La balança fiscal és una resta: a
Catalunya, són els impostos recaptats per Espanya menys els que Espanya
inverteix o retorna en forma de transferències. Si el resultat és negatiu, es
parla de dèficit fiscal. Si és positiu, superàvit. L’any 2008
es van fer públiques per part de diverses institucions i administracions les
dades sobre les balances fiscals Catalunya-Espanya.
El dèficit fiscal l’any 2005, segons la
Generalitat, en percentatge del PIB del país, era d’un 9%; segons l’Estat, d’un
8,65%. Ara bé, segons dades de FUNCAS pujava fins a un 10,5% o segons la
Fundació Irla pujava al 10,2%. A més, pel període 2001-2005 la tendència era
clarament ascendent. Catalunya cada cop era debades més “solidària”. L’Estat,
però, concloïa castissament l’informe amb un “el Sector Público Estatal contribuye decisivamente a una distribución
de la renta personal y territorial más equitativa". En tots els casos,
Catalunya pateix un dèficit molt clar. Tant clar que, cada cop de manera més
transversal, es parla d’espoli fiscal.
L’octubre passat el Conseller Mas-Colell,
professor eminent abans que polític, va fer públiques les dades per a l’any
2009. Deia que Catalunya tenia, "amb un dèficit fiscal estructural d'entre
el 8% i el 8,5% del PIB, una situació gens raonable". Després del “Nou
Finançament” s’esperava reduir significativament el dèficit fiscal. El resultat:
8,4% del PIB que no canvia significativament respecte l’any 2005 tot i
l’austeritat i l’històric estancament econòmic.
És comú que, quan es posen sobre la taula
aquestes dades, t’etzibin que Espanya compra els productes catalans i que això
compensa la “solidaritat” (altre cop entre cometes). Aquí, doncs, parlarem de
balança comercial. El professor Jeffrey Frankel, especialista en economia
internacional i macroeconomia de Harvard, va establir, estudiant els processos
de descolonització de mitjans s.XX, i la Revolució de Vellut entre Txèquia i
Eslovàquia, que dos països que passen a estar separats per una frontera
redueixen el seu flux comercial entre 1/3 i 2/3 del total. Tinguem en compte,
sense entrar en els supòsits que farem, que també considerava un canvi de
monedes, hipòtesi que per al cas de Catalunya, en un context europeu, seria
força inversemblant. També podem citar l’estudi dels professors Guinjoan i
Quadras a Sense Espanya: balanç econòmic
de la independència, on tracten el mateix efecte des de l’òptica d’un
suposat boicot comercial espanyol, una visió més realista en un mercat comú.
El comerç entre Catalunya i Espanya genera
un superàvit comercial per a Catalunya de 17.061 milions d’euros (C-intereg,
2009). Si el PIB català aquest mateix any era 193.479 milions d’euros podem
extreure que el comerç amb Espanya suposa un saldo positiu equivalent al 8,82%
del PIB català.
Situant-nos en el supòsit més pessimista
del professor Frankel, una reducció de 2/3 del comerç amb Espanya suposaria una
pèrdua d’aproximadament el 5,88% del PIB. Aquesta xifra, comparada amb un
espoli que, essent optimistes, mai baixa del 8% anual és clara: la llibertat ens surt a compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!