tots aquests temes l'Estat ha actuat contra la opinió popular i el resultat és, com a mínim, preocupant. Es posa de relleu una ignorància cap al poble, que en democràcia hauria de tenir, com a mínim, veu i vot... i no només aquest darrer.
La problemàtica sobre la mesura de Vic la vol tancar l'omnipotent Zapatero (que ho ha titllat de "truco" i no d'il·legalitat) a base d'un "carpetazo", ajudat per l'Abogacia de l'estat. És conscient de la situació legal de la mesura, però "ara no toca".
Comença a ser hora que s'afrontin els grans debats socials, que s'agafi el toro per les banyes, allunyats de dogmatismes i actituds "eufemistes" i es posin damunt la taula els grans temes de preocupació de la gent, socials i nacionals, i és que potser alguna vegada la majoria de la societat pot tenir la raó i no s'hauria d'ignorar si volem presumir de cultura democràtica.

a 20:02 0 comentaris

Sobre Vic i la immigració

La decisió de l'Ajuntament de Vic ha encès la polèmica aquest any que acabem d'encetar. Hi ha opinions de tota mena i de tots colors i més enllà de les idees personals de cadascú s'ha fet ús de terminologia dogmàtica i sovint fins i tot injusta.

La decisió no ha estat en cap cas una decisió ideològica, com podria motivar una mesura de l'extrema dreta més recalcitrant. Ha estat una decisió pràctica en resposta a una situació insostenible, a una legislació que no per extensa deixa de ser ambigua i a un estat que juga amb piràmides invertides a l'hora de repartir per una banda competències i per l'altra recursos.

La decisió s'allunya decididament dels principis del personalisme comunitari que ideològicament ens guia i més sovint ens hauria de guiar: dels principis d'igualtat entre les persones. Però la disjuntiva es plantejava difícil.

L'Estat, un cop més, fa trampa. D'una banda no deixa empadronar els immigrants sense papers però passa la pilota als ajuntaments. Al seu torn, utilitza el padró municipal com a prova per la regularització. I de regularitzacions no me'n feu parlar: Déu ens en guardi!

Deixeu-me malpensar: algú ha visitat les Canàries recentment? Us heu fixa't que malgrat les notícies han solucionat aquest assumpte de manera misteriosa?

D'altra banda, si neguem el padró als immigrants es veuran privats no de la salut d'urgència però si de l'educació o de les prestacions socials. A més, passen a formar una bossa de ciutadans "invisibles" davant l'administració, fet que n'agreuja la problemàtica i en dificulta la integració.
Així, per una banda tenim un col·lectiu que esdevé desprotegit completament però per altra banda anem engruixint un estat del benestar basat en un equilibri que amenaça amb trencar-se.

Cal dir prou a la mala política en immigració: hem d'aturar la immigració il·legal. Un bon pas és evitar l'efecte crida de les regularitzacions massives i el desenvolupament de convenis amb els països d'origen no només per organitzar les repatriacions d'ofici sinó desenvolupar en origen alternatives a la migració. Podem pensar que aquesta competència no recau sobre nosaltres però al cap i a la fi sí que en som els últims afectats. Potser d'aquesta manera començaríem a afrontar la immigració irregular, més enllà de com un repte (com ens vol fer creure una part de la política dogmàtica de què alguns fan bandera), com un problema, un greu problema no per la societat d'acollida sinó sobretot pel migrant. Potser així l'Ajuntament de Vic mai hauria hagut de posar sobre la taula aquest problema amb la "drasticitat" a què s'ha vist empès.

a 23:27 2 comentaris

"Vull liderar la transició de l'autonomia al dret a decidir"

Avui Convergència i Unió dóna el tret de sortida de la cursa per la Generalitat. Aquest any, però, la comtessa no serà la de cada any. Aquest any, aquesta legislatura, serà crucial per la història recent i qui sap si trascendent del nostre país.
L'herència que ens llega el Tripartit és de set anys de mal govern, un mal govern que ha hagut de governar Catalunya amb mal timó i mal navegant durant la tempesta més ofegant que s'ha viscut els darrers temps. La crisi, i la sensació que ningú pot governar la nau, ha deixat el país en una situació de resignació consentida desesperant. El resultat, accidental o buscat, ha sigut un descrèdit en la política que lluny de suposar una regeneració pot resultar en una pèrdua de l'autoconfiança i de l'empenta que altres temps ens van dur a bon port.
De tot el que s'ha dit avui a Sant Benet em quedo amb una frase de l'Artur Mas: "Vull liderar la transició de l'autonomia al dret a decidir". És coneguda per tots la timidesa i tebior que sovint ha entonat Convergència i Unió en la qüestió del debat identitari. També és coneguda àmpliament la meva opinió que el camí de la llibertat és l'únic sender que pot mantenir l'identitat i la prosperitat de Catalunya, el seu benestar i el de la seva gent. És per això que m'engresca pensar que aquest nou cicle que encetarem d'aquí a mig any (qui sap si abans) el liderem Convergència i Unió i que del nostre consens, deteniment i seny des d'una estimació profunda per la nostra nació que ens infonen les nostres ideologies, puguem avançar decididament cap a un pas previ i més necessari que la independència: el dret a decidir. En definitiva, la plena llibertat.

