Si heu llegit l’entrada anterior (El Banc Dolent (I): el problema) ja tindreu una idea de què ha representat la bombolla immobiliària per al sistema bancari. Quan parlem de sistema bancari, de “els bancs”, convé que no ho fem en un sentit aliè perquè, ens agradi o no, el sistema bancari és clau per al manteniment de la societat. Dit això, també cal que destriem aquest fet del concepte erroni que tots i cadascun dels bancs en particular siguin imprescindibles.
Per introduir el concepte del banc dolent cal que posem sobre la taula un problema. Si mai heu col·leccionat cromos sabeu que un cromo particular, difícil d’aconseguir, sovint es pot canviar per molts cromos. Com que és escàs, té més valor. Un cromo abundant, en canvi, que té tothom i que hi ha poca gent que busca (poca demanda) difícilment es podrà bescanviar per un altre cromo gaire bo. Té menys valor. D’això tan natural i espontani se’n diu “llei de la oferta i la demanda”. (Oh! Si fins i tot els nens arriben a aquest principi natural, resulta que no és un invent capitalista!). Canviem ara els cromos pels pisos. Fixem-nos amb l’evolució del preu mitjà dels pisos els últims anys:
Gràfic: idealista.com
Aquesta caiguda es deu a dos factors principalment: en primer lloc a la punxada de la bombolla immobiliària. Els especuladors (moltes vegades gent com tu i com jo que feia l’entrada d’un pis ‘sobre plano’ i el venia just abans d’escripturar amb un pico de benefici) es van adonar que els preus no seguirien pujant i van deixar de comprar. Això va fer caure la demanda. En segon lloc, amb la crisi econòmica, la gent va disposar de menys diners i va deixar de comprar pisos. Especialment important és l’exemple de les segones residències i de la compra d’habitatge per part de famílies amb economies massa precàries. Torna a caure la demanda. Quan algú deixa de voler un cromo, aquest perd valor a un ritme important. Això mateix va passar amb els pisos i surt dibuixat al gràfic.
A aquest fenomen sumem-hi ara un tercer factor: els bancs. Els bancs hem vist que tenen un gran estoc d’habitatges “bloquejats” per no haver de reconèixer les pèrdues de valor dels seus pisos (actius immobiliaris) com a pròpies, cosa que portari en molts casos els bancs a una situació d'insolvència i de fallida. La idea del Banc Dolent és acumular tots els pisos de la banca a canvi de liquiditat, concentrant així les pèrdues més substancials i posant a la venda els habitatges retinguts. No sembla mala idea, no? Amics, això és Espanya i, com sempre, pot arribar a ser-ho molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!