a 16:29 0 comentaris

Els Jocs Olímpics d'Hivern... siguem seriosos

La proposta dels Jocs Olímpics d’hivern amb seu a Barcelona ha estat, des de bon principi, mancada de tota versemblança. Ni el clima, ni la situació geogràfica ni la realitat política acompanyen. Tot i així, les ocurrències socialistes tenen una gran habilitat per llançar fum (o xisca, si tenen possessió d’un bon ventilador) sobre els assumptes que els perjudiquen. I ho han intentat.

Aquesta ocurrència, però, pot esdevenir una opció que pot ser d’un interès major, d’una versemblança sòlida i d’un valor molt més gran per a Catalunya: fer una candidatura conjunta de Catalunya i Andorra als Jocs Olímpics d’Hivern.

Es pot oferir la capitalitat (la seu) a l’Estat andorrà a canvi que accedeixin a donar protagonisme a Catalunya i a la llengua i cultura catalana, a l’hora que cridem l’atenció internacional. La candidatura catalana estaria al marge de la potestat de l’Estat espanyol, que ja té candidatura a Jaca i que el seu esforç, lluny de remar en el sentit que necessita Catalunya és el d’enfonsar-nos i aïllar-nos internacionalment.

Jo, aposto perquè els primers Jocs Olímpics d’hivern dels Pirineus siguin catalans i no espanyols!

a 0:01 0 comentaris

Ens ha nascut una paraula!

El lèxic català està d’enhorabona! Sembla ser que l’alcaldia de Barcelona es mostra com a epicentre de l’ebullició de la llengua catalana. Després de les maragallades, avui han nascut les hereuades. Si les maragallades eren ocurrències faraòniques, difícils de dur a terme, pròpies d’un personatge quixotesc com el president Maragall però que mantenien certa versemblança, les hereuades es postulen com quelcom diferent.

Calificaríem una hereuada com una ocurrència faraònica, impossible de dur a terme, mancada de tota versemblança i sentit comú. Podríem trobar similituds amb el lexema d’heroïcitat però en un sentit gens èpic… Fum en definitiva, però fum espès del bo, d’aquell que contamina.

La proposta de Barcelona pels Jocs Olímpics d’hivern n’és l’exemple. Estic convençut que l’alcalde Hereu, just però ben assessorat, era coneixedor de la inviabilitat de la proposta però com a bona hereuada que és li serviria per posar més palla a la seva situació. Aixecaria fum als seus mals auguris electorals. Tot i això, la proposta pot revertir en quelcom interessant…

a 13:42 2 comentaris

Aeroport, i la història es repeteix

Ens han pres el pèl. Amb tota la sornegueria de què només aquest president del govern és capaç. El Govern de la generalitat s'ha quedat, impotent, de braços creuats mentre a Madrid ens tornen a estafar. Però això no és nou. El fet de bloquejar la plena gestió (sobirania en definitiva) de l'aeroport d'El Prat ens hipoteca i limita el nostre creixement i expansió comercial internacional.
L'any 1504, el testament d'Isabel la Catòlica va establir que el comerç amb les Índies estaria centralitzat a la Casa de Contratación. La Corona d'Aragó quedava des d'aleshores i fins segles més tard exclosa del comerç amb el Nou Món. Els segles que seguiren són, amb tota probabilitat, els de la decadència de Catalunya i la Corona d'Aragó i precedeixen amb responsabilitat els fets que ens porten a la nostra situació actual.

Avui, la història es repeteix, a la manera dels temps moderns. Catalunya es veu privada de decidir sobre la seva comunicació amb els països i continents d'arreu i quedem sotmesos a la potestat d'un Estat que, lluny de voler fer que explotem tot el nostre potencial com a país procura que ens ensopim en una decadència que ens porti al desànim i a la resignació per tal que sigui Espanya i no Catalunya el motor d'aquest Estat. Per si algú encara no tenia prou arguments, aquest és un motiu de pes. Massa sovint no aprenem de la història, no cometem el mateix error. Ara, independència.

a 21:47 0 comentaris

No podem violar Espanya, si no ens estima...

La tesi que Espanya no estima ni ha estimat mai a Catalunya no és nova. Tampoc és meva. Però dia a dia en vivim per una cosa o una altra les evidències. Espanya, i quan dic Espanya no em refereixo només als seus ciutadans sinó molt especialment a qui defineix la societat espanyola, no estima Catalunya i sovint li profereix una aversió que a vegades es mostra malaltissa, insana i angoixant.
Ja no és tan sols una classe política que a vegades professant-ho a vegades negant-ho sarcàsticament fa proselitisme del recel cap a Catalunya. Els àrbitres i les autoritats esportives neguen qualsevol reivindicació de l'esport català, atacant amb enveja l'èxit d'un club que duu gravada la marca Catalunya. Jutges actuen amb tot el pes de la llei, sovint aquesta amb símptomes d'anorèxia inversa, contra Catalunya en nom de l'estat de dret, recordant qui mana aquí. Comunicadors i intel·lectuals s'exalten antiacadèmicament en defensa de postulats inexistents en defensa de la imposició de la seva llengua ("la comuna"), no per preservar-la sinó per anular la nostra, allà i aquí. La jerarquia espanyola es nega a reconèixer el caràcter diferenciat de l'església catalana i l'espolia i la calúmnia en nom d'una bandera i no d'una fe. Lobbies d'empresaris criden al boicot dels productes fets aquí, seguint l'alè d'aquells que un dia en volien prohibir el comerç amb les Índies. I seguiríem. Pateixen per com ens poden fer veure que és inútil, que no ens hi esforcem, que no som ningú: som espanyols.
Mentrestant alguns catalans mantenen la tossudesa infinita que els entesta a seguir cercant una convivència dolorosa i insostenible amb Espanya. Aquesta és una via estèril, el fons del pou. El Tribunal Constitucional ens signarà properament els papers del divorci. Llavors podem escollir: o acceptem la seva gesta i ens separem, o forcem Espanya a la nostra convivència perquè ho volem. Espanya no ens estima i per això hem d'assumir el camí de l'Estat propi. La tercera via és la nostra extinció com a nació i com a poble, silenciosa i lenta, però efectiva.

a 20:53 0 comentaris

La Universitat: independència o decadència eterna

El darrer informe del Times Higher Education ha evident el que es veia a venir: el nostre sistema universitari és un desastre. I dic nostre referint-me a la universitat catalana sota tutela del ministeri de torn. En les 200 primeres posicions només la Universitat de Barcelona, ensorrada al lloc 186, aguanta dins les taules. Ens superen Índia, Rússia o Mèxic però també ho fan amb escreix països similars al nostre com Irlanda, Bèlgica, Holanda o Israel. El problema no és únicament de pressupost sinó amb la política que la governa. La vergonyosa aplicació de l’EEES (Pla Bolonya pels amics) és l’enèsim exemple de l’anar i tornar de BOEs contradictoris que caracteritzen l’administració espanyola i que ens hipotequen a tots plegats.

Cal deixar de banda prejudicis del què es considera políticament correcte per afrontar una reforma estructural de la universitat. M’explico:

En primer lloc tenim el repte pressupostari. Cal incrementar progressivament la partida destinada a universitats a la vegada que restringim l’oferta de places i n’adeqüem la configuració segons les necessitats de la nostra societat: no podem estar mancats de metges i optar per deixar alumnes capacitats i amb vocació fora dels estudis de medicina mentre optem per contractar metges al mercat de la immigració. Cal establir convenis amb empreses i fundacions privades per obrir noves vies de finançament per a les universitats. Aquestes relacions no només s’han de compensar amb bescanvi de capital humà i d’R+D+I sinó que han d’anar acompanyades d’una política fiscal de desgravacions molt més atractiva i estimulant.

En segon lloc, centrant-nos en els estudiants, cal assegurar i garantir l’accés integral a l’ensenyament universitari a aquells estudiants que mereixin i demostrin la seva exigència personal, capacitat i voluntat d’emprendre una carrera. És qüestió d’excel·lència, una qüestió fonamental. D’altra banda, l’accés a un sistema públic d’universitats ha de suposar l’establiment d’un compromís personal amb la societat en tant que aquesta és qui paga els estudis. No es pot tolerar que la societat mantingui les beques generals i continuï pagant durant anys a estudiants que sovint no mostren ni interès ni esforç en la seva formació.

Per acabar cal emprendre una reestructuració de la institució universitària. S’hauria d’apostar per la seva competitivitat, centrant en la recerca i el desenvolupament sense por a l’associació amb la societat civil, bé siguin empreses o altres organitzacions. Cal garantir la dignitat del personal investigador: no és ètica la situació i la retribució econòmica i de reconeixement dels becaris. S’ha d’optar per professionalitzar l’ofici d’investigador.

Amb aquest objectiu faig un clam per la independència de la universitat pública catalana. L’Estatut, en els seus articles 158 i 172 permet posar en pràctica reformes estructurals però cal avançar cap a la plena competència en les universitats. Només fent-nos càrrec del nostre ensenyament superior podrem mantenir la competitivitat a tots els nivells productius que ens ha garantit la nostra supervivència cultural i el nostre benestar.

Jordi Riera i Alsina

Article publicat el dilluns 4 de gener al Diari de Girona

a 10:24 0 comentaris